Sant Llorenç des Cardassar. Cinc dies després de la torrentada. El poble intenta guanyar de bell nou la normalitat. “Normalitat?”, s’interroga el batlle de la localitat, Mateu Puigròs, mentre distreu la mirada, durant la breu conversa mantinguda amb aquest setmanari al carrer Major de la localitat, i en veu baixa contesta: “Per ventura arribarem a tenir una relativa normalitat algun dia, però normalitat completa...”. Els punts suspensius deixen entendre la dificultat de recuperar la vida habitual d’un poble que ha patit 13 víctimes fatals, 322 cases amb destrosses diverses, 30 comerços afectats, 324 cotxes i motos per tirar... Molts de diners i patrimoni perdut. “Hi ha gent que ho ha perdut tot, absolutament tot”, deia la consellera de Serveis Socials, Fina Santiago, a EL TEMPS, en una trobada casual pels carrers.
Un dels drames
La localitat, de 8.300 habitants, presenta una clara geografia dels danys. La part alta és la menys o gens afectada. Allà on hi ha la seu de la religió catòlica i la casa del seu treballador al poble, així com les construccions més luxoses. La part baixa i propera al torrent és la més colpejada. Allà on històricament es construïen les cases modestes.
Aquest setmanari en localitzà una de les que resultà de les més agredides per la fúria de l’aigua descontrolada durant la nit del 9 d’octubre. És el número 12 del carrer Cardassar, a la cantonada amb el Major. A escassos metres del torrent. “Venia l’aigua de pertot: molta, molta, molta d’aigua. Feia tanta por! No s’ho pot imaginar, vostè, no s’ho pot imaginar...”, recorda, amb ulls plorosos, Coloma Servera. Ella hi viu —o hi vivia—, a la casa, amb el seu germà Antoni i l’altra germana, afectada per una severa discapacitat intel·lectual. Quan Coloma, que es recordava d’altres inundacions, veié com queia tanta aigua, aquell horabaixa, es preocupà i començà a observar el torrent. “Sabia que si seguia plovent així acabaria per desbordar-se”.
El torrent està encimentat i els enginyers que l’encaixonaren no degueren donar importància al fet que el carrer Major, que el travessa per un pont, té la inclinació inversa a la que hauria de ser, és a dir, la caiguda va del torrent cap a la zona més baixa del poble, cap a ca na Coloma, i no a l’inrevés, com seria lògic per ajudar a desaiguar. “Jo sabia que per això qualque dia hi hauria un gran desastre. Així que, quan veia que el torrent es desbordaria, ja sabia què ens esperava. Entre l’aigua que queia i la que ens vendria del torrent ca nostra es negaria”.
No s’equivocà. “Quan vaig veure que començava a desbordar m’entrà la por, vaig agafar la meva germana [Antoni no hi era], que estava terroritzada i cridava que no volia anar-se’n, i en els escassos minuts que varen transcórrer fins a aconseguir treure-la, que degueren ser tres
o quatre, com a màxim, ca nostra tenia ja... no ho sé, però molta d’aigua. Passant per damunt una taula vàrem sortir i fugírem com poguérem”, amb l’ajuda del germà que tot just havia arribat a socórrer-les.
Els tres germans s’instal·laren en una caseta d’eines, en un terreny que tenen fora poble, on, en el moment de la visita a la localitat d’aquest setmanari, portaven cinc dies: “Sense aigua corrent, sense llum, sense bany, sense res... tres persones així acaramullades: s’ho pot imaginar,
vostè?”, diu Antoni.
Quan, l’endemà dels fets, els donaren permís per anar a ca seva a recollir el que poguessin, es trobaren amb l’amarga sorpresa. La força de l’aigua havia arribat a ser tan i tan intensa que s’endugué molt del que hi havia a dins. I bona part del que hi quedà era del tot inservible, i els serveis de neteja dels voluntaris ho hagueren de tirar. “No ens ho esperàvem, pensàvem que trobaríem fang, tot banyat...
però mai no m’hauria imaginat que no ens quedaria res”, plora Coloma.
“Per aquest carrer [Cardassar] s’aixecà [l’aigua] fins prop dels tres metres d’alçada i, a més, n’entrava per l’altre carrer [Major, perpendicular], de forma que encara creixia més [alguns experts han dit que segurament arribà fins als cinc metres en alguns trams], a ca nostra s’enfilà fins al sòtil. Imagina-t’ho, tanta d’aigua, a tanta velocitat:
arrancà persianes, rompé portes i finestres, s’endugué mobles... és que fins i tot se’n va dur la xemeneia [estufa] de ferro que teníem, que no sé quant pesava, però molt”, conta Antoni. Per les mides que tenia devia pesar entre 100 i 120 quilos, segons la comparació feta per aquest setmanari amb els models de venda més habitual.
“No ens ha quedat res de res”, insisteix Coloma. “Passi, passi i miri quin desastre”, convida a entrar al periodista. És cert, la casa està gairebé buida. Fa una penetrant olor d’humitat. Restes de fang i les marques de l’aigua a les parets i el sòtil. A la cuina queden algunes palanganes, plats, tassons, paelles, olles... En el que era la sala,
dues cadires i una taula colpejada és tot el que resta dels mobles que hi havia. Res més. “El pitjor saps què és? Els records. No ens queda res de les fotos. Ni documents, ni un, res. Gràcies a Déu som vius”, intenta somriure Coloma. S’aferra a la seva fe a pesar de la desgràcia patida
que s’afegeix a la greu malaltia, càncer, que pateixen tant ella com son germà. La realitat dels Servera és dramàtica. I el qualificatiu no exagera gens ni mica la situació en què han quedat. “I ara, què creus que passarà?”, demana, plorós, Antoni. El periodista no sap què contestar i s’escuda en les declaracions dels polítics i les empreses
d’assegurances que han promès ajudes ben aviat. “Miri, a mi em cau bé na Francina [Armengol], però, quan veus tant de teatre, tanta cara de falsa tristor: en [Pedro] Sánchez, els reis...; clar que agraïm l’ajuda de tothom, però sap què li dic? Fa cinc dies i aquí no ha vengut cap autoritat a ajudar-nos ni a demanar com estam”, lamenta Coloma.
Dos dies més tard, el Govern balear anuncià l’inici d’ajudes de manera immediata: uns 5.000 euros a cadascuna de les 296 famílies més afectades, les que ho han perdut pràcticament tot, com els Servera; una ajuda que serà compatible amb totes les altres que rebran —incloent-hi les del mateix Govern Balear i de l’Administració espanyola, així com també les indemnitzacions de les companyies d’assegurances— i que únicament tenen per objectiu, segons explicà Fina Santiago, que puguin comprar “allò imprescindible com un llit, taula per menjar, cadires, gelera, cuina, etc.”.
Coloma i Antoni són persones grans, que estan malaltes d’un càncer molt greu, que cuiden de la germana discapacitada, i que, ara, a més, ho han perdut tot i no estan gens segurs de fins a quin punt els cobrirà l’assegurança —“fa 15 dies vingueren a cobrar, perquè pagam en mà, però no ens han telefonat encara, no”—; però, així i tot, mentre Antoni es prepara per anar fins a un dels punts organitzats pels serveis d’ajuda —de protecció civil, ajuntament, etc.— per recollir roba i aliments, intenten somriure, perquè al cap i a la fi, diu Coloma, “som vius,
gràcies a Déu i si ens n’hem sortit al llarg de la vida de tantes altres desgràcies, també ens en sortirem d’aquesta. O no ho creu també així, vostè?”.