Memòria

El fracàs de l’«Operación Reconquista de España»

Encara es desconeix el nombre i la identitat de víctimes de l’intent de invasió de la Vall d’Aran el 19 d’octubre de 1944, ara fa 79 anys. Amb aquest motiu, EL TEMPS analitza un dels episodis històrics més desconeguts del franquisme. Havien passat cinc anys que s’havia acabat la Guerra Civil. La Unión Nacional Espanyola (UNE), impulsada pel PCE i el PSUC, havia decidit envair pel Pirineu, confiant que es produiria una insurrecció popular que derrocaria el franquisme. Es tractava d’aprofitar el poder militar conquistat pels exiliats republicans a Occitània, en la seva lluita a la resistència contra l’exèrcit alemany i l’esfondrament del règim col·laboracionista francès amb els invasors nazis. El resultat de l’operació va ser un fracàs.

Publicat el 23 d'octubre de 2023

Núm. 2054

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per preparar la invasió, el PCE comptava amb un nombre indeterminat de milers de guerrillers a Occitània. L’organització per impulsar la invasió era l’UNE, presentada com plataforma unitària de l’oposició antifranquista constituïda l’estiu de 1942 a l’anomenat Congrés de Grenoble, que en realitat es va fer a Montalban, al nord de Tolosa. Un any després, a la primavera de 1943, Jesús Monzón, cap del PCE al territori francès i espanyol, va arribar Madrid per presentar la Junta Suprema de la Unión Nacional, que teòricament integrava representants dels diferents partits polítics, la UGT, la CNT i destacats catòlics i monàrquics. En realitat era muntatge que es va dissoldre finalment el 25 de juny de 1945, quan el PCE, controlat ja per Santiago Carrillo, va decidir tornar al govern republicà a l’exili i, en paral·lel, impulsar les agrupacions guerrilleres arreu del territori de l’Estat espanyol. A principis de juliol, Joan Comorera va dissoldre Aliança Catalana, la rèplica de l’UNE a Catalunya.

L’Agrupació de Guerrillers Espanyols (AGE), constituïda com braç armat de l’UNE, tenia el suport de programes a l’emissora Ràdio Tolouse, de Ràdio Espanya Independent i un Estat Major constituït a Montrejau. També van comptar amb un hospital a Tolosa, anomenat Varsòvia pel carrer on es trobava, on van ser atesos els guerrillers ferits.

La idea inicial d’envair Andorra o Llívia (Baixa Cerdanya), objectius més factibles per la capacitat de l’UNE, es va quedar sense el seu principal valedor, Jesús Monzón, allunyat de l’Estat Major (EM) i a la clandestinitat a Madrid. Un dels membres de l’EM, Joan Blázquez Arroyo, General César, del PSUC, havia estat alcalde no electe durant la Guerra Civil del poble de Bossòst, a la Vall d’Aran.

Blázquez va pressionar per ubicar a la població l’EM de la invasió. Es considerava que la Vall d’Aran quedaria aïllada per les nevades i que era a l’abast dels guerrillers conquistar Vielha, i l’entrada aranesa del túnel en construcció –anomenat oficialment túnel Alfonso XIII en aquell moment, i el nou de 2007 encara s’anomena túnel Juan Carlos I– i aïllar el port de la Bonaigua.

Les altres dues opcions haurien implicat una intervenció diplomàtica incerta de Charles De Gaulle. De fet, dies abans de l’intent d’invasió, l’Estat francès havia restablert relacions diplomàtiques amb l’Estat espanyol. Després de la invasió, els guerrillers van ser desarmats i confinats per la gendarmeria francesa.

Amb factor sorpresa o sense ell, segons les versions confrontades, l’avanç no va permetre aconseguir aquests objectius. Les dotze brigades de la Divisió 204 de l’Agrupació de Guerrillers Espanyols (AGE), comandada pel coronel Vicente López Tovar, no tenien ni avituallament, ni subministrament d’aliments, ni de municions, ni vehicles, ni artilleria per fer un atac frontal d’uns 130 o 135 quilòmetres d’amplada.

Cada brigada tenia un comandant en cap, un cap d’EM, un comissari polític i un instructor, anomenat “l’ull de Moscou”. Una brigada tenia quatre batallons i un batalló una quinzena d’efectius. El seu comandament era des d’un caporal a un comandant.

El dimarts 3 d’octubre, la Brigada 54 va penetrar per Orreaga/Roncesvalles, a Navarra, amb uns 250 guerrillers. El dissabte 7 van entrar per Erronkari/Roncal la Brigada 153. Es tractava de maniobres de distracció que més aviat van alertar i despertar a l’exèrcit franquista.

A les sis del matí del dijous 19 d’octubre de 1944 centenars de guerrillers van iniciar l’ocupació de la Vall d’Aran. Responien a una efervescència entusiasta que associava la derrota nazi amb el retorn de la democràcia a Espanya. A tot el sud d’Occitània el protagonisme i presència dels exiliats catalans i espanyols s’havia manifestat amb l’entrada de la resistència alliberant París i ciutats com Tolosa o Foix.

La Brigada 21 entrà per l’Aram, passà el port de Barravés i, des de l’Hospital de Sant Nicolau dels Pontells, a la boca sud del túnel de Vielha, es dirigí cap l’Aragó. Alhora, la Brigada 410 protagonitzà la batalla d’Es Bòrdes, la Brigada 11 havia d’ocupar Vielha baixant del port de la Bonaigua, la Brigada 551 protagonitzà els combats de Lès, Bossòst i Gausac, i la Brigada 526 va combatre a la Vall d’Isil.

Emilio Álvarez Canosa, Pinocho, membre del PSUC, comandava la Brigada 471 que va avançar 20 quilòmetres, patint una trentena de baixes entre ferits i morts. S’estimbà a Esterri d’Àneu. El dissabte 21 d’octubre va decidir recular sense esperar ordres de l’EM a Bossòst i Montrejau. Tement ser sancionat, va redactar un informe signat amb els seus adjunts on condemnava l’operació i la inhumanitat de les ordres rebudes de rematar els guerrillers ferits. Cal tenir present que ell era comissari general de l’EM i cap del Servei d’Informació i contraespionatge de la Divisió 204.

El resultat de l’impuls inicial va ser l’ocupació de 4.000 quilòmetres quadrats (la Vall d’Aran en té 633,6), amb un front de més de 100 qiolòmetres, però el capità de l’EM guerriller, Ricard Estrich Gonzalvo, Escrig (1902, València) va constatar: “després de dos dies de marxa, la moral de la tropa és baixíssima. Totes les vitualles han estat distribuïdes i exhaurides”.

Finalment, el divendres 27 d’octubre, López Tovar donava l’ordre de retirada ordenada.

Santiago Carrillo Solares, procedent de Paris, es va reunir amb els dirigents del PCE a Tolosa i d’allí es va desplaçar fins l’EM. Segons versions posteriors, l’objectiu era o aturar la invasió o continuar l’atac. Un dels arguments que diu Carrillo a les seves memòries era l’imminent arribada de soldats senegalesos que impedirien als guerrillers tornar a entrar al territori d’Occitània. Si va ser Carrillo o López Tovar qui va proposar abandonar l’operació segueix sent un misteri sense resoldre, però va permetre presentar a Carrillo com el salvador de centenars de vides i senyalar dos culpables: Jesús Monzón, amagat a Madrid, i López Tovar. El dilluns 30 d’octubre l’exèrcit espanyol controlava tot el territori abandonat per els guerrillers arribant a la frontera. El dimarts 31 d’octubre, el tinent general Moscardó anunciava la victòria.

El tinent general José Moscardó Ituarte (1878-1956) era aleshores el Capità General de la IV Regió militar, és a dir, de Catalunya. El dia abans de l’inici de la invasió, el dimecres 18 d’octubre, va sortir de Barcelona amb direcció al Pirineu amb un cridaner cotxe de la Hispano-Suiza, acompanyat d’un membre del seu estat major i quatre soldats d’escorta en un segon vehicle.

L’anomenat héroe del Alcázar de Toledo, en arribar a Esterri d’Àneu, informat de les topades amb les columnes guerrilleres, va decidir continuar fins Vielha per l’únic accés, el port de la Bonaigua. En el recorregut el seguici de dos vehicles va ser observat per grups guerrillers, que no van fer res per aturar-lo. Arribat sense cap entrebanc, va proclamar que la capital de la Vall Aran, aleshores amb atacs guerrillers infructuosos, havia de ser “un nou Alcázar de Toledo”, rememorant que l’Alcázar dirigit per ell no va poder ser ocupat per les milícies republicanes el primer any de la Guerra Civil.

Al dia següent, el tinent general Moscardó va estar a l’entrada aranesa del túnel encara en construcció. Per la tarda van arribar els primers batallons de muntanya enviats per Rafael García-Valiño y Marcén (1898-1972), cap de l’Estat Major Central de l’exèrcit. Moscardó va decidir tornar a Barcelona el matí del divendres 20 d’octubre.

Morts en combat

Les xifres de víctimes de guerrillers morts a la Vall d’Aran són un total de 27, 241 ferits i 218 presoners. Es desconeix la identitat de les víctimes mortals dels guerrilleres, excepte les de cinc enterrats al cementiri d’Es Bòrdes.

Per la part franquista, hi ha una total transparència de la identitat dels morts de l’Operación Reconquista de España. Un total de 36 víctimes mortals a la Vall d’Aran, soldats de lleva, militars i membres de les forces repressives franquistes i 216 ferits. També consten algunes víctimes accidentals (set morts per l’explosió d’un polvorí) i d’altres per desatenció sanitària.

Per la part antifranquista, 79 anys després, els 300 guerrillers que van caure a tot el Pirineu a l’Operación Reconquista de España encara són herois anònims sense identificar.

Guerrillers morts en el combat d’Es Bòrdes el dia 20 de novembre Enterrats al cementiri d’Es Bòrdes

Maurici Moga, Negus,carter aranès

Miquel Paredes Sánchez (24). Nascut a Manzanares de Bolaños, Ciudad Real. Soldat desertor de l’exèrcit espanyol

Adalbert Torres

Pau Ulldemolins Andreu (20). Nascut a Freixneda, a la comarca de la Matarranya. Soldat desertor de l’exèrcit espanyol

Francesc Urzay Arnal, Alemany (20). Nascut a Barcelona. Soldat desertor de l’exèrcit espanyol

[Nota. Elaboració pròpia amb estimacions i dades revisades del llibre de Ferran Sánchez Agustí, Maquis a Catalunya. De la invasió de la vall d’Aran a la mort de Caracremada. Pagès Editor. Lleida, Segona edició 1999. Pàgina 115].

És comprensible que la identitat dels guerrillers morts en combat hagués estat ocultada pel PCE i el PSUC per les pròpies circumstàncies de l’enquadrament en unitats guerrilleres de la Divisió 204 i la continuïtat de la seva activitat guerrillera, tant a l’interior com a l’exili. Es coneix el lloc on en van caure abatuts una cinquantena a la Vall d’Aran. 23 guerrillers van morir en combat: a l’Artiga de Lin un mort, a Es Bòrdes set, a Garòs dos, a Gausac u, a Lès o, a Unha i Salardú cinc i a Vielha set. Altres 28 guerrillers morts en combat van caure entre la Vall de Ferrera, les valls d’Àneu, la vall de Tor i la vall de Meià. Concretament a Alins van morir tres, a Alòs d’Isil altres tres, a Asnurri dos, a Dorve u, a Esterri d’Àneu set, a Tèrmens dos, Tor altres dos, a València u i a Santa Maria de Meià set.

Els detinguts i processats

Des de mitjans d’octubre fins a finals de l’any un miler de guerrillers varen ser detinguts. La repressió va incloure a la població civil de les comarques envaïdes. D’altra banda, els guerrillers van fer 300 presoners en una setmana, entre els soldats i forces de repressió, que foren alliberats sans i estalvis.

Els guerrillers detinguts van ser empresonats al convent de Sant Elies i a la presó Model de Barcelona, a la presó de Sant Miquel dels Reis a València, a la de Martutene i d’Ondarreta i a la plaça de bous de Sant Sebastià, a Euskadi. A la presó de Torrero, a Saragossa, van ser afusellats set guerrillers. A la presó de Lleida hi van recloure, entre l’octubre de 1944 i gener de 1945, un total de 400 guerrillers, i a Navarra 450. Els guerrillers jutjats en consells de guerra sumaríssims foren condemnats a 12 anys de reclusió de mitjana i a 30 anys els caps. Els delictes dels quals eren acusats van ser els presumptament comesos durant la Guerra Civil. Una majoria dels guerrillers van sortir de la presó abans d’acabar la dècada dels cinquanta, i tots ells podrien ser identificats.

L’ingent activitat de l’historiador del PSUC Ferran Sánchez Agustí (1951-2020) i de Daniel Arasa Favà permeten identificar a centenars de guerrillers detinguts, jutjats executats i condemnats. La pàgina web occitana Los del monte. Diccionari dels guerrillers i resistents antifranquistes, n’identifica mig miler de guerrillers participants, però cap dels treballs fets fins ara no identifiquen el nombre ni el nom dels morts i els ferits ni tampoc els noms dels comandaments de les brigades i dels responsables del PSUC i del PCE de l’Operación Reconquista de España. Un deute pendent que es podria esmenar pel vuitanta aniversari de l’intent d’invasió.

El cap de l’Operació

Vicent López Tovar (1909-1998) havia nascut a Madrid, fill d’un senyor de Manises (Horta Sud) i d’una dama de Burgos. Va viure a l’Argentina, Madrid, València i Barcelona. L’any 1932, identificat amb el PCE, va ser víctima d’un atac d’un escamot falangista quan venia el diari Mundo Obrero. Arran del sollevament militar de 1936 es va incorporar al Cinquè Regiment, i posteriorment a diferents unitats de l’Exèrcit Popular de la República.

Es va exiliar a Occitània al final de la Guerra Civil i es va incorporar a la resistència francesa com emboscat i dirigent, arribant a ser considerat el Coronel Albert. Degut al seu prestigi, el 1944 fou encarregat de dirigir l’Operación Reconquista de España. La direcció del PCE va culpar del fracàs a ell i a Jesús Monzón. Per aquest motiu fou marginat del PCE. Va impulsar diferents iniciatives republicanes fins que els anys setanta es va incorporar al Comitè Central del Partit Comunista d’Espanya (Marxista-Leninista). L’any 1981 va participar en l’expulsió dels anomenats menxevics sarnosos, rescatant de l’oblit el qualificatiu que Ióssif Stalin donava a la facció moderada del Partit Socialdemòcrata Obrer Rus prohibit pels bolxevics l’any 1921. Aquests estavencapitanejats per Víctor Roig, malnom de Rafael Blasco Castany, exalcalde d’Alzira amb el PSOE, exconseller de diferents governs del PSPV i del PP i condemnat per corrupció. Vicent López va abandonar el maoisme, com el PCE (ML), mantenint-se lleial al georgià Ióssif Stalin i a l’albanès Enver Hoxha, fins la seva mort a Tolosa amb 89 anys.

Víctimes mortals a la Vall d’Aran

Aparells repressius de l’Estat espanyol

Guàrdia Civil de fronteres, antics carrabiners

Sotero Prieto Arce (26). Nascut a Febero, País Lleonès

Mort el 3 d’octubre de 1944 al bosc comunal d’Era Artiga al terme de Vielha

Francisco Martínez González (33). Nascut a Santoña, Cantabria

Mort a l’edifici de La Caixa a Lès, la Vall d’Aran

Francisco Herreros Crespo (30). Nascut a Villanueva del Arzobispo, Jaén

Mort el 19 d’octubre al combat d’Es Bòrdès, la Vall d’Aran

Dionisio Jaqué Gutiérrez (29). Nascut a Raparriegos, Segòvia

Mort en combat el 19 d’octubre a Es Bòrdes, la Vall d’Aran

Cos de Policia Armada

Manuel Diaz Rodríguez (34). Nascut a Les Palmes de Gran Canària

Tinent. Mort en combat el 19 d’octubre a el Pont deth Pas deth llop, al terme d’Arrò, la Vall d’Aran

Bonifacio Fonseca Hernández (35). Nascut a San Martín de la Rozas, Madrid

Agent. Mort en combat el 19 d’octubre a Bossòst, la Vall d’Aran

Fèlix Martínez Gutiérrez (36). Nascut a Azadinos, País Lleonès

Agent. Mort en combat al passeig Eduardo Aunós de Bossòst, la Vall d’Aran

Suboficials de l’exèrcit espanyol

Jesús Barragán Olarte (35). Nascut a Logronyo, la Rioja

Sergent de la tercera companyia del Batalló Alba de Tormes 6. Mort en combat el 19 d’octubre de 1944

César de la Fuente López (26). Nascut a Madrid

Sergent del Batalló Albufera 2. Mort a Salardú, la Vall d’Aran, el 5 de maig de 1946.

Soldats de lleva del 44, nascuts l’any 1923, amb 21 anys. La durada del servei militar obligatori era de vint-i-vuit mesos

Caserna de Lleida

1Antoni Armengol Clariana (23). Nascut a Mataró, comarca del Maresme

Soldat de la Plana Major del Batalló Albufera 2

2Joan Baigès Audèn (24). Nascut a Reus, comarca del Baix Camp

Corneta del Batalló Albufera 2

3Jaume Tarradas Turà (21). Nascut a Caldes de Montbui, comarca del Vallès Oriental

Soldat d’Armes d’acompanyament del Batalló Albufera 2

4Juan Cuesta Cuesta (22). Nascut a Castillejo de Robledo, Sòria

Soldat de la primera companyia del 3er Batalló del 14 regiment d’Infanteria Provisional

5Timoteo Gregorio Medina (22). Nascut a Jadraque, Guadalajara

Soldat de la 3era companyia del 3er Batalló del 14 regiment d’Infanteria Provisional

6José Unamuno Aristregui (23). Nascut a Bergara, Gipuzkoa

Caporal primer de la 3era companyia del 3er Batalló del 14 regiment d’Infanteria Provisional

Caserna de Manresa

7Josep Suñer Alsina (22). Nascut a Castellbell i el Villar, comarca de Bages

Soldat de la companyia Plana Major del Batalló Barcelona 5

8Àngel Vera Sánchez (23). Nascut a Barcelona

Soldat de la 2ona companyia del Batalló Barcelona 5

Caserna de Puigcerdà

9Juan Alvarado López (21). Nascut a Barcelona