Franco va ser una figura odiada i repudiada gairebé unànimement a Andorra. Però sense el seu triomf en la Guerra Civil, el principat, molt possiblement, no hauria experimentat la revolució econòmica que el portaria ser un oasi de generació de riquesa dins del Pirineu. Al cap i a la fi, el dictador espanyol va ser un dels motius pels quals una societat agrícola-ramadera, on bona part dels seus habitants històricament havien hagut d’emigrar, es va convertir en el centre turístic i comercial per excel·lència dels Pirineus. El règim d’autarquia en què va situar a Espanya després de la Guerra Civil (és fer política-ficció però és molt improbable que hagués passat el mateix en cas de victòria republicana) i l’aïllament internacional van fer d’Andorra un oasi comercial i turístic. La impossibilitat d’accedir —o tenir a l’abast a preus accessibles— a productes com el niló o el Duralex, per citar dos exemples, va ser la base perquè canviés de soca-rel el model econòmic. El catalitzador per aprofitar aquesta oportunitat va ser l’encert de barrejar-ho amb una tradicional política d’impostos i taxes molt baixes. I la cirereta del pastís va arribar quan la neu que cobria les muntanyes a l’hivern es va revelar com a font d’un nou esport als anys 50. Hi hauria infinitat de matisos a afegir com, per exemple, el secret bancari. El còctel de tot plegat va derivar en l’enlairament econòmic iniciat als anys 50.
Per entendre com és ara Andorra, 25 anys després de l’aprovació de la Constitució, cal saber d’on ve. Agafem una màquina del temps imaginària per viatjar fins a l’època medieval, on trobem un territori pirinenc emmarcat entre valls i que pertanyia als comtes d’Urgell des del segle IX. Els senyors, centrats en les lluites amb els sarraïns cap al sud, van acabar venent el feu al bisbe d’Urgell, que obtingué la cessió definitiva al segle XII. Les lluites feudals obligaren el Bisbat a buscar un senyor que els protegís. Seran inicialment els Caboet, però amb l’intercanvi de cromos matrimonials passaran a ser els Castellbó. Els drets de Castellbó passaran al comtat de Foix, que mantingué disputes amb el bisbe pel territori. Després de molts anys de conflicte, la corona catalanoaragonesa instà a un acord entre les dues parts. Serà així quan es firmi el primer pariatge el 1278 i un segon el 1288, perquè el primer no va acabar de funcionar.
Els pariatges són l’estructura clau per entendre els 700 anys posteriors de la història d’Andorra. Estableix dos propietaris, dos senyors, que tenen la sobirania sobre el territori de forma igualitària i indivisa. I tan important com el què és el qui. Un és el bisbe d’Urgell que, sense possibilitat de casar-se ni tenir fills legítims, no tenia la capacitat de traspassar els drets. L’altre és el president de la República francesa, perquè del comtat de Foix el domini passa pel regne de Navarra per acabar definitivament en el cap d’Estat francès. Un copríncep tan poderós va tenir un doble efecte. França mai no va plantejar-se ocupar Andorra perquè d’alguna manera ja era seva i els seus exèrcits eren la millor garantia perquè Espanya no plantegés l’annexió.
Els dos coprínceps van mantenir inalteradament els tres poders (executiu, legislatiu i judicial) fins a finals del segle XX. Els andorrans desenvoluparien un sistema de gestió propi amb una espècie de parlament primitiu, anomenat Consell de la Terra, des del segle XV que es convertirà al segle XIX en el Consell General (1866). La divisió territorial històrica comprenia sis parròquies (Canillo, Encamp, Ordino, la Massana, Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria, i a partir de 1978 naixeria la setena anomenada Escaldes-Engordany. Cadascuna aportava quatre consellers per a un Parlament de 24.
Els senyors nomenaven representants permanents al principat i disposaven dels veguers, un per cadascun, que encarnaven el poder dins del territori. Els veguers dirigien la policia o la justícia i, al mateix temps, podien fer decrets. Els andorrans van jugar sempre amb el fet que si tenien dos senyors sempre podien anar a reclamar a un quan tenien problemes amb l’altre. El grau d’estima del model de coprincipat entre els andorrans es pot constatar quan, com a conseqüència de la Revolució Francesa, París renuncia als seus drets el 1793. Una delegació d’andorrans visitarà el 1806 Napoleó per demanar-li que tornés a ocupar el càrrec. I va acceptar.
Salt fins a la segona meitat del segle XX
Cap als anys cinquanta del segle passat tot canvia i ho fa molt de pressa. En un grapat d’anys, la d’Andorra es transforma en una societat pròspera amb una economia basada en el turisme i el comerç. La riquesa ha fet créixer exponencialment la població amb l’arribada massiva d’immigrants a la recerca de feina en botigues, comerç, indústria del tabac, pistes... De 6.200 habitants el 1955 es passa a 26.500 el 1975. El model institucional continuava sent d’inspiració feudal i havia funcionat per a una societat agrícola-ramadera amb una població petita i majoritàriament sense estudis, però les costures del model salten amb el canvi estructural de l’economia, la multiplicació del nombre d’habitants i la quantitat de gent amb formació acadèmica. La societat andorrana és profundament conservadora, com demostra que fins als anys 70 no es va permetre el dret a vot a les dones ni als andorrans de primera generació (nascuts al territori però amb pare estranger encara que la mare fos andorrana). Fruit de les tensions del sistema és la petició del Consell General als coprínceps de reformar les institucions i crear un Govern. El primer executiu arribà el 1982 i Òscar Ribas serà el primer cap de Govern d’Andorra. No serà un executiu a l’ús i no disposarà de competències en matèries clau com Interior o les relacions exteriors, que continuen en mans dels coprínceps.
La inclusió d’un poder executiu parcial no és suficient per encaixar el sistema i als anys 80 ja hi ha un fort corrent que demana canviar el model polític i establir un sistema constitucional. L’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea el 1986 accelera els canvis. L’aïllament ja no és possible i Andorra tanca un acord duaner amb la CEE que entrarà en vigor el 1991. El posicionament dels dos coprínceps, Joan Martí i Alanis, bisbe d’Urgell; i François Mitterrand, president de la República francesa, és clau per anar cap a un procés constituent. El discurs dels dos senyors es resumeix en el fet que “Andorra serà el que els andorrans vulguin”. La immensa majoria dels nacionals volen una Constitució i al mateix temps mantenir el coprincipat. Aquesta voluntat de fer una assimilació del model institucional feudal i les democràcies parlamentàries de finals del segle XX serà el model a partir del qual s’elabora el projecte.
Només decidia el 17%
La insostenibilitat del model en l’àmbit social és fàcil d’entendre amb les dades demogràfiques i electorals del 1993. Els ciutadans amb dret a vot eren 9.123 quan la població era de 65.227. Sumant el cos electoral amb els menors amb passaport andorrà ens porta a un nacional per cada sis residents estrangers. Només el 17% de la ciutadania tenia dret a decidir. Aquí cal afegir que hi havia 6.948 persones (bàsicament menors) considerats com a “nats a Andorra”, ergo hi havien nascut però no eren andorrans de ple dret, perquè els pares eren residents estrangers. La mà d’obra assalariada era fonamentalment forana. Allà vivien 30.043 espanyols (gairebé la meitat de la població) juntament amb 7.368 portuguesos i 4.900 francesos. Hi havia també 1.092 britànics, bàsicament jubilats que aprofitaven un nivell de vida més assequible i un clima més saludable.
La imatge preconstitucional ens porta a una societat on els nacionals tenen privilegis i la prosperitat està segregada. Els residents, a banda de no tenir els drets polítics, tampoc tenen els econòmics. Significava que el soci majoritari de qualsevol societat negociava de tenir passaport. L’adquisició de propietats als residents estrangers també està limitada a un pis com a màxim. Quan un forà volia establir un negoci, havia d’utilitzar la fórmula del prestanoms o testaferro. Caldrà pagar una quota mensual a un nacional perquè presti el nom i en sigui oficialment el propietari o l’accionista majoritari. L’accés a la funció pública també recollia en els edictes la fórmula “nacionalitat preferentment andorrana”. Les professions liberals també estaven vetades als residents. Per exercir d’advocat, enginyer o arquitecte calia tenir el passaport. Els drets econòmics només s’assolien quan un estranger hi ha residit 20 anys.
Els drets laborals són minsos. Els sindicats i la vaga estaven prohibits, no hi havia subsidi d’atur ni sanitat universal, el que comportava que, al cap de poques setmanes de perdre la feina, es deixava de tenir cobertura. El sistema provocà una rotació laboral brutal. Des de la creació de la Seguretat Social el 1968 fins a l’actualitat, 125.000 persones van arribar i van marxar. D’aquests, 75.000 no hi van estar ni un any, 47.000 menys de cinc anys i només 3.500 van estar-hi més d’un lustre. Només una ínfima part dels estrangers que han vingut a treballar s’han acabat establint indefinidament.
No tot era negatiu per als immigrants, perquè era una terra d’oportunitats on els salaris eren molt millor que els d’Espanya i infinitament més alts que els de Portugal. Era pràctica habitual estar-s’hi uns anys, estalviant al màxim, i després tornar al lloc d’origen per obrir allí un negoci o comprar una casa amb els diners obtinguts. Hi havia també molt espai per a l’emprenedoria, encara que fos pagant un testaferro, i hi ha estrangers que han forjat imperis econòmics.
No hi havia partits polítics. Eren agrupacions d’electors que s’ajuntaven i competien a cada parròquia. Com que cadascuna de les set circumscripcions elegia quatre consellers, normalment els elegits defensaven més l’interès dels seus electors locals que el nacional. Mancava un model fiscal general, més enllà de les taxes locals i impostos específics (vehicles, compra d’habitatges...). La principal font d’ingressos de l’Estat era l’aranzel del 4,5% que s’aplicava als productes que s’importaven (gairebé tot ve de fora) sota el principi d’aprofitar que la gran majoria de productes els pagaven els turistes.
Normativament, era un territori amb poca regulació. Entre les mancances més importants destacava la falta de matrimoni civil. L’Església, amb un copríncep bisbe, havia tingut històricament una presència molt destacada. La població era creient molt majoritàriament i, per exemple, durant la major part del segle XX, no va haver-hi un registre civil. Era el capellà de cada parròquia qui apuntava les dades en néixer. El matrimoni civil no s’havia instaurat perquè era gairebé sinònim d’introduir també el divorci, i aquest punt era incompatible amb el copríncep bisbe. Per evitar que un tema incompatible amb un dels coprínceps frenés un avanç legal es va incloure a la Carta Magna que per ratificar una llei n’hi ha prou amb una de les dues signatures.
El text és un exemple d’enginyeria legal perquè es va haver de fer l’encaix d’un sistema institucional basat en conceptes del segle XIII amb un marc que pogués regular i desenvolupar un sistema democràtic europeu a finals del segle XX.
La Constitució del 1993 va ser aprovada el 14 de març d’aquell any amb 4.903 vots favorables i 1.706 de contraris, amb una participació del 75,7%. Al juliol, Andorra es converteix en el país 184 de l’ONU i completa el cercle per convertir-se en un Estat de dret reconegut internacionalment
Balanç al cap d’un quart de segle
L’evolució en els últims 25 anys es pot dividir en dos períodes. Un que va de 1993 a l’inici de la crisi. L’altre, de 2008 a l’actualitat. En la primera part, amb governs liberals de caire conservador, van tenir lloc els canvis institucionals legalment més transcendents. El 1995 es va aprovar la llei de matrimoni civil que incloïa el divorci. El text va ser signat només pel copríncep francès. També el 1995 va entrar en vigor la nova llei de nacionalitat, que establia que tots els nascuts al país acabarien disposant de tots els drets independentment de l’origen dels seus pares. El 2003 se signaria l’acord tripartit amb França i Espanya de lliure circulació i establiment. Els residents dels dos països van passar a poder accedir als drets econòmics al cap de 10 anys d’estada. Per a la resta de ciutadans d’altres països es va mantenir fins als 20. Es van autoritzar els partits polítics i els sindicats, tot i que només s’han desenvolupat en el sector públic. Avui no hi ha cap sindicat de l’empresa privada mínimament rellevant.
Tota revolució, ni que sigui en microestat muntanyenc, acostuma a anar seguida d’un moviment refractari. El bloc constitucionalista guanyaria les eleccions de desembre del 1993 i Òscar Ribas va ser elegit per quart cop cap de Govern (els altres dos intermedis havien estat entre el 1990 i el 1993), però els progressistes van ser incapaços de posar-se d’acord i el primer executiu postconstitucional no va durar ni un any. El desembre de 1994 entraria a governar el Partit Liberal, que va ser capaç d’unir-se amb les forces conservadores locals i mantenir-se al Govern 15 anys.
Marc Forné va ser escollit cap de Govern liberal el desembre de 1994 i aconseguí estar més d’una dècada en el càrrec (la Constitució limita a dos els mandats, però ell va fer una part del de Ribas). Va ser la quinta essència del pragmatisme i va evitar fer reformes en el model economicofinancer perquè, si alguna cosa funciona, per a què l’has de canviar? La població encara no havia variat massa i els nacionals continuaven sent minoria i mantenien els privilegis. Els canvis en el dia a dia van ser mínims i molt lents. La falta de mesures es pot comprovar en un tema delicat com el del contraban. Era una pràctica tradicional, motiu pel qual se’l denominava l’esport nacional. Jugant sempre amb la situació dels països veïns, entraven mercaderies a Espanya o a França segons convingués. I va passar del bestiar al tabac. El tràfic il·legal va créixer exponencialment a partir de 1995, perquè el diferencial de preu dels cigarrets amb els estats veïns no parava d’augmentar. Forné jugava a laisser faire laisser passer i Espanya, farta de rebre només promeses, va encerclar tota la frontera de muntanya desplegant els Grups Antiterroristes Rurals (GAR) el 1997. Experts en el control de zones muntanyenques per lluitar contra ETA, van segellar les vies del contraban. El setge va fer que el govern liberal comencés a prendre mesures i decidís començar a apujar les taxes per evitar que el diferencial de preu es disparés.
Després de la dècada Forné, al 2005 arriba un nou cap de Govern liberal, Albert Pintat. Serà un mandat molt complicat. Ha rebut un llegat d’una dècada d’immobilisme i els organismes internacionals insisteixen permanentment en la necessitat de reformes i d’eradicar les pràctiques lesives fiscalment. Pintat es troba en un escenari paradoxal. L’escenari econòmic és el boom més gran de la història contemporània amb el totxo portant rius de milions. Però Pintat es troba amb majoria absoluta i bona part dels deures pendents des de fa més d’una dècada. Encara que entren els milions a les arques públiques, el dèficit està desbocat perquè la falta d’un sistema impositiu fa que sigui un país ric en un Estat molt pobre. La sanitat, la reserva de les pensions, el cost del funcionariat... la càrrega ja és molt pesada, però l’esclat de l’economia espanyola en la major part de la segona meitat dels anys 90 i principis del segle XXI emmascarava el desajust. La Constitució havia portat una reforma política, però faltava la Constitució econòmica perquè el model tradicional, molt agressiu fiscalment en alguns temes amb els països veïns, tenia data de caducitat. Amb vuit milions de turistes comprant, milers de pisos en construcció per a segones residències de forans i els diners negres que entraven en el sistema financer, es vivia en una bombolla. Cal matisar que la pràctica totalitat dels diners negre ssempre han provingut de l’evasió fiscal, que no era delicte a Andorra perquè no tenia un sistema impositiu propi. Diners de vendes de pisos, d’operar sense IVA, de cobraments en negre... És cert que els pocs casos en què es van colar diners de corrupció han acabat creant molt rebombori, però van ser puntuals i sovint per errors. La plaça financera mai no va voler diners bruts, i tan sols captava els d’evasió fiscal perquè era la primera interessada a evitar problemes. Aquest esperit, però, no ha servit massa, perquè els pocs casos vinculats a altres delictes com la corrupció són els que van tacar la imatge. La percepció establerta fora de les fronteres és que Andorra és un país on tothom podia venir a amagar els diners bruts. I no era cert. En absolut. Eren diners negres, però en el 99,9% no d’origen delictiu (fora del frau fiscal).
Però tornem als dies de vi i roses anteriors a la crisi. En el moment àlgid de la festa a mitjan dècada passada hi havia 300 immobiliàries operant en un territori d’uns 80.000 habitants. El totxo pagava la festa. Els cotxes més venuts eren cada any BMW i Mercedes i, durant el darrer esclat de la construcció, un paleta podia guanyar fent hores uns 5.000 euros mensuals. Continuaven arribant immigrants sense aturador i es va arribar al màxim històric de 85.000 persones l’any 2007. Era més que mai una terra per a oportunitats on un immigrant portuguès en un any podia tornar de vacances al seu poble al costat de Braga amb un Audi A6 full equip que pagava amb un crèdit d’interès ridícul. La màquina (l’euro va substituir la pesseta i el franc com a moneda de canvi en el mateix moment d’entrar en vigor) estava desbocada amb una despesa pública inassumible i una destrucció paisatgística preocupant, però poc hi havia a reflexionar quan la major part de la població tenia un poder adquisitiu molt alt en comparació dels sous als països d’origen. I els nacionals eren els que més en gaudien, perquè disposaven dels drets econòmics. Durant l’època, un andorrà podia arribar a tenir fins a un centenar de fidúcies al seu nom per les quals cobrava cada mes una quantitat fixa.
La crisi ho canvia tot
La festa del totxo es va allargar fins a 2007 i un any després arribaria la crisi que acabaria girant Andorra com un mitjó. El 2008 tot s’atura. I s’atura de cop. La crisi colpeja Espanya amb duresa i com una descàrrega elèctrica fa que Andorra encara rebi més fort. El nombre de turistes comença a baixar tant com el nivell econòmic: milers de pisos es queden amb els cartells de venda, comencen els acomiadaments, la recaptació de l’Estat s’enfonsa, el crèdit s’acaba, tanquen empreses a dojo, la construcció i l’immobiliari queden virtualment desmantellats gairebé de cop i volta i només les particularitats andorranes salven el país d’entrar en fallida tècnica. El pic màxim d’assalariats havia fregat els 45.000 amb la bonança i la crisi arribarà a deixar-ho en poc més de 33.000. Aquest 25% de persones al carrer (en tres anys) en un país sense subsidi d’atur ni cobertura sanitària hauria estat dramàtic si no fos perquè, com la pràctica totalitat eren residents estrangers, van marxar als seus països d’origen a mesura que eren acomiadats. El problema de tota aquesta gent va passar a ser incumbència d’Espanya i Portugal.
L’impacte de la crisi ve acompanyat d’una campanya mundial envers els paradisos fiscals. Al capdavant de la croada hi ha Nicolas Sarkozy, president de la República francesa i copríncep d’Andorra. I és precisament Sarkozy qui, en una entrevista televisiva, dona el cop de gràcia. Anuncia, el febrer de 2009, que si Andorra no entra en el camí de la transparència i col·labora amb la comunitat internacional, renunciarà a ser-ne copríncep. La declaració trasbalsa tot el principat fins al punt que Albert Pintat, que havia de ser candidat liberal a les eleccions d’abril del 2009, es retira per dedicar el que queda del seu mandat a solucionar l’enrenou. El 10 de març de 2009, Pintat signa la “Declaració del Principat d’Andorra” a París, amb què es compromet a que el secret bancari serà aixecat abans de setembre d’aquell any. Es farà, però de forma parcial.
Per primer cop a la història, una força socialdemòcrata venç en uns comicis generals i situa Jaume Bartumeu com a cap de Govern. El Partit Socialdemòcrata no obté el 2009 la majoria absoluta, i s’enfrontarà a una crisi cada cop més profunda. La incapacitat o impossibilitat d’arribar a acords amb una força frontissa l’aboca a un Govern de només dos anys en els quals no podrà aprovar ni un sol pressupost. El PS està disposat a fer reformes, però no té ni el suport ni el temps per fer-ho. Aposta per un marc fiscal, la transparència i una nova relació amb la Unió Europea a través d’un acord d’associació. Però, finalment, cap dels projectes prospera. S’acaba enredant amb iniciatives —com la d’obligar que tots els comerços tanquin el diumenge a la tarda— que acaben amb el rebuig majoritari de la ciutadania. Bartumeu ha de dissoldre el Consell General i convocar noves eleccions el 2011.
El neguit generat pel mandat Bartumeu deriva en una confluència de la resta de forces polítiques amb pes per engegar un nou projecte i barrar el pas al PS. Naixeran com a Demòcrates per Andorra. Un exliberal, Toni Martí, es posa al capdavant d’un conglomerat heterodox que inclou des dels ultraliberals fins a antics socialdemòcrates barallats amb Bartumeu. Demòcrates per Andorra (DA), sense explicar ben bé què pensen fer per sortir del pou de la crisi —a banda d’anunciar que faran reformes—, són capaços de generar un corrent d’esperança que arrasarà en les eleccions de 2011. Aconsegueixen 22 dels 28 consellers, per sis només del PS.
L’hora de les reformes
Els demòcrates, que encara governen actualment amb Toni Martí amb un segon mandat que acabarà l’abril de 2019, seran els encarregats d’engegar el gran procés de reformes financeres. Inicien l’obertura econòmica, un marc fiscal homologable, tractats amb organismes externs per a la transparència financera amb col·laboració internacional i un acord d’associació amb la Unió Europea. L’obertura econòmica es basa en la idea de posar fi a l’atàvic proteccionisme i obrir tots els sectors al capital estranger. L’economia manté com a pilars bàsics el turisme i el comerç, però s’ha volgut acollir inversió forana per crear noves activitats que complementin les tradicionals. La mesura posa fi a la limitació de drets econòmics per als residents. Qualsevol habitant té ara els mateixos. Les perspectives no han acabat de quallar, i el capital forà ha arribat amb comptagotes. És un dels reptes de futur més importants. El subsector on s’ha reeixit és en les residències passives (sense vinculació a un contracte de treball), que ha fet que persones benestants i esportistes d’alt nivell (la baronessa Thyssen, Maverick Vinyales o Joaquim Purito Rodríguez són alguns dels més coneguts, però sobretot n’hi ha d’anònims) s’hi instal·lin. La seguretat, el clima, el medi ambient i la baixa fiscalitat han estat els factors d’atracció. I no necessàriament per aquest ordre.
Els demòcrates van desenvolupar un marc fiscal que inclou les figures homologables internacionalment com l’impost al benefici de les societats o l’IRPF. El model s’ha basat en un percentatge del 10% de taxa que augmenta els ingressos de l’Estat al mateix temps que permet mantenir el diferencial fiscal. Perquè el diferencial és el pal de paller de tot el model, especialment perquè una imposició menys lesiva que als països de l’entorn (l’equivalent a l’IVA es manté en el 4,5%) permet retenir la competitivitat i atreure turistes.
La transparència financera i la col·laboració internacional és absoluta, més enllà dels tòpics. Des de gener del 2017 està en vigor l’intercanvi d’informació automàtica. Significa que qualsevol compte bancari d’un no resident serà tramès a les autoritats financeres del seu país de residència automàticament, sense necessitat d’una petició exterior. La mort del secret bancari és absoluta. S’han complert tots els compromisos amb els organismes internacionals i la cooperació és màxima. L’aplicació estricta d’aquest compromís ha fet que la plaça financera (20% del PIB) es trobi en un moment difícil perquè ha de buscar quin serà el model de negoci del futur. Els casos que se citen cíclicament són tots del passat, i la gran majoria de fons estrangers no declarats ja han sortit del país. Els que queden aniran marxant o seran comunicats a les hisendes respectives. Al febrer d’enguany, el Govern va iniciar als tràmits per a la incorporació al Fons Monetari Internacional, que culminarà el procés d’homologació i transparència financeres.
La crisi va tenir una rèplica més petita el 2015 amb la nota dels Estats Units on es col·locava Banca Privada d’Andorra com una entitat de risc en blanqueig de capitals. És l’última gran factura del passat, i el Govern es va veure obligat a intervenir l’entitat per evitar l’efecte contagi a tot el sistema financer. El cas BPA esclatà el 10 de març d’aquell any i va significar un daltabaix que ha marcat tot el segon mandat de Toni Martí, que va començar precisament dies abans de l’acció del Tresor nord-americà. El sotrac econòmic va ser molt fort i fins ben entrat el 2016, un cop acabat el procés de subhasta de l’entitat, no es va començar a recuperar a poc a poc la normalitat. Amb tretze causes obertes en tribunals nacionals (la Batllia), l’afer Banca Privada possiblement es mantindrà durant una dècada en el focus mentre no acabin tots els plets.
La pota més complicada és l’encaix a Europa, un repte que duu pendent prop de 750 anys. Es negocia un acord d’associació amb la Unió Europea i la voluntat del Govern és tancar-lo, però ja s’ha anunciat que el text final se sotmetrà a referèndum. S’ha d’entendre que la UE desitjaria aplicar mesures homogeneïtzadores, però, segons quines siguin les condicions, l’acord és inassumible. Si s’elimina el tabac com a producte estrella comercial (aporta un terç dels ingressos de l’Estat) o es pretén matar el diferencial fiscal, l’economia es col·lapsaria. No hi ha alternativa, perquè seria signar la mort dels sectors que generen riquesa i molt possiblement deixaria en dubte la mateixa supervivència com a Estat. Pot semblar exagerat, però és així. Sense indústria (ni espai per col·locar-la en els 468 quilòmetres quadrats dels quals el 90% és muntanya) ni superfície cultivable, les úniques opcions econòmiques passen pels serveis, el turisme i el comerç. Sense diferencial no hi ha atractiu.
A hores d’ara, no hi ha cap debat respecte a la necessitat de canviar la Constitució. L’únic punt que en el futur el podria obrir és l’afer de l’avortament. La Carta Magna és estrictament garantista amb el dret a la vida, amb un enunciat expressament dissenyat perquè mai no es pugui despenalitzar la interrupció de l’embaràs sota cap supòsit. Aquesta voluntat està lligada amb l’evidència que, si algun dia es despenalitza, el copríncep episcopal haurà de renunciar per incompatibilitat moral. La societat andorrana estaria molt majoritàriament a favor de l’avortament, però no estan disposats (només una minoria) a pagar un preu tan alt com el de renunciar al copríncep episcopal o al coprincipat.
La recuperació econòmica a partir del 2016 ha portat una revifada en el nombre d’habitants (78.000), tot i que encara s’està lluny dels màxims (85.000) de fa poc més d’una dècada. La composició social és ja molt diferent. Els fills dels emigrants són ara andorrans, i els nacionals han passat a ser el col·lectiu més nombrós (36.500) i representen gairebé la meitat de la població. Els joves andorrans s’han trobat amb un mercat laboral copat en la funció pública o les professions liberals, i ara ja es poden trobar assalariats amb nacionalitat andorrana treballant en les caixes dels supermercats o com a personal d’hoteleria o restauració. El passaport andorrà ha deixat de ser un privilegi per se, i el futur dels joves comporta la competitivitat, l’emprenedoria i, per a molts, l’exili a la recerca de mercats on ofereixin llocs de treball per als quals s’han format i el seu país no pot oferir. Aquest és un dels camps per al qual és molt important l’encaix amb Europa, ja que els joves formats necessitaran igualtat de condicions amb els europeus per treballar en qualsevol Estat de la UE.
La complexitat interna és tan gran que sovint Andorra crea recels, especialment a nivell de les administracions dels països grans. Sovint, les burocràcies no entenen les especificitats com a bé irrenunciable. Per exemple, quan es negocia la llibertat de circulació i establiment amb Brussel·les, Andorra s’hi ha d’oposar totalment i demanar un tracte desigual. Perquè el fet que deu mil joves andorrans en els propers deu anys hagin de marxar a països comunitaris a treballar no té res a veure amb el fet que es permeti el lliure establiment al principat. Què passaria si 300.000 persones de diferent Estats de la UE decidissin venir per instal·lar-se en un territori on tot està dimensionat per a 80.000? És un exemple de la complexitat d’una realitat nacional de difícil encaix en el context actual. El microestat, en general, s’enfronta a un món globalitzat on els caps d’Estat han de deixar de ser els guardians i garants. La sobirania assolida amb la Constitució és una gran fita, i al mateix temps una enorme responsabilitat perquè el present i el futur dels andorrans depèn d’ells mateixos. La Constitució va ser un canvi de paradigma i, actualment, amb les reformes cap a la transparència, la col·laboració i l’obertura econòmica, n’està arribant un altre, 25 anys després, que està sembrant els mateixos dubtes i recels. Perquè la por al que és nou i desconegut és la mateixa, per més segles que passin.