La cita és el pròxim 12 de novembre. Aquell dia, el PP té intenció de convocar concentracions a totes les places de les capitals de província espanyola per protestar per la previsible aprovació de la llei d'amnistia que el PSOE ha pactat amb els partits independentistes catalans. L'anunci de la convocatòria la va fer ahir dilluns Nuñez Feijóo esperonat per l'èxit aconseguit aquest diumenge a València. Sota les torres de Serrans, una gernació de persones es van reunir abraonats per l'apel·lació a "la igualtat de tots els espanyols".
Segons la delegació del govern, 10.000 persones van assistir-hi; els organitzadors sostenen que en foren 20.000. Fou, en tot cas, un èxit de convocatòria per als populars valencians, que porten camí de convertir-se, amb permís de la Comunitat de Madrid, en un dels grans ariets contra Pedro Sánchez. L'estampa, amb les torres de Serrans de fons i centenars de banderes d'Espanya onejant, resultava imponent.
"Als peus de les torres de Serrans, símbol de valenciania i, per tant, d'espanyolitats; als peus de la nostra senyera, amb les banderes d'Espanya, li dono la benvinguda a tota la gent de les comarques d'Alacant, Castelló i València. Per Espanya, gràcies per estar ací!", va començar el seu discurs Carlos Mazón. L'apel·lació a l'espanyolitat d'aquest monument situat al bell mig de la ciutat de València no va passar desapercebuda a xarxes socials. A X (abans twitter), diversos usuaris van qüestionar l'afirmació del president del Consell.
És o no és aquest monument situat al costat de l'antic llit del Túria un símbol d'espanyolitat? "Rotundament no: les torres no són un símbol d'espanyolitat. L'espanyolitat no es veu per enlloc", afirma, taxatiu, Juan Vicente García Marsilla, catedràtic d'història medieval de la Universitat de València. La realitat és que la construcció de les torres va iniciar-se l'any 1392, moment en què Espanya, com a entitat política, estava molt lluny d'existir i en què el Regne de València pertanyia a la
L.Peris: "A la dreta espanyolista valenciana li resulten incòmodes tots els segles d'història del Regne de València com a part de la corona Aragó i desvinculat d'Espanya"
Corona Aragonesa. Estem parlant, recorda l'historiador Natxo Escandell, d'un moment en què "el concepte polític d'Espanya no existeix" perquè els estats nacions com a tal no sorgeixen a Europa fins al segle XIX.
En tot cas, les torres i la muralla a què pertanyia el sistema fortificat que envoltava la ciutat, tenia com a una de les seues funcions la protecció dels seus veïns davant els atacs forans. Al capdavall, en la memòria de les autoritats locals hi havia l'anomenada guerra dels Dos Peres, que entre 1356 i 1375 -és a dir, només 20 anys abans de l'inici de la construcció de les torres-, va enfrontar la Corona d'Aragó i el Regne de Castella.
Ho explica Sanchis Guarner al seu llibre monumental La ciutat de València: "Els valencians ajudaren fidelment i generosament el rei Pere el Cerimoniós en la seua llarga, difícil i cara lluita contra el reu de Castella Pere el Cruel, per l'equilibri peninsular -"la Guerra dels dos Peres"-, en la qual les tropes castellanes atacaren dues vegades la ciutat de València, els anys 1363 i 1364".
L'atac es produí per la pretensió de Castella de recuperar els territoris del sud del Regne de València corresponents a la governació d'Oriola, que Jaume II havia incorporat a la Corona Aragonesa després de la sentència arbitral de Torrella i referendada en el posterior Tractat d'Elx de 1305. "Durant el regnat de Pere el Cruel hi hagué dos setges. Ell tenia l'esperança real que València es retera al rei de Castella i passara a formar part de Castella. Però els valencians no es van rendir, a pesar que tots dos setges van ser molt durs", explica Vicent Baydal, medievalista i cronista de la ciutat de València.
En la defensa de la ciutat i la superació del setge va tindre un paper fonamental l'existència de les muralles que les autoritats havien fet construir l'any 1356 a través de la Fàbrica de Murs i Valls. Es tractava de reparar els murs antics i traçar el recorregut dels nous, de forma que quedaren dins el perímetre els ravals. L'obra tenia un doble sentit defensiu: contra els rivals geoestratègics, però també, contra les reiterades crescudes del riu Túria.
No era, en tot cas, una obra en absolut menor. Al capdavall, com recorden Francisco Cervera i Camilla Mileto a Las torres de Serranos. Historia y restauración, editat per l'Ajuntament de València l'any 2003, "les portes i murades són empreses de primer ordre en les ciutats medievals. A la construcció de murs dedicaven els seus esforços les magistratures municipals amb el patrocini dels monarques, els quals confiaven en la fortalesa de les seues ciutats per a la salvaguarda del regne. En aquelles ciutats, les muralles marcaven el límit i la identitat mateixa de l'espai urbà". En un moment de conflicte perpetu, salvaguardar València de les ànsies annexionistes castellanes era, doncs, una empresa capital per a la corona.
En tot cas, no fou fins a la dècada dels noranta del segle XIV que els Jurats es plantejaren l'erecció de les torres de Serrans, dins d'un pla més ampli per reforçar també les muralles, després dels successius conflictes bèl·lics. L'obra es va posar en mans de Pere Balaguer, qui les erigí en només set anys.
JV García Marsilla: "Les torres de Serrans, més enllà de la seua funció defensiva, són, sobretot, una mostra de la potència i la puixança de la ciutat"
"Les torres de Serrans, més enllà de la seua funció defensiva, són, sobretot, una mostra de la potència i la puixança de la ciutat", explica el catedràtic Juan Vicente García Marsilla. No s'ha de perdre de vista que el final del segle XIII i el segle XIV van ser un període ple de guerres i, sobretot, reiterats episodis de pesta, amb les consegüents repercussions demogràfiques. A finals del segle XIV, però, València començà a enlairar-se com una potència de la mediterrània. Quan l'any 1392 es posà la primera pedra de la porta de Serrans, València estava a les portes de protagonitzar el seu particular segle d'Or, en el qual es va convertir en el principal focus polític, econòmic i cultural de la Corona.
"Les torres de Serrans esdevenen una carta de presentació d'una ciutat que es troba en ple auge", explica Laura Peris, medievalista de la Università di Cagliari. La porta de Serrans, que mira al nord, és també la porta per als reis que han de vindre de Catalunya i l'Aragó. "Una de les millors mostres de l'arquitectura gòtica militar de tot Europa", en paraules de Sanchis Guarner, a qui impressionaven les seues dues severes torres hexagonals. L'interès de les autoritats per erigir aquell monument és indubtable: s'hi esmerçaren, només, set anys i s'hi destinaren 200.000 sous, l'equivalent a tres voltes el pressupost anual de la ciutat, segons explica el catedràtic García Marsilla, qui qüestiona, en tot cas, que l'erecció d'aquest monument puga lligar-se directament al conflicte amb Castella.
No comparteix aquestes reserves el medievalista Vicent Baydal. "La mostra més clara que el principal perill en aquell moment era Castella és que trenta anys després hi hagué una guerra entre Castella i València -explica el cronista de la ciutat-. En aquest cas no hi ha enfrontaments a València però sí entre els reis del Regne de la Corona d'Aragó i de Castella. Els castellans amenaçaran València i els valencians enviaran cavallers i exèrcits per defensar-se. Fou en els anys 1428 i 1429".
V. Baydal: "La porta de Serrans és, sobretot, un símbol de la valencianitat i de defensa de l'autonomia de la ciutat".
En aquest punt, doncs, els historiadors consultats per aquest reportatge, coincideixen a qüestionar l'espanyolitat de la porta de Serrans. "És, sobretot, un símbol de la valencianitat i de defensa de l'autonomia de la ciutat", explicita Baydal, qui no s'està de recalcar la paradoxa que la concentració de diumenge passat tinguera lloc a la plaça dels Furs, "mentre ni PP ni PSOE tenen un compromís ferm per donar llum verda al dret civil valencià que emanen d'aquests".
"Les torres de Serrans representen la història de la ciutat de València i ho fan des de molt abans que l'Estat espanyol existira" afirma, per la seua banda, taxativa, la historiadora Laura Peris. "Dient que són un símbol d'espanyolitat el que fa el PP és falsejar la història", assegura Juan Vicente García Marsilla, qui lamenta la tergiversació de la història per afavorir un determinat relat.
Natxo Escandell és autor de la tesi “El nacionalisme polític valencià (1978-1997): Cultura política, participació social i pràctiques col·lectives", on aborda la història recent del País Valencià. Sap molt, doncs, de com els relats polítics contemporanis dels partits conservadors valencians s'han basat, en moltes ocasions, en la manipulació de la història. La dreta al País Valencià, assegura, s'ha acostumat a "fer una interpretació de la història esbiaixada i errònia". "Ja no es tracta que en fagen un ús partidista, sinó que sostinguin el seu relat a partir de la mentida", lamenta Escandell, qui enquadra la referència a l'espanyolitat de les torres de Serrans en el regionalisme banal.
"La història sempre ha resultat un instrument polític molt útil, sobretot en la construcció de discursos identitaris -reflexiona Laura Peris-. Com a ciència, els fets històrics poden analitzar-se des de diverses perspectives, però el que no es pot fer és falsejar els fets. Quan això passa, entra al terreny de joc la pseudohistòria, que és l'esport favorit de la dreta espanyolista en matèria històrica. A la dreta espanyolista, i especialment a la dreta espanyolista valenciana li resulten incòmodes tots els segles d'història del Regne de València com a part de la corona Aragó i completament desvinculada d'Espanya. O, fins i tot més endavant, tots els segles d'història amb un marc foral propi. Per això construeixen un relat que consisteix en apropiar-se els símbols històrics propis".
----------------------------------------------------------------------------
LA INSPIRACIÓ CATALANA DE LA PORTA DE SERRANS
"Les torres de Serrans han sigut un símbol de valencianitat -que no valenciania- al llarg del temps com a patrimoni de València. Junt amb el Micalet i la Llotja han sigut els monuments històrics més importants de la ciutat", afirma taxatiu Vicent Baydal. Encara avui, quan la ciutat s'ha dotat de diversos artefactes turístics, com la Ciutat de les Arts i de les Ciències o l'Oceanogràfic, continua estant entre els deu llocs més visitants de la ciutat de València. Només l'any passat va rebre la visita de 231.000 persones.
Perquè la porta de Serrans és, efectivament, imponent, amb els seus 33 metres d'altura i les seues dues torres hexagonals a banda unides per un cos central decorat amb filigrana flamígera. Per a molts veïns de la ciutat és, també el lloc on cada any té lloc la Cridà que dona per iniciades les Falles. Molt pocs saben, però, que per al disseny i la construcció d'aquest monument el seu mestre d'obres, Pere Balaguer, va prendre com a referència obres similars erigides ja a Catalunya.
Ho expliquen a Las torres de Serranos. Historia y restauración Francisco Cervera i Camilla Mileto: "Els preparatius per a la construcció de la nova porta de la ciutat van començar el 1392. El 10 d'abril d'aquell any, l'administració municipal va pagar a Pere Balaguer, mestre de pedra picada, 165 sous per haver viatjat a diverses parts de Catalunya amb la missió de veure altres portals que li pogueren servir de model per al nou que havia de construir-se a València". La voluntat de les autoritats locals era que, en un moment de puixança de la ciutat, la porta d'entrada a l'urbs competira amb els més destacats monuments de la Corona d'Aragó.
La majoria d'historiadors de l'art coincideixen en assenyalar les similituds entre la porta de Serrans i la porta reial del monestir de Poblet. "Com a València, les torres de Poblet són poligonals, de traça regular, amb cambres de volta en el seu interior". Els experts també veuen concomitàncies amb les torres de Sant Miquel, de Morella, a la comarca dels Ports. Per a l'erecció d'aquest monument Balaguer va fer dur pedra des de llocs tan diversos com Alginet, Rocafort o Benidorm.
