—Amb diferents llibres a la vostra esquena, com ara d’entrevistes, de perfils, poemaris i novel·les, ara aposta per un assaig a partir de textos periodístics que ha publicat en els darrers anys. Per què Quan t’acorralen les flames. Mirades sobre les Mallorques d’avui?
—En realitat, aquesta obra va néixer d’un encàrrec de l’editorial 3i4. Van proposar-se fer un llibre sobre l’actualitat illenca, una mica en la línia d’aquell que va fer Albert Botran per a Catalunya i Antoni Rubio per al País Valencià. Aquesta proposta va agafar-me en un moment d’exercici mínim del periodisme, ja que la meva prioritat era fer dues novel·les més. Fer un assaig de nova planta ho veia molt complicat, perquè no tenia aquest estat d’ànim, ni aquesta predisposició. Ara bé, com que soc periodista i escric des de fa quinze anys sobre els temes que em demanaven, vaig pensar que potser podria fer una pentinada sobre el material publicat. Vaig presentar aquest recull i els hi va parèixer bé.
—No és un simple recull de columnes d’opinió. Hi ha entrevistes a personatges insignes de la societat mallorquina, algunes d’elles originals i inèdites, amb l’objectiu que siga una radiografia de Mallorca i, per extensió, de les illes Balears.
—Exacte. La voluntat era retratar Mallorca i les illes Balears des del seu conjunt, afrontant la seva realitat complexa i polièdrica, és a dir, abordant les qüestions sociolingüístiques, mediambientals, polítiques, socioeconòmiques o culturals. La gran virtut d’aquest llibre, però, és que no només mostra la meva mirada, sinó que s’hi inclouen les visions d’altra gent que és experta en determinades temàtiques o, fins i tot, s’hi entrevista figures destacades del panorama polític.
—L’obra, dividida en quatre grans capítols, desgrana, d’entrada, com a carta d’introducció, la salut del mallorquinisme polític. Diu envers Més que s’ha convertit en un partit regionalista. Per què és difícil distingir-lo, segons vostè, de l’esquerra espanyola?
—Ho dic a partir d’unes declaracions de Lluís Apesteguia, el nou dirigent de Més, on parlava de la realitat illenca obviant per complet els aspectes lingüístics i culturals, els quals, en bona part, expliquen que ens esclafin i ens espolien, és a dir, la raó d’una determinada agressivitat cap a nosaltres. Per fer un discurs amb aquestes omissions, ja tenim a l’esquerra espanyola de Podemos, la qual és sucursalista i que fa política des de les illes Balears, més enllà de matisos i detalls, com si fora una província espanyola més.
Una de les discussions que s’han donat al mallorquinisme en els últims quinze anys ha estat si de les tres potes que el conformen, això és, nacionalisme, ecologisme i afany de justícia social, s’ha renunciat massa al nacionalisme, sigui per eixamplar la base o per un acomplexament davant d’un nacionalisme espanyol desacomplexat i que ha criminalitzat tots els nacionalismes que no siguin el seu. Crec que és un dels problemes que té Més ara mateix. Ara bé, tampoc vull ser injust, perquè és cert que fer polítiques nacionals mallorquines és ara més complicat que fa trenta anys, arran dels canvis demogràfics i socioeconòmics i de la introducció d’imaginaris culturals i polítics que no han tingut en compte el nacionalisme autocentrat.
—El pacte amb Sumar en les eleccions espanyoles constata aquesta dinàmica?
—És un dels problemes. Evidentment, aquest pacte té avantatges i, de fet, per primera vegada hi ha una veu mallorquinista a Madrid. Està clar que el diputat Vicenç Vidal ha desenvolupat una magnífica tasca com a senador i tant ell com el seu equip són patriotes i mallorquinistes com els que més, però en termes estratègics ficar-te dintre de Sumar té molts perills. L’esquerra federalista espanyola sempre és més espanyola que federalista, i açò cal no oblidar-ho. Si l’aliança amb Sumar acaba naturalitzant-se i va més enllà d’una entesa puntual de cara a les eleccions, qui sortirà perdent serà el mallorquinisme i les illes Balears. No debades, el PSM ha exercit històricament un paper de condicionar l’esquerra espanyola perquè fora més ecologista, més d’esquerres i, especialment, fora més nacionalment lleial a les illes Balears.
—La tendència que vostè descriu a Més contrasta amb les reflexions dels dirigents històrics del PSM Mateu Morro, Damià Pons, Pere Sampol i Sebastià Serra, als quals entrevista en el llibre. Quines lliçons n’extrau de la conversa?
—Hi ha una idea que repeteixen els quatre i que surt diversos cops a l’entrevista: per fer política autocentrada i sobirana, ho has de fer amb instruments polítics que no siguin subalterns a l’exterior, perquè, en cas contrari, la lògica de l’Estat espanyol, marcada pel centralisme i la castellanització, tard o d’hora s’imposa.
—El fil sobiranista de l’assaig connecta amb l’expresident balear per la formació de la gavina Cristòfol Soler, un personatge amb una evolució singular. És la constatació de la dreta autocentrada que mai ha pogut ser ni ha tingut volada electoral?
—Si fóssim un país normal i una societat políticament organitzada, una vegada Soler abandona el PP, perquè veu que ha entrat en una deriva espanyolista horrible, no hauria decidit anar-se’n a fer activisme cívic a l’Assemblea Sobiranista de Mallorca. Soler hauria fet política partidista nacionalista de dretes. La realitat mallorquina i illenca, però, és que fer política dintre del centredreta regionalista illenc ha estat molt complicat, perquè ha estat un espai ferit per la corrupció i perquè tradicionalment s’han estimat més actuar a l’estil de Coalició Canària que no amb la manera de fer de CiU, quan de cara a l’Estat espanyol per ser illencs o mallorquins serem sempre tractats com a catalans i no com si fórem canaris. És un error de base que és de molt mal d’arreglar.
—Encara hi ha un cert mallorquinisme al PP o la pressió de l’extrema dreta de Vox ho impossibilita?
—Dins del PP hi ha molts militants i, fins i tot, dirigents que fan gala d’una mallorquinitat antropològica i quotidiana, però des del moment que entren al PP s’assimilen i actuen com a representants d’aquesta formació. Tampoc ens enganyem: al PP no li incomoda gens Vox. Si de cas, la barroeria en la qual executa el seu discurs ideològic, però no el fons dels seus missatges ni les seves propostes. El PP mai ha estat un partit conservador clàssic, de dreta moderna i democràtica. Entre José María Aznar i Vox, no hi ha cap diferència ideològica ni tampoc en el projecte d’Espanya.
—Aquest escenari polític coincideix amb l’esgotament del model de desenvolupament de Mallorca, caracteritzat pel turisme de masses.
—La Mallorca actual es construeix arran de dos moments d’impacte traumàtic. Un és el boom del turisme de finals dels anys cinquanta i principis del seixanta, el qual posa fi a la realitat d’una Mallorca més o menys estàtica, predominantment agrària i eminentment catalanoparlant. De cop, l’economia mallorquina s’obri al món de la pitjor manera, entregant-se i sotmetent-se al turisme de masses, oferint recursos i paisatges. Aquest procés s’accelera i encara dura, sota el prisma fals que sense turisme Mallorca seria pobra o passaríem gana, amb la globalització. Tot plegat engega una roda de depredació dels recursos i augment de les xifres de visitants que és quasi impossible d’aturar. Es tracta d’un monstre que t’arrossega i que s’imposa de manera fatal.
Està clar que aquest model petarà, però falta molt perquè passi. Hi ha encara molt espai per construir. No és per posar-me en pla apocalíptic, ni distòpic, però et crec si em dius que d’ací a setanta anys Mallorca s’haurà convertit en una mena de Los Angeles amb múltiples urbanitzacions per tot arreu, amb pobles engolits, autopistes col·lapsades que s’han menjat part de la serra de Tramuntana... La qüestió de l’esgotament del model, de la saturació de l’illa, fa temps que es comenta i ningú ha aturat la roda. Aquest model de desenvolupament, l’aposta pel turisme de masses, s’ha convertit en una mena de droga econòmica. Durant la pandèmia, va dir-se que calia diversificar, però una vegada superada s’ha acabat doblant la dosi de la droga. Ningú ha volgut canviar, sinó que s’ha redoblat l’aposta per aquesta manera de créixer.
—Com ha canviat la identitat de les illes Balears, precisament, la consolidació d’aquest model econòmic de convertir-se en referent del turisme de masses?
—S’ha diluït la mallorquinitat, que ha estat arraconada. La societat balear, la societat mallorquina, s’ha castellanitzat. Cada vegada es parla menys català i l’imaginari propi és més difús. No debades, i en paral·lel a la continuïtat d’un determinat model econòmic, s’ha produït una expansió i una naturalització de l’espanyolitat, amb el castellà cada vegada més present per tot arreu.