-Començares en el món de la música amb un grup de rock, Tensos. De fet, encara molta gent et coneix com Pau Tensos. Del rock, com fas el salt a la música infantil?
Tot va vindre un poc de casualitat l’any 2010. Jo formava part d’un grup d’animació, La Xalera, de Vilafranca. En les festes patronals havíem de fer l’espectacle per al dia dels xiquets i, com que aleshores estaven molt de moda els Cantajuegos, vam pensar a fer un espectacle musical. I com que ningú no era expert en allò de cantar, m’ho proposaren a mi. M’acompanyà un amic músic, Gerard Chiva. I allí que actuàrem. Després, una amiga que té una llibreria infantil a Almassora m’ho tornà a proposar. Aleshores Bromera havia tret un llibre de Paco Muñoz, on hi havia les partitures i un conte vinculat a les seues cançons. I ens llançàrem a adaptar algunes per a la presentació del llibre. A continuació, una amiga d’Onda també ens proposà actuar a la seua llibreria. I després actuàrem en una festa prèvia a l’Aplec dels Ports. I d’espectacle en espectacle hem arribat fins ací gràcies al boca orella.
-Aleshores, t’imaginaves arribar fins ací?
No, en absolut. A hores d’ara, portem 400 concerts! A les comarques de Castelló hem tocat en 80 municipis.
-Per què aquest nom, Trobadorets?
Una casualitat. Quan portàvem tres o quatre actuacions Gerard i jo vam pensar que calia buscar un nom. Aleshores Gerard tenia un amplificador acústic de marca Trovador. I ens va agradar la idea aquesta d’anar de poble en poble cantant i contant. Després la meua parella ens va dissenyar el cartell i ací estem!
-Diuen que la vocació artística et ve de la teua abuela Áurea. Hi ha un embarbussament d’Aurea, de fet, que sempre contes en els concerts que ella et contava.
Sí. Tot i que la família del meu pare també ha tingut molta vocació artística, estan més en l’àmbit de les arts plàstiques i la crítica. Però el meu vessant teatral, que és fins i tot més important que la musical, ve de l’abuela Aurea. I el vessant musical ve dels meus oncles Julio i Víctor, que han tocat tota la vida i han fet que des de menudet estiguera en contacte amb la música. He viscut molt envoltat de música folk, i crec que això també es nota en el repertori.
Jo crec que els gustos musicals van evolucionant a mesura que creixes i madures. I això passa en la música, en la literatura i en totes les arts. Jo tinc una filla de 14 anys que consumeix molta música pop, molt senzilla, de la que es fa ara. Jo li intento fer veure que en aquestes cançons només hi ha una cançó: una base rítmica, una veu que fa la melodia i, com a molt, algun instrument que fa la mateixa veu que la melodia. Allò xulo de la música és quan trobes cançons que dins seu tenen quatre cançons. En la música, com en el menjar, com més sabors coneixes, més en saps apreciar.
-Quan tu comences en el món de la música infantil, al País Valencià hi havia Dani Miquel o Carraixet i, evidentment, el referent molt més llunyà de Paco Muñoz. Al marge d’això, poqueta cosa més. Quins eren els teus referents, quan et decideixes a publicar el primer disc?
Ens vam mirar molt en Dani Miquel i en Xesco Boix. I, clar, Paco Muñoz era el mestre i el referent, i de fet és de la persona de qui més cançons fem. Aleshores l’oferta era molt escassa, i encara més ho era a la província de Castelló. A València hi havia Carraixet i començava a sentir-se Marcel el Marcià.
Des d’un principi hem intentat fer l’espectacle molt nostre, tractant d’explotar molt la vessant teatral. Tot el que fem en un concert té un per què.
-En alguna ocasió has dit que Trobadorets és sobretot un grup de directes.
Sí, pur i dur. De fet dels dos darrers treballs discogràfics, un és un directe i aquest últim és d’estudi però la base està gravada conjuntament: bateria, baix, contrabaix i guitarra les vam gravar totes alhora perquè fer-ho separadament no queda igual. Ens agrada escoltar-nos els uns als altres i crec que això es nota. Sempre ens ha preocupat molt que, després, en directe, pugues defensar el teu treball. Mai hem volgut fer un disc molt instrumental que després, en directe, no sone igual.
-En el disc 'A xalar', que presenteu aquest dissabte, heu fet un salt musical considerable, tant des del punt de vista instrumental com compositiu. És un disc de maduresa?
Sí, aquest disc és un pas endavant, un disc de maduresa. La part compositiva fins ara normalment sorgia a partir d’idees meues i sobre la meua idea Gerard treia la música. I jo, que no sóc molt bon instrumentista, era molt bàsic en les meues composicions. Ara la construcció ha sigut al revés: hem aportat primer la música i després hem construït la cançó. I s’ha notat molt.
Nosaltres estem molt contents amb el resultat perquè considerem que hem fet u pas endavant com a grup. Els dos primers discos van ser autogestionats, això és, fets amb molt d’amor, pocs mitjans i poca idea. El vam gravar en casa d’un amic que després ho va arreglar amb l’ordinador. Una altra amiga ens va fer la maquetació, quan tenia temps lliure. Era tot un poc amateur.
El tercer el vam gravar en directe amb la col·laboració Juanvi Miguel, de Metrònom, i vam quedar molt satisfets. Tal com vam acabar el tercer disc, vam tenir clar que el quart el gravaríem amb ell. La gravació ens ha portat una setmana i l’edició 15 dies. En Trobadorets estem en un punt que ens oblida a recórrer als professionals.
-També, per primera volta, teniu una cançó amb col·laboradors, la de La lluna, la pruna. Com sorgeix la idea?
Passa que quan portes molt de temps tocant acabes fent molta relació amb els altres grups, perquè et vas trobant en festivals i concerts. En una de les cançons volíem posar veus i vam pensar en dir-li-ho a persones que coneixem. Amb Dani Miquel tenim una relació de fa molt de temps. I a Aitana Ferrer la vam conéixer fa un temps en el seu programa de ràdio a À Punt i té una veu espectacular. De fet, quan li vaig proposar a Dani Miquel que cantaren ell i Aitana em va dir: “Ostres, Pau, que aquesta xica cante molt bé!”. I jo li vaig respondre: “No te preocupes, Dani, que ella està per la veu i nosaltres dos per guapos”, he he. Després també hi ha col·laboracions de músics més locals com Joan Villalonga, que abans tenia un grup que es deia TanStuPids, i ens va fer una cançó molt xula. En les percussions col·labora Bruno Zandalinas, que és professor en el Conservatori. És un goig tenir tants amics que han col·laborat.
-En el disc anterior homenatjàveu el Penyagolosa i en aquest homenatgeu Tombatossals. D’Això, a Castelló, en diem “ser de soca”.
La cançó de Penyagolosa ens feia un poc de por defensar-la fora d’ací per si quedava molt localista I va resultar que no. I estic segur que el mateix passarà amb Tombatossals, que també funcionarà bé més enllà de les comarques de Castelló perquè és una rumba, molt viva. De fet, fa temps que porto al cap la idea de fer un projecte al voltant de la figura de Tombatossals i de tota la seua colla. Temps al temps.
-I, tanmateix, hi ha hits sense els quals no pot acabar un concert de Trobadorets: la cançó dels colors, l’Artista de París o T’estimo molt.
Nosaltres presentem ara el disc amb 11 temes nous però ja sabem que els 11 no entraran més que en el concert de presentació perquè hi ha certes cançons que han d’entrar en el repertori perquè les xiquetes i els xiquets les esperen. També és veritat que, amb tot, en quasi tots els concerts, quan acabes, et ve un xiquet que et diu: “No heu tocat la meua favorita”. Aquest feedback és molt bo perquè t’ajuda saber què agrada més o menys.
En tots els concerts hi ha tres punt de passada: comences amb tres cançons asseguts; després ja passes a La banda del rock and roll i l’Artista; i després tens un final amb El capellà, l’ Adéu, adéu i T’estimo molt. I pel mig anem situant altres cançons, sobretot pensant en els pares i les mares que se mengen molts concerts!
Quan vam fer el primer disc, un amic de Vilafranca, em va dir: “Per favor, grava un disc més llarg, perquè encara no he eixit de Castelló per anar-me’n al poble i el disc ja ha pegat la volta i la meua filla no em deixa llevar-lo!”.
-A aquest disc l'heu dit "A xalar!". Per què?
-Perquè els concerts de Trobadorets sempre hem intentat que foren una xalera. I, clar, a mesura que hem fet tombs pel territori ens hem adonat que no tot el món sap que és 'xalar', que vol dir divertir-se, gaudir. Posar-li aquest nom és una manera de contribuir a que aquesta expressió, que al nord de Castelló es gasta prou, siga coneguda per tot arreu.
-Se sol dir que el públic infantil és molt exigent. N’estàs d’acord?
Sí. Els xiquets tenen molt clar el que els agrada i el que no. I quan alguna cosa no els agrada, s’alcen i se’n van perquè tenen un món per descobrir i per jugar. No són com els adults, que guardem les formes. La seua sinceritat és total. De fet, quan toques en espais tancats, sempre aguanten més les cançons tranquil·les. Si actues en espais oberts on són festes i tens allà darrere un unflable, els xiquets estan més dispersos. Com a músic, has de tenir en compte aquestes coses.
-Començareu sent un grup de Castelló però a poc a poc vos heu anat expandint.
Abans ens passava que quan anàvem a llocs on no et coneixia el públic, ens costava molt enganxar-los. Ara, no. L’espectacle està rodat i vages on vages, la gent s’enganxa. Avui en dia hi ha un consum molt gran a través de xarxes i intentem tenir-ho en compte. L’obertura d’À Punt als grups musicals valencians ens ha vingut molt bé, també als infantils.
-Quin és l’estat de salut del circuit de música infantil al País Valencià?
Crec que l’estat de salut és molt bo. El Feretes i cançonetes, per exemple, és una iniciativa molt important. El cap de setmana passat, per exemple, a Benicàssim es va celebrar el festival Formigues i hi passaren milers de persones. L’oferta cada volta és més àmplia i més variada. No és el mateix Ramonets que Dani Miquel i tots dos tenen el seu públic. Ampliar opcions sempre repercuteix positivament en el conjunt dels músics.
-Diries que s’ha avançat cap a la professionalització de la música?
Crec que sí. En els últims dos anys la sensació és que els avanços són molt grans. Projectes com el Trovam, ací a Castelló, una fira destinada a professionals feta per professionals, feia molta falta. Crec que en general avancem cap a la professionalització. També és veritat que això comporta un perill: que hi ha gent que fa projectes perquè hi ha mercat, no perquè crega en el projecte.
-Hi ha qui diu que la teua vinculació a Compromís (anà en les llistes de la formació valencianista en les darreres eleccions locals de Castelló) t’ha beneficiat.
No. La Diputació de Castelló, governada pel PP, ens ha contractat moltes vegades. En canvi, l’Ajuntament de Castelló ens va contractar per primera volta el setembre de 2015. La qüestió és que qualsevol que haja vist una actuació nostra sap que nosaltres actuem per als xiquets i amb el llenguatge dels xiquets. Tota la resta de coses, queden al marge.
-Els teus fills són els teus majors crítics?
Sí, a més a més són molt fiables. El primer filtre són ells. Tenen una visió crítica que sol funcionar-nos molt bé, perquè són sincers i t’assenyalen molt bé el que funciona i el que no.
-Què creus que et diria l’ abuela Aurea si et vegera?
Estaria molt pagada perquè l’espectacle de Trobadorets és un espectacle sincer, defensat amb les coses que tenim. I una de les coses que ens van ensenyar a casa era que les coses que fages les has de fer bé, amb tot el que tingues dins. L’ abuela Aurea, de ben segur, s’hauria pujat a l’escenari a cantar amb mi.