Han posat Vida meva al seu nou disc. Per què escullen aquesta expressió afectuosa?
Júlia: És un concepte que té dues parts. D’una banda, la part de com et refereixes a la teva parella. És la part A del disc que és d’amor. L’altra part del concepte és “vida meva” com a pròpia vida. És la segona part del disc on tu ja et mires a tu mateixa, poses la teva vida al centre i hi ha una part d’apoderament.
Un amor propi que és també a Cançó per a mi…
Pau: És una cançó molt clau al disc. És una història cronològica i aquesta cançó és el moment en què el personatge decideix que el “vida meva” és només per ell i pot tornar a estar bé amb ell mateix. Torna a renéixer i pot tornar a arrencar el vol.
Es fa estrany dedicar-se una cançó a un mateix?
P: No. No havia passat mai, però és divertit. És un homenatge cap a un mateix. Mai ho havia fet. De la mateixa manera que he dedicat una cançó a la Júlia, també em tocava fer-me’n una a mi.
J: Veníem d’un disc, Suposo que l’amor és això, que ja era un disc dedicat a la relació. De fet, a la Cançó per a mi també hi ha una part d’agraïment als amics. Què bé que me’n començo a sortir, però també dono les gràcies a la gent que m’acompanya perquè sense ells no hauria pogut fer aquest pas.
El disc té molts moments autorreferencials sobre la vostra trajectòria com a grup. Per què?
P: Són moltes hores al dia de jornada laboral pensant en el grup i en nosaltres. Amb el grup compartim la major part d’estones del dia, sobretot a l’estiu. Aquest disc el vam acabar de fer en una època trambòlica, de concerts cada pocs dies, mentre gravàvem el disc i s’acabava d’escriure. Sortia molt natural, també, cuidar aquesta part. Tot el disc també és un homenatge a com hem crescut com a grup i com a persones, envoltats dels millors que són l’Andrea, en Cesc i en José, el nostre mànager, que són el nucli dur del projecte.
J:Sota els focus és una mica això, tot aquest procés d’anar a fer un concert, però en realitat també t’estan passant moltes altres coses. Però, també és la teva feina i una cosa que t’estimes molt. De la mateixa manera que a vegades et treu vida, perquè és cansat, també te la dona moltíssim i et pot fer sortir de l’escenari molt millor del que estaves abans.
Amb l’anterior disc ja havien tingut la sensació de créixer molt com a grup. Des de llavors a ara, s’ha disparat encara més. Com ha estat la gestió de l’èxit?
P: Molt sana. Ha sigut molt gradual. No hem tingut la sensació de sobre exposició. Sí que ho hem notat molt en créixer i tocar a escenaris més grans amb molta gent al davant: a les barraques de Sitges, al Canet Rock, a l’Acampada, al Cruïlla, a la Mercè… És molt impactant, però, al final, al matí següent aniràs a fer el cafè amb els amics de sempre i tot serà la vida normal a Sant Andreu.
J: Som gent molt senzilla.
P: No ens ha canviat la vida.
Si fins ara l’objectiu havia estat créixer, tenen la sensació que ara la prioritat és establir-se?
J: Sempre està bé créixer. Poder arribar a més persones, que la teva música l’escolti més gent, emocionar a més gent… Que t’omplin més les sales, perquè no, que també està molt bé. Però, també ens agradaria molt créixer i arribar a una estabilitat. Potser, el tema seria no decréixer. A poc a poc, com hem fet fins ara.
P: També per això hem fet apostes. Ara hem fitxat un teclista nou. Aquest any hem canviat de discogràfica amb la idea de seguir creixent. Hem fet passos perquè se’ns consideri un grup ben posicionat al panorama català.
Per què decideixen fer Sota els focus conjuntament amb en Triquell?
J: Amb en Triquell hem parlat molt d’aquest tema. És una persona que ve d’un context d’exposició a Eufòria i les primeres vegades que quedàvem hi havia molt una part mútua, terapèutica, de compartir experiències i parlar d’això. De fugir, a vegades, una mica d’aquí. Quedar a casa nostra per no quedar en un bar ple de gent. A partir d’aquestes situacions ens hem enfortit com a relació.
P: La cançó parla d’això, d’estar sota els focus davant de gent que vol gaudir i tu li has d’oferir allò pel que, d’alguna manera, ha pagat. És trobar aquestes dues meitats, l’estar malament i l’haver de fer gaudir. La conclusió final és que on millor m’ho passo a la vida és als escenaris. Al final és el que et realitza i el que et fa estar millor, tot i no estar del tot bé en algun moment.
En un dia de merda, a què s’agafen per sortir a l’escenari?
P: En la banda. Ens animem entre nosaltres. És com anar a la feina, també, a vegades.
J: I, a l’hora, és una família. Aquest temps, com a grup, també hem lluitat molt per tenir les cures al centre. Si pugem a la furgo, abans de parlar de qualsevol cosa, intentem posar-nos al dia i parlar de com estàs de veritat. A partir d’aquí, vas cuidant totes les coses que passen després. Això és el que fa que després surtis a l’escenari i estiguis més còmode.
A Twitter els hem vist comentar Eufòria i Operación Triumfo sovint. Els hagués agradat, d’alguna manera, participar d’un concurs així?
P: No, a mi no. Mai.
J: No ho sé. És un trampolí cap a teràpia.
P: Que a la teràpia està molt bé anar-hi igualment.
J: Sí, sí.
P: Però, jo no m’hi veig a un reallity show. Però, pel que és cantar, m’encantaria. Si només fos cantar.
J: Rebre les classes que reben a OT seria increïble. Però, has d’estar molt preparat per les coses que passen durant i després. Jo no sé si m’exposaria d’aquesta manera.
P: I la majoria de gent amb divuit anys, evidentment, no està preparada.
A ‘Júlia’ dius “som eterns”… després d’aquests anys, teniu ja una certa sensació de transcendència?
P: Som eterns per les cançons, sempre estaran enregistrades. Després, que la gent tingui un bon record de nosaltres és important, però la transcendència és en el fet de fer cançons que emocionin a la gent.
J: Que una cançó que va ser escrita fa deu anys, algú es pugui pensar que sempre ha estat a la seva vida perquè la té molt present.
Com ha rebut aquesta cançó dedicada pel seu germà?
J:No la vaig escoltar fins a la festa de pre-escolta. Va ser molt impactant. M’esperava que fos bonica, però va superar les expectatives. Crec que és el millor regal que m’han fet mai a la vida, sincerament. Vaig plorar tant.
Pel fet d’estar sota els focus, hi ha hagut una feina de treball de l’ego aquests anys, també?
P: Jo vaig tenir un moment just després del boom de l’Eva i la Jana on, sobretot, a nivell de xarxes, em sobreexposava molt. Crec que era perquè no tenia gens treballada aquesta part. No en sabia. Per sort, com tantes altres vegades, el meu entorn em va dir que em calmés, que tot va molt bé, però s’ha de viure de la manera més tranquil·la possible. Així ha sigut. Crec que vaig trobar l’espai per calmar l’eufòria d’aquell moment.
J: En general, després del treball personal, crec que hem arribat al punt en que els dos toquem de peus a terra. Tenim l’eufòria, que mai s’ha de perdre, perquè hem fet ara un disc que es diu ‘Vida meva’, en Pau m’ha fet una cançó increïble i estem omplint les sales. Però, a l’hora, amb els peus a terra de saber que això és feina i més feina i acompanyar-nos.
P: Ara mateix, fem més una gestió d’expectatives que d’ego. Volent-ho o no, tenim molt el síndrome de l’impostor. Veníem d’un any sense treure res. No sabem molt com anirà. Hem fet un disc molt diferent i no sabem com ho rebrà la gent. Sempre diem el mateix, el disc que traiem ara és el que ens donarà de menjar els pròxims anys. És el pilar de la nostra vida, una mica.
A cada disc s’arrisquen a fer un canvi substancial…
J: Cada disc ha sigut un canvi estètic i musical. No un canvi sobtat. Ja ho anàvem veient una mica. Si féssim sempre el mateix, la gent s’avorriria i nosaltres també.
P: Estem convençuts que anirà increïble, però no t’ho acabes de creure. Portes tant de temps esperant el moment, i jugues tantes cartes en un dia que…
J: Fa por.
P: Déu no ho vulgui, però imagina que el dia el divendres comença una guerra. De cop i volta, es para informativament tot.
J: Som una generació una mica traumatitzada per la pandèmia. Ja ens va passar que vam guanyar un premi Enderrock i després ens van enviar cap a casa. Per sort vam poder fer la gira pandèmica que ens va anar molt bé. Però, la feina que hem fet està molt ben feta i n’estem orgullosos.
P: I ja fa dos discs que estem contents amb tot el disc. Per nosaltres, és el disc de l’any. Visc des d’un punt que no hi ha res que hagi escoltat que m’agradi més que el que fem nosaltres.
J: Crec que els nervis dels primers disc són molt semblants als que tenim ara.
P: A part, hem fet un treball conceptual que no hem fet abans. El disc té sentit de principi a final. A part de feina a l’estudi, és una feina molt més gran i antiactual. Cap grup és tan romàntic com nosaltres en el sentit que ningú fa els disc com a disc ja. Tothom ho aposta tot als single.
Abans mencionava el canvi estètic que han fet. L’altre dia entrevistàvem en Cesc Hernández, que ha treballat en el vostre vestuari, i ens deia que feien un canvi per “deixar anar la part més juvenil”. Com ho veuen?
J: Sí. Portàvem un temps que ens havíem sentit còmodes amb l’estètica vintage, que va ser una aposta del disc anterior. Posant-nos aquelles americanes quan nosaltres, realment, vestíem molt punk. Són apostes que després fan que nosaltres les agafem. Ara ens venia de gust deixar la moda vintage i agafar la tendència.
P: A vestir com vestim.
J: És cert que en directe estàs fent un show i sempre vesteixes una mica més elevat. I això ens ve de gust fer-ho. Després, que en el nostre dia a dia, per les fotos, no hagis d’anar a buscar res especial. Vestir una mica com vestim nosaltres. Més madur, també. Ens venia de gust això. El que li vam dir a en Cesc quan ens va vestir pel cartell i les fotos, va ser que volíem elegància, maduresa, tendència i sentir-nos guapos.
Això vol dir que el disc també és de maduresa?
P: De maduresa, però musicalment, no. Personalment, sí. És el disc més pensat.
També hi ha una cançó dedicada a la seva mare. Com definirien el rol que ha tingut ella a Ginestà?
P: Sobretot, ha fet una cosa que no passa tant sovint: deixar-nos fer el que hem volgut. No ens ha posat expectatives a sobre. És una tia increïble, supervalenta, que ens ha inculcat els valors més meravellosos del món.
J: La sensibilitat és el que hem tret d’ella. És una persona que viu la vida amb molta passió. Nosaltres hem sortit persones molt sensibles i molt apassionades per les coses que ens agraden. Això es nota en les lletres, en quan ens referim a la gent i en com veiem el món. També aquesta part crítica. Des de petits ens ha educat amb mentalitat crítica i sempre amb els ulls oberts.
P: Ara està feliç de la vida perquè li ha arribat el moment de recollir i estar molt orgullosa de nosaltres. Viu aquest moment de sortida del disc i de concerts grossos amb entusiasme, se’n sent partícep.
J: I amb la cançó de Mama, que surt al videoclip, està molt contenta.
P: Posa like a tots els comentaris…
J: Com si ella formés part de Ginestà. I és en el moment en què estem, la nostra mare forma part de Ginestà. I la Maio, clar.
A Em bategues diuen: “Anem a la barra, sona bachata”. Ara que l’escena s’hi ha abocat, han tingut la temptació de la música urbana o els ritmes llatins?
P: A la cançó, per mi, hi ha un punt de ritme jersei que va cap aquí. Però, no hem pres cap decisió en aquest sentit. Hem fet el que ens venia de gust fer. No hem tingut referències del que s’està fent ara a Catalunya. Hem tingut referències de fora conduïdes ara pel Xicu, el nostre productor. Crec que no ens hem agafat a la música actual per triar com seria el nostre disc. Tot i que hi ha una cançó que a mi em sona molt a La Élite, que és la d’Espia de veritat. És una cosa que a Catalunya, en català, no s’ha fet. Hem picotejat una mica sense abandonar el pop.
J: I sense anar a buscar només la tendència, que és el que és perillós a vegades.
P: I provar no ens fa por, en algun moment, probablement, provarem coses que no hem fet mai.
Les espies de veritat tornen a estar de moda?
J: Mai ha deixat d’estar de moda. És una generació.
P: Els nens dels noranta som la generació de les espies de veritat. De la Clover, jo, per exemple.
J: Jo la lesbiana, no sé quina era. La del cabell negre, L’Alex.
Hi ha un punt de record de la infantesa a la cançó…
P: El que hi ha és fantasia. Si l’entens dins la cara B del disc, arriba en un punt en què el personatge decideix que li toca sortir de festa després d’una ruptura i viure una història fantàstica com la que mai hauria pogut imaginar. Està present la part especial del concepte. Em toca rebentar-me, estar molt bé, amb els amics, i arribar el dia següent al bar, menjant xurros i explicant una història sense cap mena de sentit.
“No penso llançar el teu raspall de dents”. Per deixar-ho, sou més del Bluetack d’Els Pets que del Para no verte más de la Mosca Tse Tse?
P: Sí.
J: La cançó parla d’un moment molt concret de la ruptura. Tothom passa per aquesta fase, però la gràcia és que després ho superis i puguis llençar el raspall perquè ja no hi és. La gràcia és passar pàgina, que et passin coses noves.
P: Aquesta cançó és la tristesa en la seva essència. No hi ha una part de ràbia ni de venjança. És la cruesa de l’adéu.
En qüestió de dies, han tret una cançó que es diu La meva sort vosaltres i en Cesc Freixas també. Hi veuen cap vincle entre les dues?
P: Són idees molt diferents.
J: La seva parla dels seus vint anys de carrera i la nostra és d’un moment molt actual. La nostra és un resum del disc i, potser, la d’en Cesc també és un resum de la seva carrera. És molt fort que hagi passat això. És molt maco perquè en Cesc Freixas ens va acompanyar molt al principi del projecte. Crec que segueix sent un músic al que admirem.
P: Un padrí.
J: Quan ens en vam assabentar li vam escriure perquè estàvem flipant. Ell va dir que era una casualitat molt bonica i, a nosaltres, també ens ho sembla.
A De tot el món dieu “he decidit ser feliç”. És una decisió que es pot prendre?
P: Es pot decidir prendre decisions que et condueixin a ser feliç, sobretot. Ho has de fer, però, en un moment en què la part racional de la teva persona estigui una mica per sobre del impulsos més bàsics com la ràbia, la tristesa o coses més banals. Hi ha moments en què, amb l’ajuda d’altres persones, veus que si fas això i allò altre començaràs a agafar el camí correcte cap a ser feliç. Evidentment, l’ara mateix seré feliç no existeix.
J: I que passen moltes altres coses. També és una actitud. Hi ha gent que viu la vida de manera molt negativa. Ahir un senyor ens va cridar pel carrer quan anava amb la Maio. Nosaltres vivim la vida amb una part més optimista. És una actitud, però em fa por caure en el discurs que tot es pot superar amb el positivisme.
P: Clar, hi ha gent a qui li han passat coses terribles i és molt difícil ser feliç, a vegades.
Què volen dir amb La meva sort quan diuen “he sobreviscut l’amor”?
P: És una cançó al final del disc. Al final, és una metàfora elevada o sobrepassada. No és una cosa que et pugui matar, però sí que t’ho pot fer passar molt malament. Posar aquesta frase a l’última cançó era per dir que he pogut superar tot el que m’ha anat passant, tornar a estar bé i acabar el procés arribant a conclusions com aquesta: torno a estar bé i poso la meva vida al centre, perquè puc, sobretot, i els moments tristos queden enrere.