Sánchez fa diana

És dimarts al migdia, no queden ni tres hores per a la votació de la llei d’amnistia al Congrés dels Diputats i en un despatx de la seu socialista de Ferraz cinc persones també parlen d’amnistiar gent. D’una altra amnistia. De sobte —toc, toc!—, toquen a la porta. I la porta que s’obre… És Pedro Sánchez, que està a punt de perdre una votació clau a l’hemicicle, però llueix un somriure enorme, com de Vinaròs a Oriola.

—Hola! Com m’alegra que hagueu arribat a un acord! Moltes gràcies per la vostra generositat. Ara heu de dedicar tots els esforços per a posar fi al govern de la dreta i l’extrema dreta a la Comunitat Valenciana. 

D’una banda de la taula hi ha el secretari d’organització federal, Santos Cerdán, i la seua mà dreta, l’andalús Juanfran Serrano. El tàndem que ja va obtenir, a Brussel·les, el sí de Junts per Catalunya a la investidura de Sánchez. I enfront d’ells, encara recelosos, producte de la tensió del moment, Diana Morant, Alejandro Soler i Carlos Fernández Bielsa, els tres aspirants de les primàries —programades per al 25 de febrer i amb una possible segona ronda el 3 de març— convocades per a decidir el successor de Ximo Puig al capdavant del PSPV.

Cap dels tres no està content. La ministra Morant (Gandia, Safor, 1980), que serà la nova secretària general, perquè confiava en una victòria relativament plàcida en les primàries i perquè sap que, del desenllaç dels fets, se n’extreurà la lectura que Sánchez l’ha imposada com a lideressa. Soler (Elx, Baix Vinalopó, 1972), secretari general de la província d’Alacant, exhibeix un posat trist perquè fa més d’un lustre que treballava a fons amb la missió de pilotar la federació valenciana, perquè fou l’únic dels tres que va alinear-se amb Sánchez en la seua pugna contra Susana Díaz i perquè es veia amb opcions d’èxit en una hipotètica segona volta. No obstant això, el més enfonsat dels tres és Bielsa (Mislata, Horta, 1981), secretari general a la província de València, perquè també assegurava que els números li eren proclius i perquè ambicionava el càrrec des dels temps de Naranjito i la sèrie V.

A ulls de Soler i Bielsa, precisament, Morant és la Diana de V: una alienígena maligna. No va entrar en política fins al 2011, quan en tenia trenta, captada per José Manuel Orengo per a la llista socialista de Gandia —amb Pepa Frau en el paper de scouter— de la mateixa manera que el Madrid o el Barça recluten talent jove a l’Uruguai o el Brasil.

Morant serà secretària general del PSPV —la primera de la història— amb poc més d’una dècada de militància

Sí, aquesta enginyera de telecomunicacions, ministra de Ciència des de 2021, prové d’una família obrera i tenia iaio republicà, però no va allistar-se a les Joventuts Socialistes ni ha malbaratat centenars de dissabtes i diumenges de la seua vida en actes de partit. A diferència de Soler i Bielsa, dos senyors de la guerra, ella sempre ha esquivat les batalles internes. De fet, es convertirà en secretària general del PSPV —la primera dona que ho aconsegueix— amb poc més d’una dècada de militància en la formació.

Malgrat les coincidències ideològiques en molts aspectes, mai no se l’ha considerada ximista i manté una relació calculada amb l’anomenat clan de Gandia: de proximitat evident amb Orengo i de fredor amb Alfred Boix, el seu cosí. Dues de les persones que van treballar més per propulsar Puig al capdamunt del socialisme valencià.

‘Succession’ a la valenciana

El procés que conclourà amb el relleu de Puig mereixeria una minisèrie televisiva. Una Succession a la valenciana, condensada en una sola temporada. Perquè en aquest cas també hi ha hagut girs de guió imprevistos, que han influït, i de quina manera, en el desenllaç de la trama.

La primera escena podria ser la de la nit del 28 de maig, quan la seu del PSPV va haver d’habilitar-se com a morgue. El cerimonial no va separar-se gens ni mica de l’esquema clàssic: el difunt, Ximo Puig, era vetllat per les persones més pròximes, i a poc a poc hi van anar desfilant familiars, amics i coneguts. Bielsa, del tercer grup, va trencar el protocol amb una cara que transmetia la seua alegria indissimulada per la quarta majoria absoluta a Mislata. Algú dels assistents va retreure-li obertament el semblant eufòric.

Quan Puig va comparèixer davant els mitjans, al darrere seu hi havia el secretari d’organització de l’executiva, José Muñoz, el president de la Diputació de València, Toni Gaspar, el conseller Arcadi España, la delegada del Govern espanyol, Pilar Bernabé, la secretària general del partit a la ciutat de València, Sandra Gómez, i fins i tot el conseller Miguel Mínguez, un metge que va entrar al Govern com a independent, però que també va voler acompanyar el president derrotat en aquell instant tràgic. En canvi, a la comitiva fúnebre no figurava Bielsa, el màxim dirigent del partit a la província, una responsabilitat que va assumir amb el suport dels afins a Puig.

Feia temps que Bielsa cobejava una conjuntura com aquella. A més, el recompte de la Diputació de València atorgava majoria a l’esquerra i ja s’hi veia president. Amb la influència que havia guanyat com a secretari general provincial i la que esperava tenir al front de la Diputació —l’única institució supramunicipal en condicions de retenir l’esquerra, ni que fora per una diferència exigua de 16 vots a la Vall d’Albaida— no seria fàcil que algú li plantara cara en la cursa per la secretaria general del PSPV.

Tanmateix, Bielsa sabia molt bé que Soler —el seu homòleg orgànic a la província d’Alacant— també aspirava a succeir Puig. Perquè el PSPV no sols no ha tingut cap dona a la Secretaria General, sinó que tampoc no ha tingut cap persona provinent de les comarques d’Alacant. I aquest era un dèficit que Soler —molt ben connectat amb Santos Cerdán des dels temps en què el sanchisme va sublevar-se contra Díaz— podia pal·liar.

Tot i la desfeta a les urnes, Puig va conservar l’escó de diputat i no va presentar la seua dimissió com a secretari general. Pretenia esvair els fantasmes de les guerres fratricides que van somoure el partit després de la pèrdua de la Generalitat en 1995 i que van prolongar-se més d’una dècada, amb especial virulència entre 1999 i 2000, que són el particular 36-39 del socialisme valencià.

Puig havia optat per la contemporització, però les sorpreses, com en els bons serials, no tardaven a arribar: el 14 de juliol, Bielsa no es feia amb la Diputació de València, que anava a parar al PP gràcies al vot decisiu de La Vall ens Uneix, la formació escindida del PSPV i dirigida per l’exsocialista Jorge Rodríguez, que ara cogoverna la corporació provincial amb el PP, aprova pressupostos amb l’ajuda de Vox i impulsa un partit de base municipalista aliè a les escales ideològiques del CIS.

Aquell dia d’estiu Bielsa va començar a perdre el futur congrés del PSPV. Havia transmès a Ferraz la convicció que presidiria la Diputació, però va demostrar manca de lideratge en no pilotar les converses amb La Vall Ens Uneix. En el moment decisiu, comprovant la situació de blocatge, tampoc no va plantejar un candidat alternatiu del PSPV ni va accedir a l’exigència de la formació comarcal d’ocupar la presidència en un govern tripartit amb socialistes i Compromís. Bielsa va jugar-s’ho tot a blanc o negre i va eixir negre. Qui havia de passar el dol, ara, era ell. 

Jorge Rodríguez no devia intuir que desposseir Bielsa de la Diputació aplanava el camí de la successió de Puig al sector que tant desitjava castigar

Alguns càrrecs del partit no van poder evitar de celebrar la pèrdua de la Diputació com l’opositor que guanya la plaça de funcionari. Puig havia telefonat personalment a Rodríguez per reconciliciar-s’hi i aplanar el camí al pacte, però l’alcalde d’Ontinyent va justificar la negativa a investir Bielsa per la desconfiança en el ximisme i, molt especialment, en l’anomenat clan de Gandia. Rodríguez no devia intuir que, en realitat, desposseir Bielsa de la vara de comandament provincial aplanava el camí de la successió de Puig al sector que tant desitjava castigar. Investint Bielsa a la Diputació encara hauria pogut albergar l’esperança de retornar al PSOE amb una sentència absolutòria ferma del cas Alqueria a la mà. Venjar-se així del PSPV, per contra, significava un salt al buit sense paracaigudes.

Aquell fracàs negociador va soterrar les opcions d’un Bielsa que ja era percebut amb moltes reserves a Ferraz. “Com vols ser secretari general del PSPV si has enganyat Ferraz afirmant que retindries la Diputació i no ho has aconseguit?”, va dir-li una persona del seu entorn de confiança. “No has demostrat la capacitat de lideratge necessària per a liderar el PSPV”, va afegir-hi un altre. Però Bielsa, comptant militants teòricament afins com qui obri una bossa de llentilles i comença a enumerar-les, només feia cas de la seua ambició descomunal i de les escoltetes del seu assessor àulic Alexis Barrio.

Ni la calor insofrible no va fer que Bielsa i Soler desconnectaren a l’agost. Un senyor de la guerra no fa vacances, sinó que utilitza el telèfon mòbil 25 hores al dia. Tots dos compartien dues certeses: que el seu bon feeling tenia data de caducitat —quan hagueren de dilucidar qui dels dos optava a la Secretaria General— i el nom i cognom de l’enemic a batre. No volien que Ximo Puig, el president eixint, tutelara la seua successió.

Encara al Palau, abans de la investidura de Carlos Mazón, el cercle més pròxim a Puig havia tractat de persuadir-lo de la conveniència d’exercir l’oposició i de presentar-se novament als comicis en 2027, seguint l’exemple de l’extremeny Guillermo Fernández Vara, el qual fou capaç de recuperar la Junta d’Extremadura, en 2015, després de quatre anys d’oposició al popular José Antonio Monago.

La teoria en qüestió partia de raons empíriques: el resultat del PSPV havia sigut sensiblement millor que el de la resta de federacions, amb un augment de nombre de vots i d’escons a les Corts. Ara bé, ni Puig trepitjava l’hemicicle ni es comprometia públicament a dirigir el partit més enllà del congrés previst per a la tardor de 2024.

“I si Ximo repetira?”

Els sopars del PSPV de cada dimecres són el millor termòmetre per copsar la temperatura del partit. Hi acudeixen els parlamentaris que pernocten a València —els plens comencen dimecres i acaben dijous— acompanyats d’algunes persones de confiança, com ara assessors del grup o dirigents del partit.

Quan circulava el rumor que Puig podia ser designat ministre, i fins i tot després, una pregunta va començar a fer-se repetitiva: “I si Ximo repetira?”. La pronunciaven a altes hores de la matinada —en algun local de copes— persones del seu entorn més immediat i tenia com a destinataris, sobretot, els diputats alacantins.

“I si Ximo repetira? Seria la millor opció”, responien ells mateixos a voltes. L’absència d’una alternativa sòlida a Bielsa i Soler atiava aquest desig en veu alta. Ja s’havia especulat amb els noms de Pilar Bernabé i de Diana Morant, però no emergia una contraproposta nítida per enfrontar-se al tàndem provincial. Tots els ulls estaven fixats en les negociacions i conformació del nou Govern de l’Estat.

Els telèfons treien fum. Cerdán i Soler, bons amics des de fa temps, mantenien un contacte fluid. Comptaven amb la complicitat de José Luis Ábalos, que reté prop del 10% de seguidors a la província de València i estava alineat amb Soler. Encara que Sánchez els ha anat defenestrant, l’un rere l’altre, els qui van fer-li costat en la croada de 2017 contra Díaz i l’aparell de Ferraz tenen altament desenvolupat el sentit tribal. Van veure la mort cara a cara i van retornar a la vida.

En canvi, Cerdán no volia Bielsa a la Secretaria General. De cap de les maneres. I el seu homòleg a la direcció del PSPV, José Muñoz, encara menys. Això, sumat a la indefinició del ximisme, va dur-lo a parlar amb Cerdán i Soler a fi d’explorar possibles escenaris de futur.

L’opció de Morant, proposada per Puig, va agradar un Sánchez que només va reclamar “consens”

Però tots els escenaris van precipitar-se de la nit al dia quan Sánchez, al desembre, un cop investit president de nou, va citar Puig al seu despatx. Aquest estava combinant la Secretaria General del PSPV, l’escó de senador, l’oficina d’expresident de la Generalitat —a partir de la qual vol crear una fundació— i reunions constants ací i allà. A València, Barcelona i Madrid. Per tal de justificar l’absència continuada a les Corts, que Mazón subratllava cada 15 dies en les seues intervencions parlamentàries, Puig al·legava que hi anava “quan podia”.

Sánchez, en aquella trobada a Madrid, va traslladar-li diverses propostes. La més suggestiva de totes, a ulls de Puig, la d’emigrar a París per a exercir com a ambaixador espanyol davant l’OCDE, cosa que l’obligaria a deixar de banda els escons al Senat i les Corts. L’escrit de renúncia del segon va presentar-lo ipso facto, el 18 de desembre.

En aquella conversa també es va parlar del PSPV. Més ben dit: sobretot es va parlar del PSPV. I Puig va transmetre a Sánchez una opinió molt clara:

—La persona més preparada per a dirigir el partit és Diana.

Sánchez va prendre’n bona nota. Va agradar-li el suggeriment, però va demanar-li a Puig que el consensuara amb els dos aspirants que ja escalfaven motors a la pista d’enlairament. El pla passava per consumar-ne el relleu al congrés nacional ordinari previst per a les acaballes de 2024, tot just després del federal. No obstant això, Puig va preferir que tinguera caràcter extraordinari i que fora tan aviat com fora possible. Al primer trimestre de 2024. I al febrer millor que no al març.

La convocatòria de les eleccions gallegues per al 18 de febrer i la negativa de Soler i Bielsa a renunciar-hi n’ha dilatat el calendari. Per aquest motiu, l’executiva que havia de convocar el congrés exprés va ajornar-se el 8 i el 15 de gener i no va celebrar-se fins al 22 de gener. Es tractava d’evitar unes primàries a tres.

Operació llampec

Puig anhelava una mena d’operació llampec. Sabia que Alejandro Soler tenia una força destacable a Alacant —l’any 2021 va guanyar la Secretaria Provincial contra l’alcoià Toni Francés, afí a Puig, i aquesta posició li havia permès guanyar terreny—, que havia desplegat els seus exèrcits per Castelló i que a València comptava amb la simpatia d’un abalisme delerós de reivindicar-se per enèsima vegada. “Ja se sap que, al PSPV, els morts sempre ressusciten... No passa res per estar mort una temporadeta”, afirma una persona que coneix el partit millor que sa casa.

Fernández Bielsa no li preocupava tant. En realitat, ben poc. És cert que l’alcalde de Mislata havia aconseguit —com també Soler— que Ferraz alterara les llistes al Congrés i el Senat del 23 de juliol, esborrant persones incloses per Puig en benefici de pròxims a ells dos. Però, amb els números a la mà, havia conclòs que Bielsa no representava un perill real.

Morant era, en definitiva, la via escollida per a interceptar el tàndem en qüestió. Ministra des de 2021, amb la projecció mediàtica que això comporta; dos mandats en una ciutat important com Gandia; el potencial de convertir-se en la primera dona secretària general; avalada per Sánchez i per Puig; bilingüe activa, a diferència dels seus competidors; amb una cosmovisió del País Valencià molt més ajustada a la seua realitat diversa que no la de Soler o Bielsa…

A diferència de Soler i Bielsa, Morant no covava la il·lusió innata de ser la secretària general del PSPV

Ella va rebre l’oferiment de part de Puig. Poc després Sánchez va repetir-li el mateix. A diferència de Soler i Bielsa, Morant no covava la il·lusió innata de convertir-se en secretària general del PSPV. Ara bé, des que el seu nom va eixir a la palestra com a possible successora del morellà, ha anat assajant la personalitat doble que posarà en pràctica des d’ara: la de ministra de Ciència, Innovació i Universitats que serà la futura candidata socialista a la Generalitat Valenciana.

Els darrers dies, conscient de la responsabilitat que assumirà a partir del 24 de març, quan concloga el congrés extraordinari a l’hotel Intur Orange de Benicàssim (Plana Alta), ha conversat amb persones de les diverses sensibilitats del partit per a acumular informació i conèixer experiències de tots colors. Els qui hi han parlat la veuen molt més entusiasmada que al principi de rebre la proposta de Puig i Sánchez.

Perquè, en efecte, ningú no dubta que el cap de cartell serà ella. Soler va tractar d’obtenir el plàcet de Ferraz d’un secretari general —ell— que capitanejara el partit sense haver de ser el contrincant de Mazón a les urnes. Pedro Sánchez va desestimar totalment aquesta possibilitat. Sostenia que Morant havia de compatibilitzar el lideratge del partit i la futura candidatura a la Generalitat. A la legislatura en curs, en què les votacions sempre van d’un pèl, Sánchez ha demanat a la majoria dels seus ministres que renuncien a l’escó per no haver d’estar tan sotmesos a l’agenda parlamentària, cosa que l’ha alliberada de temps. “Al PSPV no hi ha bicefàlies, som un partit seriós”, ironitza un membre de la direcció actual. “Ens calia un secretari general, no un administrador orgànic del partit que ens obligara a buscar més endavant el candidat de 2027”, afegeix.

Tot aquest soroll, però, va fer que Morant es qüestionara la conveniència de competir en les primàries. Ni Soler ni Bielsa no mostraven la intenció de fer un pas enrere. Ja no feia la sensació que estigueren prolongant l’envit a fi de tenir més pes en la futura executiva, sinó que semblaven decidits a anar a les urnes.

“Diana no és com Susana, ella sí que estava en condicions de rebre el suport massiu de les bases”, expressa una altra font. Al capdavall, tombar una ministra de Sánchez venia a ser un sacrilegi. “Amb el Govern penjant d’un fil tota la legislatura, només li calia a Sánchez una revolta contra Diana en les primàries del PSPV”, corrobora una persona que, en qualsevol cas, no veia marge per a la sorpresa.

D’acord, no hi havia marge per a la sorpresa, però feia dies que Cerdán pressionava amistosament Soler sense que aquest no claudicara. Quin era el següent pas?

La Corunya marca el camí

La convenció que el PSOE va celebrar al Palau de Congressos i Exposicions de la Corunya el cap de setmana del 19 al 21 de gener va deixar entreveure el final d’aquesta història.

—Santos m’ha dit que Ferraz vol Diana.

Alejandro Soler va ser així d’explícit en una reunió amb els seus. Des d’aleshores, totes les notícies van començar a ser negatives per als seus interessos, però tant en públic com en privat es negava a llençar la tovallola.

El fins ara aliat Ángel Franco, sancta sanctorum de l’agrupació d’Alacant, amb un nivell d’encert en les batalles orgàniques equiparable al de Carlos Fabra en la loteria, va comunicar-li pocs dies després que finalment s’alinearia amb Morant. El sector de Castelló, que pivota sobre Amparo Marco, Susana Ros, María José Salvador, Ernest Blanch i Francesc Colomer, va fer-li veure que també optaria per la ministra. Tan sols l’abalisme, a València, s’hi mantenia estrictament fidel.

Soler, que presumia haver fidelitzat més del 60% dels militants d’Alacant, corria el risc de quedar-se amb una tercera part de la província. Els 6.000 vots que afirmava tenir garantits al conjunt del PSPV —sobre un total de 18.000— començaven a desintegrar-se, malgrat demostracions de força com el sopar del 16 de desembre a Elx, la seua ciutat, on va aplegar al voltant de 500 persones que havien de passar per caixa. Cerdán, arribat de Madrid, va ser-ne testimoni.

Quan ja era obvi que Morant s’hi presentaria, tant Soler com Bielsa van anar perdent suports clau

L’i·licità sabia que es trobava davant la seua última oportunitat. La secretaria provincial li atorgava un poder com no havia tingut mai. Ni quan fou vicesecretari general amb Jorge Alarte, beneït pel sector de Leire Pajín. Aquell nucli fins i tot van plantejar-li aspirar a la Secretaria General, però va declinar la proposta. Alarte treballava en silenci de feia temps i tenia la paella antilermista pel mànec. De fet, quan Ferraz va sondejar la possibilitat de promocionar el ministre Jordi Sevilla com a nou líder del PSPV, a Alarte no van tremolar-li les cames i va anunciar públicament que optaria a ser el nou secretari general de la formació. De Sevilla, no se’n va saber més.

Fora de termini

Res a veure amb Soler i Bielsa, bon amic d’Alarte, que no van manifestar obertament el seu desig de competir a les primàries fins que Morant ja estava completament decidida a fer-ho. Les seues opcions de victòria, si de cas, passaven per l’anunci de la candidatura així que Puig, el 16 de desembre al matí, va comunicar oficialment que hi hauria un congrés extraordinari.

Guaitar fins la convocatòria oficial de les primàries, que va materialitzar-se el 27 de gener, va proporcionar un temps d’or a Morant. Què hauria succeït si els dos —units o per separat– hagueren expressat amb antelació la seua intenció de presentar-se?

“El problema de Bielsa és que, quan olora el poder, perd el nord”, assevera algú que el coneix bé. “En la distància curta és de tracte afable i xarra regularment amb persones que mai no estarem del seu costat”, certifica una militant de llarga trajectòria amb qui es veu sovint. El partit és la seua vida, i dirigir-lo, el seu somni. Però després de més de dues dècades de dedicació intensiva, continua parlant només en castellà, cosa que constitueix una barrera en segons quines comarques. Es justifica remetent-se a les arrels manxegues de la família, per bé que va créixer a Mislata i va cursar tots els estudis amb la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) en vigor. Soler, originari del centre d’Elx, sí que sap expressar-se en la llengua d’Ausiàs March, però acostuma a fer servir el castellà de manera exclusiva, perquè s’hi sent més còmode. L’entorn familiar i geogràfic de Diana Morant Ripoll no hi té res a veure.

Bielsa assegurava controlar el 70% de la província de València, però el cap i casal no estava majoritàriament del seu costat —de fet, la direcció local havia garantit a Morant un miler de vots a la capital sobre un cens aproximat de 1.500 afiliats—, i era obvi que la Safor aniria en bloc amb la ministra. A més, agrupacions clau com les de Cullera, Xàtiva, Torrent, Quart de Poblet o fins i tot Burjassot no estaven disposades a immolar-se. Bielsa patia una via d’aigua severa a la seua demarcació i tenia problemes seriosos de penetració a Castelló i Alacant.

Siga com siga, tant l’un com l’altre, tant Bielsa com Soler, van acabar registrant, el dilluns 29 de gener, les respectives precandidatures a les primàries. I van fer un clam a la militància, com Sánchez el seu dia, perquè no es deixara influenciar per l’aparell. De vesprada, a la plaça El·líptica de Gandia, Morant congregava 750 seguidors i, a diferència dels seus dos contrincants, no utilitzava el castellà. Exactament en aquest punt de la capital de la Safor, l’1 de maig de 2015, en companyia del propi Sánchez, Morant va iniciar el seu camí a l’alcaldia de la ciutat. El simbolisme de la imatge era evident.

Tots dos ja compartien una certa amistat, fruit de la coincidència de gustos musicals. Encara més: el 10 de juliol de 2014, en plena campanya federal de les primeres primàries que van dur Sánchez a la direcció del PSOE, Morant va organitzar-li una trobada a València amb dos dels membres del seu grup preferit, La Habitación Roja. La designació d’ella com a ministra no va ser suggerida des del PSPV. Sánchez i Morant ja mantenien obert un canal de comunicació.

Hores abans de l’acte de Gandia, que es preveia nombrós, la candidatura de Soler va contactar amb la de Morant. Proposaven la creació d’una comissió negociadora —dues persones de cada banda— que acordara els termes de la rendició. Poc abans de la presentació de Morant, Cerdán i Bielsa conversen per telèfon. A Ferraz ja tenen clar que vol buscar una eixida pactada. La trobada es produiria l’endemà a Madrid.

Soler i Bielsa havien subscrit un acord pel qual qui menys vots tinguera a la primera votació donaria suport a l’altre en la segona volta

Cerdán va convocar les tres parts en disputa. Arribats a aquest punt, Soler i Bielsa van fer cas omís a l’acord tancat mesos enrere —segons algunes fonts, fins i tot se li va exhibir per escrit a Morant— en virtut del qual el perdedor de la primera volta es comprometia a donar suport a l’altre en una eventual segona volta contra la ministra. Cerdán, coneixedor d’aquest pacte i poregós pel resultat sempre incert d’unes primàries, per fi va agafar el bou per les banyes.

Morant, conscient que la seua fortalesa com a secretària general dependrà de les cotes de poder que obtinga a l’executiva d’integració, va marcar com a línia roja la secretaria d’organització. Cerdán, ja habituat a la funció de mediador-relator, va suggerir que un dels dos precandidats ocupara la presidència del partit —més aviat honorífica—, i l’altre, la vicesecretaria general, tan pomposa com etèria.

Dos càrrecs aparents amb els quals Ferraz pretén circumscriure els seus moviments i desposseir-los del control de les direccions provincials de València i Alacant, que Morant, com és natural, anhela renovar amb persones de la seua confiança al capdavant. El nom de José Muñoz també va eixir a la taula. Cerdán va demanar-ne la salvació com a síndic parlamentari, com si es tractara del soldat Ryan.

Muñoz, mà dreta de Puig al partit, és l’alumne avantatjat de los Pelayos, coneguts així pel nom del carrer de València on es troba la seu local de Joves Socialistes, un viver riquíssim de càrrecs electes i assessors. “Abans era fàcil trobar gent de diferents comarques treballant a les Corts o a la seu de Blanqueries, però ara tots provenen d’allà”, es queixa un dels molts descontents.

‘The end’

“Era obvi que no hi hauria primàries, Ferraz no podia exposar una ministra a una derrota o una victòria ajustada”, explica una veterana del PSPV encara incrèdula per la manera com s’ha allargat la resolució del cas. “Entenc que tenien preocupacions més grans que les nostres primàries, però aquest episodi deixa una sensació d’ingerència terrible”, continua. “El veritable drama és que no s’ha parlat de projecte polític ni d’ideees, sinó únicament de lideratges”, opina una altra persona.

Als grups de WhatsApp de les agrupacions tampoc no falten les crítiques al pacte a tres bandes que ha evitat les primàries i ha usurpat la veu a la militància. Més enllà de les qüestions orgàniques, n’hi ha que volen un PSPV en què els 18.000 afiliats participen més activament i manifesten el seu punt de vista sobre qüestions polèmiques. Per exemple, l’ampliació del Port de València, que el Govern del PSOE acaba de validar amb l’aquiescència del PSPV sense que molts dels militants hi estiguen a favor.

Fins i tot els partidaris de Morant —i ella mateixa— fan un balanç agredolç de la negociació. Estan convençuts que hauria guanyat les primàries en primera ronda, amb més del 50% dels vots, cosa que hauria deixat en evidència tant Soler com Bielsa i els hauria afeblit amb vista a l’elaboració de l’executiva de país i la renovació de les estructures provincials. Ferraz, però, pretenia evitar l’escenari de guerra orgànica, sobretot en un territori tan probèl·lic com el País Valencià, i protegir Soler, un dels seus, per tal que no isquera massa malparat de l’embat.

I no, Morant no és una senyora de la guerra, però tenia clar que assumir la Secretaria General del PSPV requeria disposar d’un equip de la màxima confiança possible. En formaran part persones dels governs del Botànic, d’altres que habiten al grup parlamentari i alcaldes amb projecció, alguns dels quals s’havien alineat amb Soler —Rubén Alfaro (Elda)— o amb Fernández Bielsa —Darío Moreno (Sagunt)—, però també primers edils que ja li havien traslladat el seu suport explícit, com Tania Baños (la Vall d’Uixó) o Roger Cerdà (Xàtiva). I, per suposat, Pilar Bernabé, a qui no li importaria gens situar en l’àrea d’organització si el càrrec de delegada del Govern així li ho permet.

Sánchez té la sensació que ha fet diana. En primer lloc, perquè ha evitat unes primàries a tres al sempre pantanós PSPV. També, perquè per fi deixarà d’interlocutar amb Puig, amb qui la relació mai no ha sigut agradable. En tercer lloc, perquè situa al capdavant del partit una de les seues ministres, a la qual podrà concedir molt de joc amb vista a les eleccions valencianes de 2027. I, per acabar, el més important de tot: perquè dels tres candidats amb opcions de fer-se amb el lideratge de la federació valenciana, ella era la més vàlida.