«Cada vegada que baixava algú del PSAN a València feia anticatalanistes»

—A què es dedica ara que és professora emèrita?

—Al mateix, però ara no faig classes. Tinc més llibertat perquè soc sempre a Banyoles. En canvi, no tinc el plaer de venir cada setmana a Barcelona. Estava molt bé perquè reposava de la família i del poble.

—No ha tingut la temptació de parar?

—No. M’han anat sortint feines i a mi m’agrada. M’agrada treballar.

—Com recorda la seva infantesa a Banyoles?

—Va ser molt bona. Ens passàvem el dia sobre la bicicleta. Ma mare es queixava i deia: “Sembla un hotel, només veniu a menjar”.

—Com era la seva família?

—Una família normal. Avi, pare, oncles veterinaris. Però, cap dels germans vam seguir.

—Era una família amb interessos culturals o vocació culta?

—A casa hi havia molts llibres. Ja de l’època de l’avi. A casa ma mare també, però era de la Bisbal i hi anàvem poc. Els meus pares es van sacrificar per posar-nos interns als deu anys. Ara m’adono que era un sacrifici econòmic. El van fer pensant que coneixeríem gent important, i em vaig conèixer a mi mateixa. No em queixo. Vaig aprendre-hi a anar per la vida.

—Més endavant, se’n va a estudiar a la Universitat de Barcelona. Eren anys de molta activitat política a les universitats; vostè en pren part?

—Sí, i tant. Ens ho vam passar molt bé. He corregut força davant els grisos. Al llibre explico una anècdota. El catedràtic d’art, que era un senyor molt seriós, un dia em va enganxar del coll de la jaqueta i em va dur al seu despatx. M’hi va tenir mitja hora que a mi se’m va fer molt llarga. A fora atonyinaven la gent i es va pensar que m’atonyinarien. He corregut, fins i tot, embarassada. Ara me’n penedeixo. No ho hauria d’haver fet.

—Mentrestant, comença a endinsar-se en el món de les llengües semítiques. Diu, al llibre de Fragmenta, que ho fa una mica per casualitat. Què l’atreu per quedar-s’hi?

—A classe érem tres. Un era frare franciscà o caputxí i va haver d’anar a fer la mili. Per tant, érem dos. Era difícil que no t’interessés una matèria que feies amb el professor i dues persones. Tenia bones notes i vaig seguir. Hauria pogut fer qualsevol altra cosa. Als divuit anys em van donar una beca per anar a Tunísia. Jo venia d’una Espanya franquista i de poble, i d’una Barcelona grisa i plena de grisos. Per mi, anar a Tunísia va ser anar a França. Hi vaig veure el meu primer striptease. Vaig veure el món.

—Pot semblar que no hagi tingut devoció pel tema…

—Al contrari. Jo venia de ciències. No em va agradar prou i vaig pensar anar a Filosofia i Lletres. Jo no havia estudiat mai grec; per tant, no tenia cap altre remei que matricular-me a àrab. A mi m’agrada tot el que treballo.

—El que li agrada és fer?

—Sí. El que m’agrada és fer. Ho has definit molt bé. T’ho copiaré.

—La cosmovisió semítica és, en part, diferent de la nostra. En aquell moment, l’obre a entendre el món de manera diferent?

—Filològicament, sí. És una llengua amb una actitud filològica diferent. Això va molt bé per a la gimnàstica mental. Costa més, però, si treballes, n’aprens. Era una cosmovisió molt diferent. De seguida, em vaig adonar que el català mitjà pensa que aquí els moros no van venir mai. Què es pensen? Que posaven cocodrils a l’Ebre i es menjaven els moros que el travessaven? No. O bé els cocodrils no tenien gana, però els moros van passar? A Barcelona hi va haver gent que va néixer i morir sota un govern islàmic. Arriben el 713 i se n’han d’anar el 801. I no se’n van anar tots. Podien quedar-se fora de les muralles de la població. Això va fer néixer els ravals. Cadascú va fer la seva vida com va poder.

—Assenyala interessos de catedràtics per diferenciar les llengües hebraiques de l’àrab. Per què es fa?

—Jo les vaig estudiar juntes. És una qüestió de poder universitari. Jo vaig estar casada amb l’Ernest Lluch, que havia estat a la universitat i a la política. Sempre va dir, i tenia raó, que hi havia més lluites entre els universitaris que entre els polítics. A la universitat es treien els ulls. Si hebreu i àrab se separaven, cada catedràtic tenia el seu feu. Però, és absurd tallar coneixements. Si estudies una llengua semítica i n’estudies una altra, t’enriqueixes. El doctor Estapé deia que “hi ha gent que s’enfila en un tamboret i es mareja”. Era una mica això. Un catedràtic tampoc és tant.

—En acabar la carrera, entra a treballar a Enciclopèdia. Com hi arriba?

—Em truca el director, en Jordi Carbonell, filòleg i molt bona persona, i començo l’endemà. Al consell de redacció hi havia el meu cunyat, Enric Lluch, que va dir que sabia semítiques. Hi vaig entrar perquè no hi havia ningú més que en sabés. M’hi vaig quedar i, quan vaig anar a viure a València, hi vaig seguir per escrit.

—Teresa Lloret, en una entrevista, ens deia que allà hi va “treballar com un gos”. Era una feina intensa?

—Jo no em sentia gossa, però tots vam treballar molt. Ella hi feia llogarrets. Em queia bé. Treballava sobretot amb el Cahner, que manava molt. Jo ho trobava molt avorrit, perquè havien de mirar en un mapa. En canvi, jo ja m’ho sabia el que explicava. Tot no, però era el meu tema. Hi havia bon ambient a Enciclopèdia. Molta gent. Després hi va començar a haver baralles econòmiques. Allà es gastava que donava gust. Banca Catalana es va cansar de pagar i Cahner hi va perdre molts diners. Una època molt divertida i molt interessant. Vaig conèixer molta gent que no era de la meva branca. Tant anava a fer cafè amb un de química com amb un de geografia. Em va agradar molt, per exemple, que s’hi refugiessin monjos de Montserrat que penjaven els hàbits. Era gent molt culta i maca. Hi vaig coincidir amb l’Alfons Quintà, que amb mi va ser encantador. Després vaig començar a llegir coses…

—Més endavant, se’n va a viure a València amb el seu marit de llavors, Ernest Lluch, que hi havia trobat feina. Com viu aquest moment?

—Tenia dues filles i un marit. Què havia de fer, quedar-me jo sola amb les dues filles a Barcelona? No. De seguida vaig anar a la universitat, em vaig presentar al catedràtic de medieval i em va acollir molt bé. Cada matí anava a la universitat. A la tarda estava amb les filles i m’ho passava bé. Sempre he procurat passar-m’ho bé.

—A València, en quins entorns es mouen?

—En entorns valencianistes i catalanistes. D’això, no n’hi ha dubte. Anàvem pel carrer xerrant amb fonètica valenciana amb les nenes. Em va anar molt bé perquè els valencians parlen amb ortografia. Les meves filles em preguntaven: “Com s’escriu mare?”, i jo els deia: “Com ho deies a València”. M’hi vaig sentir molt bé, a València. Jo no vaig fer mai política, però estàvem a l’ambient de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Raimon... Era un ambient petit, però després vam començar a veure que no anava gaire bé. Cada vegada que baixava algú del PSAN a València, feia anticatalanistes. A mi em posava molt nerviós. Eren tan rabiosament catalanistes que provocaven la reacció contrària. Però, hi vam estar molt bé. Aleshores, la meva mare va morir el 74 i a la meva filla gran, a l’escola, li van dir: “Que bé, una catalana menys”. Jo vaig participar en la batalla de la llengua amb un llibre col·lectiu que es diu Una llengua, dues llengües, tres llengües..., un Premi Octubre que defensava que els moros de València parlaven àrab. No parlaven valencià. Quan va entrar Jaume I, no es va sentir cap veu que digués: “Xe, que bonico és”. És una batalla que encara dura.

—Tornen a Girona cap al 77 perquè a Lluch li proposen ser candidat del PSOE. També dues de les seves filles han passat per la política de partits. A vostè l’han vingut a buscar en algun moment per anar a llistes?

—Sí. Encara venen. Però, jo dic que no. Jo tinc un altre ofici. No en sabria. Ep! He penjat cartells i he anat a mítings, però mai he sigut de partit ni he actuat per a cap partit. He actuat com a persona d’esquerres, republicana i catalanista. M’agrada dir catalanista, perquè ara s’ha perdut la paraula.

—De tornada a Barcelona. Es troba amb certes dificultats per impartir  classes a la universitat. Per què?

—En entrar, cap problema. La gent vol poder i a mi em van fer entrar com a dona d’una persona important. Però, em vaig saber guanyar el lloc. Vaig llegir tard la tesi doctoral. Havia cuidat els pares, els avis, les tres filles. Faig la tesi, la llegeixo i en sortir m’ofereixen anar a Saragossa a fer una substitució. M’acabaven de plantar i ja em va anar bé canviar. Els problemes són quan hi vull tornar. Ningú em deia que no, però no hi havia pressa a convocar la plaça. No tenia ni despatx en arribar-i. Vaig compartir taula, a mi no em cauen els anells. Aquí s’estudiava una història de la ciència molt castellanista. Per tant, no m’hi trobava bé. Em vaig obrir camí fent altres assignatures, les que no volia ningú.

—Explica, també, que cada cop hi ha menys interès per l’islam i les llengües semítiques a la universitat… Li preocupa?

—Em preocupa. A Barcelona hi havia hagut unes excel·lents càtedres i eren conegudes al món. Amb el doctor Millàs, que jo encara el vaig tenir, la gent havia d’aprendre català per llegir els seus llibres. Era una autoritat mundial. El succeeix Vernet, que també era una autoritat, però ja es feia dir Juan, en castellà. En canvi, Millàs duia el llacet de Nicolau d’Olwer; era un catalanista i va patir. El següent, després de Vernet, nascut aquí, deia que podia fer classe en anglès, però no en català. Per ells, en aquell moment, la història de la ciència era Alfons X el Savi i l’escola de traductors de Toledo, però hi ha una ciència en català medieval.

—Hi hauria d’haver un cert interès polític en aquests temes, oi?

—Hi ha de ser. És bàsic saber què creuen i què pensen. Si els vols entendre una mica, clar.

—També, perquè han tingut un pes important al país, aquestes tradicions…

—L’han tingut. Però, si vius a Granada o a Sevilla, tens uns monuments de primera. Aquí no tens res. Quatre forats al Penedès. És molt difícil lluir-te a Catalunya estudiant islam. Estudiant jueu, la cosa millora. I d’hebreu, n’hi ha més gent. El problema és que no crec que es tanqui la botiga. A la Universitat de Barcelona li interessa tenir càtedra d’àrab i d’hebreu. Vesteix; però, no fan gaire feina.

—Sempre li ha preocupat que amb l’islam sempre hi ha hagut un cert embolic conceptual. Pensa que és per la complicació o per voluntat de confondre?

—Per una ignorància supina, volguda. Algunes vegades per confondre. La premsa confon, perquè els periodistes no han d’haver estudiat l’islam. Com a professora, dedicava les primeres classes a parlar com Déu mana. La terminologia no és innocent. Evidentment, a classe, mai vam dir Al·là. És Déu. Tenen el mateix Déu que els que en tenen aquí.

—Vostè coneix les tres religions monoteistes. Per què pensa que són coneixements que ha d’anar plegats?

—Potser viuríem més en pau. El que està passant a Gaza i Israel és horrorós. Jo he arribat a dir que no hi ha solució. Tomàs Alcoverro, que és molt amic meu, va dir al 324 que era molt complicat. Si ell, que és primera fila, ho diu i no hi veu solució, jo menys. El que passa és que ningú vol que el convencin. És el mal dels monoteismes. Tots tres, en un moment o altre, han cregut que tenien l’única veritat.

—La idea d’un mateix déu és un pas per l’acostament?

—Déu vol dir ‘ésser suprem, etern, creador’. L’Alcorà diu molt clar que només hi pot haver un Déu. Si n’hi hagués més d’un, cadascun s’atribuiria allò que ha creat i n’hi hauria uns superiors a altres. El déu creador de la sida a mi no m’interessa. El creador de la sonata de Beethoven, m’encantaria. Per sentit comú, només pot ser un Déu. Això costa d’entendre. Per això estic en contra que es digui Al·là.

—Aquesta idea del mateix Déu, també ho fa servir per explicar el català i la unitat de la llengua.

—D’això, me’n vaig adonar a València. Amb el primer Premi Fuster, jo començava dient que catalans i valencians ens diferenciem per parlar la mateixa llengua.

—Al llibre diu que no creu en Déu i que mai ha necessitat l’espiritualitat. Mai, en els anys d’estudi, n’ha tingut la temptació?

—Com més estudio les religions, menys m’agraden. De nena hi practicava.

—La raó l’allunya?

—Allunya del tot. A mi no em molesta gens que la gent cregui en Déu. Fa molts anys vaig estar temptada de pensar que una persona catòlica no podia ser intel·ligent. He trobat gent molt intel·ligent catòlica, jueva… Una cosa no treu l’altra.