La figura mítica de sant Vicent Ferrer, tan present en el folklore popular valencià —per la pervivència en la memòria dels seus miracles, des de Morella a Sant Vicent del Raspeig—, s’ha mantingut viva en la seua versió llegendària, però gairebé desconeguda pel que fa a la veritable figura històrica i la seua obra. Els famosos Sermons de sant Vicent, exemple de català medieval viu i directe, s’havien quedat, com assenyala l’historiador Ferran Garcia-Oliver, limitats als estudiosos de la filologia i la història: “Ens ha quedat la seva capacitat de fer miracles, però el pas següent que és llegir els sermons no s’havia fet. Constato que sant Vicent circula fonamentalment dins del món erudit i urgia treure’l d’aquest circuit tancat i apropar-lo al públic lector en català”.
El sant Vicent dels Contes i narracions no és el sinistre predicador apocalíptic que molts han dibuixat; no és tampoc l’incansable perseguidor de jueus ni el frare polititzat que confabula per condicionar les decisions al Compromís de Casp. El Vicent Ferrer narrador és intel·ligent (sap a quin públic s’adreça), domina el llenguatge (sap com explicar els contes a aquest públic) i té recursos literaris (per suavitzar la tensió dels sermons, els contes tenen diàlegs, girs sorprenents i comicitat).
Els dos primers contes d’aquesta antologia destaquen, per exemple, per una marcada innocència, gairebé ingenuïtat. Garcia-Oliver creu que és lògic: “La població que l’escoltava era ingènua, no posseïen els nostres coneixements i aquesta ingenuïtat forma part del joc entre el que parla i el que escolta”.
Lògicament, l’audiència també era cristiana creient i estava disposada a empassar-se uns sermons que duraven de dues a tres hores. “En un cas, diuen que el va fer durar sis hores”, s’exclama Garcia-Oliver. Això vol dir que el pare Vicent oferia alguna cosa més que teologia. “Sant Vicent feia els sermons amb un plantejament moral i l’exposa de manera escolàstica i amb altura intel·lectual. Però després inclou aquests exempla, aquests contes, per fer-ho tot més entenedor”.
Els contes eren la part més planera dels Sermons i sovint estaven distribuïts al llarg del text: “No penseu que sant Vicent explica aquestes narracions d’aquesta manera. Els que són molt curts sí, però els més llargs, especialment les històries de sants, estaven dividits al llarg del text. Comença un sermó, introdueix una part d’aquesta narració, torna al sermó i després reprèn la història que explicava”. D’aquesta manera, “el lector continua atent: li diu ‘no te’n vages que no he acabat’; administra una càpsula de doctrina, una d’història, una altra de doctrina i una altra d’història. Si vol conèixer el final, l’espectador l’haurà d’escoltar una estona més”.
L’edició de Garcia-Oliver ofereix una unitat compacta dels relats per a facilitar la lectura i no trencar el fil narratiu.
Evidentment, hi ha una part de la literatura de sant Vicent Ferrer que no es pot recrear perquè era oral i directa. Els manuscrits que ens han arribat són les còpies (o les versions netes) de les transcripcions fetes in situ. “El gran problema que tenim sobre els sermons és que eren orals. Hi ha quadres que identifiquen els reportadors, les persones que sota el cadafal anaven escrivint el sermó. Això vol dir que, lògicament, hi deu haver una certa distància entre el que deia sant Vicent i el que acabaven recollint els reportadors amb la velocitat que podien escriure”. A banda d’això, òbviament, “s’ha perdut la gestualitat i la posada en escena de sant Vicent”. És molt lògic pensar que sigui impossible transmetre “la frescor inicial que van gaudir els seus contemporanis”. Tanmateix, “això no vol dir que no puguem percebre les frases fetes, els diàlegs i els recursos literaris de l’estil de sant Vicent”.
Els contes actuals, com els Sermons sencers, surten dels manuscrits que es conserven a l’Arxiu de la Catedral de València, “però no sabem si eren obra dels mateixos reportadors o una còpia posterior. Molt probablement, algú va recollir tot el material posteriorment”.
L’operació de Garcia-Oliver amb Contes i narracions consisteix a “aproximar a un lector sense manies les parts literàries que estan contingudes dins dels Sermons, uns artefactes que són difícils de llegir: amb molta teologia, espiritualitat i escolàstica”. D’aquesta manera, la literatura de sant Vicent pot lluir i ser entesa avui dia. La seua difusió ha estat impossible durant segles. “Hem estat una societat analfabeta durant segles —recorda Garcia-Oliver— i llegir els clàssics en llengua original és una prova de força que ha fet desertar molts lectors”.
Per això aquest volum ofereix, cara a cara, les dues versions dels textos de sant Vicent: l’original, a les pàgines parells i la versió actualitzada per Garcia-Oliver, a les pàgines senars. Aquest ha estat, per al curador, “el gran repte i la gran responsabilitat”.
A la dificultat lògica de traslladar un text del català medieval a l’actual, cal afegir, en aquest cas, que es tractava d’un registre oral: “Quan parlem, no controlem tant la repetició dels verbs o els temps verbals. I les formes orals del segle XV no són les nostres. El decòrum lingüístic demanava unes certes modificacions. L’objectiu era convèncer que sant Vicent paga la pena i que interessarà els lectors si els arriba amb una forma més assequible”.
És evident que també hi pot haver una altra barrera mental que cal superar per animar-se a llegir, en aquest segle XXI, contes que semblen paràboles bíbliques i vides de sants. “Els nostres referents culturals —admet Garcia-Oliver— són molt diferents: vivim en una societat molt descreguda i força descristianitzada, però de la mateixa manera que un lector llegeix —o mira al cinema— El senyor dels anells o Harry Potter, si el lector admet i accepta totes les inversemblances que apareixen en aquestes obres, pot acceptar sense complexos aquesta literatura farcida de miracles i gestes que formen part de la cultura cristiana i la cultura occidental”.
A més, les narracions del pare Vicent estan plenes de comicitat i altres recursos estilístics que ens donen l’oportunitat de sorprendre’ns amb la literatura medieval. Com assenyala el curador d’aquest volum al pròleg, la figura de sant Vicent “s’erigeix entre dos colossos, Ramon Llull i Joanot Martorell”, i això, en certa manera, l’ha arraconat. García-Oliver opina que “això no ens ha de saber greu: Hi ha jerarquies literàries. Hi ha un Parnàs literari i sant Vicent no té les habilitats i els recursos i capacitat narrativa que pot tindre Ramon Llull i, sobretot, Joanot Martorell. Tanmateix —reivindica García-Oliver—, des de la perspectiva de la literatura popular que fa servir una llengua molt més assequible i sap com parlar al poble, és un valor afegit. Tenim una narrativa de primer ordre, de Champions, però també una narrativa que, a pesar que no pot competir amb aquella, forma part de la nostra literatura i ens hi hem de reconèixer”.
Els Contes i narracions mostren un pare Vicent amb més humor del que seria previsible; defensor de les dones en diversos contes, i menys maniqueu que no podíem esperar. Així, Vicent Ferrer, defensa santa Maria Magdalena i posa en boca seva unes paraules poc compatibles amb el masclisme de l’època (“Senyor, no em menyspreeu per ser dona, que vós sou nascut de dona”) i canta el valor i la intel·ligència (i la fe) de santa Caterina, que —en un dels contes més sòlids— es defensa davant de cinquanta filòsofs que el rei pagà fa vindre perquè li traguen la raó: “Emperador —li retreu santa Caterina—, m’estranya molt que en camp clos de torneig hagueu cridat cinquanta lleons contra una ovella”.
Entre els més originals hi ha “El filòsof golut”, on sant Vicent “descobreix” una dieta tan vella com l’Edèn i culpa de la mortalitat (de l’època) al costum de fer tres àpats o més i menjar carn: “Mala cosa és això de menjar tantes vegades al dia. Escolteu el que us diré. Llegim que, antigament, els homes vivien amb herbes i aigua tant de temps que meravella. Adam, amb aquest recapte, va viure nou-cents trenta anys, mentre que Matusalem nou-cents cinquanta, i aquest temps, en el qual les gents vivien tant, va durar fins a Noè. Després, en temps de Noè, la gent rumià: ‘Per què no mengem carn? Mengem-ne, i beguem vi’. (...) I així es fa ara, que quatre o cinc vegades mengem. Per això, que poc dura la nostra vida, que ja a quaranta-cinc anys els homes són vells i els tremola la barba...”.
Per tot plegat no és estrany que el 1955, al poema “Arbres”, Martí Domínguez Barberà utilitzara el miracle de sant Vicent Ferrer a Morella per lloar el seu exemple, alertar de la salut de la llengua i defensar-ne la unitat:
Recordeu el miracle de Morella?
Una mare enfollida i borbollant,
matà a son fill per obsequiar al Sant.
Quan el dinar esplèndid s’escudella,
Sant Vicent, percatant-se, es posa dret:
invoca a Déu, amb fèrvida paraula,
alça la mà..., i al beneir la taula,
dels trossos fumejants, surt el xiquet.
Ai, València, que com la mare aquella,
destrosses de ta parla el tendre fill!
Sant Vicent va lliurant-te del perill
i te’l torna sencer, com en Morella.
Promet-li al Sant deixar vanes follies
i mare ser, de vui en avant, com toca:
apreta’t de son arbre a l’ampla soca
i deixa, als ulls de Déu, córrer tos dies.