Aforismes: instruccions d’ús

La humanitat sempre ha tingut una debilitat pels aforismes: per escriure’n i per llegir-los. Antoni Seva recorda al “Pròleg” que un dels llibres de la Bíblia és diu, justament, Proverbis i que han escrit màximes i sentències, clàssics com Cató o Sèneca, medievals com Llull o Turmeda, renaixentistes com Erasme, il·lustres escriptors del segle d’or francès com Pascal o La Rochefoucauld, o filòsofs alemanys com Schopenhauer, Nietzsche o Adorno. I, és clar, Joan Fuster. Al gènere dels apotegmes s’hi ha afegit l’alacantí Antoni Seva amb tot l’entrenament que dona haver traduït i editat i comentat molts textos clàssics. 

Quin és l’atractiu, però, d’aquesta mena de textos? El de ser, em sembla, com un llampec. És a dir, una llum de resplendor fugaç que ens fa conscients de l’aigua —pluja fina o torrentada— que ens pot caure a sobre. Quan Seva escriu que “en el mirall hi busquem un còmplice i sovint hi trobem un traïdor” l’aforisme fa evident el que ens hauria agradat ignorar però que el mirall revela: que el nostre cos envelleix irreparablement. Mal temps a l’horitzó. I, a més, com en aquest cas, el to de les màximes és, habitualment, més irònic que dramàtic tot i que la ironia, com diu Seva, pot ser “amable, freda o corrosiva”. 

L’atractiu potencial d’aquestes sentencies no es pot generalitzar perquè n’hi ha que ens entusiasmen i d’altres que ens són indiferents. El mateix passa amb aquest Mosaic d’Antoni Seva que té 976 màximes i pensaments i que només s’ha de llegir sense presses, amb atenció, perquè, aleshores, algun fragment de veritat ens arribarà amb una singular claredat. Una veritat potser glacial però implacable. 

Els aforismes d’Antoni Seva fan referència a moltes coses. Estic per dir, a tot. Però el to dels textos reitera algunes constants que li donen unitat, com l’enginy, l’estoïcisme, la intel·ligència analítica, la malfiança o la irritació. Les referències sovintejades als clàssics i un bon estil que té el seu millor moment en les brillants sèries de sinònims amb què descriu un fet o un sentiment són excel·lents. 

El lector trobarà en el llibre la passió de Seva per destriar l’autèntica saviesa del frau intel·lectual. “El savi no es riu de les coses que no coneix i somriu de les que coneix”, diu. Per al meu gust, òptim. Detesta, d’altra banda, l’autoritarisme: “Els guardians de les clavegueres de l’estat s’afanyen a precipitar-hi qui n’ha destapat la trapa” o quan adverteix que “El ceptre, el fasces, el bastó de comandament, el bàcul són més que símbols, són advertències ornamentades”. I un dels temes més reiterats és el de la guerra, de la qual diu: “Només hi ha una manera decent de parlar sobre la guerra: amb horror” o quan diu que fer tedèums per una victòria militar és blasfem. 

Capítol a part  és el que dedica a les limitacions humanes: “Els defectes són com el roncar: imperceptibles per a qui els té, clamorosos per als altres” o, amb relació a la parella apunta: “Dius que m’estimes i alhora m’exigeixes que sigui com vols tu, com tu. Tu no m’estimes, tu em vols deglutir”. És crític —i es diverteix dient-ho— amb la dietètica, amb el ridícul culte al cos, amb l’asfixiant publicitat, amb la tecnologia  o amb la vanitat local: “Pot estranyar algú que el patró de Girona sigui sant Narcís?”. No acabaríem. 

I encara, ocasionalment, el seu pessimisme es radicalitza quan creu que l’home és només “Un ésser limitat, desvalgut, sol i efímer”. Observin la precisió en l’adjectivació. I tot això invita Antoni Seva a concloure “No, una altra vida no, si us plau [...] Amb una ja n’he tingut prou i massa”. El gènere de les sentències, ja ho té això. Però el gènere és tan atractiu que s’encomana i si Antoni Seva escriu “No és més feliç el gos del ric que el gos del pobre” et venen ganes d’afegir-hi “però només un, no passa gana”. Ja em passarà.