Quan es parla dels inicis de l’escola en català al País Valencià, sempre s’al·ludeix al paper de l’Associació Protectora d’Ensenyança Valenciana. Aquesta entitat havia nascut l’any 1934, tot resseguint l’exemple de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Català. Entre els seus principals impulsors hi havia figures del valencianisme de pre-guerra com Carles Salvador, Gaietà Huguet, Enric Soler o Enric Valor. Fou des de la Protectora – com se la coneixia – que es covà la idea d’obrir una escola on la llengua vehicular fora el català, una opció absolutament inèdita aleshores. «Han estat iniciades les gestions per l’apertura de la primera escola en llengua materna i està ja a punt de resoldre’s la qüestió del lloc, gràcies a l’Escola d’Artesans», explicava Adolf Pizcueta en el Butlletí número 3 de la Protectora, el març de 1936. La capital valenciana era, en principi, el lloc triat. Aquella proto-escola, tanmateix, no va arribar a rams de beneir. L’esclat de la guerra civil fulminà aquells anhels.
Tanmateix, aquell intent per obrir una escola en llengua materna no emergia del no res. Un any abans d’oficialitzar-se la creació de la Protectora, a l'ermitori de Sant Pau d'Albocàsser, a la comarca de l’Alt Maestrat, s’havia organitzat la I Colònia Escolar Valencianista. Feia anys que institucions públiques i religioses celebraven aquest tipus de trobades estiuenques. La d’Albocàsser, però, fou la primera íntegrament en català al País Valencià. «Aquella colònia fou el preludi per a la implantació de l’escolarització en valencià», assevera a El Temps el mestre i valencianista Ferran Zurriaga. «L’estiu de 1933 aquest pobles es va convertir en el rusc de la nostra cultura», expliquen des d’Escola Valenciana. L’entitat commemorarà aquest dissabte, dins dels actes de la Nit d'Escola Valenciana, el 85 aniversari d'aquella fita. I ho farà a l'ermita de Sant Pau d’Albocàsser, allà on el 1933 va tenir lloc aquella iniciativa que advocava per una educació humanista, en contacte amb la natura i desvetlladora de la consciència nacional.
Que aquella primera colònia tinguera lloc en aquell municipi de l’interior de Castelló no és estrany. El seu principal impulsor fou el lingüista Carles Salvador, qui exercia de mestre en el veí municipi de Benassal. Signant de les Normes de Castelló (1932) i divulgador de la llengua, Salvador fou un dels activistes més notables del valencianisme en el període previ a la dictadura. Gran coneixedor de la realitat catalana, va tractar de traslladar al País Valencià tot d’iniciatives encaminades a redreçar nacionalment el País Valencià. Entre més, un ensenyament en llengua nadiua. Salvador, que havia participat l’any anterior en l’Escola d’Estiu de Barcelona, exercí de director, alhora que mestre de llengua, en aquella Colònia; Francesc Boix i Sanmartí, els ensenyava història natural; Antoni Porcar i Candel, dibuix i història de l’art; i Enric Soler i Godes, impartia gimnàstica, higiene i història del País Valencià.
Vint-i-quatre xiquets d’entre vuit i tretze anys, residents a Castelló i seleccionats per Esquerra Valencianista Republicana, van prendre part d’aquella iniciativa pionera, que bevia dels mètodes pedagògics de Célestin Freinet. Despertar la curiositat dels alumnes; aprendre a través de l’experiència; fomentar la cooperació; atendre les necessitats afectives dels menuts... eren alguns dels eixos bàsics sobre els quals girava aquella experiència pedagògica. Per poder-se celebrar, foren igualment essencials l’impuls de Gaietà Huguet i la Societat Castellonenca de Cultura, així com el suport econòmic del Ministeri d’Instrucció Pública, que, en plena república, volia mostrar signes envers les sensibilitats nacionals perifèriques.
«(...) De les reflexions que feren aquells mestres de l’equip que va portar endavant el desenvolupament de la colònia, van nàixer la idea i la necessitat de crear una escola valenciana, una mena d’escola pilot, per tal de poder argumentar i assenyalar les orientacions didàctiques pertinent per a anar introduint la llengua materna, poder consolidar-la com a llengua d’ensenyament i mostrar l’experiència a la resta de companys», escriu el filòleg i sociolingüista Vicent Pitarch a La pràctica d’unes teories didàctiques renovadores. Per als xiquets, doncs, fou una estança i una convivència d'un mes; per al valencianisme la certesa que treballar des l'escola era essencial per redreçar les consciències. La guerra, primer, i la llarga foscar del franquisme, tanmateix, anihilaren tots aquelles esperances.