El dia que Pilar Aymerich (Barcelona, 1943) havia de fotografiar Josep Pla va rebre una telefonada de Montserrat Roig, que ja havia anat a Mas Pla a entrevistar-lo. Estava indignada i amb raó. Aymerich ho narra a La Barcelona de Pilar Aymerich, al peu de foto de les fotos de Pla: «Em va explicar que quan va acabar l’entrevista li va demanar consell, ja que ella estava començant a escriure. En Pla se la va mirar de dalt a baix i li va dir: “Senyoreta, amb les cames que vostè té no cal que escrigui”». I, a damunt, no es volia deixar fotografiar.
Montserrat Roig va sortir ben empipada i va contagiar l’emprenyamenta a Aymerich. Però es tractava d’un reportatge per a Destino i calien unes fotos de Pla. «Vaig anar al mas de Llofriu bastant picada pel que havia passat», explica Aymerich: «Quan hi vaig arribar, en sortia la masovera, i em va dir: “Nena, que portes els llibres? Puja, que el senyor Pla t’està esperant”. “Sí, senyora”, vaig respondre corrent escales amunt. En entrar a la sala, li vaig dir que era una admiradora seva i que si li podia fer alguna foto. Em va dir que sí, i després de fer-li’n unes quantes em va preguntar: “Que portes els llibres”. I jo: “Sí, senyor Pla, els tinc al cotxe”. Llavors vaig sortir, i no vaig tornar».
Aymerich tenia les fotos i una petita venjança per l’estirabot masclista de Pla. Avui dia, les paraules de Pla potser haurien estat criticades per l’entrevistadora mateixa en l’entrevista. En aquell moment, ni l’escriptora més feminista ho va esmentar. Només ho va suggerir subtilment al final del primer paràgraf: «Alguien dijo, en cierta ocasión, que es mejor no conocer nunca a los escritores que se admiran. Acaso sea verdad...»
Finalment, el reportatge de Destino va ser il·lustrat únicament amb fotos de Carlos Pérez de Rozas.
A La Barcelona de Pilar Aymerich, la fotògrafa no només fa una selecció de les obres més representatives de la seua vida professional, sinó que les contextualitza en el moment històric que van ser fetes i també en el moment vital o professional de la fotògrafa. De la mateixa manera que il·lustra les fotos de Josep Pla amb aquest text sobre Montserrat Roig i l’engany a Pla, Aymerich ens endinsa en manifestacions, obres de teatre i retrats.
L’única foto que no explica al llibre, però sí a EL TEMPS és l’autoretrat amb guants blancs que il·lustra la coberta: «Sempre he dit que substitueixo la força per la delicadesa: jo no pujo als arbres, no corro... soc una persona fràgil i sempre m’he acostat a la fotografia amb delicadesa. Per això els guants blancs».
Ella mateixa explica al llibre que no ha volgut mai semblar una fotògrafa. Això li permetia fer millor la seua faena. «Hi havia companys fotògrafs —explica a EL TEMPS— que feien dos metres, portaven botes i anaven carregats de càmeres. Jo no. Tenia molt en compte el vestuari. Segons què feia anava d’una manera o d’una altra». Aquesta versatilitat era una herència dels anys de formació dramàtica: «Jo havia sigut actriu i això em va anar molt bé per a la feina, perquè de vegades la fotografia és com una agressió. Si tu saps transmetre una empatia al fotografiat, la persona oblida aquest component d’agressió». I això incloia també el vestuari: «Si vaig a fotografiar l’abat de Montserrat, em vestiré seriosa, però si vaig a veure en Johnson al Molino aniré més desmadrada. Això fa que connectis amb la persona, que se senti més propera».
Als 17 anys, Pilar Aymerich va dir a casa —a una família de classe mitjana que vivia en una torre del Carmel— que volia fer teatre. L’oposició va ser dura, però Aymerich no volia parlar d’estudiar res més i es va matricular a l’Escola Dramàtica Adrià Gual, on va conèixer Montserrat Roig, que seria per sempre amiga i col·lega. «A mi —diu Aymerich— m’interessava molt el teatre i vaig fer els tres anys, però, després, en intentar passar al teatre professional, m’hi vaig trobar un panorama molt diferent. Nosaltres fèiem teatre polític i teatre d’avantguarda, però els teatres programaven obres d’Alfonso Paso i vodevil». Per això vaig decidir marxar a Londres a acabar la carrera de teatre. «Això devia ser el 1965 i era l’època dels Beatles, els Rolling, les manifestacions per la guerra del Vietnam. Em vaig adonar que estava vivint un moment important i que estaria bé reflectir-ho d’alguna manera. I vaig escriure al meu pare, que m’enviés una càmera —perquè jo no tenia diners per comprar-me-la». De seguida va veure que allò li agradava força. «Buscava una disciplina que pogués explicar el que estava vivint i la fotografia era perfecta: llavors vaig recordar una frase del pare que ara semblava profètica: “Quan era més petita, sempre els deia als que venien a casa: la nena mira molt, però no parla; és com un mussol”. Vaig pensar que faria de mussol».
Aymerich deixa Londres i se’n va a França, on té un oncle que treballa de fotògraf des de fa dècades. Ell li ensenya tots els trucs del revelat i li regala la primera ampliadora.
Amb aquest nou background torna a Barcelona i contacta amb la vella amiga: «Truco a la Montserrat Roig per dir-li que ja havia tornat; ella em diu que havia començat a escriure; jo li dic que feia fotografia i ens presentem a un concurs que convocava Serra d’Or. I quedem finalistes».
Segons Aymerich, aquell primer reportatge, de títol capotià, «Altres veus en altres àmbits», parlava de joves que no podien crear en el tancat món franquista: «L’Ovidi Montllor, a qui no deixaven cantar enlloc; en Josep Maria Benet i Jornet, que tenia totes les seues obres al calaix, i en Joan Lluís Marfany, que se’n va anar de lector a Anglaterra per poder treballar».
Serra d’Or encarrega nous reportatges al tàndem Roig-Aymerich i la fotògrafa comença també a col·laborar «amb Manolo Vázquez Montalbán a Triunfo, a Cambio 16 després, etc.».
Amb la Roig anaven «molt conjuntades: com que érem dues dones, ens enteníem bé, ja ens coneixíem i teníem unes claus per fer-nos entendre. Si ella veia que el personatge se sentia incòmode, tossia i jo proposava de fer una fotografia, per reconduir la situació». «Érem molt perilloses. Jo mirava la Montserrat i pensava: aquest entrevistat no s’adona del que arriba a explicar. Era d’aquelles que es posava al costat de l’entrevistat i explicaven moltes més coses que si fos una entrevista de rutina. Moltes vegades fèiem l’entrevista i després anàvem a dinar i acabàvem fent amistat amb la gent que entrevistàvem».
El llibre està dividit en capítols temàtics que recullen els àmbits on Aymerich ha acumulat més fotos: «Elles» (feminisme), «La classe obrera va al paradís» (manifestacions de classe), «Als companys» (l’antifranquisme), el retrat en si mateix («Cares»), l’arquitectura («Finestres») i el teatre («La quarta paret»).
En aquest últim àmbit, Aymerich aplegava les seues dues dèries vitals i professionals, la fotografia i els escenaris. Potser per això l’Institut del Teatre conserva 35.000 fotos d’Aymerich. «Quan va haver-hi aquí les avantguardes teatrals, a Barcelona es feien obres que no es feien en cap altre lloc de l’Estat. Hi havia Fabià Puigserver, Lluís Pasqual... tota aquesta gent s’havia format a l’Adrià Gual i els coneixia tots». D’alguna manera, Aymerich acceptava el repte de fer les millors fotos de l’escena. «Sembla que fer fotografies de teatre sigui fàcil perquè t’ho donen fet, però no: captar a la imatge el que està passant, el que poden dir... Jo, per fer la foto, parlava amb el director, veia un assaig i després feia les fotos. Havia de buscar el moment adequat. Crec que era una bona fotògrafa de teatre perquè havia fet teatre».
Però als carrers hi havia un altre teatre muntat: «En aquell moment, Barcelona era una ciutat en efervescència i la gent estava tot el dia al carrer i passaven moltes coses. Hi havia una manifestació feminista a la tarda i al matí una dels obrers de la construcció».
En moltes fotos, Aymerich explica com havia estat esperant el moment adient durant tota una manifestació: «Tenia la tècnica d’introduir-me dins la manifestació i esperar. Tu ja saps que passarà alguna cosa perquè sempre passa alguna cosa. Com en tota manifestació urbana, hi ha un començament, un punt culminant i un final. Es tracta de saber el moment per poder fotografiar-lo».
Per passar desapercebuda en un ambient tan efervescent però tan policial com el de les acaballes del franquisme, Aymerich continuava fent servir les seves tècniques dramàtiques: «En ser dona, fins a cert punt era un avantatge: no preveien que una dona pogués ser fotògrafa i passava desapercebuda. A banda que sempre anava arregladeta i no anava vestida de fotògrafa. Era una noia que passava per allà i mai em van pegar ni em van dur a comissaria. Si calia, fins i tot treia el pintallavis o la polvera, per fer veure que em maquillava i dissimular que estava allà fent fotografies».
Aymerich afirma que, més que un cop de porra, temia ser detinguda: «Passàvem por. Més que d’un mal tanto amb una porra, feia por que et portessin a la comissaria de Via Laietana. Sabies que allà torturaven i no hi estaries segura». No per ser reporters gràfics ho tenien més fàcil: «Els fotògrafs no teníem cap garantia que no acabaríem a comissaria. Cap, cap ni una. Anys després es van començar a portar acreditacions, però en aquell moment no se’n portaven, perquè ja era segur que anaven per tu. Als diaris no sortien imatges de manifestacions. A partir del 1975 i la mort d’en Franco va ser quan els diaris van començar a publicar imatges de manis».
Sempre ha pres partit. «Prenc partit, és clar. Moltes vegades ets sensible al que està passant. L’únic que has de fer és no mentir. Tindre una ètica molt forta per no mentir a favor teu».
Els temps han canviat i «ara sembla que els fotògrafs hagin de ser neutres» No. «El fotògraf té opinió i, mentre no la falsegis, pots donar la teua opinió a través de les fotografies».