El missatge del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, era inequívoc. “Ciutadans d’Israel, estem en guerra”, va pronunciar el dirigent marcadament conservador fa tres setmanes com a reacció a la massacre terrorista de la milícia islamista Hamas en un festival de música. La matança, immersa en el clima de violència que arrossega el conflicte entre Israel i Palestina des dels seus orígens, va deixar consternada la societat israeliana i va provocar una reacció indiscriminada contra la població civil palestina per part d’un executiu plagat de veus extremistes.
Israel va contestar a l’acció criminal de l’organització islamista amb una ració de terror quotidià als territoris palestins a través de bombardejos que han arrabassat vides innocents. L’enèsim vessament de sang a la zona ha provocat una escalada del conflicte que amenaça a sumar la teocràcia fonamentalista de l’Iran i els paramilitars islamistes libanesos de Hezbollah. El càstig d’Israel a la Franja de Gaza, una àrea controlada per Hamas i habitada per 2,3 milions de palestins, mitjançant la força militar s’ha combinat amb un bloqueig del subministrament dels serveis bàsics, que amb prou feines s’ha mitigat per la insuficient ajuda humanitària. Tot mentre Hamas té a ciutadans com a ostatges i sense localització coneguda.
L’augment de la tensió latent entre Israel i Palestina ha comportat la celebració d’una cimera internacional aquest cap de setmana a Egipte, on les principals potències mundials i les comunitats implicades en el conflicte tenien la responsabilitat de buscar punts en comú per a un cessament dels bombardejos i les hostilitats bèl·liques, tot i que l'estat israelià no ha estat present. “El més urgent seria posar en marxa un alto el foc acompanyat d’un mecanisme de mediació per tal de facilitar l’intercanvi d’ostatges i l’accés d’ajuda humanitària a Gaza. Només un visible suport estatunidenc pot possibilitar-ho”, apunta Clara Portela, professora de Ciències Polítiques de la Universitat de València i especialitzada en política exterior i seguretat.
“La situació és insostenible i, en conseqüència, cal assegurar la protecció de la societat civil i dels ostatges retinguts per Hamas. També cal incrementar l’ajuda humanitària a la Franja de Gaza, així com el restabliment de serveis bàsics com ara l’aigua i l’electricitat”, completa Albert Caramés, director de la Fundació per la Pau, ubicada a Barcelona. “El camí per a la pau passa, en un primer moment, per un alto el foc negociat, l’alliberament dels ostatges que té Hamas, el cessament del setge sobre Gaza i l’increment de l’ajuda humanitària a la Franja, ja que, en aquests moments, és totalment insuficient”, reforça Gabriel Garroum, investigador postdoctoral de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i expert en relacions internacionals.
L’adopció d’aquestes mesures per desescalar el conflicte entre Israel i Hamas hauria de partir, segons explica Elvira Sánchez, professora d’Història Contemporània a la Universitat de Barcelona especialitzada en el món àrab, “d’un exercici de diplomàcia per part d’algunes potències, com ara dels Estats Units d’Amèrica amb Israel i de Turquia, Qatar i l’Iran amb Hamas”. “Ara bé, per a desenvolupar-se, calen dues condicions: voluntat política d’actuar i possibilitats de pressionar als seus aliats, i no hi ha res que ens en garanteixi el compliment”.
“En el moment actual és imperatiu que es despleguin tots els recursos polítics i diplomàtics possibles per propiciar a una desescalada i aconseguir un cessament del foc de manera immediata. En els últims dies, hem estat testimonis d’uns nivells de violència insuportables i d’incomptables vulneracions al dret humanitari, que són constitutives de crims de guerra”, anota Pamela Urrutia, investigadora de l’Escola per la Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona, la qual denuncia: “Tal com van alertant persones expertes, el càstig col·lectiu que està infligint Israel a la població de Gaza amenaça de convertir-se en un nou capítol de neteja ètnica”.
La mistera de Donald Trump
Donald Trump, durant la seua estança a la Casa Blanca, va impulsar una maniobra que perseguia teòricament la pacificació de la zona. L’estratègia, batejada pomposament com als Acords d’Abraham, consistia a assolir que monarquies àrabs com ara Emirats Àrabs Units, Bahrain o el Marroc reconegueren l’Estat israelià. La jugada va ser venuda per Trump com a “l’acord del segle”, perquè hipotèticament col·locava els fonaments per a la pau en la regió. “Aquests acords no van ser dissenyats per a resoldre el conflicte entre israelians i palestins. El seu objectiu era normalitzar la relació entre Israel i alguns països àrabs”, analitza Portela.
“Els Acords d’Abraham no són un pla de pau, sinó una denominació dels acords de reconeixement d’Israel i de normalització diplomàtica amb Bahrain, Emirats Àrabs Units i el Marroc, tres països distants del centre polític i territorial del conflicte palestí-israelià. És cert que els Acords van ser presentats pels Estats Units d’Amèrica de Trump com a part d’un pla de pau per posar fi al conflicte en 2019, però ni tan sols va ser acceptat directament per les parts”, afegeix Sánchez. “No fou cap via de resolució del conflicte, sinó que serviren per a enfortir la protecció de l’Estat d’Israel envers la causa palestina, i perquè aquesta deixara de ser un problema per al desenvolupament a tots els nivells d’Israel. Els palestins mai van estar presents en aquesta discussió”, desgrana Garroum.
Aquests pactes, de fet, van sembrar la llavor perquè Hamas engreixara el seu múscul al territori palestí i els vincles amb la teocràcia fonamentalista de l’Iran. “Trump va utilitzar les monarquies àrabs, amb l’objectiu de neutralitzar l’Autoritat Palestina i segellar definitivament la pau israelita en detriment del poble palestí. Com era conegut, fruit d’aquesta estratègia s’ha donat l’enfortiment de Hamas, considerat com l’únic escut per mantenir vives les reivindicacions legítimes palestines i, junt amb això, l’enfortiment de l’Iran i dels xiïtes del Hezbollah libanès com a abanderats de la causa palestina”, va escriure l’expert en geopolítica Sami Naïr a les pàgines d’El País.
La venda d’aquests pactes per part del magnat republicà xocaven amb decisions de gran potència simbòlica i de transcendència dintre del conflicte Israel-Palestina. “Trump va elaborar aquests Acords al mateix temps que volia col·locar l’ambaixada dels Estats Units d’Amèrica a Jerusalem, envoltada de certa neutralitat, en detriment de Tel-Aviv. Aquell anunci incrementava la tensió i la conflictivitat. Sempre ho feia, a més, amb decisions que beneficiaven Israel”, radiografia Tica Font, experta en seguretat i expresidenta de l’Institut Català Internacional per la Pau, ubicat a Barcelona.
L’esperit d’Oslo
Amb els Acords d’Abraham allunyats en la pràctica de promoure cap via de pacificació del conflicte entre Israel i Palestina, l’únic marc per caminar per la pau que s’ha establert foren els denominats Acords d’Oslo. Signats l’any 1993 per part del primer ministre israelià, el laborista Yitzhak Rabin, i el líder de l’Organització d’Alliberament de Palestina, el socialista Yasser Arafat, sota la intermediació de l’administració Clinton, sembrava la llavor per a la creació d’un Estat palestí i resoldre l’enfrontament amb la coexistència de dos estats.
Aquest raig d’esperança per assolir una solució negociada, però, va trencar-se. De fet, l’únic vigent d’aquell pacte és l’esperit de conversa per la pau. “Des d’un inici, Israel va fer explotar els Acords d’Oslo [...], ajudada pels integristes palestins de Hamas, que rebutjaren de manera taxativa tota possibilitat de trobar una solució al conflicte, fins i tot el dret mateix a l’existència d’Israel”, recordava en aquell article del rotatiu espanyol l’intel·lectual Naïr.
“Es tracta d’uns Acords que han tingut efectes contradictoris envers el seu esperit”, lamenta Garroum, el qual afegeix: “En aquests pactes, es fixava un procés transitori d’uns anys fins a la creació d’una mena de protoestat dels palestins, però sobre el terreny la realitat era la contrària amb més assentaments i una ampliació de les ocupacions israelites de Jerusalem o Cisjordània”.
L’estratègia seguida per Israel, arran del fracàs d’aquells pactes, ha estat “d’un no-retorn a aquesta senda”, segons precisa Sonia Sánchez, membre del Comitè Científic del Reial Institut Elcano i professora de relacions internacionals a la Universitat Francisco de Vitoria de Madrid. “Els Acords d’Oslo van fracassar, va vindre la segona intifada palestina i amb la construcció del mur, i l’aposta per un bon sistema de vigilància i d’aixecar tanques, el terrorisme va baixar. Això va fer pensar a Israel que, per a garantir la seua seguretat, una qüestió per a ells sacrosanta, no feia falta firmar cap acord de pau”, exposa.
Israel, segons descriu aquesta experta en Orient Mitjà, “va mantenir aquella estratègia de seguretat, la qual mostrava que no li feia falta firmar cap pau, combinada amb una ampliació de la construcció de les colònies a través de l’aprovació d’una llei de creixement natural que els permetia expropiar terrenys palestins. Els governs israelians van executar aquesta política de fets consumats que tenia com a conseqüència la invalidació de la solució dels dos estats, ja que en una hipotètica i futura negociació els palestins tindrien tan pocs terrenys que seria inviable”. “Ara, però, ha quedat de manifest que aquesta estratègia no ha funcionat en termes de seguretat per a Israel”, assenyala.
“Han passat trenta anys des d’aquells acords i la història no es pot tornar enrere. S’hauria de recuperar l’esperit, la voluntat de negociar de les dues parts, tot i que el resultat va ser molt desequilibrat a favor d’Israel i contra els palestins. És clar que fora millor tenir Oslo que la situació actual, però dubto que els implicats, especialment el Govern israelià, ho volguessin”, indica Sánchez, professora d’història contemporània a la Universitat de Barcelona. “La tornada als Acords d’Oslo contrastaria amb la nova situació territorial, atesa la denigració de l’escenari per a la comunitat palestina i la permissivitat que s’ha tingut amb les violacions del dret internacional per part d’Israel”, completa Caramés.
Dos estats: l’única via possible?
Els pactes batejats amb el nom de la capital de Noruega van deixar damunt de la taula la solució dels dos estats com el marc de negociació transitable. “Amb quin mapa territorial treballaríem? Les fronteres han canviat d’ençà de l’extensió contínua de les ocupacions de territoris palestins per part d’Israel, que ha ampliat els nivells de violència i despossessió cap a les comunitats palestines. Quin seria el punt de partida de l’Estat palestí? Una Cisjordània amb un mínim de control autònom i foradada geogràficament per assentaments israelians? Es fa complicat imaginar un Estat palestí des d’aquest punt de partida, i més quan la situació al Jerusalem ocupat, la Franja de Gaza o Cisjordània no és la mateixa”, reflexiona Garroum.
El marc instaurat pels Acords d’Oslo va contribuir, tanmateix, a l’asimetria territorial. O, si més no, així ho analitza la investigadora Pamela Urrutia: “Ha aguditzat el problema de la fragmentació del territori palestí i no ha impedit que els successius governs israelians continuessin amb les seves polítiques d’expansió de colònies i annexió de facto de territoris. Aquestes dinàmiques han desembocat a observar la solució dels dos estats com a inviable. De fet, s’ha configurat amb el temps la realitat d’un sol estat amb drets desiguals i una situació que de manera creixent ha estat denunciada com un apartheid”. “A llarg termini, algunes veus han plantejat que l’única sortida democràtica implica un sol estat amb igualtat de drets per a tothom”, incorpora.
L’opció d’un sol estat, amb un caràcter plurinacional, també està farcida de dificultats quasi irresolubles. “Aquesta via planteja dubtes pel que fa al nom i a les possibilitats que totes les comunitats que hi convisqueren gaudiren en igualtat dels mateixos drets civils, econòmics i polítics”, ressalta Garroum. “No seria viable, perquè Israel mai renunciarà a l’existència d’un estat amb la seua identitat. De fet, sostenen que, quan no han comptat amb un estat que ha tingut aquesta identitat i ha estat liderat per una altra, han patit persecucions. La memòria i el trauma infaust de l’holocaust està ben present”, recorda Sánchez, del Reial Institut Elcano, amb seu a Madrid.
“Una negociació entre Israel i Palestina per a resoldre el conflicte hauria d’abordar sis qüestions determinants: l’estatus de la ciutat de Jerusalem, la delimitació de les fronteres d’ambdós estats, la seguretat, el dret de retorn dels refugiats palestins, els assentaments israelians en territori palestí i el control de l’aigua, fonamental en una zona molt àrida”, enumera Alejandro Pozo, investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, localitzat a Barcelona. “Fa uns anys, vaig tenir l’oportunitat de parlar amb un excap de l’exèrcit israelià i em va comentar que hi havia tres coses innegociables: l’estatus de Jerusalem; la seguretat, és a dir, la negativa al fet que Palestina tinga unes forces policials o un exèrcit autònom, i el dret de retorn dels refugiats palestins”, especifica.
A pesar que l’experiència negociadora entre el Sudan i el Sudan del Sud va demostrar la possibilitat d’arribar a pactes sense resoldre alguns dels punts enconats del conflicte, les posicions ideològiques de l’actual coalició de govern a Israel fan que siga força complicat l’exploració d’una via per la pau. “Hi ha assumptes com els assentaments que, malgrat tot, són revocables, com demostra l’experiència del 2005 a la Franja de Gaza. Ara bé, el problema és la correlació de forces d’Israel. Si històricament el Likud ha estat el partit menys procliu a la retirada d’assentaments, en l’actualitat són la part més moderada de l’executiu”, subratlla.
“Perquè es poguera dur a terme una negociació i un diàleg entre Israel i Palestina, Israel hauria de fer una reflexió i construir una narrativa diferent. Ha d’assumir la seua responsabilitat per l’ocupació”, remarca Sánchez, del Reial Institut Elcano, el qual amplia: “Israel s’ha de convèncer que els palestins tenen dret a un estat i que la seua seguretat no només estarà garantida per la seua superioritat militar, sinó també per la pacificació de la seua frontera i pels drets dels palestins a viure en unes condicions de normalitat”.
Els incentius perquè canvie de narrativa Israel, segons l’experta en seguretat Tica Font, “no hi són”. “Per a iniciar un procés de negociació, Israel hauria de reconèixer els drets dels palestins i, en aquests moments, no existeix una massa crítica suficient a favor d’aquesta posició en la societat israeliana. No debades, només cal fixar-se en els resultats electorals i en els posicionaments ideològics de l’actual govern de Netanyahu”, assenyala. I agrega: “A l’última experiència de negociació que va haver-hi, els ultraortodoxos van assassinar el laborista Yitzhak Rabin”.
L’entrebanc de la radicalització mútua
L’últim govern de Netanyahu, amb socis ultraortodoxos i d’extrema dreta, ha estat el símbol de la radicalització dels actors principals del conflicte. “La desagregació de l’espectre polític israelià ha provocat la conformació de coalicions impossibles de govern que compten amb grups molt radicals i ultraortodoxos, així com les mateixes condicions de vida a Gaza, una mena de presó a l’aire lliure, fan que molts palestins donin suport a l’opció radical representada per Hamas”, radiografia Elvira Sánchez, de la Universitat de Barcelona.
“La manca de progrés vers la solució dels dos estats, acompanyada de l’esmentada deterioració de les condicions dels palestins, són el rerefons d’aquesta radicalització. Un factor determinant ha estat el prolongat període de domini de l’executiu israelià per forces ultraconservadores. Les seues polítiques afavoreixen la radicalització de la part contrària”, reforça Portela. Benno Herzog, professor del Departament de Sociologia de la Universitat de València, aporta matisos: “Des de la distància, veiem, de vegades, Israel i Palestina com a blocs homogenis enfrontats que es poden radicalitzar, però aquesta mena d’oposicions només produeixen l’efecte de crear maniqueismes. La societat israeliana s’ha fragmentat cada vegada més en els últims anys. La dreta ha virat encara més cap a la dreta i el seu discurs s’ha radicalitzat, per exemple, respecte a la reclamació de la propietat de terres ocupades des del 1967”.
A Palestina, segons aquest sociòleg, “la veu molt radicalitzada de Hamas s’escolta a un volum molt alt, però és només una entre d’altres”. “Des del principi de la fundació de l’Estat d’Israel, hi ha hagut una gran quantitat de països que no han acceptat cap Estat jueu en el seu veïnatge i li van declarar la guerra de seguida. Alguns d’ells, com Egipte, ara reconeixen Israel. Convé recordar que, per a possibilitar l’enteniment, tant a Israel com a Palestina hi ha interlocutors buscant la pau. La guerra i el terror dificulten percebre aquestes veus”, lamenta, així com avisa que hi ha “molt de racisme antiàrab en certs discursos de defensa d’Israel i molt d’antisemitisme en molts discursos contra Israel”.
Els palestins, a més, compten amb nombrosos deures per fer. “Han de tenir un lideratge unificat, democràtic i que siga representatiu per a poder prendre decisions, és a dir, per a cedir part de les seues aspiracions territorials o per haver de negociar amb un Estat israelià del qual desconfien”, manifesta Sánchez, del Reial Institut Elcano. “Hi ha una divisió entre els dirigents palestins, amb Hamas que domina la Franja de Gaza i l’Autoritat Palestina a Cisjordània. I, per tant, el primer pas que han de donar els palestins és una reconciliació entre aquesta mena de dues Palestines. S’han de sotmetre a un procés electoral amb partits polítics i totes les garanties, i que els palestins puguen escollir lliurement el seu lideratge”, reflexiona.
“Hamas, en aquest moment, no reconeix el dret d’Israel a existir com a estat. El primer que haurien de fer per encarar un procés de pau seria respectar aquest dret legítim, així com deixar d’atacar Israel i, especialment, la seua població civil. L’Autoritat Palestina, a més, ha de depurar els seus problemes de corrupció”, indica la investigadora de la Universitat Francisco de Vitoria, que agrega: “També s’ha de decidir quin tipus d’estat vol ser Palestina, si aspira a crear un estat islamista, com defensa Hamas, o d’altres característiques, com advoca l’Autoritat Palestina”. “Hamas no permet la dissidència política, ni tampoc figures de pensament lliure. S’ha de recordar que d’ençà que Hamas guanya les eleccions a la Franja de Gaza, ja no se n’han celebrat més”, fa memòria Font.
Arran de les postures radicals de Hamas, l’acadèmic Sami Naïr defensava a El País que “existeix una via eficaç, encara que condicionada a l’urgent canvi del govern a Israel i a l’afebliment militar inevitable de l’islamisme integrista de Hamas”: “Apostar per un renaixement d’una Autoritat Palestina laica, únic interlocutor possible, desembarassada de la seua actual direcció corrupta i impotent, i que ha reconegut clarament el dret a l’existència de l’Estat d’Israel, per a aconseguir un acord amb els israelians sota l’empara de l’ONU”.
“Cal una política progressista i solidària consistent a buscar i donar suport a forces emancipadores d’Israel i Palestina”, ressalta Herzog. La comunitat internacional, segons la politòloga Clara Portela, “hauria d’haver aprofitat els períodes de pau o de relativa calma per a posar en marxa iniciatives abocades a millorar la situació de la població palestina i progressar en la transformació del conflicte”. “Ara per ara, només pot procurar mitigar el conflicte i evitar una major escalada i difusió de la violència per la regió, amb l’inconvenient que compta amb una influència encara menor que abans”, adverteix.
Els actors internacionals tenen l’as a la mànega de la pressió diplomàtica. “Amb Israel, només ho poden fer els Estats Units d’Amèrica, intentant convèncer que l’escalada seria perjudicial per al mateix Israel, per la catàstrofe humanitària que encara es pot agreujar. En el cas de Hamas, Turquia, Qatar i l’Iran també podrien pressionar sota l’argument del risc contra la mateixa població palestina. Però què guanyarien aquests darrers països posant pressió sobre Hamas? És evident que es necessita un joc diplomàtic a moltes bandes, amb l’ajut d’organitzacions més equidistants, com ara la Unió Europea o l’Organització de la Conferència Islàmica, i tot avalat per les Nacions Unides”, expressa Elvira Sánchez, de la Universitat de Barcelona.
Amb els Estats Units d’Amèrica generant percepcions encontrades entre els experts consultats sobre la seua legitimitat com a intermediari pel seu suport continuat a Israel, “hi ha vies alternatives de mediació de països amb posicionaments menys normatius i més pragmàtics, com ara la Xina”, segons Garroum. “La Xina ja ho va fer entre l’Aràbia Saudita i l’Iran. Amb tot, el panorama pot canviar en cas que Israel activés una ofensiva terrestre. No debades, caldria veure a quin nivell podien implicar-se actors com ara Hezbollah o l’Iran”, cartografia. La desescalada s’erigeix, per tant, com a primera passa per construir una senda complicadíssima cap a la pacificació del conflicte. “Cal buscar una pau justa”, tanca Caramés a manera de reivindicació.