Les següent són tres històries de vida, mort i presó per apuntar un fenomen aterrador. El primer dels seus protagonistes arribà com a menor no acompanyat a mitjan 2000 originari d’un barri popular de Tànger, el Marroc. Fins el novembre de 2009 romangué sota la tutela de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència i estudià entre un institut ubicat al centre de Barcelona i un altre al badaloní barri de la Salut. Res no feia pensar que la primavera de 2014 ell i el seu germà marxarien a Síria a combatre amb Harakat Sham al-Islam, un grup vinculat a Estat Islàmic (EI). Moriria en combat el juny de 2016, ara fa tot just dos anys.
El segon, un altre jove als seus 30, deprimit després de deixar-ho amb la seva parella. Gens sospitós de ser religiós, amb la mare casada amb un espanyol i molt poc practicant. Malgrat tot, un bon dia es veu involucrat amb una noia de les Canàries en un cas en què se’ls acusa d’actuar com aparell de captació d’EI i emetre tot tipus d’amenaces explícites via xarxes socials. Un combatent de l’organització de pretext religiós els hauria contactat demanant-los que actuessin com “llops solitaris”. Va ser empresonat. I la tercera, en la mateixa ciutat, una adolescent que es faria dir Um Sayfudin, la Mare de l’Espasa, i que esperava contraure matrimoni amb un militant del grup armat. Però que finalment seria absolta de tot càrrec.
Si una cosa queda clara, no només per aquests tres exemples, és que no hi ha res clar pel que fa els patrons de captació o d’adscripció a aquest tipus d’extremisme en concret, quelcom que subscriuen els analistes i les policies implicades. Un dels treballs més amplis en aquest sentit, elaborat pel Real Instituto Elcano, constata la diversitat dels factors que intervenen en el procés que pot acabar derivant en assumir una explicació ideològica dels greuges —reals o imaginats— que hom pateix i en una vocació per l’exercici de la violència.
Potser és per aquesta falta de tendències reconegudes que experts com Sadek Hamid, investigador associat al Centre Oxford pels Estudis Islàmics de la universitat homònima, considera que les polítiques de prevenció de l’extremisme violent, com la del Regne Unit, no s’ajusten a l’evidència recollida i deriven, alguns cops, en abusos tals com considerar un indici de radicalització no participar dels programes dissenyats per prevenir-la.
Així ho va dir al cicle de conferències organitzat pel Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB) conjuntament amb el consistori de la ciutat, en què els agents socials potencialment implicats en detectar i contenir aquest tipus de pulsions socials van intercanviar parers sobre la millor manera d’atacar aquesta qüestió. L’experiència d’altres ajuntaments, com el d’Amsterdam, hi va ser present en boca de la cara visible de l’Institut per la Resiliència Social (ISR per les seves sigles en anglès) de la Universitat Lliure dels Països Baixos, Joris Rijbroek. L’investigador, juntament amb d’altres assistents al cicle, posà l’èmfasi en la necessitat d’instituir mecanismes que promoguin la cohesió social, tot i que Rijbroek també apuntava com el municipi es va dotar d’una Unitat d’Informació sobre la Radicalització amb què donar perspectiva a les autoritats i per focalitzar les actuacions de la manera més adequada i eficient.
I és que a l’hora d’afrontar aquests problemes, les ciutats i els municipis en general poden ser instruments indispensables. La pròpia existència d’entitats com el Fòrum Europeu per a la Seguretat Urbana, amb seu a Barcelona, són una bona mostra de la coordinació a diferents nivells entre administracions. Així ho va apuntar Asiem El Difraoui, co-fundador de la Fundació Candid d’Alemanya, mentre insistia que era important que no s’identifiqués els actors implicats en la prevenció amb actors estatals, en què posseïssin legitimitat i independència a ulls de les comunitats interpel·lades. El que sembla un equilibri prou difícil d’aconseguir, a jutjar per l’experiència de Fàtima Lahnait, que explicà a l’audiència les seves vivències al capdavant de l’Active Change Foundation, promotora de l’etiqueta de Twitter #notinmyname (no en el meu nom) per repudiar la violència d’EI.
La fundació de la qual Lahnait prenia part ocupava a ex-combatents per causes com la del grup liderat per Abu Bakr al-Baghdadi penedits amb l’objectiu de curtcircuitar els esforços de captació d’organitzacions extremistes, però les seves activitats no sempre eren ben rebudes, recorda la investigadora. Explica que un cop que van voler explicar què hi feia el Regne Unit a Síria en plena guerra “no va acabar bé”.
Necessàriament, els esforços per lidiar amb aquesta qüestió han de ser interdepartamentals i han d’implicar un ampli segment d’agents socials, coincidien els ponents, no només funcionaris, però també. El doctor per l’Institut de Ciències Polítiques de ParísElyamine Settoul recordava que a França el número de combatents de nacionalitat gala a Síria i l’Iraq s’eleva a gairebé 2.000 persones, el retorn de supervivents de les quals suposa un repte sense precedents al sistema penitenciari de l’estat veí. Les institucions franceses que prenen part de la prevenció treballen amb diferents perfils psicosocials que distingeixen entre els que es troben en una fase primària, de simpatia cap a una causa violenta, els que es troben en procés de radicalització, i els que estan en disposició de cometre actes terroristes, que ja és un problema exclusiu dels cossos i forces de seguretat, recalcava Settoul.
L’intercanvi d’experiències internacionals conclogué amb les aportacions del periodista i president del col·lectiu Action Résilience, Nicolas Hénin, qui començà fent autocrítica del model francès. Hénin apuntava al risc que s’abusi del concepte de prevenció “incorporant-ho a tot”. Pel periodista, si s’empra com una tàctica de captar fons, podria acabar esdevenint una indústria i, potencialment, es cronificaria l’amenaça. A França s’han detectat casos d’interns en presons que simulen la radicalització per tal d’obtenir accés a les activitats programades pels extremistes, per exemple. Les seves eren propostes atípiques: Nicolas Hénin és del parer que és important que entre els agents compromesos hi sigui, també, el sector privat. “No hi ha polítiques de prevenció d’esquerra o de dreta: n’hi ha que funcionen i n’hi ha que no”, reblava.
Però l’informe del Síndic de GreugesPrevenció de la radicalització i el terrorisme a Catalunya de novembre de 2017 no s’està d’eufemismes. Dels 23 municipis de més de 50.000 habitants als quals l’organisme es va adreçar, la majoria van contestar que “no disposen de cap protocol ni mecanisme específic de prevenció i detecció del radicalisme”. Barcelona, a més, “no el considera necessari”. Així ho va confirmar Cristina Sobrino, doctora en criminologia per la Universitat Pompeu Fabra. Sobrino recordà que la política securitària barcelonina parteix d’un model participat en què un munt d’actors fan prevenció sobre objectius diferents. Agents que produeixen polítiques de prevenció però que no estan articulats sobre objectius concrets, com l’extremisme de pretext religiós. “No hi ha una estratègia com a tal, però sí hi ha tàctiques concretes en l’àmbit de la prevenció: no hi ha una estratègia formal, però potser no és necessària”, explicava.
I en la discussió, es queixaven alguns, un gran absent. Què passa amb la violència d’extrema dreta? L’últim informe d’Europol presentat dimecres passat a la Comissió de Llibertats Civils del Parlament Europeu alerta del creixement de l’extremisme d’aquesta orientació alimentat, precisament, per la pulsió islamòfoba. És per aquest motiu que l’Ajuntament treballa, també, amb aquesta tipologia. Ara bé, i per situar altres moviments que propugnen la violència: es fan les mateixes preguntes sobre la necessitat de garantir la cohesió social per afavorir la prevenció també per a la ultradreta? Es posa sobre la taula un dèficit de llibertat ideològica o religiosa? S’avaluen les causes estructurals i econòmiques que actuen sobre les persones que s’adscriuen a aquest extrem? Alguns experts es pregunten si s’és tan comprensiu i paternalista amb altres filiacions polítiques com en la que ocupava la pràctica totalitat dels ponents del cicle de debat.
Malgrat tot, la comissionada d’immigració, interculturalitat i diversitat del consistori de la capital catalana, Lola López, es va reafirmar diverses vegades en potenciar les polítiques que afavoreixen la cohesió social en detriment d’una estratègia concreta. Entre els representants consistorials planava la por a sobredimensionar l’amenaça terrorista de pretext religiós, a un excés de “sobreactuació”, es transmeté als assistents. Una absència de política de prevenció que converteix en referent dels agents implicats, gairebé exclusivament, les forces i cossos de seguretat. I és que ja ho deia Asiem El Difraoui: “La prevenció és cara, i és per això que s’opta per la via policial”. Tot i que també hi té un paper la legitima por a estigmatitzar un col·lectiu concret, caldria afegir. La discussió està servida.