'Les elits cometen l’error de respondre a la crítica amb crítica'

Sandel, de 65 anys, és professor de Filosofia Política amb enfocament en la justícia a la Universitat de Harvard.

—S­enyor Sandel, durant molt de temps semblava que la democràcia liberal triomfava a tot el món. Amb ella devien difondre’s la llibertat, la justícia i la seguretat. Aquesta “consciència de missió” d’Occident ha desaparegut. Hem d’acomiadar-nos de les il·lusions del liberalisme polític?

­—Des del principi, confiar que l’expansió democràtica seguiria a una regularitat de la història i que la humanitat s’encaminaria al final de l’evolució ideològica era una il·lusió que alimentava l’autocomplaença i l’autoengany de les elits democràtiques, per les quals vivim ara la reacció dels populistes i els nacionalistes.

­—En canvi, les forces liberals semblen paralitzades. Per què?

­—El distanciament en el pensament polític de l’establishment es va manifestar, de la manera més ofensiva, en l’acceptació de la creixent desigualtat en el transcurs de la globalització, acollida i acceptada sense preocupacions. Quasi la meitat dels americans que es crien en la quinta part més pobra de l’escala d’ingressos romanen aquí; sols un quatre per cent aconsegueix ascendir a la quinta part més alta. L’estadística desemmascara el discurs de la igualtat d’oportunitats i el mostra com una xerrameca sense sentit. Probablement té més importància que les classes més baixes sentin que les elits les miren de dalt a baix, que el seu treball no es té en compte ni es reconeix socialment. Tard o d’hora, aquesta impressió del restabliment social farà que els de baix vulguin fer responsables els de dalt. L’enfortiment del populisme de dretes és un símptoma del fracàs de la política progressista.

­—La reacció populista llança la democràcia liberal cap a una crisi existencial.

­—El liberalisme tendeix a convertir la democràcia en una plutocràcia. Qui és ric també és influent en la política. Els consorcis grans i forts en l’àmbit financer i els multimilionaris individuals poden assegurar-se una part desproporcionada en el poder polític. La indústria dels lobbistes i dels assessors prospera. Fa uns anys, el Tribunal Suprem d’EUA va anul·lar la restricció de totes les donacions al partit i de la campanya electoral argumentant que el finançament del partit és una forma de llibertat d’expressió i d’opinió. Va ser un greu error. Aquesta decisió permet que la desigualtat d’ingressos i béns s’estengui directament en la desigualtat de les veus polítiques.

­—I així se saboteja la base del sistema democràtic?

­—Comprovar que la política es pot comprar amb diners inevitablement fomenta desconfiança en el govern, en els partits i en els polítics. Si els diners manen, si es pot comprar la llibertat d’expressió en la lluita política, no sorprèn que es formi ressentiment envers aquest tipus de corrupció. L’orgull desmesurat de l’agent financer, la desigualtat en augment, la relació entre poder i diners, l’aïllament tecnocràtic dels polítics professionals: tots aquests són els ingredients que fan bullir la sopa del populisme.

­—Si ho veiem així, el populisme seria una resistència clara contra la plutocràcia. Aleshores, per què s’està agreujant la protesta a la banda dreta de l’espectre polític?

­—El ressentiment alimenta els extrems a totes dues bandes. Però, quan els ciutadans senten que no tenen res a dir en la política, els partits del centre liberal i d’esquerres són les primeres víctimes, perquè tenen els problemes més grans en comprendre que les penes no tenen només motius econòmics, sinó també morals i culturals. No es tracta sols de salaris i llocs de treball, sinó més encara de reconeixement social, que, a més, es nega el doble quan es redueix el moviment de protesta sobre nacionalisme, racisme i xenofòbia. Cal combatre l’odi i la intolerància, és clar. Però no és suficient si els partits establerts sols es limiten a condemnar-los.

­—“Cal prendre seriosament les preocupacions de la gent humil” és una expressió buida dels partits majoritaris.

­—Les elits cometen l’error de respondre a la crítica amb crítica, d’atribuir la reacció populista a una falta de coneixement, de formació i de bones maneres. A la seva arrogància natural, més aviat inconscient, en col·loquen una altra damunt a propòsit. Aquí és on es reflecteix la pròpia falta d’autoconeixement i autoreflexió crítiques. S’alleugereixen indignant-se de la pròpia responsabilitat en el procés d’erosió democràtica.

­—Els populistes reclamen que la voluntat de la majoria s’apliqui sense restriccions. En aquest sentit són profundament democràtics. Al mateix temps són profundament il·liberals perquè declaren que no és acceptable ignorar la veu del poble ni per a la justícia ni per a l’oposició o els mitjans de comunicació. La democràcia il·liberal a favor de la qual es declara Viktor Orbán a Hongria és una contradicció en ella mateixa?

­—Aquesta és una qüestió fonamental. En certa manera, el liberalisme i la democràcia estan en una relació conflictiva. El liberalisme es basa en determinats drets fonamentals que han de perdurar, sense importar el que vulgui la majoria. Estableix barreres contra la voluntat democràtica. Manté la llibertat d’expressió per als dissidents o la llibertat de culte per a les minories, fins i tot encara que la majoria se’n senti amenaçada. La democràcia és més que una simple suma de vots. Per això necessita controlar el poder, és a dir, una divisió de poders, i normes de conducta, o sigui, un codi civil, i un sistema de valors basat en el reconeixement i l’atenció. En aquest sentit, el liberalisme i la democràcia van de la mà.

­—Els pares fundadors de la democràcia nord-americana eren molt conscients del perill d’una tirania de la majoria. Amb Donald Trump ha arribat el moment en què la democràcia cau en demagògia?

­—Segur que estarien bastant tristos si veiessin el que passa avui dia. La possibilitat que hi hagués un desencaminament en un sistema electoral sense filtrar va preocupar molt els pares fundadors. La seva idea era col·locar òrgans assessors entre la voluntat de la majoria i el compromís amb el benestar comú. Al principi, el Col·legi Electoral que tria el president i el vicepresident havia de ser un grup d’homes savis i experimentats que decidirien amb el seu propi judici. Ens n’hem allunyat molt, de tot això.

­—La democràcia liberal dona massa pes a la llibertat individual en comparació amb la seguretat, la solidaritat i el benestar comú de tothom?

­—Hi ha dos conceptes de llibertat: un segons el qual l’individu pot actuar d’acord amb els seus desitjos i interessos, aspirar a la sort i a l’autorealització. Personalment, considero que és l’opinió del consumisme. L’altre prové de la tradició republicana: soc lliure si exerceixo un dret d’intervenció important en l’organització de la comunitat i de la vida en comú, i no un simple rendista. Les societats occidentals rellisquen des de fa dècades pel pendent d’una noció de llibertat forta civil-republicana cap a una de dèbil i consumista. Les virtuts civils se soscaven en benefici d’una llibertat individualista de l’autooptimització que al final invalida els ciutadans.

­—El ciutadà autònom es mata treballant mentre persegueix el seu èxit personal?

­—Aquest és el cas de la meritocràcia. Qui ha aconseguit una situació privilegiada la considera un mèrit personal i una recompensa al seu treball. Per a ell, els altres són els fracassats. L’individu estarà sol amb la responsabilitat del seu benestar, encara que sigui superior a ell. Malgrat que Trump mateix sigui multimilionari, ho ha entès molt bé. A diferència de Barack Obama o Hillary Clinton, que parlen constantment d’“oportunitats” i “ocasions”, ell capta el ressentiment dels perdedors a qui els guanyadors priven de la seva dignitat mentre ells els tiren la culpa de la seva misèria.

­—L’Estat de benestar ha creat una relació de clients en què el votant principalment espera regals?

­—Justament, la reputació dels populistes que el poble s’ha de fer escoltar recorda el fet que la democràcia és més que un tipus de caritat per a tots, o sigui, participació ciutadana activa. Aquí també entra la recuperació de la dignitat que ha sigut danyada per la devaluació del treball i la revalorització del capital per a una gran part de la població. En un futur pròxim, la transformació del món laboral tradicional amb la digitalització i la intel·ligència artificial intensificarà encara més aquest desenvolupament. Què fer amb els qui sobren? Una renda bàsica universal no pot compensar la pèrdua de rellevància.

­—La gent que arriba a la conclusió que el seu govern es preocupa més per béns barats i treballs barats que pel benestar del poble mateix, i que el poble encara és només una figura fictícia, se sent ràpidament traïda i venuda. Per això, el comerç lliure i la immigració provoquen la resistència més forta dels populistes. Però la democràcia no es pot consolidar fent que els de dins s’uneixin contra els de fora, un nosaltres contra els altres.

­—Els Estats tenen l’obligació de protegir els seus ciutadans, incloent-hi el dret d’establir polítiques d’immigració. Però els Estats humans també tenen el deure moral de donar ajuda a les altres persones en perill. Als ulls de l’opinió pública, la qüestió dels refugiats i dels immigrants s’ha estancat d’una manera terrible. L’hostilitat contra els estrangers sorgeix d’un nacionalisme intensificat que fins i tot intenta omplir de nou un buit moral en la política contemporània. Les persones tenen la necessitat de posar-se d’acord sobre valors i assumptes importants, sobre justícia, igualtat, sobre què significa una bona vida. Si es deixa a una banda, aconsegueixen una recompensa. El buit moral del discurs públic ha obert el camí al nacionalisme i al fonamentalisme. 

­—Què ens uneix? Qui som nosaltres? En què consisteix la nostra identitat col·lectiva? No són qüestions profundes que realment provoquen respostes extremes?

­—El perill més gran és passar-la per alt. La qüestió sobre les identitats polítiques s’ha de plantejar perquè és fonamental per a l’autopercepció de cada comunitat. Si no es troba cap resposta pluralista, arribarà l’hora del nativisme.

­—... que la respon amb el naixement i l’origen. En què es basa la identitat cultural nacional?

­—Llengua, història, memòria i tradició són parts de la identitat nacional. Però no és un valor fix, també cal entendre-la com un procés, com una competició dels arguments i les idees. El patriotisme es recrea i reinventa contínuament, no és cap ídol penjat en la paret. Un bon discurs públic celebra diferents interpretacions de la memòria i la història col·lectives.

­—Vostè ha omès una característica especialment delicada de la formació de la identitat: la religió.

­—Qualsevol es pot recloure en l’opinió que la religió és una qüestió privada que no hauria d’estar en els debats públics. Aquesta posició evita la disputa que està unida quasi inevitablement a la qüestió de fe. Però és massa fàcil. Les religions no regulen només el comportament de l’individu envers Déu, sinó també el de les persones entre elles. La fe mai no és només privada, marca els valors de la vida en comú. El repte rau a tolerar comportaments ètics, amb motivació religiosa o sense.

­—No han de ser laics tots els Estats moderns?

­—Penso que un compromís pluralista moral contribueix més al desenvolupament d’una societat tolerant que un simple laïcisme sense moral. La fascinació dels religiosos és un signe de por. La forma francesa d’un laïcisme fort crea tensions que adopten fins i tot característiques d’una lluita cultural.

­—Pensa vostè que la neutralitat moral del liberalisme polític és una debilitat?

­—Una societat pluralista ha de dominar l’art d’escoltar en lloc del d’ocultar. Això requereix una cultura de debats pública i els responsables de mantenir-la són sobretot els mitjans de comunicació.

­—La neutralitat moral ajuda en una societat fragmentada en què diferents parts existeixen al costat d’altres sense relacionar-se?

­—Sí, evitar el contacte i el conflicte simula una falsa tolerància. És més difícil acceptar-se els uns als altres amb totes les diferències. Una democràcia pluralista és un procés d’aprenentatge obert sense necessitat d’un acord definitiu.

­—Malgrat tot això, no són necessàries unes conviccions bàsiques comunes en una societat?

­—Una societat justa no requereix igualtat material, però sí la possibilitat de trobar-se amb els mateixos drets, a pesar de la classe social o comunitat de creients a la qual es pertany. Fins i tot en l’esport els adinerats s’aparten de la massa dels fans en la llotja VIP, anomenada skybox als EUA. La skyboxification, la segregació en la vida social, es transmet a través de la societat, des de l’escola fins a la jubilació. Restablir una infraestructura cívica seria la primera necessitat d’una societat que té més que sols un lloc geogràfic (una vida dividida) a oferir.

­—En l’era de la globalització no seria millor cultivar una ètica cosmopolita de drets universals en lloc de diverses identitats nacionals?

­—Una ètica cosmopolita i universalista ignora que nosaltres aprenem i experimentem caritat activa i virtuts civils de manera concreta i singular, no abstracta. Només quan estem arrelats al barri les podem superar.

­—Això també ho aconseguiran els Estats Units de Trump?

­—El comportament de Trump ha corroït les normes morals i civils. Projecta en l’estat de dret democràtic les ombres més fosques des de temps de Richard Nixon. Però el sistema encara es manté.

­—No sembla que l’oposició trobi cap mitjà encertat contra ell. Fracassarà per la seva pròpia culpa?

­—L’atenció obsessiva que provoquen els seus tuits en el públic reflecteix la seva manera de governar. Els mitjans de comunicació no poden resistir-se als seus rampells, i menys encara com més dolents són. El que necessita ara l’oposició és una economia de la indignació. La indignació moral pot alliberar energia política; però només si es canalitza i dirigeix a través d’un projecte polític.

­—Senyor Sandel, gràcies per aquesta entrevista.

Traducció de Mar Sanfèlix