Diu Sergi Durbà que ell preferiria no haver escrit el seu darrer llibre, però que l’ha escrit perquè feia temps que el cos li ho demanava. I perquè, a més, afegim nosaltres, algú havia de deixar constància de la desfeta que s’hi ressenya. Perquè mai és agradós encarar la decadència i disseccionar la desídia, però cal fer-ho per fer autocrítica i intentar no perseverar en l’error.
El llibre en qüestió es titula Trinquets trencats i és un recorregut, a mig camí entre el romanticisme i la impugnació, per quinze trinquets dispersos pel País Valencià en estat d’abandonament i, en molts casos, amb amenaça de ruïna. Aquesta, però, és només l’aparença. Perquè Trinquets trencats és, sobretot, un llibre que invita a la reflexió sobre els valencians i les valencianes, i la nostra maldestra capacitat per valorar el que ens és propi i distintiu. Un llibre que et colpeix i que, a estones, t’obliga a retirar la vista. Un llibre sobre una successió de renúncies que, com les volees, et deixen estamordit.
“Aquest no és un llibre d’esport. No! El que faig és utilitzar els trinquets per explicar el procés de degradació de la identitat valenciana. És a dir, el trinquet com a base i fonament per a explicar el procés d’empobriment i globalització al qual es veuen sotmesos els països en vies d’assimilació i extinció, com ara el nostre”, explica Durbà, que és filòleg i docent, a més d’autor de diverses obres que, com ara Costumari de records (Editorial 3i4) ja havia explorat aquests viaranys.
A través de solsides de murs, parets escorxades i galeries desballestades, l’autor desplega el neguit existencial —i insistent— de qui veu ensorrar-se un món genuí davant la indiferència de les institucions públiques i del mateix poble. El joc dels valencians, en diuen.
Els Trinquets trencats són “l’espill del que no es vol veure”, perquè són “el símbol d’una societat desnonada que abraça tradicions i costums alienes i deixa perdre, alhora, allò que la identifica”. Un patrimoni perdut que, en altres latituds, possiblement, seria motiu d’orgull.
Pilota calada
Molts dels recintes per on transita el llibre van cessar la seua activitat en els darrers quaranta anys, a mesura que l’afició llanguia. Diversos foren els factors que hi intervingueren: l’hegemonia i consolidació d’altres esports de massa (amb el futbol com a màxim referent);
“Aquest no és un llibre d’esport. Utilitzo els trinquets per explicar el procés de degradació de la identitat valenciana".
l’esgotament del model de trinquet privat que es sostenia econòmicament sobre el sistema de travesses; les dificultats per projectar-lo mediàticament... De ser joc de referència en molts pobles de la geografia valenciana a competir en desigualtat de condicions. El joc, en definitiva, tingué problemes per adaptar-se als temps contemporanis
Molts d’aquests trinquets podrien haver-se salvat, però, amb una mínima inversió pública. A voltes, en forma de compra als propietaris privats; en el cas dels recintes municipals, amb simples treballs de manteniment. No es feu, però.
Sí que es feu, per contra, en temps de l’Administració de Francisco Camps, una enorme Ciutat de la Pilota, al municipi de Montcada. El conseller Serafín Castellano, declarat aficionat al joc, en fou promotor intel·lectual. Onze milions d’euros costà la broma, a pesar que les obres quedaren inacabades i mai no ha funcionat a ple rendiment. Suficients diners per comprar i restaurar tots els trinquets del País Valencià. S’inaugurà el 2010, com una de les recialles dels temps dels grans esdeveniments. Entre mantenir el patrimoni genuí o tallar una cinta roja, s’optà pel segon.
La ferida
“Fa temps que la idea de fer aquest llibre em rondava pel cap”, explica Durbà, el qual abans ja havia publicat Colp a colp. Glosses sobre la pilota valenciana. Aficionat des de ben xicotet a assistir a partides de pilota al seu Sagunt natal, va preguntar ací i allà. David Sarasol, exjugador i director del Museu de la Pilota, va facilitar-li un llistat a partir del qual començà a treballar. En total, ha recorregut quinze trinquets, però podrien haver estat molts més. En primer lloc, perquè hi hagué persones que es negaren a ensenyar-li el recinte, perquè, al capdavall, cada trinquet abandonat és la constatació d’una desídia individual i també col·lectiva.
En segon lloc, perquè, a mesura que confeccionava el llibre, sorgien noves informacions sobre trinquets que romanien amagats sota la manta de l’oblit. D’ençà que feu la primera presentació pública del llibre, sota l’aixopluc de la Càtedra de la Pilota de la Universitat de Valencià, encara n’han emergit més. Els trinquets, d’alguna manera, també cosien el territori, de sud a nord, del litoral a l’interior. Per això, durant el seu recorregut, Durbà ha trobat molta nostàlgia dels qui rememoraven les gestes del passat i es maleïen pel present. I també un arronsament de muscles amb mirada fatalista cada volta que ell els interpel·lava amb un “i ara què?”.
Va de bo?
El viatge de Durbà s’inicià per un espai mític. No per l’espai en ell mateix, sinó pel que succeí allí. Perquè a Sagunt tingué lloc la famosa partida en què Genovés, en l’epíleg de la seua carrera, va alçar-se amb l’individual d’escala i corda davant d’un Álvaro esponerós. Aquell episodi gloriós fou l’any 1995.
Més d’un quart de segle després, aquell recinte municipal està tancat a pany i clau, davant l’absoluta despreocupació dels successius governs municipals. “Un exemple d’indiferència i desarrelament —com escriu Durbà—. (...) El que antany era un espai de joc, ara és una mena d’abocador”.
A partir d’ací comença un recorregut per Casinos, Alzira, Carcaixent, Oliva, Vilallonga, Almoines, Palma de Gandia, Algemesí, Alcoi, Rafelcofer, la Vilavella, el Villar, Alginet, l’Olleria i Tavernes de la Valldigna. La casuística és diversa. N’hi ha que s’abandonaren per construir-hi recintes nous de trinca (passa en cinc dels quinze casos. “Els nous trinquets s’han fet en polígons i en zones d’extraradi, una equivocació”, apunta Durbà) i n’hi ha en què, senzillament, es deixà de practicar.
Hi ha casos, com el de Tavernes de la Valldigna, en què el recinte ha canviat d’ús i ha esdevingut un negoci de confecció d’enagües i cancans, o el de Palma de Gandia convertit en el pati interior i verger particular del farmacèutic del poble. O casos fatídics i desgraciats com el de la Vilavella, on una solsida de la pedrera adjacent va provocar l’impacte d’una roca enorme enmig de l’escala i va liquidar l’efímera vida d’un trinquet que no feia ni cinc anys que s’havia estrenat.
Al País Valencià, alguns trinquets han passar de ser espais de socialitzaicó a espais de desmemòria.
La decadència de la majoria, però, no ha estat tan meteòrica, sinó fruit del desinterès progressiu de les poblacions locals. A Casinos, Carcaixent, Alcoi o Alzira, els trinquets de propietat particular han quedat encaixats entre carrers i carrerons, sense que cap cartelleria no avise de la seua existència, ni que siga per rememorar allò de la història local i col·lectiva. Invisibles a ulls de la població menor de seixanta anys. Records del passat per als qui un dia fruïren de les partides de Rovellet, Juliet o Eusebio. Espais de socialització —socialització masculina, caldria afegir— que passen a ser espais de desmemòria.
En altres casos, com el del Villar o l’Olleria parlar de l’existència d’un trinquet potser resultaria excessiu, perquè d’aquell recinte avui a penes no queden ni les quatre parets. I això que, en el cas del primer, fou el recinte de referència per a la comarca dels Serrans. En el cas del segon, avui en risc seriós d’enderroc.
En tots els casos, muralles escrostonades, reguerols de brutícia, llotges desballestades. Espais que foren i ja no són, i que passen a formar part d’una desmemòria col·lectiva. Perquè si bé és cert que la pilota avui continua viva (hi ha al voltant de dos-cents trinquets en funcionament), s’ha deixat pel camí part del seu patrimoni. “Hi ha els clubs, certa promoció entre els escolars, un calendari de partides... —raona Sergi Durbà—. Però tenia raó Genovés II quan va dir allò que, a hores d’ara, la pilota és el loco de cada poble. La pilota es sosté, sí, però amb uns fils molt febles i precaris”.