Les desviacions de la conducta no eren tolerables. Els manuals s’havien de complir sense protestar, i no cabien en cap moment els gestos de desaprovació. Les dones havien de limitar-se al paper que havia estat encomanat pel santíssim i per la naturalesa: esforçar-se per obtenir la millor qualificació diària en l’exercici de ser mares i esposes. La seua voluntat no importava, perquè havia d’estar subjugada al seu home. La seua vestimenta i el seu comportament estaven regits per les doctrines sacrosantes que marcava la creu i la sotana. Era el seu destí. La seua única missió durant el trànsit terrenal.
Aquelles que s’apartaven del camí marcat, de la seua encomana divina, havien de pagar amb l’internament, amb els càstigs físics, amb la fam i la misèria, amb l’aïllament i la privació absoluta de tota llibertat. No hi havia alternativa perquè era l’ordre natural de les coses. Havien de callar i resar, de rehabilitar-se a través de l’única sanació possible: el matrimoni.
Aquesta distopia, pròpia del popular El conte de la serventa, del règim inhumà, dictatorial i tenebrós de l’Hilead que va ficcionar l’escriptora Margaret Atwood, va ser una realitat durant els quaranta anys de la llarga nit franquista. Tota dona que s’escapara de les normes morals imposades pel tirà Francisco Franco tenia paperetes per ser condemnada a una mena de presons de reeducació, sota el control d’una institució repressiva i força desconeguda: el Patronat de Protecció a la Dona. O emprant el llenguatge de l’obra d’Atwood: era l’ull que castigava qualsevol conducta dissident.
Amb la voluntat d’exhumar els seus horrors, d’aplicar una mirada violeta a la repressió franquista i de destapar el mantell de silenci gestat a través de l’oblit, les periodistes Marta García i María Palau han publicat una investigació sobre aquest organisme denominat Indignas hijas de su Patria: Crónicas del Patronato de Protección a la Mujer en el País Valencià, editada per la Institució Alfons el Magnànim i emmarcada dintre de les beques de periodisme d’investigació Josep Torrent que impulsa la Unió de Periodistes.
El guardià de la moral nacionalcatòlica
Les dones que històricament van burlar la reclusió domèstica i havien desafiat el control masculí van estar assenyalades, perseguides. Des del segle XVII, milers de dones van ser confinades en centres d’acollida i galeres, acusades de ser unes bruixes, de separar-se de la senda del servilisme a l’home i de les normes fixades pels representants del creador a la terra. Durant la dictadura franquista, l’òrgan encarregat de domesticar i castigar les dones que infringien els codis socials del règim feixista va ser el Patronat de Protecció a la Dona.
La institució franquista, segons narren ambdues periodistes a la seua obra, “va heretar els plantejaments i les estructures del Reial Patronat per a la Repressió del Tràfic de Blanques, fundat en 1902 i reorganitzat durant la Segona República sota el nom de Patronat de Protecció a la Dona”. “En 1935, va ordenar-se la seua dissolució i les seues facultats van ser encomanades al Consell Superior de Protecció de Menors. Cinc anys després, però, la dictadura va rescatar-lo de l’oblit i va reconstruir-lo per crear una xarxa de reformatoris en els quals aïllar de la societat els milers de dones que escapaven dels rígids patrons de gènere imposats pel franquisme”, exposen.
El Patronat de Protecció a la Dona va veure la llum l’any 1941 a través d’un decret publicat pel règim dictatorial i va començar a funcionar, com explica María Palau, “gràcies a la cessió de la infraestructura dels ordes religiosos”. “Els reformatoris del Patronat de Protecció a la Dona van instal·lar-se en diferents convents d’aquests ordes, els quals van encarregar-se de la gestió diària de les internades per aquest organisme ressuscitat pel franquisme”, completa.
Segons les autores de la investigació, s’ha constat al País Valencià l’existència de 10 reformatoris regentats per ordes religiosos que internaven dones tutelades pel Patronat de Protecció a la Dona i tres instal·lacions de maternitat vinculades. A pesar que gran part de la xarxa d’aquesta institució franquista estava localitzada a Castelló de la Plana, València i Alacant, els seus tentacles s’estenien per ciutats com ara Torrent (Horta), Benicàssim (Plana Alta), Alaquàs (Horta) i Godella (Horta). Els dos principals ordes religiosos que participaven en aquest càstig contra les dones que trencaven amb el motlle franquista eren les Adoratrius i les Oblates.
La institució franquista va estar regida per una junta estatal que tenia com a presidenta d’honor la muller del dictador, Carmen Polo, i com a president efectiu el ministre de Justícia de torn. La cúpula estava complementada per representants de la secció femenina de la Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS, militars, alts càrrecs de l’Administració franquista, membres del clergat, el fiscal del Tribunal Suprem, el president de la Federació de les Germandats de Sant Cosme i Sant Damià, així com els presidents dels patronats centrals de Redempció de Penes pel Treball i de Presos i Penats.
L’estructura directiva es complementava amb 50 juntes provincials, on el governador civil exercia de president, i un nombre desconegut de juntes locals, on la màxima autoritat era l’alcalde. “La funció d’aquestes juntes era si fa no fa simbòlica. Qui gestionava, realment, el dia a dia eren els ordes religiosos”, assenyala Marta García, que descriu les dues funcions principals que atresorava el Patronat de Protecció a la Dona: “La seua missió més visible era internar aquelles dones que s’havien saltat els cànons de comportament fixats pel franquisme, però també s’encarregava de controlar la moralitat de l’espai públic, com ara els balls, les sales de cinema o les platges”.
“Si el Patronat va poder desenvolupar les seues funcions, va ser per la col·laboració directa i continua de tots els sectors socials. La població civil, les autoritats governamentals, els cossos de seguretat i els ordes religiosos denunciaren de manera sistemàtica els comportaments que se n’eixien de la rígida cotilla que la dictadura va col·locar sobre les dones”, subratllen ambdues al seu llibre, per especificar com accedien aquestes dones als reformatoris: “Arribaren a través de batudes al carrer, denúncies de familiars, rectors, mestres d’escola, serventes i, fins i tot, per voluntat pròpia en cas d’abandonament o mendicitat”.
Castigar i adoctrinar
Els reformatoris del Patronat de Protecció a la Dona van comptar amb presència important de joves que es van veure forçades a prostituir-se en un temps de fam i misèria. Ara bé, aquesta mena de presons ideològiques no només van acollir dones que van practicar la prostitució, sinó que van omplir-se de xavales que s’havien expressat contra el règim falangista, havien tingut “amistats perilloses” per al franquisme, una relació sentimental amb un home casat, una orientació sexual diferent de l’heterosexualitat, un embaràs extramatrimonial o havien sigut víctimes d’abusos sexuals. “Quan una dona era violada per un familiar, la castigada era ella”, ressalta García.
Un informe de moralitat confeccionat per la institució franquista en 1942 il·lustra els motius pels quals van ser recloses algunes joves. “No agradar-li treballar”, “ser poc aficionada al treball”, “escapar-se de casa”, “dedicar-se a la mendicitat”, no voler viure amb el seu pare perquè “es bufa i és objecte de maltractaments” o per “donar-se a la mala vida” són algunes de les causes que van motivar l’internament de dones al centre de les Oblates d’Alaquàs.
Amb un perfil habitual de dones entre els 16 i els 25 anys, a pesar que hi ha testimonis de xiquetes de només 13 anys, les primeres recloses estan marcades per un cert biaix de classe. “Durant els primers anys, pensem que hi havia un component de classe en les joves que eren internades. Segons els expedients, hi ha xiquetes sense família per la guerra o que s’havien vist forçades a la prostitució per la misèria de la postguerra. Hi ha un component de classe que es dilueix amb el pas del temps. Les supervivents que han parlat pertanyen, de fet, a un altre estament social. Es tracta de dones que van ser recloses perquè les seues famílies no acceptaven els seus comportaments”, desgrana Palau.
La funció nuclear de l’empresonament de les joves en aquests reformatoris va ser adoctrinar-les amb els valors del franquisme, aconseguir que canviaren de comportament i adoptaren com a estil de vida els manaments morals que imposava el règim del jou i les fletxes. Als centres de reeducació dictatorial, van oficiar-se, no debades, batejos, comunions i bodes. “El matrimoni va considerar-se el principal motiu de finalització de la reclusió, ja que des de l’organisme entenien que, una vegada casada, es ‘garantia la redempció de la xica que, a partir d’aleshores, duria una vida decent’”, assenyalen a la seua obra.
Encara que, de vegades, la sol·licitud d’ingrés havia estat impulsada per la mateixa família, un decret aprovat l’any 1952 marcava que la potestat final per decidir la finalització de l’internament corresponia al Patronat de Protecció a la Dona. “Aquesta legislació aprovada pel franquisme oficialitzava una pràctica que ja s’havia donat prou abans. No debades, comptem amb arxius que documenten com durant la dècada dels quaranta hi ha pares que demanen la tornada de la seua filla, però és el Patronat de Protecció a la Dona l’encarregat de denegar la petició”, precisa García.
Treballs forçats; nadons robats
Les condicions de vida als reformatoris dels ordes religiosos eren absolutament precàries. El règim franquista es gastava unes escasses quatre pessetes diàries per cada dona internada. “Els testimonis parlen d’espais molt tètrics, molt obscurs, on es dutxaven en aigua gelada i no se’ls donava res de menjar fins que feia dues o tres hores que s’havien alçat. A més, feien treballs forçats, ja que treballaven en silenci i sense percebre cap retribució. S’ho quedaven els ordes religiosos”, descriu.
“No sabem si eren habituals els càstigs físics, però hi ha testimonis que els acrediten. A una xiqueta, per exemple, li fan netejar el terra amb la llengua”, incorpora Palau, que remarca com hi ha documentació que corrobora “l’existència de cel·les d’aïllament” i supervivents que relaten “com la repressió després de fugar-se era molt forta”. “El tema dels suïcidis als reformatoris del Patronat de Protecció a la Dona era bastant comú. Molts d’aquests suïcidis per les condicions de misèria i de privació de llibertat que vivien eren tapats com a intents de fuga”, afirma.
El déjà-vu de les actuacions del Patronat de Protecció a la Dona envers alguns episodis del llibre reconvertit a sèrie d’El conte de la serventa s’incrementen pels vincles que va tenir aquesta institució franquista amb la trama dels nadons furtats. El testimoni de Chelo Alfonso, present al llibre, és aborronador. De família burgesa i abandonada pels seus pares, va viure amb la seua tia fins als 13 anys. A partir d’aquell moment, va ser internada per la seua familiar en les Oblates d’Alacant. La seua tia va al·legar “mal comportament” per aconseguir l’empresonament.
Un any després de la seua primera reclusió, la qual va limitar-se a unes setmanes, va quedar-se embarassada. Quan va assabentar-se’n la seua tia, va tornar a internar-la, però, en aquest cas, a les Adoratrius de València. Chelo Alfonso, segons narren al llibre ambdues periodistes, va ser duta al reformatori de la capital valenciana en un cotxe en la qual l’havien clavat entre empentes dos treballadors del Tribunal Tutelar de Menors. “Van dir-me que, si no donava al xiquet en adopció, no hi hauria cap manera de cuidar-lo. Havia de firmar o em quedava al carrer i sense ningú, perquè a casa de la meua tia no podia tornar-hi”, relata la mateixa víctima a les pàgines del llibre.
Quan va arrancar la fulla del tercer mes d’embarassada, va ser traslladada a un centre de maternitat de València, denominat Santo Celo. Allí va coincidir amb altres embarassades, de famílies conegudes i filles d’agents de la Guàrdia Civil. En posar-se de part, van ingressar-la amb un nom fals a l’hospital maternal La Cigüeña, ubicat també a la capital valenciana. Chelo Alfonso va despertar-se plorant i preguntant pel seu fill, però mai va poder veure’l. Sense temps per a recuperar-se del part, va ser, de nou, reclosa en un reformatori de les Adoratrius.
“No podem acreditar si era habitual que els llevaren els nadons en totes les ocasions, però sí que comptem amb testimonis que evidencien com diverses dones es van veure obligades a firmar els papers de l’adopció, i a les quals els van arrabassar els fills”, expressa Palau, que recorda com, “per al règim franquista, les dones només eren útils perquè podien ser mares”. “Eren útils d’acord amb la seua sexualitat, però no per al plaer, sinó per a la gestació”, puntualitza.
L’infern del Patronat de Protecció a la Dona va allargar-se fins ben entrada la represa democràtica. Al País Valencià, per exemple, va extingir-se l’any 1985, una vegada l’Administració estatal havia transferit les competències a la Generalitat Valenciana. A pesar de la clausura d’aquestes presons ideològiques contra les dones dissidents del model patriarcal franquista, els efectes psicològics en les seues víctimes han perviscut en el temps. “La xacra del Patronat de Protecció a la Dona queda ja sempre sobre qui va ser internada”, recalca. “De fet, creiem que només hi ha un centenar de testimonis quan va haver-hi milers i milers de recloses, perquè encara tenen vergonya de contar què va passar i tenen por a no ser cregudes”, indica.
“La investigació, precisament, s’ha trobat amb la dificultat de la falta de testimonis, però també d’arxius i de bibliografia prèvia”, apunta García. El símptoma de com aquesta realitat de repressió, adoctrinament i càstig ha estat parcialment amagada sota el mantell de la impunitat franquista, d’un règim que va crear escenaris de càstig aberrants que semblen importats de distopies televisives. María Palau i Marta García l’han destapat perquè la llum de la reparació periodística negue la pervivència a la foscor.