-En primer lloc, fins a quin punt la negativa a renovar el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) per part del Partit Popular és anticonstitucional?
-No pot no ser anticonstitucional. El CGPJ té un mandat de cinc anys i, tal com diu la Constitució, és un òrgan de naturalesa política. I els mandats de naturalesa política no admeten pròrroga. Per tant, la pròrroga no s’hauria d’haver produït. En canvi, mentre que el Congrés dels Diputats i el Senat es dissolen una vegada adopten la decisió de la renovació, els membres del CGPJ poden continuar en funcions. Però això està previst per a poc de temps. Per això la llei no és perfecta, i hauria de dir que els membres del CGPJ han de cessar el dia en què s’ha complert el seu mandat, tal com ocorre amb les Corts Generals: el dia que se celebren eleccions s’acaba el mandat anterior amb la dissolució de les cambres, sense admetre cap pròrroga. En el cas del CGPJ la llei no diu que el mandat siga improrrogable, i s’ha fet una aposta per la bona fe. Però ja portem cinc anys sense que el CGPJ es renove, i continua funcionant amb el resultat electoral del 2011. És a dir, la legitimitat democràtica dels senyors que estan al CGPJ és la del 2011. Per tant, hi ha una desvinculació de l’òrgan amb el principi de legitimitat democràtica. És una monstruositat jurídica. Això no és discutible.
-I, per tant, fins a quin punt la negativa a renovar el CGPJ és denunciable i pot tindre conseqüències penals?
-No en pot tindre. No és denunciable perquè no està previst, com deia. Ara, sí que es podria plantejar, per exemple, el que ha fet Sumar a l’hora de querellar-se contra els membres del CGPJ quan han emès l’últim informe sobre el tema de la llei d’amnistia. Pot ser no arribarà a cap lloc, però és perfectament plantejable, perquè els membres del CGPJ estan exercint la seua tasca sense tindre legitimitat per fer-la, i no poden no saber que estan fent aquesta tasca sense saber, alhora, que no tenen la legitimitat requerida. Per tant, estan fent una cosa sabent que no la poden fer. Això no arribarà a cap lloc, és cert, però serveix per donar visibilitat al problema i per denunciar-ho. En canvi, no hi ha forma d’imposar, a través d’una sanció, el compliment d’aquesta obligació. Entre altres coses perquè cal una majoria de tres cinquenes parts del Congrés i del Senat, i els diputats i senadors no poden ser castigats per l’incompliment d’eixa funció.
-La no renovació del CGPJ tampoc podria tindre conseqüències a Europa?
-No crec que en tinga. L’única que hi podria haver és la posada en marxa del procediment previst en l’article set del Tractat i situar Espanya com un país que no és un estat de dret, fins al punt de poder expulsar l’Estat espanyol fora de la Unió Europea. Però això no ocorrerà, perquè les decisions d’aquesta mena estan previstes per a casos com els d’Hongria o Polònia, en què els governs directament han usurpat les funcions del Tribunal Suprem.
-Pedro Sánchez ha obert la porta a buidar de competències el CGPJ. Això ho pot fer?
-A través d’una reforma de la llei sí, clar. Ara, com reaccionaria la judicatura? Això no ho sabem. En tot cas, la reforma es pot fer de diverses maneres, amb un nou procediment per a l’elecció de jutges. Podria ser com un concurs entre les persones que es vulguen presentar i que al·leguen els mèrits que tenen, tal com passa a l’hora d’acreditar catedràtics i professors titulars d’universitat. En aquest cas hi ha un barem de mèrits perfectament marcat amb llibres, capítols de llibres, estades a l’estranger, etc. És així com s’acredita el professorat universitari, i en el cas de la justícia es pot fer una cosa similar a través d’un concurs de mèrits d’objectivat.
-D’altra banda, creu que els jutges, davant l’amnistia, poden promoure de veritat un boicot a aquesta mesura?
-Ara es farà la tramitació i s’hi posaran tots els entrebancs possibles. El dia 12 es prendrà en consideració, hi haurà un debat molt hostil, però s’acabarà tramitant pel procediment d’urgència després de tramitar totes les esmenes que es presenten en el temps marcat pel reglament parlamentari. A finals de desembre la llei ha d’estar aprovada al Congrés dels Diputats com a proposició de llei. Haurà de passar pel Senat, que alentiran l’aprovació boicotejant-la, aturant-la durant dos mesos a través de la reforma del reglament –que és inconstitucional, però que es mantindrà vigent fins que el Tribunal Constitucional no la retire. I com que el mes de gener no és hàbil parlamentàriament, entre febrer i març la llei tornarà al Congrés, que aixecarà el vet amb majoria absoluta i la llei serà aprovada. Es pot calcular que a finals de març o a principis d’abril la llei d’amnistia ja estarà aprovada.
-La dreta està intentant acollir-se a Europa perquè ature l’amnistia. Això és possible?
-No, no. Ja ha quedat clar que aquest assumpte no és europeu ni té res a veure amb Europa: és un assumpte intern. Això ho ha dit el mateix comissari, Didier Reynders, que pertany al grup parlamentari de la dreta i que no té cap simpatia pel govern espanyol.
-Fins a quin punt és perillós, o no, en termes legals, que un Govern o que un partit del Govern parle obertament de lawfare?
-El lawfare existeix, però no tothom pot dir que existeix. Per exemple, Pedro Sánchez tenia molt de compte l’altre dia, en una entrevista amb Àngels Barceló, quan es referia al CGPJ dient que no és un òrgan jurisdiccional, sinó de naturalesa política. Per això, el que va dir el president espanyol, que aquest òrgan està segrestat pel PP i que és un cas claríssim de politització de la justícia, són paraules amb rigor. El que no es pot fer és el que van expressar el PSOE i Junts en aquell comunicat fent referència al lawfare dins d’un acord dels dos partits per a investir Pedro Sánchez. Això no es pot fer de cap manera. No perquè no siga veritat: el jutge Manuel García Castellón és un monument al lawfare, i hi ha molts més casos com aquest. Però això no ho poden dir ni el poder executiu ni el legislatiu, i el poder judicial tampoc no ho podrà dir perquè, en aquest cas, reconeixerien que estarien prevaricant. Els ciutadans normals i corrents sí que podem parlar de lawfare, perquè ens empara la llibertat d’expressió.
-Però documents com aquest que vostè cita poden tindre alguna conseqüència legal contrària a la finalitat que busquen PSOE i Junts?
-No crec que hi haja sancions. Si a les Corts Generals un diputat, en l’exercici de la seua funció, parla de lawfare, està cobert per la inviolabilitat. Això no és perseguible penalment. Tindrà cost polític, però no sanció jurídica.
-En tot cas, s’ha generat un ambient en què molta gent parla de “soroll de sabres”. Creu en aquesta possibilitat?
-Si em pregunta sobre la possibilitat que intervinga l’exèrcit li diré que no, que no hi crec. Un colp d’Estat, si algú el dona, serà la judicatura, però no els militars. Els jutges poden prendre decisions que facen insostenible el manteniment de la legislatura. Els militars no poden fer un colp d’Estat perquè l’exèrcit espanyol està integrat dins l’OTAN, i això representa un obstacle insalvable: no hi ha cap exèrcit a l’OTAN que puga donar un colp d’Estat.
-Però quin tipus de decisions poden adoptar els jutges, en aquest sentit?
-Carregar-se la llei d’amnistia, per exemple. Com? Doncs dient que no l’aplicaran perquè entenen que és anticonstitucional, encara que el Tribunal Constitucional diga que sí que és constitucional. És possible? A aquestes altures ja no ho sé dir. S’ha arribat a nivells inimaginables.