Per definir l’entorn familiar en què va nàixer i créixer Jordi Badia, n’hi ha prou d’obrir el seu darrer llibre, No val a badar (Rosa dels Vents, 2023), i informar-se sobre un dels molts mots catalans intraduïbles que hi conté: encuriosir.
I és que, en efecte, tant el pare com la mare van ser uns encuriosits de mena. “Els interessaven els termes nous i els parlars diversos”, recorda. Un apassionament per la llengua que va heretar el seu germà gran, un filòleg reputat que va escriure, a Edicions 62, els primers llibres de text de secundària en català. “El Joan era un obsès de la llengua, estava entestat a millorar-la”, diu.
L’hàbitat i la genètica van propiciar, en fi, que Jordi Badia esdevinguera filòleg. De fet, a dinou anys ja treballava a TVE Catalunya. La “dèria” per l’idioma, el desig de “descobrir nous racons de la llengua”, va anar in crescendo i va accentuar-se encara més quan va exercir com a corrector d’EL TEMPS. Un període de cinc anys, del 2007 al 2012, que li va permetre “obrir la ment a tots els parlars, i molt especialment als del País Valencià”.
De llavors ençà, Badia oficia com a corrector de Vilaweb, on vetlla pel respecte del llibre d’estil redactat per Jem Cabanes, de qui és deixeble. També s’ha erigit en un usuari actiu de Twitter: “De seguida vaig comprovar que no només servia per dir-se el nom del porc... S’hi podia ensenyar llengua!”, explica.
El contacte amb els usuaris —de Twitter i del català— li va fer veure que, afortunadament, “no estava sol”. “Òndia, si això ho deia la meva àvia!”, li comentaven a cada poc. La publicació del seu primer llibre —Salvem els mots (Rosa dels Vents, 2021)— va ser-ne el resultat. Com el forestal que preserva la biodiversitat d’un parc natural, Badia hi aplegava dos centenars de paraules en perill d’extinció pel pas del temps i el contacte amb el castellà, un idioma amb una capacitat de penetració molt superior.
Ara, dos anys després, deixa de banda el senyal d’alerta i apel·la a l’autoestima. Perquè això mateix, l’“autoestima lingüística”, ha esperonat el seu segon llibre: l’existència de mots i expressions que suaríem de valent a l’hora de traduir-les al castellà, el francès o l’anglès. “Hem agafat com a referència la llengua dominant i n’hem menystingut la supeditada, que és la nostra”, es plany Badia.
Reflexionem, si no. “Quan hi ha dos sinònims i un d’ells s’assembla a la forma castellana, n’arraconem la genuïna”, argumenta Badia. “Hem de tenir molt clar que el català és una llengua tan normal com qualsevol altra i que serveix per a tots els registres; no és l’idioma de quatre pagesos”.
La Carme Junyent deia que, per salvar una llengua, cal parlar-la i transmetre-la. I tot just aquest és un dels propòsits del llibre de Badia. Amb exemples tan paradigmàtics com la paraula adés, que encara es fa servir dels Pirineus a Guardamar del Segura. O suara, que significa ben bé el mateix i era habitual al català oriental, tot i que ha caigut en desús.
Els mitjans: o botxins o salvadors
L’ocupació professional de Badia l’ha convertit en un observador privilegiat del català que escoltem i llegim als mitjans de comunicació. És veritat que, com més va, és més pobre?
En el cas dels mitjans audiovisuals, els que tenen més impacte, a ell li agrada diferenciar entre els continguts que han passat prèviament pels ulls i les mans d’un corrector i els que no. “Els que han estat supervisats pels serveis lingüístics mantenen una certa dignitat, per bé que després hi ha locutors que no fan les esses sonores ni distingeixen les vocals obertes de les tancades...”.
En canvi, tot allò que no passa per un mínim control i que en principi hauria de semblar més fresc —les improvisacions dels redactors o els programes d’entreteniment que potser tenen un filòleg, però com a element decoratiu— acostuma a caure, lamenta Jordi Badia, “en l’anomenada parla del carrer, que és molt interferida pel castellà”.
“Si un mitjà públic ofereix la parla del carrer, és difícil que la parla del carrer millori”, subratlla. “Els mitjans públics han de ser sobretot un model”. No es tracta d’una qüestió de registres, perquè és lògic que cada espai en tinga el seu, sinó de “no renunciar al llenguatge col·loquial genuí”.
Ho percebem clarament amb els renecs i els insults. Els dos més utilitzats són joder i gilipollas, importats del castellà. “Nosaltres disposem d’un ventall de renecs i d’insults enorme, però molts dels que encara es pronuncien al País Valencià són del tot desconeguts al Principat, cosa que, a causa del centralisme lingüístic, no passa tant a l’inrevès”, diu Badia.
Pel que fa a la premsa escrita, troba que els diaris calquen l’estructura castellana. Això provoca “una falta de precisió i de concisió” i la proliferació de “frases unflades i subordinades”. O, també, la modificació del significat de paraules com suposar, que en català només volia dir ‘fer una suposició’ i ara, a banda d’això, té un component causal: “L’augment dels tipus d’interès suposa un problema per als clients de les hipoteques”. La paraula aposta ha deixat de ser l’aposta en sentit estricte i ja és usual escoltar que “el Govern aposta per enfortir els serveis públics”.
“Com més concís i més precís és un text, més senzill ens resulta la seua lectura; si no, el lector s’hi encalla”, afirma Badia. “Costa més llegir ‘es desconeix el motiu pel qual ha presentat la seva dimissió’ que ‘no se sap per què ha plegat’.”
La mort dels neologismes
“Ja no creem paraules, copiem tots els neologismes del castellà”, etziba l’autor. Al llibre explica la capacitat primitiva del català de generar paraules noves a partir de la composició —cagadubtes, somiatruites— i de la derivació —enteranyinar, encimbellar—, una riquesa que li provoca enyorança i que li fa venir un altre mot al cap.
“Els catalans, al bocadillo li dèiem sandvitx, que és un anglicisme, o bé badall, una forma que encara es conserva a Tàrrega”. De sobte, però, va sorgir l’entrepà que tothom coneix ara. “No hi era, al diccionari Fabra”, matisa Badia. “D’aquella vitalitat hem passat al ¡que inventen ellos! Ja no calquem només el castellà d’Espanya, sinó també el de Llatinoamèrica per l’ascendència que tenen els influenciadors”. Bona part de música en català de moda n’és la prova.
Badia emfasitza la diferència, cada vegada més marcada, entre el català rural i el català urbà: “El català de Barcelona no és ric, no té res a veure amb el de Solsona; moltes ciutats mitjanes i pobles del País Valencià també poden presumir d’una riquesa lingüística considerable”.
Amb tot, ell està convençut que el problema no radica en el lèxic, perquè “és la capa externa de la llengua, la més fàcilment recuperable... A Barcelona ja ha desaparegut els /ellus/, els /bussons/, les /peluqueries/ i els /menus/”.
Per contra, la semàntica i la sintaxi costen més de redreçar. “La distinció de sentir i escoltar és més preocupant. Fins fa quatre dies, si algú ens hagués dit ‘no t’escolto’ li haguéssim respost ‘maleducat, per què no m’escoltes?’. Igualment, la perífrasi d’obligació tenir que a poc a poc s’imposa a la normativa haver de”.
Els pronoms febles són els altres grans damnificats de la mala salut del català. “Els pronoms en i hi són estructures d’Estat, hem de preservar-los com sigui! Els entesos diuen que un dels fonamentals de la sintaxi catalana són, precisament, els pronoms febles”, sentencia Badia.
L’estàndard, en risc
Els intents del nou Govern valencià per tal de separar-se al màxim de l’estàndard mancomunat és una altra de les amenaces que planen sobre el català. Jordi Badia destaca la feina “ingent” duta a terme per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua des que va crear-se, ara fa vint-i-dos anys. No obstant, ha trobat a faltar “més coordinació amb l’Institut d’Estudis Catalans”.
“Hi havia paraules del tot normalitzades que ara, pels vents que bufen al País Valencià, poden ser víctimes d’un particularisme excessiu per culpa dels enemics de la llengua”, apunta. “Els articles de Francesc Esteve són molt interessants, ens diuen quines coses s’han fet més bé i quines més malament, a l’AVL”. Badia també lloa el corpus informatitzat del valencià —CIVAL—, una base de dades ingent que li ha sigut de molta ajuda en l’escriptura d’aquest llibre. L’IEC també en posseeix una de ben completa.
Déu-n’hi-do, els intents disgregadors de l’idioma que veurem en els pròxims anys. Serà un merder. La dreta valenciana sempre ha actuat igual, amb la intenció de fotre. El desfici dels seus dirigents en aquestes contrades ens ha arrabassat molts anys de treball conjunt en benefici de la llengua compartida. Veurem prou posades en escena coents. No, no seran gens agradoses, acabarem fins al capdamunt, serà una poalada d’aigua freda rere una altra, però el català també aconseguirà superar el terrabastall provocat per una colla de sapastres. La incomunicació imperant, que fa feredat, es capgirarà algun dia i la sintonia resultant farà patxoca. Comptat i debatut, ja n’hem vistes de tots colors.
Són alguns dels mots que Badia ha inclòs al seu llibre —amb un comptat i debatut, després de cadascun d’ells, que en recorda el significat— a fi de pujar-nos l’autoestima. Els nous dirigents valencians no sabrien traduir-los al castellà.
