—A casa teníem un himne explica el retrobament d’una família (la mare i dues filles) que porten distanciades molt temps. Què li va fer triar aquest argument de bon començament?: les relacions mare-filles? La solidesa o fragilitat dels lligams familiars?
—Volia parlar de les relacions familiars des d’un punt de vista tragicòmic...
—És una comèdia dramàtica, sí.
—Em feia molta gràcia retratar una mare rara i que el llibre comencés així: “Quan jo vaig nàixer, ma mare no parlava”. I a partir d’aquí desentrellar per què no parlava i com això va afectar les filles i les relacions que s’han establert entre les germanes. I també volia descriure aquesta passivoagressivitat que es dona entre familiars. Si a una amiga li parles com li parles a ta germana, et quedes sense amiga. I les petites aliances entre dues germanes que no es poden veure excepte quan és per a criticar la mare, que després s’uneixen perquè amb ningú es poden entendre més que l’una amb l’altra, en aquest sentit. O l’aliança de la mare, amb la filla que s’assembla més a ella, contra l’altra filla.
A casa teníem un himne
Maria Climent
L'altra Editorial, 2023
208 pàgines
—Les relacions mare i filles sempre són més complicades que la de mare i fills o pare i filles?
—Depèn de cada família; he vist de tot. Però, en aquest cas, tenen una relació complicada perquè la mare és un personatge complex. De fet, una de les frases que la mare diu de tant en tant és “de vegades voldríem que l’altre fos d’una altra manera”.
—Per tant, va començar a escriure la novel·la amb el plantejament inicial de la mare que no parla i estirant el fil.
—Volia que qualsevol lector es pogués posar en el lloc de les tres protagonistes. La mare planteja el dilema de la maternitat: fins a quin punt s’ha de sacrificar pels fills, una mare? I fins quan? Ha de ser tota la vida? Als 55 anys, quan les filles ja han marxat del poble i tenen les seues vides, no pot vendre la casa i marxar? Qualsevol li donaria la raó: vagi vostè on vulgui, que ja ha fet prou. Però si et poses en el punt de vista de la Marga, veus que a aquesta xica li ha faltat un guiatge, algú que li diga: “Fes el favor de centrar-te i acabar una de les dues carreres que has començat”. I després està la Remei, que presenta altres dilemes de la maternitat. Ella s’acaba preguntant: “com és que m’ha passat això a mi, que veia tan clar del sostre de vidre i la càrrega mental?”, “per què, tenint un marit que ha estudiat el mateix que jo i treballa al mateix hospital que jo, ell té temps lliure i jo no?”...
—A més, ell té reconeixement professional, fa publicacions en revistes científiques i ella, no...
—Exacte! Quan l’espavilada era ella! Per això crec que fer una novel·la coral facilita posar-se en el lloc de totes tres. De fet, jo podria ser qualsevol de les tres en diferents moments de la vida.
—Per què va decidir narrar-ho a tres veus, amb narracions en primera persona de la mare (Erne), la filla gran (Remei) i la filla petita (Marga)?
—Va ser una decisió que vaig prendre amb la meva editora, Eugènia Broggi. Vam pensar que li donaria profunditat a l’obra i guanyaria en qualitat. Va ser una faenada, però compensa.
—Clar. És molt més complex, perquè ha de retratar els personatges amb els seus pensaments i triar quin episodi narra cadascun.
—Va valdre la pena perquè guanya en profunditat l’obra. I té més sentit. Primer només l’explicava una de les tres...
—L’havia començat amb una narradora única?
—Sí. Però quedava coixa i massa semblant a l’anterior novel·la. D’aquesta manera, me n’apartava una mica. A més, vaig estar tres anys escrivint aquesta novel·la i jo ja no era la mateixa persona quan vaig començar que quan la vaig acabar: entremig vaig tindre una criatura, amb tot l’aprenentatge que això implica. I vaig anar adquirint altres punts de vista. Si vaig començar a escriure més identificada amb la Marga, quan vaig acabar estava més identificada amb la Remei. I l’Erne era un personatge que tenia moltes ganes d’escriure perquè jo el tenia molt posat al cap, quasi com una caricatura, com un personatge de Wes Anderson.
—D’on ix aquest personatge de la mare que durant nou anys decideix no parlar?
—La idea genuïna és d’una pel·li de Wes Anderson, que és Viaje a Darjeeling (The Darjeeling Limited, 2007) sobre tres germans que no es poden ni veure, i la mare, que els ha abandonat per anar-se’n al Tibet a trobar-se. Ells fan un viatge en tren per demanar-li que torne i ella passa de tots totalment. Això em feia molta gràcia: tres homes adults que van a buscar la mama i ella els envia a pastar fang. M’agradava com a premissa. El fet que la mare no parle és una manera de portar a l’extrem una raresa o una forma de protesta. Potser hi ha lectors que això ja no m’ho compraran des de la primera pàgina...
—No sembla probable. Hi ha punts de partida més absurds.
—Penso que està justificat, després. Ma germana és psiquiatra, mon pare és metge i sé que no he dit res que no pugui estar mèdicament justificat. És cert que el mutisme selectiu és freqüent en infants i un cas estrany en adults. Però, en ficció, no és el primer cas, perquè a la pel·lícula Little Miss Sunshine el germà fa un vot de silenci perquè no pot ser pilot d’avions. Tinc un humor absurd, que crec que es nota, i tiro de bajanades així que a mi em fan molta gràcia per inspirar-me.
—Un humor que es contagia. Crea vostè una família atípica —potser totes ho són, però aquesta ho és especialment— amb tres personatges enormes, tot i que brilla amb llum pròpia la Marga, la filla petita, que se sent un poc marginada, considerada tarambana per la mare i per l’altra germana; abocada a una feina que no l’apassiona però tampoc l’obsessiona i entrebancada sentimentalment en un amor de joventut que ni ella mateixa reconeix, tot i que tots el veiem...
—Té possiblement tots els clixés de germana menuda, com la Remei té tots els clixés de germana gran portats a l’extrem. Ja buscava aquest punt caricaturitzable. La Marga és un personatge entranyable que va perduda i, en canvi, és la que acaba millor. Al llarg de la novel·la hi ha una transformació de tres personatges, que és el que buscava: tancar tres personatges en una casa al mig de la Toscana obligats a entendre’s. Els dono espai per reconèixer què és el que volen i donar-se permís per a fer-ho.
—Marga il·lustra molt bé una paradoxa: és una immadura emocionalment ,però alhora potser és més sana emocionalment que la mare i la germana.
—És que la Marga s’assembla molt a son pare i, en faltar son pare, ella se sent com si hagués perdut l’últim parlant de la seua llengua. Ja no hi ha ningú en qui es pugui emmirallar. El seu pare és més amorós que sa mare i sa germana, que són aspres. Una de les frases importants de la Marga és “em pensava que la joventut durava dues dècades i en realitat només durava vuit anys”. Però ella no s’ha compromès tan seriosament com la Remei, que s’ha hipotecat, s’ha casat i ha tingut un fill, i ara desfer tot l’entrellat és un problema. Totes tres retraten escenaris que són molt actuals. Des de la precarietat juvenil: et plantes amb 35 anys i no tens ni feina estable ni has pogut tindre fills ni saps cap a on vas...
—...ni has pogut eixir del pis compartit.
—És clar, en tens 35 i estàs compartint un pis amb estranys i preguntant-te què fas professionalment i personalment. En canvi, la Remei mostra la problemàtica contrària: ha seguit el camí marcat, ha arribat puntual a tots els llocs i tampoc té una vida plena. La felicitat no està garantida ni d’una manera ni de l’altra.
—És tan bo el personatge de Marga que ens podem plantejar si la novel·la no hauria d’estar narrada només per ella, tot i que després podem acabar valorant que el contrapunt d’Erne i Remei la fan brillar encara més.
—El que em fa gràcia és veure que cap de les tres té raó i totes en tenen una mica. I, en moltes escenes, segons com siga el lector es pot posar de part d’una o d’una altra.
—En tot cas, retrata com una família que ha estat distanciada durant anys conserva unes arrels més profundes que no s’imaginen elles mateixes.
—A la Toscana entenen d’on venen; per què la seua mare és tan rara i moltes coses que desconeixien sobre elles mateixes, els perquès de moltes incapacitats emocionals de la família. És una escena clau, que es troba cap a la meitat del llibre, i també està envoltada d’un humor absurd, perquè sobta veure com una dona que ha estat nou anys callada per voluntat pròpia ara s’ha fet conferenciant.
—Coses més rares han passat. En tot cas, aquest és un dels dos moments dramàtics que converteixen la novel·la en una tragicomèdia.
—A mi ja m’agrada. Soc conscient que al món passen coses horribles i coses boniques que s’intercalen i de vegades coincideixen. Si no t’ho saps mirar amb humor, et poden fer mal.
—Per això és més realista una novel·la amb humor que aquelles històries serioses i transcendentals sense gota d’humor.
—Que, per cert, són la majoria. A la literatura catalana tot és molt seriós i dramàtic.
—Molt sovint. No sé si és perquè ha estat mare mentre escrivia la novel·la, però al final hi ha una defensa incondicional de la maternitat i dels seus efectes en les dones.
—La de Roberta.
—Sí, la veïna italiana de l’Erne.
—Volia afegir un personatge com la Roberta, que és l’antagonista de l’Erne, totalment positiu, extravertit i mare vocacional. Ella explica com veu la maternitat i Erne s’adona que la maternitat pot tindre un costat lluminós que ella ha estat ignorant. Com diu Marga, la Roberta “és un espècimen” que elles no havien conegut mai, perquè és “una dona adulta i feliç”.
—Per què Arnes (Terra Alta) i San Gimignano (Toscana)? També hi veu en aquesta banda de la Terra Alta i el Matarranya la nostra Toscana particular?
—L’explicació de la novel·la del perquè se’n va a la Toscana és de la Marga i és una xorrada: “Ma mare va veure Bajo el sol de la Toscana i es va flipar”. Però en el meu cap m’encaixava molt que un personatge quadriculat com l’Erne volgués marxar d’un lloc com la Terra Alta a un altre lloc semblant de vins i llunyà, com la Toscana. “No vull saber res d’aquest puesto però me’n vaig a un puesto igual”. Que no és igual, que falten les muntanyes, haig de dir. Però s’hi respira un aire semblant.
—El model de llengua és molt fidel a l’accent i les formes dialectals d’Arnes, la part de la Terra Alta que limita amb el Matarranya. Prefereix sacrificar la normativa i l’ortografia que trair les variants de la llengua de la zona?
—Aquesta és una decisió que vaig prendre a Gina [la novel·la anterior] i havia de decidir si continuava amb la llengua del dialecte o no. De fet, no ho faig del tot, perquè no faig parlar igual a les tres protagonistes: la Remei, la gran, narra en estàndard, que és com ens ensenyen a narrar a Catalunya a l’escola (“parla com vullgues, però escriu així”); la mare narra sempre en dialecte, perquè entenc que, per edat, va ser ensenyada en castellà i la deixo escriure com parla, i a la Marga li deixo fer els possessius i poca cosa més. Per diferenciar les veus. Els diàlegs sí que són sempre en dialecte, perquè no tindria credibilitat, si no ho foren. Si agafo personatges d’aquí, no poden no parlar d’aquí. No és creïble. Ho faig perquè està ambientat aquí. I està ambientat aquí perquè de moment no volia abandonar el dialecte. Quan penso en gent que conec molt, parla com jo. Si jo vull transmetre veritat, per mi és més fàcil fer-los parlar com jo.