Rafel Sena resideix a la mateixa casa on va venir al món en 1940. “Ací em pariren i ací estic”, que va escriure Estellés. L’habitatge conserva els vestigis familiars, deixeble com és d’una nissaga de fotògrafs reputats. En un extrem, la sala del revelatge, amb aparells ara tan rudimentaris com un ampliador; a l’altre extrem, el racó on els seus avantpassats retrataren milers i milers de valencians, i pertot arreu prestatgeries que emmagatzemaven negatius i ara estan ben atapeïdes de llibres...
“No hi havia a València dos amants com nosaltres”, recitava Estellés, que també va glossar el seu amor a la ciutat on vivia i treballava. Però potser no hi ha hagut un amant fou de València com Sena, fill de dues famílies molt arrelades al barri de Russafa, un dels més tradicionals del cap i casal. Crescut a la vora del mercat, el seu far humà i sentimental, hi retornava a poqueta nit després d’haver-hi navegat d’ací cap allà, descobrint i redescobrint cada plaça i cada carrer.
L’apassionament de Sena per València ha transitat en paral·lel a la indignació per la “ignorància profunda” dels veïns sobre la seua pròpia ciutat. Com podien menystenir-ne el passat? Com era possible que odiaren als qui l’havien defensada tant? Per què maltractaven la seua llengua?... “Hem perdut moltíssimes guerres”, lamenta ell. “Podíem haver esdevingut una de les grans ciutats de la Mediterrània i ens hem conformat a ser la tercera, o quarta, d’Espanya”.
La primera espurna del seu amor per València va sorgir, com si no, a les Falles. Li encisava veure-les —en una ocasió, va arribar a visitar-les totes en només quatre dies— i fotografiar-les, deixant-ne testimoni gràfic. N’assaboria l’ambient i gaudia captant-ne l’essència.
Mai no ha format part de cap comissió, però el cor de Russafa —conjuntament amb el Carme— és el melic de la festa. L’origen de tot plegat. I com a estudiant de Belles Arts, amb la càmera al muscle, sempre hi trobava detalls que calia preservar de les flames, ni que fora amb un negatiu. No obstant, Sena ho té clar: els millors monuments va signar-los l’artista Regino Mas als quaranta i cinquanta. Malgrat la grisor del moment, la primera etapa de la dictadura franquista fou la més rica des de la perspectiva fallera.
L’altre puntal del seu enamorament per la ciutat prové de la connexió, en el servei militar, amb Domènec Serneguet, un dels grans valencianistes de l’època. “Fou ell qui patentà l’aigua de València”, recorda. “Era un fanàtic del valencianisme”. És a través de Serneguet que Sena entra en contacte amb Lo Rat Penat, és a dir, amb persones com Enric Tàrrega, Antoni Bargues, Merxe Banyuls o Josep Rodríguez Tortajada, que havia presidit el València CF durant la Segona República.
És llavors que comença a acudir als primers aplecs i que assisteix al naixement d’una commemoració que es manté intacta: la de la trobada de cada darrer diumenge d’octubre al Puig, amb la caminada prèvia des del cap i casal.
De la irrupció de la cançó, amb fenòmens valencians com Raimon o Ovidi Montllor, també en serà testimoni directe, i alguna cosa més. En concret, agent musical, ja que Sena va ser l’organitzador dels primers recitals en català a la ciutat.
Aleshores, als setanta, Rafel Sena ja era un valencianista de pedra picada. La conjunció de tots aquests elements havia despertat el seu interès per la llengua i cultura pròpies, pel socialisme que havia de ser alliberador i, sobretot, pel seu país i la seua ciutat, que n’era la capital.
Per retornar-vos el nom de cada carrer
“Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”, deia Salvador Espriu. I Sena, reformulant una mica la frase, ha dedicat els darrers trenta anys de la seua vida a retornar-nos els noms de cada carrer de València. O, més ben dit, a raonar-ne el perquè.
Ni l’Ajuntament de València ni cap estudiós havia elaborat, fins ara, un compendi tan precís de les motivacions i les dates a què es remunta cada denominació. La tossuderia de Sena ha posat fi a aquesta mancança històrica i el seu treball laboriós de tres dècades veu ara la llum —en tres volums i 1.500 pàgines— a l’editorial Llibres de l’Índex. L’anterior equip de govern consistorial va mostrar interès a publicar aquesta investigació, però finalment s’hi va desentendre.
Sena ofereix aquest “llegat” als valencians i la seua ciutat. Per raons d’espai ha hagut de retallar prop del 20% de l’obra inicialment prevista. Amb tot, ens trobem davant un enciclopèdic, com va qualificar-lo el filòleg i expert en onomàstica Emili Casanova durant l’acte de presentació, a l’aula magna de l’edifici de La Nau. Un acte en què també va prendre part l’historiador Antoni Furió. Tots dos hi han redactat els textos introductoris.
Com no podia ser d’una altra manera, la càmera fotogràfica va ser-ne igualment precursora. Amb ella, els anys vuitanta i noranta, va immortalitzar plaques de places i carrers que constituïen un atemptat contra la vista, amb errades o traduccions infames. Va condensar-les en unes xarrades itinerants —la primera de totes, al cafè Lisboa del carrer dels Cavallers— en les quals pretenia denunciar tot aquell desori. Eren els anys en què la llengua provava d’obrir-se pas enmig del predomini abusiu del castellà, en què el País Valencià, d’aquella manera, tractava de recuperar el temps perdut.
Calle dels Mallorquins. Calle del 9 de Octubre. Calle Jaime II. Calle de Pedro III el Grande. Calle Catalans. Calle del Cabrito. Carrer-Calle Roiç de Corella. Calle de Puebla Larga. Calle de Juan de Joanes. Calle Enplom. Calle Ensanz...
El poti-poti era descomunal. Noms de carrers escrits en català però precedits per la paraula calle, noms de carrer amb la forma bilingüe, plaques de carrer totalment arbitràries, amb estils oposats, sense una homogeneïtzació, i, per acabar-ho d’adobar, la introducció d’una normativa acientífica —entre els anys 1991 i 1995, producte de la cogovernança del PP amb la regionalista Unió Valenciana, abanderada del secessionisme lingüístic—, que va generar denominacions tan estrambòtiques com les del carrer del Dramaturc [sic] Faust Hernández Casajuana, el del Círcul [sic] de Belles Arts o el passatge del Cartelliste [sic] Rafael Raga.
“L’any 1993, els quatre partits amb representació a l’Ajuntament van acordar, per iniciativa d’Unió Valenciana, la retolació exclusiva en valencià, cosa que calia agrair sempre que es respectara, òbviament, la normativa oficial”, explica Sena. “Per bé que Rita Barberà va aplicar aquesta màxima durant els seus anys de mandat, potser pel negoci que hi havia rere la substitució de les plaques de tots els carrers, encara hi ha una profusió d’estils diferents, no s’ha consolidat un model propi”, es plany. I és que el darrer equip de govern, de Compromís i PSPV-PSOE, va introduir una placa diferent de la que s’anava fent. El resultat és que hi ha plaques de tots colors. I de totes les formes. Algunes d’elles, a més, protegides ara pel seu valor patrimonial, perquè s’han convertit en testimoni del passat de la ciutat.
Una feina titànica
L’any 2010, Sena ja havia trepitjat, en primera persona, els vora 3.000 carrers i places de València i les seues pedanies. Hi havia fet fotografies, havia omplert —a mà— una fitxa corresponent i les havia ordenades alfabèticament.
“En molts casos, els funcionaris de l’Ajuntament desconeixien l’origen del nom de cada carrer; he hagut d’esbrinar-ne la data a partir de plànols històrics o de referències aparegudes a la premsa de l’època”, destaca Sena. No sols la dels anys cinquanta o seixanta, sinó la dels anys vint i trenta. “Si no he pogut precisar-ne la data exacta, n’he posat l’any. I si eren antiquíssims, el segle. “Som una ciutat sense interès per la seua pròpia història; és desesperant que ni tan sols l’Ajuntament se n’haja preocupat, a ningú no li importa un rave”.
L’autor de l’obra no acaba de pair que algunes personalitats tinguen al seu nom carrers sense a penes números, o massa allunyats del centre, o encara pitjor, que l’onomàstica tradicional haja estat substituïda per noms arbitraris.
És el cas de les partides rurals on València ha anat guanyant espai: “És increïble que tots els governs municipals hagen desestimat les denominacions clàssiques de les zones d’horta en favor d’algunes que no tenien cap arrelament. I tant o més greu li sembla que “moltes poblacions valencianes no tinguen dedicades una plaça o un carrer del cap i casal”, mentre abunden les referències toponímiques d’Aragó o Albacete, “segurament a causa de la forta immigració arribada d’aquests territoris”.
A casa, Sena amuntega tot de plànols que evidencien la voracitat de la ciutat amb el sorgiment de nous carrers. “L’asfalt s’ha anat engolint els camps i les rieres”, diu. Així i tot, no necessita consultar-los per recordar-ne cada nom. A la seua ment els té ben arxivades. Sabria dir el nom de tots i cadascun d’ells, incloent-hi els de la darrera onada de canvis, motivada per la Llei de memòria democràtica i el desig del govern presidit per Joan Ribó d’introduir més dones al nomenclàtor a fi de pal·liar el predomini absolut del gènere masculí.
A Russafa, el seu hàbitat, camina per carrers que conserven la petjada del passat, amb carrers dedicats als Tomasos, els Vivons o els Sornells, les famílies de llauradors que hi vivien.
Sena aprofita la seua passejada pels carrers de València per a transportar-nos a l’indret o l’època històrica a què fan esment, o al país o municipi, o a la flora i fauna que també hi ha dispersa pels plànols de Google Maps, la guia Bayarri contemporània. Afortunadament, avui les errades ortogràfiques són molt menors. El carrer dels Samarucs que de vegades era de Samaruch. El doctor Sumsi que en ocasions passava a ser Sunsi. Les mil i una maneres de la forma Adressadors.
Dels panells al llegat
“Tinc tones de papers sobre la ciutat de València”, continua Sena. Encara conserva els panells amb què va iniciar la seua croada per la dignificació del nomenclàtor i té present la poca gràcia que va fer-li a qui era alcaldessa socialista, Clementina Ródenas. Amb Barberà ni tan sols va gosar parlar, en els 24 anys que fou primera edil.
“La majoria dels fallers ni s’han interessat a conèixer el perquè del nom de la seua comissió... Quanta gent de Convent de Jerusalem - Matemàtic Marzal sabria dir-ne l’origen dels dos noms?”, es pregunta. Com és natural, ell no tenia a l’abast la informació necessària. Per tant, no sols ha hagut de desxifrar quan va instaurar-se cada nom, sinó que ha bussejat en biblioteques i arxius a la recerca d’informació relativa a cada entrada. “No em podia refiar de fonts com la Viquipèdia, moltes dades són equivocades o directament malintencionades.
En el seu periple per la ciutat ha comprovat, en efecte, que no només l’horta, sinó la toponímia antiga que hi anava associada, ha estat víctima d’una ofensiva sense precedents. “La carrera d’en Corts, l’actual carrer del riu Guadiana, n’és ben simptomàtica”, s’enerva Sena.
“A l’Ajuntament m’han arribat a dir que soc el continuador d’Orellana!”, exclama orgullós. I és que no parla de qualsevol. Marc Antoni Orellana, que avui porta el nom d’un carrer amb l’apel·latiu d’erudit, va aportar molta llum al nomenclàtor del cap i casal. Fou ell qui va referenciar l’origen dels noms dels carrers del segle XVIII, l’etapa en què va viure, i que en gran mesura es mantenen al primer anell de la ciutat.
El catedràtic d’Història Furió, a la seua part introductòria, subratlla que Els carrers de la ciutat de València és “un llibre de consulta obligada en el cas dels polítics municipals, que han de continuar posant noms als nous carrers, però també de lectura profitosa per a tots els que s’interessen per la història i la cultura de València i els valencians”.
Per la seua banda, el catedràtic de Filologia Casanova, inquiet de mena com és, no perd l’oportunitat de remarcar els tres grans enigmes que a parer seu, com a especialista en onomàstica, continuen planant sobre el nomenclàtor de la ciutat. En concret, l’origen exacte dels noms dels carrers dels Burguerins, del carrer de Cabillers i del carrer de Navellos, potser el més paradigmàtic de tots, atès que és la via que connecta la plaça de la Mare de Déu i les Corts.
La fantasia, en aquest cas, ha anat més enllà que els mateixos historiadors. En aquest sentit, n’hi ha que atribueixen el seu nom a una bella dona —”na bell cos”— que habitava a la zona. Un mite probablement fals que no existeix en el cas d’un altre carrer amb una derivació molt particular: el del Pollastre, que fou el del Call, perquè era on es trobava el barri jueu de València i que entremig fou el del Gall.
“Estic enamorat de València”, insisteix a dir Sena quan ja està a punt de complir 84 anys. Els tres volums que ha confegit, en què ha esmerçat un terç de la seua vida, són la carta d’amor etern al cap i casal. De llibres, n’ha escrits més, però cap com aquest. Ningú més ha compilat la informació vastíssima que ell, ara, posa al servei de València, la seua estimada València, i de tots els seus veïns i veïnes.