Enguany es compleix mig segle de l’efemèride del maig francès, una icona en la qual massa vegades s’han tendit a projectar tot tipus de mirades i revisions romàntiques a ritme de “Papá cuéntame otra vez” d'Ismael Serrano. Mirades esbiaixades d’aiguabarreig de hippisme i alliberament sexual que avui gairebé tothom fora i dins de França viu amb una certa nostàlgia, veneració o temor. No parlem ni d’André ni de Raphaël Glucksmann, òbviament, que prou han revisitat críticament el 68 en obres com ara El Maig del 68 explicat a Nicolas Sarkozy (L’arquer, 2008) —malgrat que altres dels que el van viure extramurs, com Pier Paolo Pasolini, també tingueren alguna cosa a dir-hi al respecte, i no precisament en favor dels manifestants. L’admiració per aquest moment històric sovint ve de la significativa quantitat de persones de certa edat que juren que van córrer a París davant la policia aquella primavera. Que també n’hi ha a casa nostra. Però el que és innegable, això sí es troba fora de discussió, és l’impacte cultural que aquell aixecament estudiantil i obrer, parcialment, tingué sobre bona part de l’Europa occidental.
L’Anuari Internacional del Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB) de 2018 ha centrat el seu perfil de país en la veïna França, tan propera i tan desconeguda a la vegada, en la qual ens hem emmirallat i ens n’hem nodrit molt sovint, sobretot pel que fa a les tradicions intel·lectuals que l’han travessada. De Descartes a Ricoeur, passant per Camus, Foucault o Deleuze, el pensament gal ha contribuït a modelar la manera com mirem el món a l'Europa occidental i una mica més enllà. Molt menys conegut pels benpensants, però, és el 68 paral·lel: el del GRECE (Groupement de recherche et d'études pour la civilisation européenne) d’Alain de Benoist, fundat el gener del mateix any, i els grups ultres afins que tingueren un rol en el desencadenament del maig francès.
Com recorda la directora d’investigació del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS), Sophie Wahnich, a l’Anuari del CIDOB, el temor d’una reacció dels ultradretans Grup d’Unió de Defensa, de Nou Ordre o del moviment Occident dugué els estudiants maoistes a cavar trinxeres a la universitat el 2 maig del 68, una iniciativa que precipitaria el tancament del campus de Nanterre. Aquesta tensió entre els dos pols antisistema ens ajuda a pensar en la França actual, i en com un dels dos, d’alguna manera, ha esdevingut un pol central front l’altre, que per més que ho hagi provat no ha sabut sortir del tot dels marges que ja habitava fa mig segle. Com a mínim no per esdevenir una opció de govern real.
En el seu cinquantè aniversari, algunes editorials han provat de fer l’agost amb el Maig. I potser una de les propostes més suggerents és la de Ramón González Férriz i el seu 1968, el nacimiento de un nuevo mundo (Debate, 2017), on l’autor hi sosté que l’efemèride pot ser pensada, també, com l’origen del liberalisme que avui coneixem —la seva derrota com a mínim. Aquest prisma, cal dir, no és cap novetat ni cap provocació gratuïta. Els Glucksmann, pare i fill, però també el sempre polèmic Pascal Bruckner ja parlaven del baluard de la dreta francesa, Nicolas Sarkozy, com d’un producte indirecte del 68. Com, si no, un fill d’immigrants, jueus i hongaresos hauria pogut governar França sense una ruptura moral amb el gaullisme? Per no parlar dels lemes de la dreta renovada que Sarko propugnava (no confondre amb la “Nova Dreta” de Benoist). Tot plegat, part del vector històric que ja s’obre sota el govern del democristià Valéry Giscard amb la Llei Veil, en honor a la seva promotora, Simone Veil, pel dret a l’avortament. I és que la planificació familiar fou un dels eixos centrals de la protesta del maig francès, convé recordar.
I així, validant la idea resultant del col·lapse dels Trente Glorieuses, encarnada en Thatcher i Reagan, que en l’àmbit econòmic la dreta domina mentre en l’àmbit social i cultural l’esquerra hi és hegemònica, es configura una nova centralitat que recull bona part de les reivindicacions no econòmiques del 68. Tot allò relacionat amb els drets de les dones i LGTBQI, i el ramal menor, no massa central en aquella època, dels drets de les persones migrades. És en aquests termes que es configura un espai central que, avui, qüestiona l’eix esquerra dreta en favor del de mundialistes contra patriotes, per utilitzar les paraules de l’autor convidat a l’Anuari d’enguany del think tank barceloní, Pascal Perrineau, professor de ciències polítiques a Sciences Po, París.
La segona volta de les presidencials de 2017 són una pugna entre Emmanuel Macron, el candidat de “dreta i esquerra”, i Marine Le Pen, la candidata “ni de dretes ni d’esquerres”, fa notar Perrineau. Un binomi lògic, al cap i a la fi, des que el desembre del mateix any el 70% dels francesos consideraven que l’eix dreta i esquerra “no significa gran cosa” i el 69% deia no confiar ni en l’esquerra ni en la dreta per governar el país. És així com la tensió centre-perifèria desplaça la relació tradicional esquerra dreta. Fundada, per cert, en la revolució francesa.
El centrisme com a opció política no és nou. Entre 1965 i 2002, apunta l’acadèmic de Sciences Po, era una aspiració de la dreta amb pocs rèdits electorals, que entre 2007 i 2012 passà a ser explotada per l’esquerra. En Marche, la plataforma electoral de Macron, és producte d’aquestes dues pulsions. I així, un jove escolaritzat en un centre privat catòlic d’Amiens, localitat de províncies, i deixeble de Paul Ricoeur, amb la seva dialèctica transversal amb què superar l’antagonisme, esdevé l’últim baluard de la defensa del sistema, un cop que ha incorporat una part de les contribucions culturals i socials seixantavuitesques. Ex militant socialista i tecnòcrata, Emmanuel Macron parà el cop d’una Le Pen en carrera ascendent i esdevenia un dic de contenció de la retòrica xenòfoba i excloent del partit extremista. La nova pugna: centristes contra antisistema.
Una tasca gens menor, la del flamant president. Segons un treball publicat recentment pel Pew Research Center, França ocupa el quart lloc, rere Dinamarca, Itàlia i Espanya, pel que fa a visions populistes. Una categoria en la qual els enquestadors consideren que hi incorren els que responen sí i no, respectivament, a les preguntes “algú corrent ho faria millor que els polítics a l’hora de resoldre els problemes del país?” i “els hi importa als representants polítics el que pensen persones com tu?”. Així, a França, els ciutadans que encaixen en la controvertida etiqueta se situen, en barems semblants, a esquerra i dreta, un punt per sobre els segons dels primers.
El partit que millor encaixa en aquesta visió, la formació antisistema per antonomàsia, és el Front Nacional (FN), Reagrupament Nacional des del juny passat, dirigit per la filla de Jean Marie Le Pen. Amb una abstenció i vot nul del 34%, els obrers van optar per aquesta formació, amb el 32% dels treballadors que senten que la seva professió es troba en declivi i el 43% dels que arriben amb dificultats a l’acabament del mes. A l’altra banda, a Macron el votaria el 27% dels que consideren que el seu ofici es troba en expansió i el 32% dels que declaren viure còmodament amb els ingressos de la llar. L’electorat es polaritza, a jutjar per les dades de l’empresa IPSOS publicades l’abril de 2017.
La directora emèrit de investigació al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS), Nonna Mayer, recorda a l’Anuari del CIDOB com s’ha forjat l’espai polític de Marine Le Pen un cop que pren el relleu al seu pare. A les eleccions cantonals de 2011 el FN obté el 15% del total de vots emesos en primera volta, el 18% les presidencials de 2012, el 25% les europees de 2014, el 28% en la primera volta de les regionals, el 21% en primera volta a les presidencials i més d’un terç en segona volta. I als municipis, el resultat no disminueix: 1.546 regidors, 358 consellers regionals i 62 consellers departamentals.
L’hereva de Jean Marie ha fet un esforç prou intens per desfer-se del llast de son pare i el seu tuf a radicalitat i antisemitisme, fins a la seva expulsió, quan va afirmar el 2015 que les cambres de gas del nazisme eren “un detall”. El vot jueu al FN passa del 4% el 2002 al 13,5% el 2012 ja amb Marine Le Pen al capdavant, i s’incrementa també el suport del col·lectiu LGTBQI, quan Florian Philippot i Sébastian Chenu, els dos homosexuals, fitxen pel partit. A les regionals de 2015, un terç de les parelles homosexuals casades van mostrar la seva predilecció per Le Pen. Una xifra que es trobava per sobre de les heterosexuals.
Però la dissolució de l’eix esquerra-dreta no implica la dissolució dels partits que se’n reclamen. La plataforma electoral França Insubmisa, de Jean-Luc Mélenchon, és, probablement, el partit que millor condensa l’esperit del 68, també pel que fa a la reivindicació econòmica, on Macron s’hi troba a les antípodes. Aquesta formació es funda un mes abans que França visqui el seu propi 15M, la Nit dempeus (Nuit debout), sorgida a rel de les protestes contra la llei del treball de l’executiu socialista de Manuel Valls. Una coincidència temporal que dugué a no pocs analistes a no descartar una possible victòria de Mélenchon. Aquest partit de nou encuny obtindria el 19.58% dels sufragis, per sota el candidat de la dreta tradicional, François Fillon, l’esmentada Marine Le Pen i Macron, enfonsant el partit socialista, un dels dos que bregaven per governar tradicionalment, a un mínim històric. Finalment, el gruix dels votants del candidat de l’esquerra van optar per Macron en segona volta, no sabem si en defensa de la societat oberta o senzillament com un vot visceral contra Le Pen.
Això suposa un canvi de paradigma respecte el referèndum pel Tractat de Maastricht de 1992, quan els votants del FN i comunistes van votar-hi en contra en un 93% i un 84%, respectivament, en la lògica esmentada de perifèria contra centre. Per ara, el votant de l’esquerra anticapitalista prefereix prendre partit per l’establishment compromès amb els valors del maig francès recuperables pel capitalisme, per més que considerin que se’ls ha apropiat, que pel vot antisistema del Reagrupament. El problema però, és un altre. Un 42% dels francesos creu que cal un “home fort” per governar el país mentre un 61% se senten decebuts amb la democràcia, malgrat encara una àmplia majoria la considera el millor dels règims possibles. Una predilecció, la del líder fort, per la qual els votants de Le Pen s’hi inclinen més. Segons Pascal Perrineau, Emmanuel Macron pot provar de revertir la tendència o, senzillament, aprofitar-se’n. El que queda clar és que la política gala va camí d’esdevenir irreconeixible si la comparem amb la d’una dècada ençà: i ni què dir amb la de fa mig segle.