Una col·lecció popular d’Editorial Base recupera els primers grans clàssics de la història de Catalunya

Editorial Base ha creat una col·lecció econòmica de format petit destinada a recuperar les grans síntesis i cròniques de la història de Catalunya, aparegudes majoritàriament durant les tres primeres dècades del segle XX, elaborades pels millors especialistes i dedicades a episodis o personatges rellevants. “Petits grans clàssics de la història de Catalunya” s’estrena amb sis títols de cop, presentats i apadrinats per un especialista de prestigi escaient. Pertanyen a l’àmbit polític, literari i artístic. L’editorial homenatja així els estudiosos i cronistes −com el periodista Josep Maria Lladó i Figueres− que van divulgar la història de Catalunya entre el gran públic durant els il·lusionadors anys anteriors a l’arribada del franquisme, amb treballs innovadors que esdevindrien clàssics.

Guifré I, d’Antoni Rovira i Virgili, llibre del 1926 que va dibuixar per primer cop un Guifré real, net de mistificacions, diu Gaspar Feliu a la presentació, enceta la col·lecció. Els títols següents són L’arquitectura romànica a Catalunya (1920), de Josep Puig i Cadafalch, una obra que situava el romànic català en l’òrbita europea, hi diu Xavier Barral; Resum de literatura catalana (1927), de Lluís Nicolau d’Olwer, introducció vàlida encara ara que reflexiona sobre el pes de l’escriptura al llarg d’un mil·lenni, hi diu Anton M. Espadaler; El moviment revolucionari a Catalunya (1932), de Felip de Solà i Cañizares, explicació de les raons del fracàs de l’acció antimonàrquica del 1930, hi diu Mercè Morales; El 19 de juliol a Barcelona (1938), de J. M. Lladó i Figueres, brillant i modern relat del fracàs de la revolta militar i Pere II el Gran (1953), de Ferran Soldevila, un àgil perfil biogràfic d’un gran coneixedor del monarca, hi diu Stefano Cingolani.

Els títols següents seran El príncep Carles de Viana (1935), de Manuel Cruells; L’humanisme català (1934), de Martí de Riquer; L’antic comerç de Barcelona (1937), d’Antoni de Capmany, en versió de J. dels Domenys, i Catalunya a Grècia (1906), d’Antoni Rubió i Lluch.

La lloable iniciativa hauria pogut arrodonir-se si els criteris d’edició haguessin estat més rigorosos. Costa, per exemple, saber l’any de la primera edició del text, que ja hauria d’aparèixer a la pàgina dels crèdits, i que cal cercar-lo entre la nota de la contraportada i la nota biogràfica de l’autor. En algun cas, com el de Pere II el Gran, sense èxit. I caldria haver unificat les notes de presentació: la del llibre de Lladó i Figueres parla més de l’autor −repetint el que ja diu la nota biogràfica− que de l’obra.