Que les grans ciutats fa dècades que disputen el protagonisme als estats nació en l’arena internacional és una idea que defensen des de l’elitista Escola Superior d'Administració i Direcció d'Empreses (ESADE) fins l’espai polític emergent dels Comuns, passant pels intel·lectuals orgànics del partit dels socialistes dels 80. La tensió entre les dues bandes de la plaça Sant Jaume d’aquelles dècades, l’Ajuntament de la capital catalana i la Generalitat, encara avui determina les aliances globals dels moviments socials i polítics que han protagonitzat la política catalana des de la restitució dels consistoris democràtics.
Barcelona du a les seves espatlles una gran tradició pel que fa a reflexió sobre el fenomen urbà i el municipalisme. Intel•lectuals de la talla de Josep Ramoneda, anys enrere al capdavant del CCCB, o la vinculació amb xarxes globals com Ciutats i Governs Locals Units, Metropolis o la iniciativa Ciutats Educadores, encarnen i constaten a la perfecció la vocació d’aquesta localitat de mostrar-se al món des de diferents perspectives. Totes elles propostes que es complementen amb el recentment creat moviment Ciutats sense Por, Fearless cities en anglès, impulsat, en part, pel partit que governa la capital catalana: Barcelona en Comú.
Per complementar, o en paraules dels seus organitzadors, per capitalitzar tota aquesta efervescència acumulada, el passat dimarts 22 de maig, l’Ajuntament de Barcelona i el Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB) presentaven la iniciativa Global Cities. El director del programa, Agustí Fernández de Losada, apuntava a la presentació com el món ha viscut un procés de descentralització a favor de les ciutats que converteix els espais urbans en agents clau per enfrontar els grans desafiaments internacionals. Així, constata Fernández de Losada, les ciutats proven de respondre a reptes que es donen en clau global, com el canvi climàtic, les migracions o la desigualtat, i és per aquest motiu que les seves administracions busquen accedir a coneixement i experiències.
Aquesta és la tasca, precisament, que Global Cities es proposa fer, i són la coordinadora científica del projecte, Eva Garcia, i l’investigador Lorenzo Vidal els encarregats d’explicar-la a EL TEMPS.
—Què és Global Cities i què es farà des del programa que no s’hagi fet ja des de les múltiples iniciatives existents per estrènyer lligams municipals?
—Eva. La nostra vocació no serà la de promoure aliances o relacions entre ciutats com les que impliquen les fórmules dels agermanaments. Al ser un centre de recerca ens concentrarem en investigar polítiques, iniciatives i programes que s’estiguin duent a terme en diferents llocs del món de manera que això pugui servir per inspirar polítiques públiques i promoure un aprenentatge entre ciutats i que la recerca pugui instigar a produir noves polítiques. No serà una tasca tan institucional.
—Lorenzo. És interessant pensar el rol de les ciutats i el municipalisme davant d’un replegament nacionalista, estatal i autoritari, des de Turquia fins els EUA, i veure que les ciutats prenen un rol de nodes de democràcia local front el nou autoritarisme que s’està gestant.
—Però això que comenteu s’assembla molt a la idea de les Fearless cities. Són iniciatives complementàries?
—E. Són circuits molt diferents. Fearless cities és una articulació política de diferents ciutats que a nivell mundial comparteixen una certa complicitat, un cert model de política pública, i aquesta és una aliança política que està liderant l’Ajuntament de Barcelona… Nosaltres no ens centrarem en aquests tipus de tasques d’incidència política, si no en la reflexió i l’anàlisi. A nosaltres ens interessa observar en quina mesura les ciutats contribueixen a contestar les tendències que es donen a nivell nacional o fins i tot global. Moltes de les iniciatives recollides a Fearless cities són iniciatives que observem. La nostra connexió amb això és més la d’observador.
—L. Les xarxes de ciutats són espais contradictoris, amb interessos contraposats. Hi ha xarxes que sí entrarien en la lògica de Fearless cities, i hi ha xarxes de ciutats que comparteixen estratègies de ciutat-marca. La ciutat també és un espai de disputa entre diferents actors i grups socials. Això s’expressa internacionalment en diferents tipus de xarxes. Un think tank com el nostre ha d’estudiar les diferents expressions en diferents contextos.
—Això inclou dur a terme accions concretes, com la de les ciutats refugi? Una iniciativa que fins i tot es va proposar desobeir l’Estat.
—E. Les ciutats cada cop estan sent més escoltades als organismes multilaterals. Però no siguem naïf creient que totes les ciutats són espais d’innovació que disputen el poder als estats. Fearless cities constaten que això és possible, però al món hi ha una gran quantitat d’experiències urbanes, una quantitat molt gran d’administracions municipals i no a tots els estats del món hi ha un nivell de descentralització que permet a les ciutats tenir aquestes capacitats.
—L. El municipalisme internacional no és només pensar com les administracions es coordinen, si no també com ho fan els moviments socials, els seus llenguatges i formes de fer. Ja sigui a través de la rèplica de les insurreccions de l’any 2011, que van desencadenar el 15M, com poden ser estructures de segon nivell entre experiències urbanes com l’Obra Social la PAH, que tenen nuclis a cada ciutat, però a l’hora una Obra Social catalana i una d’estatal que estan gestionant centenars d’edificis d’una forma confederada. En l’anàlisi de ciutats globals també hi tenim en compte aquests fenòmens, o d’altres expressions d’organització més informal o fora de les constriccions legals, que de vegades són l’única manera de superar els límits competencials de les administracions locals.
—Però com es poden importar pràctiques com aquestes, que no depenen tant de l’administració com de la societat?
—L. Com a Global Cities no tenim una posició comuna, però jo crec que l’administració pública, en aquest cas, el que pot fer és permetre l’anomalia de l’ús d’un solar perquè es reuneixi un grup de mares i pares per disposar d’un espai d’oci alternatiu, per exemple. Deixar fer. Malgrat que és una lògica molt difícil d’integrar com a política pública: depèn de la cintura de tècnics i polítics. I l’altra opció seria crear un marc regulador i posar recursos que permetin que aquestes iniciatives es puguin reproduir en el temps. A Barcelona el lloguer d’un espai té costos molt elevats. Proporcionar espais per facilitar el desenvolupament d’aquestes pràctiques autogestionades és una manera. També hi ha l’experiència de Nàpols i altres ciutats que reconeix els comuns urbans, un patrimoni ciutadà [també el nom d’una iniciativa consistorial] reconegut en un marc que reconeixi la gestió comunitària d’equipaments públics i espais municipals.
—E. Nosaltres situem aquestes pràctiques en la idea del dret a la ciutat. I com bé diu Lorenzo, nosaltres no entenem per ciutat, només, les administracions municipals. La idea de dret a la ciutat el que defensa és que la ciutat com a tal és un bé comú. La ciutat ha de ser capaç de proporcionar de manera equitativa les diferents oportunitats, recursos, serveis, equipaments, etc., al servei del conjunt de la població. El dret a la ciutat el fan efectiu alguns sectors de la societat civil, els moviments socials.
—Sí, en això Barcelona és un referent global.
—E. No és casualitat que un projecte com el de Global Cities neixi a Barcelona. Respon al fet que la ciutat, conscient del paper que ha jugat a nivell mundial, i també conscient de com ha acabat incidint en models urbans que s’han acabat replicant a d’altres parts del món, com la planificació urbana o estratègica, queda la sensació que no s’ha estat capaç de capitalitzar tot el coneixement que s’ha acumulat en aquests anys de pràctica. L’encàrrec que se’ns fa és el de fer aquesta tasca de capitalització.
—Però els vostres referents no són només les grans ciutats occidentals...
—E. Sí. El nom de ciutats globals sembla remetre a grans megalòpolis, però el que per a nosaltres significa és que cal reconèixer la ciutat com a actor global. Tota ciutat. També analitzem què passa amb les ciutats de perifèria, de les quals no se’n parla tant, no són tan glamuroses. I allà és on s’hi expulsa la pobresa urbana. Estudiarem també les perifèries i les ciutats intermèdies.