La memòria és un forat de cuc unidireccional en l’espai-temps mental, un instrument que ens permet viatjar (només) al passat i reconstruir els espais que vam viure. A Sabates de taló italià, Magdalena Tulli (Varsòvia, 1955) aprofita tots els recursos que la literatura posa al seu servei per jugar amb aquest espai-temps de manera prodigiosa i terrible. Prodigiosa, per l’habilitat que ens demostra, i terrible, per la realitat a la qual ens transporta: la d’una Polònia grisa —gris és possiblement l’adjectiu més repetit en aquesta novel·la— en contrast amb la d’una Itàlia més que tricolor.
La protagonista, filla d’una polonesa jueva i un italià, recorda el seu passat i el de la seva família a través de la seva memòria i la de la seva mare, una malalta d’Alzheimer que dia a dia anirà perdent els records més recents i, per tant, retrocedirà en la memòria a batzegades. “Primer li va marxar de la memòria el dia d’ahir, després el mes passat. Quan a fora els números a les capçaleres dels diaris seguien mantenint la conseqüència de l’ordre creixent, en la mare era a l’inrevés —el mes de març, que ja estava força avançat, va tornar a l’inici. Havíem de tornar enrere el full del calendari que ja havíem girat, i així ens trobàvem de nou a finals de febrer”.
D’aquesta manera, i amb una prosa poètica absolutament lliure, la protagonista acompanya la mare al seu passat, a la memòria del seu passat, per descobrir fills perduts, germans oblidats, camps de concentració, dolor i mort.
La marxa enrere de la memòria de la mare és un viatge des de l’actualitat postsoviètica fins als anys trenta passant pel control soviètic del país, la dura postguerra d’un país que ho ha perdut tot a pesar de no ser del bàndol perdedor, l’ocupació nazi i els camps de concentració.
Sabates de taló italià no és en absolut una novel·la històrica però ensenya més sobre la història europea que molts manuals del segle XXI junts: sobre Polònia, sobre la Segona Guerra Mundial, sobre Itàlia, sobre el nazisme, sobre el posterior repartiment d’Europa per part de les grans potències, sobre Stalin i sobre el comunisme.
La protagonista, que coneix de primera ma la grisor de l’Estat soviètic —“Al nostre país ningú no volia viure, realment ningú, a banda de mon pare”—, comprèn que el seu avi italià, antifeixista, no es cregués les atrocitats de Stalin, primer, i busqués l’única sortida possible, després: “Va tenir una dolorosa decepció amb la Unió Soviètica (...) Es pot viure sense esperança, però ell no n’era capaç. Quan finalment se’n va sortir, es va lliurar sense reserves a l’atracció de Mao”.
La protagonista critica sobretot les conseqüències de la Conferència de Ialta, que va “regalar mig Europa” a Stalin: “Churchill i Roosevelt li van donar a la lleugera cent milions de persones privades de llibertat”.
I constata periòdicament l’efecte demolidor sobre Polònia: “El nostre país ja ho té això, que no guanya mai, i aleshores ho notàvem a través de la pell. Mai no guanya, però —tal com ens alliçonaven amb insistència a la guarderia— l’estimàvem per damunt de tot. (...) Però si el nostre país sempre perdia, ens podia corsecar la pregunta si no era pitjor que els altres”.
I constata l’efecte demolidor sobre els polonesos: “Al nostre país cada un de nosaltres sabia què era la impotència. Teníem sis anys, però ja estàvem desfets, havíem capit que la influència de les nostres mares no arribava gaire lluny”.
I, malgrat això, Sabates de taló italià tampoc no és una novel·la ni social ni política sinó més aviat psicològica —de vegades sociològica—: de com el passat es converteix en una motxilla pesada (Tulli fa servir sovint la metàfora de maletes i cofres sense clau) que passa de la infantesa a la maduresa, de la mare a la filla, d’una generació de polonesos a una altra. “Voldria –diu la narradora-protagonista sobre ella mateixa— que la protagonista d’aquesta història rebutgés acceptar l’herència”. Però “no és fàcil desempallegar-se del que ningú no vol”.
Les històries viscudes i acumulades per la família no són més alegres —amb la modesta excepció de la família italiana— que la de Polònia. De fet, la infantesa de la protagonista és opressiva i pessimista com una història de bullying, amb l’afegit mai explícit del factor jueu.
El viatge per la memòria retràctil de la mare malalta d’Alzheimer no és l’únic joc amb l’espai-temps de la narradora, que també viatjarà a la seva pròpia infància per parlar amb ella mateixa i no poder dir-se exactament res.
Tulli, considerada per molts una de les veus literàries amb més personalitat d’Europa, crea, a partir de la seua pròpia biografia, una obra sòlida, gens convencional, bellíssima però dolorosa que furga en els plecs del cervell que amaguen els records. No és una biografia, destacava l’autora en la presentació del llibre a Barcelona, tot i que ha navegat en la memòria i en la biografia per escriure-la. Ella mateixa és filla d’un italià i una polonesa que tenia unes Sabates de taló italià, un objecte estrany, poderosament atractiu i inaccessible per a la majoria dels polonesos de l’època, una metàfora de la individualitat enmig de la grisor.
