No ha sigut una sorpresa. A ningú no li ha vingut de nou. L’existència d’irregularitats en el procés d’obtenció del màster de Dret Autonòmic i Local a la Universitat Rei Joan Carles per part de Pablo Casado era una evidència que la jutgessa d’instrucció número 51 de Madrid, Carmen Rodríguez Medel, ara ha decidit elevar al Tribunal Suprem. La condició d’aforat del recentment escollit president del PP —és diputat al Congrés— li permetrà de declarar en diferit dins d'una causa per què ja hi ha diverses persones investigades. Algunes d’elles, de fet, no han tingut inconvenient a reconèixer el tracte de favor de què van gaudir destacats càrrecs de la formació.
Com van poder decantar-se els compromissaris del PP per una persona com ell, que arrossegava totes aquestes sospites? És la gran pregunta sense resposta. No en van tenir prou, de l’allau de casos de corrupció que han provocat l’adéu dels populars a La Moncloa? Com van gosar donar-li aquesta basa a la resta de partits, delerosos de veure patir Casado?
Malgrat que els presumptes avantatges a l’hora d’aprovar el màster en qüestió no van ser un dels eixos centrals de la campanya de primàries que va allargar-se més d’un mes, el fantasma d’aquest màster —d’aquest màster fantasma— sí que planava sobre l’elecció del nou president de l’organització. El propi Enric Millo, un dels homes forts de la candidatura alternativa, la de Soraya Sáenz de Santamaría, va deixar-ho anar entre línies a l’entrevista que va concedir a EL TEMPS la setmana abans del congrés extraordinari.
“El seu nivell de formació és acreditat i té un expedient absolutament net, no té cap vinculació amb les qüestions que han perjudicat el partit en el passat”, destacava en relació a Sáenz de Santamaría. De les seues paraules es podia desprendre que aquest nivell de formació acreditat i aquest expedient net no era tal en el cas de Casado. Quan Millo remarcava que ella no tenia “cap vinculació amb les qüestions que han perjudicat el partit en el passat”, òbviament, es referia a la corrupció. A la presumpta corrupció que podia arrossegar el currículum de Casado.
És corrupció?
Va haver-hi corrupció, a l’Institut de Dret Públic (IDP) dirigit per Enrique Álvarez Conde que va expedir els títols de l’expresidenta madrilenya Cristina Cifuentes —va renunciar-hi però va acabar dimitint el càrrec— i del mateix Casado? Si fem cas als testimonis que han desfilat pels tribunals i els raonaments que hi han aportat, sí. El catedràtic Álvarez Conde ja ha estat destituït, la universitat ha acceptat la confluència de diverses irregularitats i els alumnes que no en van resultar afavorits han palesat que hi havia dues vares de mesurar en funció de la procedència de cada estudiant: els qui ostentaven alguna responsabilitat al si del PP s’estalviaven bona part del curs gràcies a la convalidació de la majoria d’assignatures.
Ni tan sols no han aparegut els treballs que Casado assegura haver realitzat per tal d’aprovar les quatre úniques matèries —sobre un total de 22— que no li van ser convalidades. La professora del postgrau María Dolores Cancio no ha dubtat a admetre, ras i curt, que a Casado van “regalar-li” el màster. Els companys i companyes mai no el van veure per classe. Tampoc no va elaborar cap treball final de màster. En realitat, únicament va preocupar-se de recollir el títol, penjar-lo a la paret i afegir-lo currículum.
A la seua interlocutòria, molt contundent, la jutgessa parla obertament d’“indicis de criminalitat”. No és qualsevol cosa. Fins i tot dubta de l’existència d'aquells quatre treballs. Atès que la Universitat no els troba enlloc —al·leguen que poden destruir-los al cap de cinc anys—, la magistrada vol que Casado aporte l’ordinador amb què els hauria redactat ara fa una dècada. Un altre detall que recorda, inevitablement, la destrucció dels discos durs de la seu de Gènova durant la investigació del cas Gürtel. De nou, el PP contraposant la seua versió davant la tecnologia informàtica, tan tossuda com punyent.
El president del PP fa mesos que assaja la línia de defensa: diu que va fer el que se li va requerir a cada moment, recorda que no es tracta d’un títol habilitant com sí que ho seria el d'un grau o el d'una llicenciatura, insisteix que hi ha casos de currículums polítics unfats... Tot plegat, arguments a la defensiva que no contradiuen, en absolut, el delicte de què se n’hauria beneficiat. Un presumpte delicte que declara “prescrit”, per bé que no és el cas. Encara no ha prescrit el més greu de tots els que se li atribueixen, el de prevaricació administrativa, cosa que fa que també es mantinguen vius tots els altres. En especial, el de suborn passiu impropi (rebre regals en consideració del càrrec), tot just la mateixa acusació per què l’expresident valencià Francisco Camps —en aquest cas, roba en lloc d’un màster— va acabar assegut al banc dels acusats i va veure’s obligat a renunciar a la presidència de la Generalitat.
Els fantasmes de Camps i Barberà
El de Camps no és l'únic fantasma valencià que circula aquests dies pel cap de Casado. També li persegueixen les declaracions que ell mateix va fer com a vicesecretari de comunicació del PP quan l’exalcaldessa Rita Barberà va veure’s esquitxada per la branca del cas Taula, que investigava el presumpte finançament de la campanya municipal de 2015 amb diners negres. Barberà i una cinquantena de persones més havien aportat 1.000 euros per càpita que els haurien estat reemborsats amb dos bitllets de 500 euros procedents de comissions de diverses empreses. En aquell cas, Casado va afanyar-se a exigir que l'aleshores senadora Barberà fera un “pas enrere” per tal de “continuar amb la seua defensa”, malgrat que encara no havia estat encausada. La conseqüència va ser que Barberà va acabar la seua vida ocupant un escó al grup mixt de la Cambra Alta. Ara, en canvi, Casado descarta renunciar a la presidència del partit, ni que siga investigat pel Suprem.
Segurament confia que l’alt tribunal, amb presència massiva de magistrats conservadors, opte per absoldre’l. Fins que això passe, però, el camí és massa llarg. El Congrés haurà de validar que se li òbriga una investigació, cosa que està plenament garantida. Més tard, caldrà que la sala confirme els indicis de delicte de què parla la jutgessa Rodríguez Medel en la seua interlocutòria. En aquest cas, hauria de declarar sota la condició d’investigat, amb tot el que això comportaria. En cas que s'obriguera un judici oral contra ell, Casado hauria d’acatar els estatuts del partit i dimitir el càrrec. Ningú no creu que la màxima autoritat del partit opte per fer-ne cas omís i sotmetre’s al judici ocupant la presidència d’una formació ja prou malmesa pels casos de corrupció.
Sobretot perquè, encara que en resultara absolt, ja haurien transcorregut uns quants mesos d’erosió important. I, si el condemnaren, s’enfrontaria a una pena severa, de tres anys i mig a set anys d’inhabilitació, que l’incapacitaria per a presentar-se a les eleccions. Hi podria recórrer i tractar de deixar-la sense efecte temporalment, però ningú no s’imagina un escenari tan grotesc.
Ateses les circumstàncies, s’entén que Soraya Sáenz de Santamaría no haja volgut abandonar la política i retornar a la seua plaça d’advocada de l’Estat. Ara fa vint anys, en 1998, la caiguda de Josep Borrell com a candidat socialista a presidència del Govern espanyol va provocar la seua substitució per Joaquín Almunia, que havia perdut davant Borrell a les primàries convocades a l’efecte. Per què no es podria repetir un cas com aquell?
També convé resseguir les passes del president del PP gallec i de la Xunta, Alberto Núñez Feijóo, que va desestimar de prendre part de la cursa successòria de Mariano Rajoy però a qui tothom mira com una possible eixida d’emergència, per aclamació. De fet, si no va decidir-se a competir pel lideratge del partit va ser perquè va veure que hi tindria rivals. Pablo Casado va ser el primer a presentar la seua candidatura, María Dolores de Cospedal i Soraya Sáenz de Santamaría també mostraven una determinació clara... En canvi, davant la possible marxa de Casado, podria reviscolar la via aclamatòria, que és la tradicional a la història del PP. Això liquidaria, a més, amb la percepció de partit dividit que impera d’ençà del congrés celebrat els dies 20 i 21 de juliol.