Va ser el primer llibre monogràfic de l’Estat espanyol sobre la prehistòria i compleix 200 anys. Antigüedades célticas de la isla de Menorca, de l’il·lustrat menorquí Joan Ramis i Ramis, és l’obra cabdal d’un pioner de la història. El més sorprenent és que Joan Ramis (Maó, 1746-1819) va publicar el seu estudi el 1818, 112 anys abans de la primera excavació arqueològica a Menorca, que va fer Margaret Murray el 1932. Per entendre la precocitat de Ramis cal dir que el 1818 no havien nascut ni la geologia —que Charles Lyell inaugura amb Principles of geology el 1830-1833— ni la paleontologia —que Georges Cuvier iniciaria amb una obra publicada entre 1817 i 1830.
Els estudis introductoris —en català— d’aquesta reedició bilingüe (castellà i anglès) de les Antigüedades célticas... revelen que Ramis estava al cas de les teories més recents i sòlides sobre prehistòria a Europa i que va desenvolupar —amb ajuda de col·laboradors de tots els racons de l’illa— una feina immensa de recompte i descripció de les construccions prehistòriques de l’illa, alhora que les va classificar i interpretar, segons les teories i tècniques del moment.
Antoni Ferrer i Rotger explica que, concretament, “Ramis (1818) elabora un inventari de 191 talaiots, 18 dels quals se sap del cert que han desaparegut en el transcurs dels darrers dos-cents anys. Per altra banda, les catalogacions més recents n’han aconseguit identificar fins a 202 més de forma que el nombre de talaiots identificats fins a l’actualitat, comptant els conservats i els no conservats, és de 393. Els 191 talaiots identificats per Ramis constitueixen un percentatge notable del total conegut en l’actualitat”.
Un percentatge notable i una descripció que va servir perquè els menorquins prengueren consciència de la importància dels talaiots. Com recorda el conseller de Cultura i Educació del Consell Insular de Menorca (CIM), Miquel Àngel Maria, en la presentació del llibre, el germà de Joan Ramis, Antoni, defensava, poc després de la publicació d’Antigüedades célticas... que “es muy doloroso que estos monumentos no se conserven aquí para honor y gloria de la Isla, y permitamos que los extrangeros enriquezcan sus museos con nuestros despojos”. Alertava d’aquesta manera de l’espoli de la prehistòria menorquina i potser per això el nombre de talaiots desapareguts ha estat de 18, d’un total de 393, una xifra que probablement hauria estat més gran en qualsevol altre punt de la geografia de les Balears, Catalunya o el País Valencià.
La precocitat (històrica) de l’obra de Ramis, evidentment, també l’ha exposat a les crítiques o la marginació per part de molts arqueòlegs i historiadors posteriors, que no han tingut en compte el context en què va escriure l’obra. Dos-cents anys després, però, aquesta edició de l’Institut Menorquí d’Estudis, i sobretot els seus estudis introductoris, recuperen la figura i l’obra de Ramis com a historiador de la prehistòria.
Els druides celtes
De totes les afirmacions de Ramis sobre els talaiots la que més xoca el lector d’avui és que n’atribuís la construcció als druides celtes sense cap mena de dubte: “Que estos talayots o cairns sean obra de los druidas parece no admitir dificultad, porque, además que se les atribuyen los que se ven en otras partes, su sola construcción de piedras tan gruesas y sin liga ni cimiento alguno es una prueba de que lo son. Así que, sin peligro de faltar a la exactitud, podemos persuadirnos que los monumentos de esta clase que existen en Menorca tienen el mismo origen que los de Francia, de la Bélgica, de las islas británicas y de otros países de Europa que se atribuyen a los celtas y, de consiguiente, a los druidas, sus sacerdotes”.
Les afirmacions de Ramis han estat molt criticades durant el segles posteriors, especialment a partir de l’arqueologia científica al segle XX, però no tenien en compte que havia analitzat els talaiots per primera vegada i cent anys abans, com a mínim, en el context global d’una arqueologia de la prehistòria molt incipient. Molts autors del segle XX li van atorgar un paper “marginal i anecdòtic” amb un treball “anòmal i erroni”.
Amb el temps, però, les seves investigacions s’han anat interpretant en el seu context històric i l’admiració cap a Ramis, com un precursor únic, no para de créixer.
El 1967, en una conferència sobre “La naveta des Tudons” al X Congreso Arqueológico Nacional, l’arqueòloga M. Lluïsa Serra ja comença a recuperar la consideració pel treball de Ramis: “En la estimación de las diversas clases que entre ellos [es refereix als monuments] se distinguen y en la gradación de sus categorías, contiene atisbos de acierto; però anda completamente descaminado en la atribución de la erección de tales construcciones a los celtas y la evocación de sus sacerdotes o druidas, error no imputable al autor, sino a la época en que vivió, ya que sus ideas bajo este aspecto, lejos de ser originales, son las generalmente expresadas en toda la bibliografia que Juan Ramis pudo consultar”.
En un dels estudis introductoris del volum que ara edita l’Institut Menorquí d’Estudis, la Cristina Rita Larrucea, del Servei de Patrimoni Històric del CIM, va encara més lluny pel que fa a l’atribució dels talaiots als celtes per part de Ramis: “No es troba tan enfora d’altres interpretacions més recents que veuen paral·lelismes entre les nostres construccions i la seva cultura material, sobretot del moment més inicial, amb zones com el sud de França i l’Europa occidental”, en referència a la tesi doctoral de Lluís Plantalamor, L’arquitectura prehistòrica i protohistòrica de Menorca i el seu marc cultural (1991), que defensava aquesta teoria.
La datació
Els mètodes de datació són, evidentment, un dels avenços que marquen més diferències amb el temps de Joan Ramis, quan la definició del marc temporal, segons Javaloyas i Calvo, es feia combinant “les referències a autors clàssics (dins de l’abans esmentada metodologia tradicionalista) juntament amb altres evidències fonamentades en l’anàlisi formal (tipologia i analogia formal indirecta) i tecnològica de la cultura material”.
D’aquesta manera, Ramis data els talaiots “alguns segles” abans de l’era cristiana, amb aquests arguments: “Como nada nos indica el mismo escritor [Diodor de Sicília] tocante a la época en que se introdujo, da motivo a creer que esta costumbre no era nueva, y así podemos presumir que muchos de estos monumentos que hallamos en Menorca precederían de algunos siglos a la era cristiana, siendo, como es notorio, que el referido historiador vivía en tiempo de Julio César y de Augusto”.
El terme “alguns segles” és inconcret i, per això, Ramis mira de concretar-lo combinant altres fonts. Recorda que “Es constante por las historias que Cadmo, hijo de Agenor, rey de Fenicia, bajó de allí a Grecia y que, además del alfabeto de su nación que introdujo en ella, enseñó a los griegos el arte tan difícil de trabajar los metales que aquellos habían olvidado y el no menos interesante de sacar las piedras del seno de la tierra, el modo de cortarlas y de servirse de las mismas para la construcción de los edificios”. Aquest fet, afegeix Ramis, “se puede fijar en el siglo XVI antes de la venida del señor”.
Per tant, Ramis considera lògic “que estas invenciones no penetrasen en la isla sino unos tres o cuatro siglos después de introducidas en la Grecia; aun con esto, resultaría siempre que los primeros de estos cairns o talayots serían anteriores a la era cristiana de unos mil años a lo menos”.
Cristina Rita Larrucea explica que els estudis més actuals sobre la prehistòria a Menorca ens indiquen “que la primera població estable de Menorca és tardana en comparació a les àrees més properes del continent, que participa d’un corrent cultural estès per tota l’Europa occidental durant el tercer mil·lenni a.C. i que té en el megalitisme, construccions realitzades amb grans pedres i col·locades verticalment, el seu exponent més visible”. La construcció més antiga d’aquesta mena, afirma, és el paradolmen de Biniai Nou, d’entre el 2290 i el 2030 abans de Crist. Aquesta és, doncs la datació més antiga de la presència de poblacions humanes a Menorca, i la de la construcció més antiga.
En canvi, les navetes d’habitació, per exemple, correspondrien, segons “les datacions radiocarbòniques a les navetes del Coll de Cala Morell (...) unes xifres entre 1600/1500 cal BC per al seu ús i un abandonament en un moment indeterminat del segle XIII a.C.”.
Però si la datació era complicada, les observacions sobre la disposició de les construccions han estat ratificades. Com recorda Miquel Àngel Maria a la presentació, “Joan Ramis és el primer autor que s’adona de la desigual distribució dels assentaments prehistòrics sobre la geografia de l’illa, amb una densitat major a la meitat sud”. Efectivament s’ha confirmat que la majoria són en aquesta banda perquè l’altra tenia zones humides i de marjal que feien més difícil i incòmode l’establiment.
La funció
Les teories de Joan Ramis sobre la funcionalitat dels talaiots tampoc no anaven tan desencaminades, segons les teories més recents. És el que suggereix en el seu text Antoni Ferrer Rotger, director insular de Cultura i Patrimoni del CIM: “La interpretació del significat social dels talaiots ha generat, des del segle XIX, hipòtesis diverses. Ramis (1818) considerava que els talaiots menorquins tenien una funció funerària, i Colominas (1935) plantejava encara el mateix per als talaiots mallorquins. Als anys 70, aquests edificis s’interpretaven com a llocs de vigilància i defensa, reflex d’una societat bel·licosa i fortament estratificada (Pericot, 1975; Rosselló 1973). Altres autors van plantejar que la construcció d’aquestes estructures mostra el reflex d’una competició no violenta entre les diferents comunitats humanes de les illes (Waldren, 1982).
Però altres teories posteriors han defensat “entroncant amb les primeres propostes interpretatives, que els talaiots devien funcionar com elements de prestigi que posaven de manifest el poder de les classes dominants en el context de societats amb una forta estratificació social (Guerrero, 1995). Plantalamor (1992) coincideix en part amb aquesta interpretació, tot i que proposa que el seu origen devia ser clarament militar” i “altres autors han aprofundit més en la dimensió ritual i simbòlica del procés constructiu d’aquests edificis, i han proposat que devia haver constituït una activitat cohesionadora de la comunitat”.
Els dubtes continuen, sobretot, arran de tot allò que Ramis ja va plantejar fa dos segles. Com diuen Javaloyas i Calvo en les conclusions del seu estudi, “hem vist que les preguntes que Ramis es plantejava (qui va construir els talaiots, quan i com ho van fer, amb quins fins els van construir) són bàsicament les mateixes que 200 anys després continuem provant de respondre”.
Ramis se’n faria creus que algú gosés criticar-lo. •