Deia Roger Mas en una entrevista a propòsit del seu darrer disc, Parnàs, el desè d’una trajectòria de vint anys, que després de diversos girs i reinvencions havia arribat a la conclusió que el seu públic agraïa més el vessant com a cantautor que els àlbums de bandautor pop. Potser té a veure amb això la possessió d’un poderós instrument vocal, una veu de baríton que demana a crits —perdoneu el joc fàcil— ser ubicada en primer terme, amb l’acompanyament instrumental mínim.
Explorar el grau màxim de nuesa va ser l’operatiu del disc precedent, Irredempt (2015), un àlbum de veu i guitarra, eixut però penetrant, que era el contrapunt a l’experiència anterior de pujar a un escenari amb la garbellada de músics de la Cobla Sant Jordi. Aquella música irredempta i senzilla funcionava, però convidava a fer-se preguntes sobre el següent pas.
Amb Parnàs, Mas pretenia llançar “un disc còmode, sense estridències”, amb més músics convidats a taula però “fàcil d’escoltar”. A banda del concepte musical, com indica el títol i el subtítol del disc, “Un viatge al jardí dels poetes”, el de Solsona volia posar música a composicions de bèsties totèmiques com Joan Maragall o Miquel Martí i Pol —ja ho havia fet amb Jacint Verdaguer—, recuperar un personatge bastant desconegut com Sor Eulàlia Anzizu (Mercè Anzizu) i fer difusió de textos de poetes contemporanis com Toni Gol i Amadeu Vidal.
No content amb aquesta amalgama, obri amb l’adaptació d’una cançó tradicional anglesa que li va arribar fa anys via Fabrizio de André, “Geordie” (“Jordi”, en la versió rogermasnesca: compte amb la lletra); s’acosta a un dels referents del barroc, Claudio Monteverdi, a través de l’adaptació que el músic italià va fer d’un tema anònim, “Sì dolce è’l tormento”; i tanca amb un tema tradicional del Solsonès, “Borrasqueros de Canalda”, i amb “Sopluig dolcíssim”, un himne de coronació de la Mare de Déu del Claustre amb lletra de Josep Serra.
Tradició catalana i europea que Roger Mas passa pel seu filtre i combina amb referències contemporànies en un contrast gojós i agosarat. Versos postmoderns com els de Vidal (“Arrambo la bicicleta al marge / d’un camp cremat i m’endinso al bosc / a la recerca de follets heavy”, trobem en “Cor de metall”), convivint amb el fervor marià (“avui al front us posem, Reina i Mare, / una corona d’amor infinit”). Com diu la cita de Goethe invocada en el llibret, un Parnàs en el qual cadascú “hi trobarà un lloc, sigui dalt els cims i dins les esquerdes”.
El que dona sentit a tot aquell relat és, lògicament, la música. La veu de Mas, sí, però també una sèrie d’opcions que atorguen al disc una sonoritat orgànica i amb molta personalitat, construïda sobre els pianos i teclats (sobretot el Rhodes) de Xavier Guitó i l’aportació trobe que decisiva de Míriam Encinas amb la vilruba i la viella, instruments de corda que transporten l’àlbum a una altra dimensió musical, quelcom distintiu que recorda —salvant les diferències sonores— les atmosferes que és capaç de crear Warren Ellis en les bandes sonores amb Nick Cave i en els mateixos discos de l’australià.
L’aportació vocal de Núria Graham (“Jordi”) i Bikimel (“Al·leluia), del cor Lupulus Ensembla (“Borrasqueros de Canalda”) o del Brossa Quartet (“Sopluig dolcíssim”) i la sobrietat del contrabaix d’Arcadi Marcet, completen el cercle virtuós. Complements ben trobats a la veu de Roger Mas quan va transmutant-se en cantautor melòdic (“Cor de metall”), rapsoda (“Soleiada”, “Peter lluitant a la roca de la calavera”), crooner espiritual quan busseja en la tradició religiosa. Intepretació creuada per moments, entre línies, fent de contrast, dels esperits escènics d’Adrià Puntí o Ovidi Montllor.
Un disc extraordinari, de rang superior, amb cimeres com “Mira’m als ulls” o “Lluny de tot”, quan la relativa simplicitat dels arranjaments acaba destil·lant una bellesa sublim, estranya. La facilitat segons Roger Mas.
ROGER MAS
Satélite K, 2018
Cançó Folk