Què diferencia la modernitat de la postmodernitat?
La modernitat és una etapa de grans projectes. Perquè tots aquests grans projectes tinguin èxit cal fer, això, allò i allò altre per arribar-hi i, en conseqüència, obtindrem la societat perfecta. La ciència és el mateix: fent això, allò i allò altre obtenim la veritat absoluta. El postmodernisme s’adona que tots aquests projectes sempre comporten certs problemes i acaben en desastre. La Revolució Francesa acaba amb caps tallats sota la guillotina, el comunisme acaba en els pogroms, el nazisme, per descomptat, en l’Holocaust. Tots aquests grans projectes són terribles. El postmodernisme, mencionat per primer cop per Lyotard, diu que potser això no és bo, que és millor no fer això, no fem aquests projectes. Per contra, mirem què hi ha al món per veure què està passant. Deixen d’un costat els relats ideològics i se centren, millor, en modificacions menors o narratives minoritàries. El model que proposa Lyotard és el de l’arxipèlag.
Quin és aquest model?
Imagina que vas en un vaixell i veus que hi ha tot d’illes, cadascuna amb les seves normes. A la modernitat, una d’aquestes illes és la veritat absoluta. Però, ara entens que cada grup de persones té les seves pròpies regles, els seus conjunts de coses que són veritat i els que no. Cap d’aquestes són necessàriament millors o pitjors, només diferents. Lyotard diu que hem d’anar entre aquestes illes, però mai quedar-nos a cap d’elles, és millor mesurar les diferències entre elles. Aquest és el postmodernisme d’esquerres. El postmodernisme de dretes té com a principal representant a Fukuyama. Ell diu que totes les ideologies han perdut i només en queda una: el capitalisme, la democràcia liberal, Amèrica. Ell diu que no hem de creure més en aquestes històries. Però, si per Lyotard és perquè són perilloses, per Fukuyama és perquè només en queda una al ring, el neoliberalisme.
Tenen res en comú els dos models?
El que tenen en comú totes dues visions és el fet de no voler pensar cap al futur, no projectar noves alternatives sobre com el món ha de ser. Perquè no volen o perquè creuen que no han de fer-ho. Per això, la gent quan parla de postmodernisme parla de l’esgotament de la imaginació històrica o d’algunes menes de futur. A Realisme capitalista, Mark Fisher diu que és més senzill imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. És aquesta mena de lògica. Tony Blair és postmodern quan diu que no hi ha esquerres ni dretes, només centre. També Margaret Thatcher dient que no hi ha alternativa. Els punks ho són quan diuen que no hi ha futur, però també els grunge quan ploren perquè només hi ha l’ara i l’aquí. Però, també el Vengaboys perquè diuen que tot és ara i l’aquí i, per tant, fem festa i follem. Tots se centren en el que el filòsof Frederic Jameson anomena sentit de final.
Per què diuen al llibre que el postmodernisme ha mort?
No penso que sigui mort, necessàriament, però ja no és dominant. Raymond Williams parla de les estructures de sentiment. Ell diu que en un lloc o moment hi ha una mena de sentiment que és compartit per més d’una persona. Hi ha múltiples persones que sent alguna cosa que és a la vegada estructural i un sentiment. A Escòcia hi ha whisky fet al costat del mar i whisky fet a les terres altes. El primer és més salat que el segon, tot i que tenen els mateixos ingredients, perquè hi ha sal en l’aire. Això és el sentiment estructural, una cosa que està en l’aire. Quan parlem de metamodernisme, intentem veure què és això que hi ha a l’aire. Quan jo era petit, el postmodernisme era el que surava en l’ambient. Aquesta és la meva generació. Encara sento molta afinitat amb això. M’agrada Seinfeld i aquesta mena de comèdies. Però, després hi ha un canvi.
Com és aquest canvi?
Majoritàriament, el canvi és explicat per tota mena de canvis polítics: pel creixement de les desigualtats sociopolítiques en termes econòmics, però també d’opressió de les persones; canvis en les polítiques globals, amb la pujada de la Xina i l’Índia, que fan que Occident no sigui ja el gran centre on tot passa; el canvi climàtic, molt important, perquè diu a la gent que pensa que és el final de la història, que el món s’enfonsa al seu voltant i els pregunta què pensen fer. Tenim els canvis polítics i climàtics, però també la crisi de Lehman Brothers de 2008 que diu a tota una generació de nens occidentals una cosa que tothom que no era occidental ja sabia des de feia temps: que el capitalisme no és just i no és bo per tothom, que té guanyador i perdedors, explotats. Després, hi ha un canvi generacional. De la generació X a com vulguis dir a la nova generació.
Com afecta això?
Cada generació lluita amb les anteriors. En la generació anterior tot és sobre ironia, cinisme i criticar. La nova generació respon. Volen parar. Volen ser sincers. No hi ha una raó política o material. Simplement, diuen que ja n’han tingut prou de Bret Easton Ellis i de Michel Houellebecq, volen ser sincers. El tercer factor són les xarxes socials. Twitter permet a qualsevol tenir una veu, per bé o, probablement, per mal. Això fa possibles altres formes d’organitzacions. Aquestes tres coses, el canvi tecnològic, generacional i material, actuen conjuntament per crear un canvi en l’estructura de sentiment, en aquesta sensibilitat que és en l’ambient. Però mentre sents que el món es desmunta, mentre hi ha aquests canvis materials, mentre hi ha aquest desig de canvi generacional i la tecnologia ho permet, veus un canvi: la gent vol construir nous futurs.
I aquí apareix el metamodernisme…
Tornem a la metàfora dels vaixells i les illes. El metamodernisme no és res més o res menys que ser al vaixell i, de cop, sentir que el vaixell s’enfonsa. Què fas? Has de triar una illa, malgrat que saps que aquestes illes són vàlides per igual i que hi ha diferents veritats. Com tries entre dues coses que són absolutament certes? El metamodernisme és moure's, cada cop més desesperat, entre les illes per trobar el futur que funcioni per tu. Seguint una altra metàfora, el postmodernisme arracona els grans relats de la modernitat i ens deixa amb una mar de brossa de la història. El metamodernisme són infants unint coses intuïtivament -perquè no saben com és el futur o què els depara- del passat. Pensen que potser una cosa pot funcionar i ho intenten. Així tens moviments polítics com els Indignats o Occupy, que tenen una part antiga i una part completament diferent. Tens obres artístiques que són manifestos o utopies, però, a la vegada, també una cosa totalment diferent.
Diu que en el canvi del postmodernisme al metamodernisme hi ha també un canvi del capitalisme. Com és aquest canvi?
No soc economista, però és important remarcar alguns canvis. El postmodernisme també és anomenat lògica cultural del capitalisme tardà. Una mena particular de capitalisme postindustrial informacional i consumista. És una nova forma de capitalisme que és global, però encara funciona amb alguns centres concrets, els antics centres. La nova mena de capitalisme pren la forma d’un veritable capitalisme global. No hi ha cap centre, no pots dir que Nova York és el centre del capitalisme contemporani. És arreu. És molt més dispers, molt més fragmentat arreu del món. És un capitalisme de plataformes. Molt basat en el model de Silicon Valley. Ja no hi ha consumidors, sinó productors-consumidors: consumeixes Facebook, però també estàs produint per elles contínuament. És sobre informació, però en forma d’intercanvis més emocionals que abans.
Com això influeix en el metamodernisme?
De la mateixa manera que el postmodernisme arriba amb noves formes de fer diners i organitzar-se particulars, el metamodernisme també ho fa amb noves formes. Les crisis que he mencionat són part del sistema capitalista contemporani. Hi ha una altra cosa important. L’altre dia veia una cosa anomenada Zoomtopia, on la gent que va crear Zoom presentava les seves idees al món. Hi havia una supersinceritat en els seus discursos. Ningú pot ser crític allà, ningú pot dubtar. De forma extremadament entusiasta. Em preguntava si aquesta gent estava bé, fins al punt de preguntar-me si estaven drogats. Tenien un entusiasme més que extremat. És una sensibilitat particular del metamodernisme. L’utilitzo com una crítica del que tenia al voltant, però el metamodernisme, en si mateix, no és una crítica. El metamodernisme és, a la vegada Donald Trump i Bernie Sanders. És la vigilància i la gent que troba maneres de burlar la vigilància. És el sentiment que es té en viure en aquest món global d’avui sota les noves condicions del capitalisme. I penso que la Covid, realment, ho va impulsar.
Com és la relació entre la sinceritat i la ironia en el metamodernisme?
Fem servir el terme de metaxy, que és d’on ve el terme de metamodernisme. És un concepte que el filòsof Plató fa servir per descriure els semidéus com Hèracles o Eros. Aquests són déus i, per tant, són immortals, i són humans, per tant, són mortals. Plató i diu que són mortals i immortals i, a la vegada, no són ni mortals ni immortals. Això causa un moviment entre totes dues coses que anomena metaxy. Jo diria que l’era moderna és entusiasme sense ironia. El postmodernisme és la inflació de la ironia. El metamodernisme és la bona disposició dels joves arreu del món per intentar ser sincers de nou perquè necessiten crear alguna cosa nova. Els cal continuar, la història no ha acabat i el món s’afona al nostre voltant. Per tant, ets irònic, però vols ser sincer. El metamodernisme és la tensió entre voler ser sincer i no poder defugir la ironia. És la voluntat de ser sincers malgrat tenir una millor anàlisi. Saben que no poden canviar el món així, però, tal vegada, ho han d’intentar. Quina altra cosa podrien fer? Volen ser entusiastes, utòpics, malgrat tenir dubtes sobre si funcionarà.
Això és el que anomena postironia?
Lee Konstantinou fa servir aquest terme. Nosaltres també ho anomenem naïfisme informat: vols ser naïf, però a la vegada tens la informació. Com les pel·lícules de Wes Anderson. Altres fan servir utopisme pragmàtic. Es pot resumir en la frase “ho sé, però, tanmateix…”.
Quin és l’impacte social d’aquesta manera de fer?
És arreu. Això és clau. És una manera particular d’interactuar amb el món. Si has crescut mirant pel·lícules o sèries realment cíniques i iròniques com Seinfeld, veus el món de forma diferent que si has crescut mirant Modern Family, Community o Arrested Development. En el primer model, creus que la gent és dolenta o indiferent. En el segon model creus que la gent intenta fer-ho tant bé com poden encara que s’equivoquin. Això té un impacte enorme. Ho veiem ara amb polítics com Obama o Sanders que per mi són exemples metamoderns. O el relativisme absolut de Trump. O la nova manera de vincular-se de Sanders. Tots són exemples de metamodernisme. Diria que el metamodernisme ve després del metamodernisme. Estudiant-lo, estem descrivint un impacte que ja està passant. El fet que la majoria dels meus alumnes es preocupin pel medi ambient molt més que jo quan creixia o que es manifestin molt més del que fèiem als noranta. El fet que ells creguin que cal fer un futur nou és quelcom diferent. Que la gent especuli què passarà després de tot això té un impacte.
Mentre llegia el llibre, tenia la sensació que la paradoxa hi és molt present. Això està vinculat al metamodernisme?
Diria que tot és sobre aquesta tensió entre oposats aparents. El metamodernisme és una renovació de la manera de fer moderna, però a la vegada és el dubte postmodern, el cinisme i la ironia sobre el món. Si ara em dius que canviaràs el món, jo et diré que no crec que això passi. I ho saps, però; tot i això, ho vols fer. És exactament aquesta pressió. Estàs intentant moure’t desesperadament entre les diferents illes. És com llegir un post d’un amic a Twitter dient que creu en això i allò altre i després algú li respon dient-li que és un idiota i que la veritat és una altra i tu penses que potser té raó. Et mous entre aquests dos pols. Vols prendre decisions, però trobes complicat fer-ho.
Quin és el rol de l’ego i l’autoconsciència en la metamodernitat?
És una bona pregunta. No sé si tinc una resposta. Si pensem en els projectes moderns, veiem que l’individu es posa al servei dels projectes. En el postmodernisme diuen que l’individu és un ésser social i, per tant, que el que fa és jugar un rol en la societat: no ets la mateixa persona amb els teus pares que ara amb mi o que amb els amics al bar. El postmodernisme ofereix una natura contextual de l’individu. Potser no hi ha un “tu mateix” dins teu, sinó que allò que performes és el teu “jo mateix”. Això és el que diu Judith Butler. El metamodernisme és una reassumpció que hi ha alguna cosa dins teus, però no és res que puguem provar empíricament. Hi ha un retorn a les identitats fortes, la gent vol ser així o aixà i vista d’aquesta manera. Es torna a absorbir el jo mateix, un jo social, però com un jo essencial. No crec, a diferència d’alguna gent que també ha escrit sobre metamodernisme en altres contextos, que això vulgui dir que esdevinguem millors individus o que la consciència estigui creixent. No crec que ens convertim en millors persones. Només cal mirar què passa al món, el que passa a Gaza o Ucraïna, no estem esdevenint millors persones.
En un moment del llibre, diuen que la postironia és atractiva per les empreses neoliberals. Com ha canviat la postironia la nostra relació amb el món laboral?
La clau és que la sensibilitat del metamodernisme és molt semblant, i per això diem que és la lògica cultural d’una mena de capitalisme, en la mesura que el capitalisme de plataformes o el capitalisme 4.0 són totes versions del neoliberalisme. El subjecte que no sap on és i està intentant buscar constantment un significat, un lloc on agafar-se, per trobar el seu lloc al món i escapar del caos que experimenta, és exactament la descripció que Boltanski fadel subjecte neoliberal, el ciutadà sense descans. El metamodernisme és definitivament la lògica cultural d’aquesta mena de neoliberalisme. Està molt relacionat. A la vegada, hi ha una reflexió crítica sobre això. L’èxit inicial d’Occupy és entendre la manera com les finances funcionen, que l'única manera d’oposar-s’hi és seient, no pas movent-se, perquè el neoliberalisme se centra en el moviment i el no-descans. El metamodernisme és totes dues coses, un mirall i una reflexió crítica de la sensibilitat neoliberal. En termes laborals, veurem que veurem canvis apoderant dinàmiques com el Me Too o el Black Lives Matter que tenen voluntat de crear un món millor. Però no he fet recerca sobre això i no em sentiria còmode dient exactament com funciona.
Un dels grans temes de la postmodernitat són les idees queer. Com transforma la metamodernitat aquestes idees?
Crec que hi ha una radicalització de les idees sobre la identitat queer. Si mirem l’escola dels meus fills, ha canviat molt el que és acceptable. Hi ha una radicalització. Però, no hem d’oblidar que el postmodernisme és a la vegada una radicalització i un rebuig de la modernitat. El mateix passa ara. Es radicalitzen algunes de les orientacions queer del postmodernisme, però també hi ha una transformació. Això recau, sobretot, en la idea de performativitat. Butler diu que no tenim una ànima, però performen la il·lusió d’una ànima. Però, ara el debat gira entorn la idea que, com que performem, això ha de voler dir que hi ha alguna cosa dins nostre que ens fa dir que som així o aixà. Si un noi de deu anys diu que se sent noia, nosaltres també creiem que hi ha alguna cosa dins el noi que realment el fa sentir noia. Això és a la vegada una radicalització i capgirar alguns discursos de la postmodernitat sobre les orientacions queer. Però, de nou, això és molt clau. Com la identitat i l’autoconsciència. Però, encara no hi he pensat prou. Estic començant a fer-ho perquè crec que és important, però no et puc donar una bona resposta encara. Potser d'aquí a un any. A vegades oblidem que el postmodernisme ha estat també alliberament, per exemple en termes de drets civils o d’emancipació de les dones. No ho hem d’oblidar. Arriba perquè ens allunyem de les històries universalitzadores i permet que les narratives de les minories passin al centre. D’això, el metamodernisme veiem que se’n fa càrrec. Tanmateix, tenim la resposta. Tenim, de nou, un rebuig d’aquestes històries de gent com Jordan Peterson, com els trumpistes, que volen tornar enrere a una mena de mitologia anterior. Mai és només la part bona, també la dolenta.
Al llibre diuen que hi ha una mena de retorn dels afectes i les cures i de la profunditat. Per què?
Crec que el gir dels afectes és producte del postmodernisme, en certa manera, perquè deixa anar l’obsessió de la Il·lustració per la raó, aquesta idea estúpida que el cervell no és part del cos. El cervell, la manera com pensem, està completament encarnada. És en un cos concret que experimenta el món d’una manera concreta i no d’una altra. El canvi és entendre que pensar és sempre una activitat encarnada. És un producte de la postmodernitat i ara veiem que aquest enfocament és cada cop més important. És la idea que l’afecte és una manera molt concreta d’anar a l’encontre el món. Jameson diu que el postmodernisme és el decreixement dels afectes. Ara passa el contrari, ara és tot sobre el retorn no només de les emocions i les cures, sinó també de la idea que pensar és sempre una activitat corporal, pensem des del cos.
I pel que fa a la profunditat? A què es refereix quan parla d’un retorn de la profunditat?
El retorn de la història és també el retorn de la imaginació històrica. El postmodernisme gira entorn la fi de poder imaginar la fi del món. La gent jove diu que hem de reimaginar el futur, però no sabem com. Ara realment es preocupen del món. Hi ha un retorn d’emocions molt locals i específiques, però a la vegada la continuació del discurs postmodernisme que diu que el cervell és part del cos. El postmodernisme és sobre el pla, sobre les superfícies planes. Realment, no pots preguntar a Jeff Koons què hi ha dins els seus conills. No hi ha res dins. No hi ha res darrere la superfície. És el que diu Warhol quan li pregunten per les seves pintures: “no em pregunteu pel que hi ha darrere, no hi ha res al darrere”. No hi ha cap marca personal darrere la pintura. El metamodernisme parteix d’aquesta premissa. Parteix de la idea que el món és pla, que tot és una representació o un model més que una realitat. Però, després intenta trobar com crear profunditat a partir d’aquestes simulacions. Borges, l’escriptor argentí, fa aquesta metàfora dient que el mapa precedeix el territori. El mapa és tan gran que ja no veiem més el territori, només veiem el mapa. El metamodernisme intenta agafar aquest mapa i intenta omplir-lo per trobar alguna mena de profunditat o sentit al darrere. Ian Cheng, un artista nord-americà, va crear un algoritme que crea una cosa diferent cada cop que polses. És més profund o té més multiplicitat del que pots pensar de partida. Tots aquests artistes intentant trobar profunditat on no hi ha res. El símil que jo faig servir per descriure això és l’snorkel. El modern és el bussejador que vol capbussar-se i trobar una cosa concreta. El postmodern és un surfista que es queda a la superfície i no vol entrar a la profunditat perquè tot és un efecte de la superfície, perquè no tenim un inconscient, no tenim una ànima, tot és performance. El metamodernisme és l’snorkel. Ets just per sota de la superfície del mar i mires cap a baix. No pots abandonar la superfície, però veus o creus que hi ha alguna cosa a sota. Estàs intentant crear profunditat, però no saps com i fins creus que és impossible.
Per què diu que aquests intents són desesperats o il·lusoris?
Crec que són intents que venen del desig generacional de diferenciar-se de la generació anterior. Però crec que són, també, cada cop més desesperats perquè la raó per la qual molta gent està intentat crear nous futurs, o trobar noves profunditats o donar sentit a les seves vides és perquè senten que el món s’afona perquè no poden trobar cap alternativa. Per això la gent creu en teories de la conspiració, perquè volen crear un ordre al seu voltant que els funcioni. El món és tan caòtic i tan complex que els cal simplificar-ho en una mena d’història que doni sentit al seu món. Ve de la desesperació, com el mariner navegant entre illes. Si creus que la teva barca s’enfonsa, vas d’una illa a l’altra fins que s’enfonsa. Un darrer moviment desesperat. Hi ha el desig de crear un futur, però també la certesa que no podran crear un bon futur.
Hi ha una mena d’ansietat en aquest moviment?
És un optimisme ansiós. Hi ha optimisme, però ve de l’ansietat. No crec que la generació actual sigui molt afortunada. És una generació superansiosa, però no és una ansietat que els paralitza, sinó que els força a prendre partit.
Com creu que el metamodernisme ha canviat l’art i la comèdia?
Pel que fa a l’art, veiem un retorn dels manifestos, de la comunitat i del que és artesanal, d’una mena de fes-t’ho tu mateix artesanal. Intentar el millor amb els materials que tens. Molts artistes estan intentant fer coses amb materials que no estan entrenats per utilitzar, però que intenten fer el millor amb els productes que sobren. No hi ha res nou aquí, no és metafísica, no pots crear del no-res, has de treballar amb els materials i intentar que tinguin sentit junts. Alguns artistes intenten meticulosament, gairebé com els antics inventors, posar noves coses juntes. Després pot o no pot funcionar. Pel que fa a la comèdia, diria que hi ha un retorn a la candidesa informada. Modern Family, Parks and Recreation, Community estan molt en la línia de comèdies com Seinfeld o els Simpson, però, a la vegada valoren els seus personatges pel cor que tenen. Sempre tenen el cor calent. Sí, són crítics, però sempre s’entén que aquesta gent intenta fer el millor. L’èmfasi és en què la gent ho intenta, ho vol fer millor encara que fracassi.