Si l’agenda li ho permet, Carlos Mazón sempre ix a córrer de bon matí. Fins i tot els dijous en què ha de sotmetre’s a la sessió de control de les Corts —s’inicia a les 10:00— és habitual que faça running pel centre neuràlgic de València. És la seua manera d’arribar fresc al ring de boxa que és l’hemicicle. Diuen que l’esport desperta la ment.
Els col·laboradors i companys de partit tampoc no s’estranyen si de sobte, en haver sopat, reben una telefonada seua. Això és perquè ha eixit a córrer a última hora de la vesprada i li ha vingut alguna idea al cap. El running i la política, la política i el running, pràcticament acaparen tot el seu temps. Són la sístole i diàstole de Mazón.
Sis mesos després de guanyar les eleccions valencianes i quatre i mig després de formar govern amb Vox, al PP valencià abunden els somriures. La mar respira calma, que cantava Raimon.
De tant en tant, els cervells de l’equip de Presidència fins i tot es permeten alguna llicència. Per exemple, citar Joan Fuster. La setmana passada, sense anar més lluny, el cap del Consell criticava la negativa de Compromís a participar en la ronda de converses convocada per ell pronunciant des de la trona allò de “tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”. Va haver de llegir-ho paraula per paraula, això sí. Setmanes enrere, amb motiu de l’anunci de la derogació de la taxa turística, el mateix Mazón ja havia deixat escrit a les xarxes socials que “la Comunitat Valenciana serà turística o no serà”.
A poc a poc es va coneixent l’estil Mazón. El seu pacte amb l’extrema dreta no evita els colps d’efecte o l’oferta de diàleg a l’oposició per tal d’arribar a acords en matèries medul·lars com ara el nou sistema de finançament autonòmic, la condonació del deute anunciada pel Govern espanyol, la política hídrica o el reconeixement del dret civil valencià.
Més enllà dels maldecaps per les excentricitats de Vox, Mazón s’ha adaptat fàcilment a la Generalitat, ja ha fet del Palau sa casa
De forment, no n’ha tret ni un gra, però. Compromís va negar-se a formar part de la ronda en qüestió, i els socialistes, que van anar-hi representats per la síndica i el síndic adjunt, Rebeca Torró i Arcadi España, ja li han deixat clar que no poden pactar amb un Govern del qual forma part Vox. La seua posició en matèries com la violència masclista suposa una línia roja per al PSPV. De fet, van absentar-se de l’acte organitzat per la Generalitat el Dia internacional per a l’erradicació de la violència contra la dona. Una cita a la qual, en canvi, sí que va assistir-hi Compromís.
Més enllà dels maldecaps que li generen les excentricitats de Vox, el ben cert és que Mazón s’ha adaptat fàcilment a la Generalitat. Ha fet del Palau sa casa. No sembla un inquilí, sinó el seu propietari. És conscient que els dos grups de l’oposició tenen per davant processos interns tempestuosos que ben segur repercutiran en la tasca parlamentària. El futur del tercer espai de l’esquerra, orfe de representació després del 28M, encara resulta més enigmàtic.
Però, per damunt de tot, a Mazón el satisfà l’acord de pressupostos amb Vox. Sense els estira-i-arronses que protagonitzava el Botànic, incapaç de tancar els comptes públics fins a l’últim minut, la sensació és que ha sigut un part sense dolor. I no és poca cosa, tractant-se de la llei més important que cada any aprova el Consell.
A les files populars exhalen entusiasme. “D’un partit com el nostre, allò que es valora més és la predictibilitat, i estem fent allò que vam anunciar, allò que la gent esperava de nosaltres”, apunta un dels seus diputats. “En aquest sentit, el president pot estar content: en quatre mesos i mig ha aprovat la bonificació al 99% de l’impost de donacions i de successions, ha impulsat una revolució fiscal, ha derogat la taxa turística... Transmetem certitud, en lloc d’incertesa”.
En efecte, la campanya electoral de l’ara president va pivotar sobre l’“infern fiscal” que patien els valencians. L’adopció de mesures d’impacte en matèria impositiva —que beneficiaran més a qui més té, però notaran també les rendes mitjanes i baixes— transita en aquesta direcció: transmetre certesa.
Un soci impredictible
Davant això, les extravagàncies del soci ultradretà incomoden els populars. Vox no és tan predictible. En qualsevol cas, al PPCV alberguen la convicció que han estat els grans guanyadors del pacte. No sols pel volum de pressupost que controlen, el 94,2% del total, sinó perquè cap dels tres consellers de Vox no té prou pes per esdevenir un contrapès real. Res a veure amb el duet botànic Puig-Oltra ni amb els tàndems estatals Sánchez-Iglesias i Sánchez-Díaz.
Les habilitats polítiques del vicepresident primer, Vicente Barrera, són limitadíssimes. Al PP preocupen més les seues declaracions esporàdiques que no la seua acció de govern, restringida a un àmbit molt concret —la cultura i l’esport— que no els resulta prioritari. I malgrat la radicalitat que exhibeix, convé recordar que ara fa 15 anys —el 13 de desembre de 2008— Barrera va estrenar el seu carnet de militant del PP. Va rebre’l de mans d’Alfonso Rus, qui era president provincial del partit i de la Diputació de València, recentment condemnat en una de les branques del cas Taula. D’aquell passat, és clar, ara no en vol saber res. Abandera l’ideari de Vox amb molta determinació i només reconeix un líder polític: Santiago Abascal.
Els altres dos consellers de Vox encara generen menys por al PP. Elisa Núñez, la titular de Justícia i Interior, va treballar als governs de Francisco Camps i en els seus plans no figurava la possibilitat de ser consellera. No és Vox pata negra. I José Luis Aguirre, que sí era diputat la legislatura passada i ara porta la cartera d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, desperta una simpatia generalitzada. N’hi ha que no descarten l’aterratge futur de Núñez i Aguirre al PPCV, de la mateixa manera que va passar amb la captació de càrrecs d’Unió Valenciana a l’etapa d’Eduardo Zaplana o en el fitxatge de Ruth Merino, exsíndica de Ciutadans, per part de Mazón.
Siga com siga, el perfil de Barrera, Núñez i Aguirre s’allunya molt del de José María Llanos —conseller interruptus pel seu negacionisme de la violència masclista— i el de la ultracatòlica presidenta de les Corts, Llanos Massó. I cap dels tres no disposa de la capacitat dialèctica, la formació i el narcisisme de Carlos Flores Juberías, qui estava predestinat a ser vicepresident i ara habita a la penúltima fila del Congrés dels Diputats, al costat d’una columna i al darrere dels parlamentaris d’EH Bildu.
Aquell moviment, previ a la constitució del Consell, denota bé la manera de fer de Mazón. A les files del PPCV tothom coincideix a dir que l’ara president no el volia de cap de les maneres al costat seu i que va maniobrar per desempallegar-se’n. Hauria transmès aquest malestar a la direcció estatal del partit i aquesta, per boca del seu portaveu, va afanyar-se a vetar-lo. “Òbviament, algú que és un maltractador o que ha sigut condemnat per maltractament, no hauria de dedicar-se a la política”, va afirmar Borja Sémper davant la premsa.
Al PP recorden que van oferir al PSPV la possibilitat d’abstenir-se a la investidura de Mazón per tal que els populars governaren en solitari, sense Vox. Van posar damunt la taula un seguit de punts programàtics coincidents, però els socialistes en cap moment van considerar aquesta possibilitat.
“No teníem alternativa”, es justifiquen les fonts del PP consultades per aquest setmanari. “Vox volia entrar tant sí com no al Consell, han après la lliçó de Ciutadans, no volien repetir l’errada d’oferir suport extern sense involucrar-se en la governabilitat”. Després d’aquests mesos de convivència, però, als populars encara els crida l’atenció la dependència absoluta de Vox de la direcció estatal. “Qualsevol decisió han de consultar-la a Madrid”, lamenten.
Potser va arribar de Madrid el missatge crític que la síndica parlamentària, Ana Vega, va transmetre a Mazón en la ronda de converses recent amb els grups parlamentaris: no els havia agradat que l’oferta d’acords a l’oposició —“fins que es congele l’infern”, ha dit el president— no fora consensuada amb Vox.
“De moment hem sigut lleials”, expressen privadament a Vox. “Tot i que som conscients que la correlació és la que és, 40 diputats a 13, mai vam plantejar-nos quedar-nos fora del Govern”. I posen com a prova la “sorpresa” que va generar el vet a Flores Juberías imposat des de Madrid. “Ell mateix va dir, amb molta generositat, que no seria el problema per a la conformació d’un Govern de canvi, i la disciplina fèrria de partit va fer la resta”.
Des de la formació ultra defensen el “perfil Vox” dels seus consellers, però entenen que, en un executiu de coalició, cal mantenir una postura més continguda que a l’oposició o al grup parlamentari. En tot cas, es feliciten de la contundència amb què Barrera “ha liquidat les ajudes al pancatalanisme i defensa, per fi, la cultura pròpia dels valencians”. I és que l’extrema dreta tracta de revifar un conflicte lingüístic pràcticament extingit mitjançant l’ús d’una normativa acientífica que ni tan sols el PP reconeix.
El paper institucional de Vox al Consell i al capdavant de les Corts tampoc no revesteix cap problema —a parer seu— a l’hora de manifestar-se un dia rere un altre davant la seu del PSPV com a signe de protesta pels acords dels socialistes amb els partits independentistes. “Són protestes pacífiques que es prolongaran en el temps”, asseguren des de la formació, “no volem ser còmplices del que està passant al Govern de la nació”.
Friccions a la vista?
La setmana passada, Carlos Mazón va accedir a retirar una esmena del seu partit que havia d’aprovar-se abans de Nadal, amb la llei d’acompanyament, i que comportava l’alteració dels equilibris al consell rector d’À Punt, la radiotelevisió pública valenciana. Amb aquest canvi —l’entrada d’un conseller més, designat per la Federació Valenciana de Municipis i Províncies (FVMP), on el PP té la majoria— els populars passaven a controlar l’ens públic.
L’oposició va denunciar públicament l’intent de “politització” per part de PP i Vox i els sindicats també s’hi van posicionar-se en contra. El record de l’antiga RTVV —tan manipulada i tan endeutada, del tancament de la qual s’acaben de complir 10 anys— es manté viu a la memòria de tots.
Dies abans el PP també s’havia compromès a assumir l’IVA d’À Punt. Sense el pagament d’aquests diners per part de la Generalitat, la viabilitat de la graella actual es veia seriosament amenaçada.
A Vox no agrada que la televisió no emeta continguts en castellà i anhelen uns canvis en profunditat que el cap del Consell, de moment, ha ajornat sine die. En tot cas, la batalla de l’extrema dreta s’emmarcarà més en les derivades del tauler estatal. Això sí, sense que els afecte, gens ni mica, el trencament de relacions que Vox ha decretat, a escala estatal, amb els populars.
La negociació de la reforma del sistema de finançament, si arriba, esdevindrà un dels principals punts àlgids. I la condonació del deute a les autonomies, també. “No es pot premiar qui no ha fet els deures i castigar qui sí que els ha fet”, al·leguen en referència a la possible condonació de diners a Catalunya, el País Valencià o Andalusia, en contraposició a les comunitats del nord-oest, molt menys endeutades perquè el model de finançament els resulta més amable.
Al PP esperen que Pedro Sánchez, un cop ja ha estat reelegit, s’afanye a convocar els presidents autonòmics a una conferència en què s’aborde el calendari de la reforma del finançament. “Se’l veu més preocupat per la política internacional que per la de casa”, ironitzen, conscients com són que la gran majoria de presidents autonòmics són populars. Una altra cosa és que estiguen d’acord en la reforma del finançament que cal... Que no ho estan gens.
Guaitant l’oposició
Quan els diputats del PP veuen les bancades de davant, evoquen el funest 2015, l’any en què van perdre tot el poder institucional. El desànim que detecten a la vorera d’enfront seu els resulta familiar. L’han viscut en carn pròpia. I els ganivets que comencen a esmolar-se per baix dels escons, a l’espera dels processos de renovació orgànica, també.
Res no compacta tant un partit com el poder. I ara, el PPCV, torna a tenir-ne molt. Mazón ha fet un govern a mida: dels sis consellers elegits per ell, tres remetien a l’època zaplanista, una era una alta directiva de la patronal hotelera, una altra procedia de Ciutadans i l’altra —la castellonenca Salomé Pradas— venia beneïda per la presidenta del partit a Castelló, Marta Barrachina. En poc de temps ha estat regidora a la capital de la Plana, senadora, diputada a les Corts i ara, consellera.
Al Consell no hi ha ni rastre de l’època Bonig, la de la travessa pel desert. Al grup, però, no hi ha males cares. Si de cas ha sorprès el poder enorme de Merino, consellera d’Hisenda, Economia i Administració Pública, amb la funció afegida de portaveu. “Fins fa quatre dies pertanyia a un altre partit, però el president deu haver valorat la moderació que transmet, el seu missatge tranquil”, diuen al PP.
“Mentre l’oposició continue centrant-se en Vox, ens anirà bé”, sosté un membre del PP
“Mentre l’oposició continue centrant-se en Vox, ens anirà bé”, opina un dels seus membres. “Nosaltres vam començar a pujar en les enquestes quan vam deixar de parlar de Podem”, afegeix. I espera, igualment, que Ximo Puig conserve l’acta de diputat molt més temps. “Diu que ho fa per evitar una batalla interna, però la imatge que transmet un expresident amb el seu escó buit no és gens bona... A nosaltres ja ens va bé”, continua aquesta font. “Què diria un mitjà de comunicació de qualsevol altre diputat que no vinguera mai perquè, com diu ell, ‘ve quan pot’?”, es pregunta.
La marxa com a secretaris d’Estat de Rebeca Torró i Arcadi España, síndica i síndic adjunt, obre un interrogant encara més gran sobre el futur dels socialistes. Ningú no contemplava dues baixes tan notables. Al grup només hi ha tres diputats amb experiència opositora: el mateix Puig l’exconsellera María José Salvador i Ana Besalduch. Tres persones, per cert, de les comarques del nord. A València hi ha un expresident de Diputació —Toni Gaspar— en segon plànol i un secretari d’Organització, José Muñoz, que previsiblement substituirà Torró a la sindicatura del grup. La baixa d’España, al seu torn, seria ocupada per Rosa Peris. La delegació alacantina és integrada, en bona mesura, per diputats sense experiència prèvia, en no pocs casos independents. Puig va dissenyar unes llistes per a governar i el grup resultant és mancat de perfils rocosos per tal de confrontar amb PP i Vox.
Governar amb un PSPV submergit en aquest impàs, amb un Joan Baldoví que no acaba de trobar el seu lloc —a qui ningú no veu com a candidat en 2027— i amb Sánchez a la Moncloa en mans de Junts, Esquerra i EH Bildu potser no és el paradís, però s’hi assembla bastant.
La sensació és que el Palau no és una llar temporal, sinó que s’hi estarà bastant temps. Per això Mazón ix a córrer i torna amb el temps just per dutxar-se i marxa cap a les Corts o l’acte que tinga previst. Com si estiguera a casa.