En les Olimpíades poques vegades hi ha emoció fora de les zones esportives. Les escenificacions dels sentiments tenen lloc en els grans escenaris, al caliu dels focus de les càmeres de televisió.
Però en una fosca nit de dimecres, lluny de la demagògia, coreografiada a l’estadi d’hoquei sobre gel Kwandong, li corren llàgrimes per la galta a un fotògraf que no lleva el dit del disparador.
L’home fotografia l’animadora nord-coreana que fins ara havia estat animant amb una monotonia estranya l’equip femení coreà. Ara, les noies miren enrere cap a l’estadi mentre van pujant a sis autobusos de color roig i blanc.
A la terrassa del primer pis s’han reunit espectadors de Corea del Sud, un centenar, potser. Onegen la bandera de la unificació coreana, el dibuix d’una península en blau sobre fons blanc. Criden tan fort com poden: “Estem units, som un.” Una vegada rere altra, saluden amb la mà a les nord-coreanes. És un moment que sembla l’últim adéu per sobre una xarxa de filferro, que recorda a “Wir sind ein Volk”, el lema per la reunificació alemanya.
Les animadores somriuen en silenci i saluden amb prudència. Quan desapareixen dins dels autobusos la gent comença a cantar al balcó: “bona nit, ens tornarem a veure, ja s’han derramat massa llàgrimes, però som una nació”. És una cançó tradicional per la reunificació. Allí on les cortines continuen obertes les noies miren per la finestra i mouen els braços seguint el compàs. És un moment que no estava programat, el Comitè Olímpic Internacional (COI) tampoc no li havia donat el vistiplau però no necessita ni dj ni pantalles grans. I, llavors, arrenquen els autobusos.
Els Jocs Olímpics d’Hivern de Pyeongchang han coincidit amb una de les crisis més grans de la història del COI. Els funcionaris propers al president Thomas Bach s’han refugiat completament en les competicions: en aquest gran esdeveniment l’esport ha d’apartar-se d’un afer de dopatge sense precedents i curar la gent de la seva inquietud.
A primera vista s’ha aconseguit. El COI ha donat un espectacle aparentment impecable, els telespectadors es van divertir molt. En la memòria romandran les carreres dramàtiques i els campions olímpics inesperats.
En la màquina de sentiments que són les Olimpíades molts països han aconseguit els seus herois: els americans estaven orgullosos de la història del tres vegades campió olímpic de snowboard, Shaun White; els francesos ovacionaven el biatleta Martin Fourcade; els neerlandesos aplaudien el seu patinador de velocitat i fins i tot els amfitrions estaven contents amb les victòries en patinatge de velocitat sobre pista curta. I també els alemanys haurien d’estar entusiasmats: per la parella de patinatge artístic Sawtschenko/Massot, per Laura Dahlmeier i Andreas Wellinger i per l’èxit d’un equip d’hoquei sobre gel, el més important des de fa més de 40 anys.
Si, després de l’última entrega de medalla d’or, els fans de les Olimpíades apaguen la televisió contents, aleshores el COI hauria de veure’s reforçat: per què s’hauria de canviar alguna cosa en el pla dels Jocs Olímpics? Els problemes estan “entre bastidors” i el COI els ha tapat amb una cortina a tot color.
Una d’aquestes maniobres de distracció comença la mateixa tarda del primer dia de competicions quan Bach, amb un somriure, s’asseu a la llotja de l’estadi d’hoquei Kwandong. A la dreta té el president sud-coreà Moon Jae In, a l’esquerra saluda una delegació del Nord: l’ancià Kim Yong Nam, cap d’Estat protocol·lari de la República Popular, i la germana del dictador, Kim Yo Jong.
Junts observen la primera aparició olímpica de l’equip d’hoquei sobre gel coreà amb 23 sud-coreanes i 12 nord-coreanes. Enteniment entre els pobles en patins, un projecte de pau, més gran que l’esport, així ho ven el COI.
Realment, el succés sobre gel sols té un paper secundari aquesta tarda. El centenar d’animadores nord-coreanes exhibeixen les seves coreografies ben practicades. Bach, Moon i Kim estan radiants i aplaudeixen per als periodistes. L’espectacle dura un poc més de dues hores, Corea perd 0-8 contra Suïssa. Les vençudes abandonen juntes el gel.
“Mengem, entrenem i juguem juntes”, diu Sarah Murray, l’entrenadora canadenca de l’equip de la unitat. Nord i Sud sols se separen per dormir i durant el trajecte cap a la pista. Ja en el gel, les jugadores tornen a compartir vestuari, mentre ballen juntes cançons pop coreanes. La membre del COI Angela Ruggiero volia, des del principi de les Olimpíades, que l’equip tingués una nominació al premi Nobel de la pau, “en reconeixement a les víctimes”. L’equip coreà tanca els jocs en l’última posició després de cinc derrotes.
En el capítol 1, apartat 2, punt 10 de la carta olímpica es llegeix: la funció del COI és “oposar-se a tot abús polític o comercial del deport i dels atletes”. Si es mesura la federació de l’esport mundial amb les seves pròpies paraules, llavors ha fracassat a Pyeonchang. Durant els Jocs d’hivern, l’esport i la política es van mesclar en una pasta de goma kitsch. Però la instrumentalització de l’esport no és un fenomen nou, tot i que poques vegades surt a la llum de manera tan evident com a Corea del Sud.
La política mundial pesava a les esquenes de l’equip d’hoquei sobre gel coreà i, amb això, una Guerra Freda amb armes nuclears. Després de l’últim partit de la competició, un 1-6 contra Suècia, aquesta pressió va disminuir, l’entrenadora Murray va vessar llàgrimes d’alleujament: “van ser els polítics qui van decidir fer un equip conjunt, però nosaltres com a equip havíem de fer realitat aquest pla”. La jugadora estrella Randi Griffin va reconèixer que l’enorme atenció va tornar “completament boig” tot l’equip, perquè les animadores nord-coreanes no s’haurien pogut distreure. “A vegades teníem la sensació que no hi estaven per nosaltres”, diu Griffin, “sinó per un altre motiu”.
L’altura de caiguda d’aquests jocs d’hivern ja es va fixar durant la cerimònia inaugural. Amb un fred glacial, centenars de persones van formar amb llums un colom de la pau enorme enmig de l’estadi olímpic i quatre artistes coreans van interpretar la cançó de John LennonImagine: “Imagina que no hi ha països”, diu la lletra, i tot això just després de l’entrada d’esportistes amb banderes de 92 països.
Minuts abans les forces de seguretat havien escortat dos actors de la llotja de premsa, un doble de Kim Jong Un i un de Donald Trump. Els originals es van quedar a casa, EUA havia enviat sols el vicepresident Mike Pence, qui, descaradament, es va quedar assegut quan el públic es va alçar amb l’entrada de l’equip coreà.
Pau, diàleg, acord: l’esperit d’aquesta festa no ho va aconseguir fins al cim de la llotja d’honor. No obstant això: es va fixar el to per a les següents dues setmanes de festival esportiu. Un ambient que, sobretot, va saber utilitzar per a ella mateixa una part: la nord-coreana. Dóna igual d’on apareixien les animadores ben vestides de la República Popular: atreien tota l’atenció cap a elles. Els curiosos rodejaven les noies com els visitants d’un zoo envolten el turó dels micos. El règim a Pyeongchang va poder executar el seu pla tranquil·lament.
El govern a Seül ho havia fet tot per donar la benvinguda als convidats poc habituals: més de 2 milions d’euros per al viatge dels atletes de Corea del Nord i el seu seguici pagat pels contribuents sud-coreans.
La recompensa d’aquesta inversió? Màxima distracció de temes molests. Per exemple, el dopatge. Al principi del dia de la cerimònia d’inauguració el Tribunal d’Arbitratge de l’Esport (CAS, sigles en anglès) havia rebutjat les sol·licituds de 47 esportistes i entrenadors russos per a l’admissió als jocs. El COI els havia negat anteriorment una invitació a Pyeongchang, per un frau de dopatge sistemàtic el 2014 a Sotxi. Els atletes russos havien de presentar-se amb una identificació presumptament estrangera, com a “Atletes Olímpics Russos”, OAR, sigles en anglès.
Els funcionaris olímpics van fer com si un acord del comitè pogués acabar amb el tema de Rússia per dedicar-se de nou als bons assumptes. Però els atletes continuaven confosos.
“Mentre no es presenti cap prova concreta contra una persona, no se la pot suspendre”, diu la jugadora d’skeleton alemanya Tina Hermann a Pyeongchang. Aquesta noia de 25 anys seu amb la seva companya d’habitació Anna Fernstädt en el llit de la vil·la olímpica i comença una discussió. “S’han de posar proves sobre la taula”, si no seria injust per als atletes nets, creu Hermann. “Però si s’intercanvien mostres ja és suficient prova”, contradiu Fernstädt, de 21 anys. “Si donessin negatiu, no caldria intercanviar-les”.
Hermann i Fernstädt estan descontentes amb el caos que els funcionaris els han deixat. Al cap i a la fi dues pilots d’skeleton russes continuen suspeses dels jocs. En la Copa del Món els alemanys encara es van enfrontar a elles. “Llavors vaig pensar que volia guanyar-les”, diu Hermann. La competidora britànica Lizzy Yarnold diu que no vol tornar a veure les russes. Fosses obertes en els suposats jocs de la pau: una fissura entre la comunitat esportiva.
Després dels primers dies de competició, els participants es van acostumar a l’equip OAR i l’agitació va anar disminuint. Probablement també perquè els esportistes russos quasi no guanyaven. Alfons Hörmann, president de la Federació Olímpica Alemanya, fa un balanç intermedi satisfactori. Mirant el medaller, parla de “màxim càstig” per a Rússia: quatre anys després de l’extens medaller en els tramposos jocs de Sotxi, els OAR amb prou feines reuneixen a penes algunes medalles.
Però no és més que un curt descans. Quan va començar l’última setmana dels jocs, el tema va tornar de nou a l’opinió pública amb gran força. Al rus Alexander Kruschelnizki, bronze en cúrling mixt, se li va trobar un cardiotònic prohibit, el meldonium, en l’orina.
Les conseqüències polítiques són enormes: els russos, que fins avui ara no s’han disculpat ni han admès el seu sistema de manipulació orquestrat per l’Estat a Sotxi, havien esperat poder entrar a l’estadi de nou amb la seva bandera nacional per a la cerimònia de clausura. Ara, que han enganxat precisament un medallista rus, tota la rehabilitació està en perill fins el final dels jocs. “Penso que els russos haurien de sortir dels jocs tal com van venir”, diu el jugador d’esquí de fons Paul Eckert, “i sense equip rus”.
Si s’escolta la seva opinió? El COI evita declaracions clares sobre el cas de Kruszelnicki. Fins meitat d’aquesta setmana, dies després de la publicació del polèmic descobriment, un portaveu del COI en les conferències de premsa diàries dóna voltes a les preguntes concretes que busquen més detalls.
En la pàgina web del COI, en clicar sobre “Integritat” es pot llegir: ens veiem compromesos a defensar els esportistes nets. Una de les “prioritats top” del COI és “millorar la transparència”. Però la pregunta segueix sent: per què no també a Pyeongchang?
“Fins avui encara no he sabut res del COI”, diu Oskars Melbardis, de 30 anys. Diumenge passat, el letó robust estava en la zona de meta de la pista de gel olímpica. El corredor de bob viu a Pyeongchang els seus segons jocs olímpics; la primera vegada, el 2014 a Sotxi, el van enganyar. En la categoria de bob a dos va arribar el cinquè a la meta, avui se sap que va guanyar bronze perquè molts russos s’havien dopat. Un moment olímpic que li va ser furtat de manera irrevocable. “Tot el que sé del tema és pels mitjans de comunicació”, diu Melbardis. “Què he de fer? Em sent impotent.”
Dos dies després s’agenolla als marges de la pista de bob i s'asseca les llàgrimes dels ulls, acaba de guanyar la medalla de bronze. Està “sense paraules”, “massa emocionat”, després s’aparta, els ulls li brillen de color vermell. La seva medalla continua sent una nota al marge aquesta tarda, els càmeres s’abalancen a les dues parelles de Canadà i Alemanya que s’asseguren l’or al mateix temps. El bronze d’un tranquil letó no dóna imatges espectaculars.
Durant la seva aparició pública, Thomas Bach també se centra en les decisions amb un toc de glamur: quan Aljona Sawtschenko i Bruno Massot aconsegueixen l’or en patinatge artístic després d’un exercici lliure de rècord mundial, Bach besa la parella plorosa, encara al marge de la superfície gelada, com un pare bondadós. En la tercera victòria olímpica de la superestrella d’snowboard White l’advocat de negocis és un dels primers a felicitar-lo. Bones imatges del món olímpic, suposadament intacte, en primer pla.
També per a la victòria olímpica en trineu ben planificada de Felix Loch, Bach va arribar a la pista de gel en una limusina. Però va ser diferent al que s’esperava. Durant uns minuts Loch, de 28 anys, segueix assegut en el seu trineu després de l’entrada a meta de l’última sèrie mentre el seu pare i l’entrenador de la selecció li donen palmades consoladores: un error de pilotatge, i Loch patina de la primera posició a la cinquena.
A continuació, en la Casa Alemanya, entre fons amb els logos dels patrocinadors, Loch explica amb paciència una vegada rere altra el seu error fatal. Mentre el tercer, que per sorpresa va ser Johannes Ludwig, es passeja tirant xampany, Loch resta assegut, impassible, i sopa a desgana. La seva jaqueta funcional grisa es destenyeix d’obscur quan unes gotes de xampany li cauen en la part de l’esquena. Llavors arriba també l’antic canceller Gerhard Schröder, amb el cabell pentinat cap enrere i una jaqueta d’Alemanya roja, l’agafa per la nuca, el sacseja i li dóna palmetades com un pare. El vençut olímpic ho aguanta amb un somriure.
A banda d’això, els fans esportius alemanys guardaran un bon record dels jocs de Pyeongchang. El que va començar ja el primer dia de competicions amb dues victòries olímpiques, va continuar les següents setmanes i va portar l’“equip D” al cim del medaller durant un temps. Els èxits van ajudar a disparar els índex d’audiència. Van pujar parcialment fins a quasi el 50%, la victòria d’Arnd Peiffer la van veure quasi 7,5 milions d’alemanys.
En el millor moment de la seva carrera, la biatleta Laura Dahlmeier, però, va haver de lluitar contra la frustració. Un dia després de la primera victòria olímpica, puja a una estrada gegant a la “plaça de les medalles” de Pyeongchang i rep la seva medalla d’or.
Abans de la cerimònia, un grup de percussió coreà amb una violinista electrònica s’ha emocionat amb l’“Oda a l’alegria” de Beethoven, dalt de l’escenari. L’espectacle no ha atret força visitants, fa un fred penetrant i, a més, després de la cerimònia d’entrega de premis per a un patinador de velocitat sobre pista curta sud-coreà, el públic es redueix a la meitat. “M’ho havia imaginat diferent”, admet Dahlmeier i expressa el que molts esportistes d’esquí pensen aquests dies.
Els coreans van comprar més de tres terços del total d’entrades per a les Olimpíades, però sovint no han assistit als actes. L’eslàlom, l’esquí de fons i els salts d’esquí freqüentment es disputen amb poc de públic. El noruec Aksel Lnd Svindal, guanyador olímpic en carrera de descens, ho veu trist. “Si els jocs es disputessin a Àustria o a Suècia, hi hauria 50.000 persones pel recorregut.”
Sobre el balanç empresarial no decideixen, però, els espectadors in situ, sinó les pantalles. L’emissora de televisió americana NBC va destinar quasi 700 milions d’euros al COI per a drets de transmissió dels jocs de Pyeongchang, el grup Discovery paga pels drets d’Europa fins al 2024 quasi 1,3 milions d’euros. Amb aquests diners les empreses també es paguen prestigi: les decisions en el patinatge artístic o les carreres de la superestrella d’esquí Mikaela Shiffrin es van televisar als EUA durant el millor temps d’emissió de la tarda, per a Europa central durant l’hora de dinar es veien les competicions de biatló i salts d’esquí. A Pyeongchang ja era de nit.
Els atletes han de sotmetre’s a aquest ritme poc habitual per a ells: Andreas Wellinger va guanyar la medalla d’or després de mitjanit. Per acurtar els dies extremadament llargs, l’equip de biatló alemany va canviar el rellotge intern, amb làmpades de llum diürna i horari de menjar endarrerit.
Però, a alguns, no els va servir de res la millor preparació. La final de la categoria femenina d'snowboard en slopestyle es va acabar a pesar dels forts vents, moltes participants van caure. Anna Gasser, esportista de l’any d’Àustria, es va parar a la meta movent el cap i amb els braços alçats consternada. “Estic decebuda amb els organitzadors”, va dir Gasser. “Era molt perillós, i m’alegro que no m’hagi passat res.”
Hi va haver pressió per part dels organitzadors per acabar la carrera. El dia d’abans la qualificació s’havia cancel·lat per condicions meteorològiques. Es va comunicar a les participants que si no corrien s’eliminaria la disciplina. “No va ser publicitat per al nostre esport ”, va dir Gasser. Un dels seus fans ja havia empaquetat de nou la seva bandera d’Àustria amb “Anna Gasser” imprès.
El COI i els seus socis comercials no necessiten preocupar-se’n, al cap i a la fi els números són correctes: l’empresa d’anells obri nous mercats a través dels tipus d’esport que estan de moda, com l’snowboard, el principal financer NBC obté 730 milions d’euros en diners de publicitat gràcies a Pyeongchang. Alguns fans esportius desil·lusionats s’obliden fàcilment mentre les càmeres de televisió no mostrin aquestes xifres.
A pesar d’enganys i decepcions, molts atletes, espectadors i periodistes de Pyeongchang, però, recordaran sobretot una cosa: la coordinació magistral de l’amfitrió coreà, i el compromís dels vertaders herois d’aquests jocs d’hivern, els 14.000 voluntaris. Amb cops de vent i temperatures de fins a 10 graus sota zero, esperaven en interseccions abandonades i llocs de control i saludaven amables.
“Són el rostre dels jocs”, diu una portaveu del comitè d’organització. Però alguns voluntaris van presentar la seva dimissió decebuts o fets pols, altres van començar peticions per explotació i mals tractes. Fins i tot van arribar cartes de protesta al domicili del president a Seül.
I l’empresa multimilionària COI? Ni tan sols ha deixat una escassa indemnització per a les persones que van fer possible les imatges d’aquest esdeveniment.
Traducció de Mar Sanfèlix