El segle XVI va ser terrible per a Menorca. Dos atacs dels turcs marcaren la vida dels menorquins durant dècades. Era relativament comú que els pirates assolassin les costes de les Balears, però el que va passar a l’illa en aquelles dues ocasions fou quelcom més que una d’aquestes incursions. I totes dues estan relacionades.
L’atac a Maó. L’1 de setembre de 1535 els maonesos veren com una flota de naus s’acostava i pensaren que era part de l’armada imperial que tornava de l’expedició a Tunísia. Ja hi havia fet escala de partida; per tant, la presumpció era del tot lògica. Així com els vaixells —una trentena— escurçaven la distància a terra, els ciutadans de Maó pogueren veure que la flotilla portava banderes imperials amb les àguiles característiques.
Com era tradició, sortiren del port dues barques, amb frares franciscans a bord, per acostar-se a la flota i donar-li la benvinguda. Però, en arribar a prop dels bucs d’avantguarda, la sorpresa fou majúscula. No era la flota cristiana, sinó una altra molt diferent, la turca.
Es tractava de l’esquadra de Khair ed-Din Barba-rossa, conegut arreu de la Mediterrània occidental per ser el principal corsari turc que assolava les costes cristianes. El seu nom atemoria per tot arreu.
Els frares tornaren a port fent tota la via que pogueren per donar l’avís d’alarma. L’autoritat ordenà tancar les portes de les murades i tothom es preparà per a la lluita. Ara bé, aquest «tothom» volia dir només uns 350 homes armats. Davant la desproporció de forces, sortiren missatgers cap a Ciutadella —aleshores la capital de l’illa—, perquè els enviessin reforços. I, en efecte, el governador ordenà reunir una força de cavalleria que formà una columna de socors, la qual inicià camí tot d’una, reclutant més reforços en totes les localitats per on passava.
Els invasors, mentrestant, havien desembarcat prop de 3.500 homes. Quan els reforços, alguns pocs centenars, arribaren prop de Maó, foren aniquilats pels de Barba-rossa. Allò omplí de pànic els ànims dels maonesos i els caps oficials de la ciutat decidiren la capitulació. Pactaren amb el cabdill atacant que el dia 5 a la tarda obririen les portes de la murada a canvi de respectar-los la vida. Les autoritats salvaren la vida, en efecte. Però els turcs entraren a sang i foc a la vila: saquejaren, assassinaren, violaren, robaren i segrestaren a voler durant un dia complet. L’endemà tornaren a embarcar, però ara amb alguns centenars de menorquins —de Maó i rodalia—, sobretot infants, que posteriorment van ser venuts com a esclaus. Mai més es va saber d’ells.
Quan la flota imperial cristiana arribà al port de Palma des de Tunísia, el 8 de setembre, amb la intenció de sortir al pas de la de Barba-rossa, en realitat el turc ja portava un dia sencer navegant cap a l’est. Salpà tot d’una en direcció a Maó i quan hi arribà, les autoritats es trobaren amb un terrible espectacle de destrucció. El virrei ordenà encausar per covardia i traïció les autoritats que havien rendit la ciutat a les forces de Barba-rossa. Foren executades un any més tard a Ciutadella.
Com a conseqüència d’aquell episodi, la corona ordenà la construcció d’una sòlida defensa per protegir l’entrada al port de la ciutat, per evitar futures incursions hostils. Unes obres, però, que hagueren d’esperar encara prou anys per ser realitat. El 1551 s’iniciaren les feines d’edificació del que seria el futur castell de Sant Felip, seguint el disseny de l’enginyer italià Hugo de Cessane —el qual morí abans d'acabar les obres i Giovanni Battista Calvis'encarregà de finalitzar-les, amb certs canvis sobre el projecte original—, i es finalitzaren el 1556.
Dos anys més tard, la nova defensa demostrà la seva vàlua en ser fonamental a l’hora de rebutjar un nou atac d’una gran flota pirata turca. Per a desgràcia de Ciutadella.
S’Any de sa Desgràcia. Just començat el mes de juny de 1558, arribaren notícies a Maó i Palma, a través dels vaixells que hi arribaven portant mercaderies i novetats d’altres ports mediterranis, que una flota turca es trobava a la part occidental de la mar i que, com sempre solia passar, tenia molt males intencions.
Les autoritats de la capital balear s’aprestaren a donar ordres d’activar les defenses davant d’una possible desagradable visita dels hostils. Així es va fer a Palma i també a Maó, on el recentment finalitzat castell de Sant Felip disposà les bateries de la més moderna artilleria apuntant cap a l’horitzó, esperant l’enemic.
El 29 de juny la flota otomana —amb el reforç de naus franceses, ja que en aquells moments França era enemiga mortal d’Espanya— intentà entrar en el port maonès. Tot d’una, els seus capitans s’adonaren de l’error. Maó ja no era la plaça indefensa que s’havia trobat Barba-rossa vint-i-tres anys abans. El foc dels defensors enfonsà un grapat de naus dels atacants. Davant la inesperada resposta maonesa, el cap dels turcs, Pialí Baixà, ordenà pujar cap al nord seguint la costa oest de Menorca.
Centenars de naus, unes 150, amb uns 15.000 homes en total, arribaren l’endemà a Ciutadella. En veure el panorama, els ciutadellencs s’adonaren que no tenien moltes opcions. O rendir-se —com alguns plantejaren— o resistir, i la majoria optà per fer front als enemics.
Pialí Baixà ordenà desembarcar suficients forces per envoltar la ciutat per terra. No li costà molt de temps. El 2 de juliol, el setge s’havia completat i s’inicià el bombardeig tant des de les naus com des de l’artilleria col·locada en llocs estratègics al voltant de la ciutat. D’una manera contínua caigueren sobre les murades i cases bales d’uns 3 quilos de pes. Els incendis incontrolats no trigaren a aparèixer, sense que els esforços dels ciutadellencs per apagar-los —a base de poalades d’aigua— resultassin efectius. Els defensors aconseguiren rebutjar els assalts per terra dels turcs, però a canvi de moltes baixes.
La situació s’anà fent desesperada al llarg dels vuit dies que Ciutadella va resistir. Sense que en cap moment aparegués l’ajuda que el cap de la ciutat, Bartomeu Arguimbau, havia demanat a Barcelona i Palma. Finalment, les autoritats hagueren de fer front a la trista realitat: s’havien quedat gairebé sense munició per a les armes de foc —els impactes de bales d’artilleria havien provocat un incendi que destruí totalment la casa de la Universitat, on desaparegueren les darreres càrregues de pólvora i bales que quedaven—, les murades estaven fetes malbé per tot arreu, el nombre d’homes per a la defensa havia minvat dramàticament i era més intel·ligent intentar un pacte de capitulació.
Així ho feren. El 9 de juliol de 1558 s’obriren les portes de la murada i una part dels ciutadellencs enfilaren el camí cap al camp i la resta s’aprestà a ser envaït per l’enemic, el qual, lluny de respectar vides i propietats, es dedicà durant tres dies complets al pillatge més sanguinari. No és debades que un dels carrers de la vila porti el nom del Degollador. Talment va ser a tota la localitat durant uns dies: violacions, robatoris, incendis i molts d’assassinats, almenys un miler... Destrucció per tot arreu.
I els ciutadellencs que havien partit creient que els respectarien la vida, s’equivocaren. Atacats pels turcs que eren a terra, centenars foren assassinats, moltes dones van ser violades i bona part acabaren captius per ser venuts com a esclaus a la llunyana Istanbul.
Però no acabà així la cosa. Els turcs no es quedaren satisfets amb l’assalt a Ciutadella i van arrasar els camps menorquins fins aproximadament on hi ha el Toro, la muntanya més alta de l’illa (358 metres), situada en el municipi des Mercadal.
Per tot on passaren mataren persones i animals, cremaren cases, propietats, carros i camps. Els càlculs fets posteriorment avaluaren que el nombre d’assassinats havia estat al voltant del 1.500, mentre que el dels segrestats per ser venuts com a esclaus arriba a prop de 3.500 —sobre una població que en aquell moment no superava les 10.000 persones.
El grau de destrucció a Ciutadella fou gairebé absolut. En dona fe que quan el governador interí, Federico de Cors, hi anà per comprovar els danys, es trobà que no pogué fer nit a la localitat perquè no quedava ni una sola casa en condicions d’allotjar-lo.
Al cap d’uns anys, el 1564, un monjo, Marc Martí Totxo, se’n va anar a Istanbul, on va residir aproximadament un any, per negociar la llibertat d’alguns dels segrestats. Dels que tenien famílies amb possibles per pagar el rescat, és clar. La majoria dels quasi 3.500 mai tornaren a l’illa.
L’impacte sobre la demografia i economia menorquina fou enorme. Es trigà dècades a recuperar la normalitat. S’hagué de repoblar amb mallorquins arribats de l’illa veïna. Aquell luctuós episodi va quedar enregistrat en la memòria col·lectiva i cada any el 9 de juliol tota l’illa, però sobretot Ciutadella, recorda s’Any de sa Desgràcia.