Què, així que aquests amants no us agraden perquè fan pudor i en voldríeu d’altres, uns altres de més fàcils d’idealitzar per quedar-vos tranquils quan parleu bé dels homosexuals? Així que voldríeu que el gran poeta Paul Verlaine no fos destructiu, ni anés begut com sempre, que no estigués a punt de disparar sobre Arthur Rimbaud perquè no l’abandoni definitivament? Són gairebé les dues de la tarda del 10 de juliol de 1873 i continuen barallant-se un cop més, criden i es desesperen a l’habitació de l’hotel À la Ville de Courtrai on s’estan a Brussel·les. L’està encanonant amb un revòlver, un Lefaucheux amb mànec de fusta, número de sèrie 14.096, té sis bales del calibre 7 mil·límetres i Verlaine l’ha comprat aquell mateix matí a les Galeries Saint-Hubert per 23 francs, però acaba de canviar d’idea. Ara ja no vol acabar amb la seva vida tan poc edificant, ara només té una por cega, por de quedar-se sense el seu amic, “literalment la bellesa del diable”, “mortal, àngel i diable, que és com dir Rimbaud” com diu als seus poemes. Ha tancat amb clau la porta de l’habitació, l’escena no pot ser més sòrdida i alhora ridícula. Segur que no el vol matar, però l’està apuntant. Només té 29 anys i Rimbaud 19, viuen la bohèmia més radical i eixuta, més corrosiva, més al·lucinògena, més egoista i intransigent, això és cert. Però també és veritat que tots dos viuen dels diners de la mare de Verlaine, d’Élisa-Stéphanie Dehée, de Madame Verlaine qui es troba, ni més ni menys que a l’habitació del costat per si l’han de menester, mare sol·lícita que no renuncia a vigilar-los. El fill ha tancat la porta amb clau perquè la mama no pugui intervenir-hi.
Us esperàveu, potser, una parella de bons minyons estimant-se contra la dissort i el prejudicis de la societat però aquesta història no és sinó la de dos éssers humans tan perduts i equivocats com ho som tots els altres. Fins i tot, segons com es miri, són molt pitjors del que som els altres. Paul Verlaine, el poeta més musical i sumptuós de la poesia francesa del moment, el que estava destinat als èxits més rotunds i a la millor vida en societat, ha esdevingut una desferra humana, una ombra del que va ser, ha envellit i sembla que tingui vint anys més. Ja gairebé no escriu. És un home lleig, fins i tot molt lleig, i al costat de la irritant bellesa de Rimbaud encara s’agrada menys, encara s’odia amb més força, amb més sinceritat. La relació que té amb la seva mare, a més a més, és d’allò més peculiar. Cal saber que Madame Verlaine va tenir tres avortaments abans del seu naixement i que, per alguna raó, guarda els fetus dins de pots de vidre. De tant en tant, hi parla, conversa amb ells. Durant tota la seva infantesa Paul Verlaine viurà aquest espectacle i se sentirà d’alguna manera el doble d’aquells fetus morts. Se sap horriblement lleig, sovint l’hi diuen, però ell, en canvi, se sent fascinat per la bellesa, per la bellesa de les dones que no el troben atractiu, pels nois fabulosos que tenen el cos, la presència que li hauria agradat tenir. És lleig i un any abans de conèixer Rimbaud s’ha casat amb la pobra Mathilde Mauté de Fleurville, que té deu anys menys i li ha donat un fill. Se sent molt lleig amb la dona, no deixa de manipular-la, de maltractar-la. Durant els fets de la Comuna de París, quan tothom s’amaga a cobert per por de les bales perdudes, Verlaine es queda ben repapat al domicili conjugal i envia Mathilde perquè vagi i vingui de casa de sa mare, que ha caigut malalta. Mentre la noieta posa diàriament en perill la vida per cuidar la sogra, el grandíssim poeta aprofita les estones mortes per follar-se la criada. Encara serà pitjor quan, un cop restablerta la situació política, pugui tornar a la seva feina de funcionari a l’Ajuntament de París, perquè no deixa de beure absenta. Cada dia torna a casa tard, embriac, s’instal·la al llit matrimonial amb les botes enfangades i pega a la dona quan es queixa, quan protesta. Quan no es queixa també li pega. Estampa el nadó contra la paret, crema els cabells de Mathilde, la intenta escanyar, constantment aboca tota la seva angoixa vital i es diverteix venjant-se, sentint-se malvat. Potser és un bon marit i un excel·lent poeta quan no va begut, però el cert és que no pot deixar la companyia de la fada verda, de la terrible absenta. Quan beu se sent capaç de tot, com ara que està apuntant amb un revòlver el seu estimat per impedir que marxi.
Potser voldríeu que, almenys, Arthur Rimbaud hagués estat diferent, noble i admirable com en les històries d’amor confortables, però és que, en això Verlaine i ell són com dues gotes d’aigua, com dues gotes d’alcohol idèntiques. Infant prodigi amb tretze, catorze anys, aprendrà millor el llatí i el francès que els seus mestres però no per a bastir una literatura de la certesa sinó de la revolta, no per continuar pels camins ja fressats sinó per buscar-ne d’altres, inesperats, moderns. Rimbaud vol recollir les flors més negres, les més amargues que Charles Baudelaire no va saber o poder incloure en el gran llibre maleït, en Les flors del mal, publicat el 1857, quan només té tres anys. Rimbaud es veu a ell mateix com un visionari, com un investigador del mal. A les seves cartes es descriu com “el gran malalt, el gran criminal, el gran maleït”, el valent que gosa mirar la lletjor del món i desemmascarar la hipocresia de la impostura. No hi ha pietat per a la societat que considera buida i acabada, definitivament perduda, completament podrida. Per això mateix esdevé un antisocial. ¿Com voldríeu conformar-vos, lectors, amb Rimbaud si ell és precisament l’inconformisme en estat salvatge, el malcontent per excel·lència, el disconforme moral? Escriu per escopir contra les convencions cristianes i burgeses, és mal educat fins a esdevenir insuportable, cruel, malbarata els diners quan en té, es droga per anar més enllà de la lògica de la raó tímida, s’emborratxa constantment per evadir-se d’un món que li repugna, practica el sexe més depravat i antinatura de què és capaç i en presumeix, també blasfema i insulta, escup contra els que es consideren els seus semblants. I mai no es renta, fètid, perquè la brutícia del cos eviti la companyia d’altres cossos, d’altres proximitats indesitjades. Així és “l’espòs infernal” com l’anomena Verlaine, l’únic que l’acompanya alegrament en el seu viatge cap a la poesia del dolor extrem, de l’anihilament, en el seu viatge enfebrat cap a enlloc. Al gener de 1872, fascinat per la bellesa insolent del vailet de 17 anys, pel seu talent literari, pel seu caràcter impetuós i vital, Verlaine s’enamora per sempre més a París. Al juliol, s’escapen junts i fan el primer dels viatges a Brussel·les,però és com si Rimbaud l’hagués raptat, mai més no tornarà a ser l’escriptor benpensant, musical i elegant dels inicis. Inicien una borratxera perpètua, una existència de rodamons, tumultuosa, feta de literatura i de llibertat crua.
La calor és insuportable. Ha tancat la porta perquè ningú més pugui intervenir-hi i crida “Voilà pour toi, puisque tu pars” —això és per a tu ja que te’n vas— i Verlaine dispara dos trets seguits sobre el seu amant perquè no vol que marxi, perquè, absurdament, mai no el deixi, com en una espantosa novel·la rosa. El primer tret acaba al sostre i el segon fereix Rimbaud en el canell esquerre que comença a sagnar. Els fets, a partir d’aquí, es precipiten, perquè la mare, Madame Verlaine porta el ferit a l’hospital perquè l’atenguin mentre que el seu fill, que no se separa d’ells, avergonyit, no para de somicar, de protestar, de cridar. Quan ja sembla que ha passat el més gros de la tempesta i tothom sembla més calmat, de fet no ha fet més que començar. Rimbaud aprofita que són al carrer per insistir i diu una vegada més que vol marxar a París i abandonar. De manera que tots tres, en silenci, s’adrecen aleshores cap a la Gare du Midi. Quan passen per la plaça Rouppe, Verlaine intenta, desesperadament, de convèncer-lo perquè no se’n vagi. Però a ulls de Rimbaud, mentre li parla, fa també un gest sospitós, com si s’estigués buscant a les butxaques el revòlver per tornar-li a disparar. Ell, que s’havia anomenat a ell mateix “el fill del Sol” queda llavors a mercè del pànic i corre a demanar auxili a un policia que està fent la seva ronda habitual. La por atrapa Rimbaud com quan, l’abril de 1871, abans de conèixer Verlaine, va ser violat per un grup de soldats de la Comuna que van trobar la seva cara massa femenina, el seu cos massa adient com explica el poema “Le Cœur supplicé”. La imposició. El recurs extrem a la policia. Mai no ho hauria d’haver fet. O potser sí, segons com ho vulguem mirar. El fet és que acabaran Verlaine i Rimbaud a comissaria, l’agressor condemnat a dos anys de presó ferma, amb l’agreujat de la pederàstia, la màxima pena. El jutge, el senyor t’Serstevens es mostra inflexible, com un personatge bíblic i encarrega un examen mèdic de Paul Verlaine, el qual encara avui esdevé terrorífic, humiliant, exemple de la permanent l’ànsia humana per vigilar i castigar. “El penis del condemnat —diu el document— és curt i poc voluminós. El gland és sobretot menut i es va fent estret, afilant-se cap a l’extremitat lliure a partir de la corona. La qual és poc prominent i sense relleu (...) L’anus es deixa dilatar prou fàcilment quan obre moderadament les cuixes, amb la profunditat aproximada d’un polze. (...) Segons aquest examen es pot establir que Paul Verlaine duu al cos els senyals d’un hàbit pederàstic actiu i passiu”. Com si el discurs de la policia mèdica hagués posat punt i final a l’exaltació física dels dos amants.
La resta de la història és prou coneguda. Paul Verlaine passarà 555 dies a la presó, naturalment sense beure una gota d’alcohol, sense la companyia dels seus. Perdrà per sempre l’amor de Rimbaud, perdrà per sempre la dona i el fill, perdrà el poc prestigi social que li quedava. Però, tanmateix, per a la seva obra literària la privació de llibertat serà una benedicció. Entre reixes torna a escriure i comença el període literari probablement més potent i enlluernador de tota la seva obra. El mateix podem dir pel que fa a Rimbaud. Després de fugir de Brussel·les tornarà a la granja familiar i hi escriurà Una temporada a l’infern, la que està considerada la seva millor obra i el referent indiscutible de tota literatura maleïda. Després marxarà a Abissínia per fer de negrer i tornarà a escriure mai més, excepte algunes cartes escadusseres. Sense Verlaine que vindica i recupera l’obra del seu antic amant juntament amb alguns amics comuns, probablement mai no hauríem conegut una poesia tan terriblement viscuda, tan ferotge, tan durament autèntica. Sense Rimbaud, Verlaine, probablement no s’hauria mogut de la dolça mediocritat, del confortable conreu d’un simbolisme literari que ja no donava més de si. L’un sense l’altre no haurien compost les grans pàgines de la literatura francesa, com per exemple aquest famós Sonet del forat del cul que deixo en francès per pudor i per musicalitat. Les dues primeres estrofes són de Verlaine. Les dues darreres de Rimbaud, inconfusibles, divertides i enormement inquietants:
Obscur et froncé comme un oeillet violet
Il respire, humblement tapi parmi la mousse
Humide encor d’amour qui suit la fuite douce
Des Fesses blanches jusqu’au coeur de son ourlet.
Des filaments pareils à des larmes de lait
Ont pleuré, sous le vent cruel qui les repousse,
À travers de petits caillots de marne rousse
Pour s’aller perdre où la pente les appelait.
Mon Rêve s’aboucha souvent à sa ventouse ;
Mon âme, du coït matériel jalouse,
En fit son larmier fauve et son nid de sanglots.
C’est l’olive pâmée, et la flûte caline,
C’est le tube où descend la céleste praline :
Chanaan féminin dans les moiteurs enclos !