Sense fer gaire soroll, però sobrevivint a la cartellera des que es va estrenar ara fa uns dies, La mesita del comedor, el primer llargmetratge en solitari del terrassenc Caye Casas —que es va donar a conèixer amb Matar a Dios (2017), codirigida amb Albert Pintó—, és un d’aquells exemples de com es pot arribar a sacsejar l’espectador amb poquíssims recursos i un pressupost de mínims, però amb la convicció que dona saber què vols explicar i de quina manera. La pel·lícula, que ha tingut un llarg i aplaudit recorregut per festivals internacionals de gènere, aviat s’escapoleix de l’etiqueta —i del previsible— per mostrar-nos que els arguments i escenaris d’acció del terror són molt amples.
La mesita del comedor és una pel·lícula incòmoda de la qual val més no saber-ne gairebé res de l’argument abans d’entrar-hi. Ens regirarà, perquè hi passaran coses paralitzadores i perquè hi veurem l’horror més terrible i angoixant, aquell que ens farà voler apartar la vista. El gran mèrit és fer-ho d’una manera gens glamurosa, d’estar per casa, en un barri amb parcs i supermercats reals i ordinaris, en una casa de parets amb gotejat i quadres bucòlics de gust dubtós. La primera escena ens situa en una botiga de mobles que és la hibridació perfecta entre Ikea i el Galerías del Tresillo més greixós. Allà coneixerem els protagonistes, Maria i Jesús, de nom tan indicat en aquestes dates —amb el missatge religiós com a subterfugi juganer—, una parella que acaben de ser pares i que no passen pel seu millor moment, com testimonia el conflicte per l’adquisició d’una tauleta de menjador que ell s’ha encaparrat a comprar. I que els canviarà del tot la vida, un cop ja siguin a casa, en un recorregut agosarat que va de l’humor negre a la tragèdia cruel.
Les interpretacions saben adoptar el to que requereix cada escena d’un film inclassificable, en inici una aparent comèdia costumista familiar amb molta mala bava i que deriva en una història insuportable que ens és explicada, quan l’angoixa ja és irreversible, amb el recurs del primer pla, de la suor i l’infern, de les pauses que encadenen silencis. La vulnerabilitat de saber-se desemparat. Casas converteix la manca de recursos en una virtut, amb un fora de càmera incomodíssim que palesa que la realitat sempre és molt més desesperant i aterridora que qualsevol dels monstres inimaginables de la ficció. I, també, que l’ofici de fer cinema pot sobrepassar qualsevol limitació.
La mesita del comedor
Espanya, 2022
Direcció: Caye Casas
Guió: Caye Casas i Cristina Borobia
Durada: 91 minuts
Música: Jan Ekstrand i Carl-Johan Sevedag
Fotografia: Alberto Morago
Repartiment: David Pareja, Estefanía de los Santos, Claudia Riera i Josep Riera
Gènere: Terror, comèdia