Lluís Maria Xirinacs, nascut a Barcelona el 1932 i mort a Ogassa, el Ripollès, el 2007, és el millor exemple d’activista català que usà en diverses ocasions –quatre- la tàctica de la vaga de fam com a protesta política.
Doctor en filosofia, sacerdot i escriptor, Xirinacs destacà durant els anys seixanta i setanta del segle XX per defensar la democracia i els drets humans sota la dictadura franquista amb mètodes de protesta no violents com les vagues de fam i, sobretot, la manifestació diària davant la presó Modelde Barcelona durant vint-i-un mesos per reclamar l'amnistia per als presos polítics. En efecte, deu ser la seva acció més recordada: el 24 de desembre de 1974 es plantà durant dotze hores davant la presó Model per reclamar la llibertat immediata dels presos polítics, i l’endemà igual, i l’altre i l’altre, i així cada dia durant un any i nou mesos.
El seu compromís i activisme el portà a obtenir nombrosos reconeixements internacionals durant els anys setanta, com és el cas la medalla del Consell Mundial de la Pau o la medalla de bronze de l’Associació Mundial de la Pau. També fou candidat a rebre el premi Nobel de la Pau.
Activista dels moviments cristians de base, militant de forces polítiques de l'esquerra independentista i defensor de la independència dels Països Catalans - el 1979 fou cofundador del Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional-, Xirinacs es va anar fent cada cop més conegut entre els ambients antifranquistes al llarg de la década dels anys seixanta. El 1966 el seu nom es feu conegut quan participa en la Caputxinada -la reunió de professors i estudiants de la Universitat de Barcelona que va acollir la constitució del clandestí Sindicat Democràtic d'Estudiants-, dos anys més tard, el 1968, va ser jutjat per un consell de guerra, acusat de ser l'inspirador del clandestí Front d'Alliberament de Catalunya, quelcom que li donà encara més rellevància entre l’oposició clandestina. Fou, així mateix, un del dels impulsors de l'Assemblea de Catalunya, la plataforma unitària de l'antifranquisme.
Vagues de fam
En la seva estratègia de lluita política pacífica usà fins a quatre vegades la tàctica de la vaga de fam per atreure l’atenció internacional sobre la situació dels presos polítics durant la dictadura franquista.
La més famosa de les accions de dejuni voluntari va ser la que portà a terme el 1973 quan, després d’haver estat tancat a la presó Model de Barcelona per un Tribunal d’Ordre Públic sota l’acusació de “difusió de propaganda il·legal”, iniciava una vaga de fam que es perllongaria durant quaranta-dos dies. A pesar que el règim intentà impedir a través de la censura informativa que l’acció tingués ressò públic, la realitat és que arribà a tenir una gran repercussió social. Amb la seva acció exigia la llibertat de tots els presos polítics, com ell mateix, que el règim franquista havia tancat.
Aquesta vaga no era la primera. L’any 1969 ja n’havia fet una altra a Santa Cecília de Montserrat, acompanyat de mossèn Josep Dalmau. La tercera la va protagonitzar durant les festes de Nadal del 1970, aleshores en suport als presos d'ETA que eren jutjats a l'anomenat procés de Burgos i, també, per exigir als companys de lluita que s’unissin en un front comú contra la dictadura. Poc després d’acabar l’acció de Xirinacs, el gener de 1971, es va fundar l’Assemblea de Catalunya, moviment d’unitat de tota l’oposició catalana. I el 1975 Xirinacs encara va fer la quarta vaga de fam reclamant la llibertat immediata dels presos polítics de la dictadura.