Torna l’agent Smiley però fugaçment. Tornen els espies de Le Carré però actuen en diferit. L’última novel·la de l'escriptor britànic no és, com es podria esperar, un títol crepuscular del gènere com era, posem per cas, el Sense perdó de Clint Eastwood per al western: com en aquesta mena d’històries, els protagonistes d’El llegat... ja no tenen èpica, però, a diferència d’elles, no conserva nostàlgia dels temps dels espies ni denuncia la degradació d’uns principis. El declivi del món dels espies arriba, senzillament, sense remei. Es va acabar la Guerra Freda i ja no calen talps ni dobles agents de sacrificis heroics. Els nous espies són més funcionarials, han nascut després de la caiguda del Mur i no respecten els antics agents.
Un d’aquests dinosaures del Circus (malnom que els personatges de Le Carré donen al servei d’espionatge britànic, l’MI6) és Peter Guillam. Viu jubilat en una granja de la seva Bretanya natal, allunyat de totes les pistes del Circus i ignorant del present dels seus antics companys.
Però el passat sembla voler passar factura. D’una banda, dos fills d’antics agents morts en una missió demanen compensacions per una presumpta operació fallida el 1962 —nom en clau: Windfall—. D’altra banda, la nova política de transparència exigeix descobrir els draps bruts de l’època daurada dels espies i només necessiten una excusa com el procés judicial iniciat pels descendents dels caiguts per llançar-se sobre els arxius de l’MI6.
En Peter Guillam haurà d’anar a Londres i respondre davant dels joves taurons de l’actual MI6 sobre l’esmentada operació Windfall, les que la van precedir i les conseqüències que va tenir, a banda dels últims i veritables responsables d’aquelles morts.
Una de les habilitats intertextuals d’El llegat dels espies és que la indemnització l’exigeixen els fills d’un dels protagonistes de L’espia que va tornava del fred, Alec Leamas i de la seva amant, Liz Gold. Per tant, tota la novel·la acaba parlant del mateix cas del títol que més fama va donar a Le Carré.
Això no és un obstacle, en absolut, per llegir la novel·la. L’argument és totalment independent i no cal haver llegit cap aventura de Smiley abans.
Cal dir, però, que El llegat dels espies dóna una nova explicació d’un parell de qüestions que havien quedat sense explicar a L’espia que tornava del fred.
La més important és la raó per la qual el Circus va poder reclutar en Munt, un dels caps de la Stasi —el servei secret de l’Alemanya oriental— i així els britànics van rebre informació reservada de l’altra banda del Mur. A L’espia que tornava del fred es donava una explicació sobre aquest punt que remetia a la primera novel·la de Le Carré, Trucada per al mort i que ara es rectifica.
Amb aquesta referència a la seva pròpia obra mestra, sumada a una història d’amor urgent del protagonista (Peter Guillam) i una reaparició brevíssima de Smiley, Le Carré pretén tancar un cercle narratiu.
Per desgràcia, Le Carré deixa anar la seva prosa amb gasiveria i aquí l’alterna de manera excessiva amb una sèrie d’informes i contrainformes molt impersonals, sovint innecessaris i finalment tediosos que entrebanquen la novel·la.
Una narració, de bon començament, promet una revisió emocionant del passat, amb el millor estil de Le Carré: personal i ple d’autenticitat. En poques pàgines inventa conceptes tan suggerents com la “imaginació informada” dels espies o frases lapidàries: “No et pots permetre ser menys dolent que els teus enemics”.
Però, a mesura que avança la novel·la, la narració s’amaneix amb tot d’informes teòricament escrits en el moment dels fets, transcripcions del que s’anomenen debriefings i declaracions del espies implicats en una acció o dels joes —que és com els espies anomenaven les seves fonts a l’altra banda del mur—.
Aquestes interrupcions acaben avorrint però també entren en tants detalls sobre terceres operacions, qüestions nímies i dobles versions que el fil narratiu principal s’esvaeix.
En aquest cas no es pot al·legar, com en algunes novel·les de Raymond Chandler, que l’embolic de la trama no és fonamental, perquè Chandler no abandona ni renuncia mai al seu estil a canvi de res: la trama de Chandler pot esdevenir incomprensible però l’estil Chandler hi és fins al final. Al contrari, Le Carré és un escriptor cerebral, que va ser realment espia (per això feia servir un pseudònim en compte de signar David John Moore Cornwell) i que ens explica les veritats —amb més misèries que virtuts— dels agents del Circus. No es pot permetre que perdem el fil.
Smiley és el contrapunt del fantasiós i milhomes 007; és el rerefons humà d’operacions inevitablement inhumanes. Els llibres de Le Carré han de ser la condemnació literària dels agents dobles que van jugar a favor dels russos des de dins de l’MI6, com en Bill Haydon, que tothom identifica amb el cas real de Kim Philby. Si no, és que tan de fred li ha gelat la sang al vell espia.