El PSPV té el seu particular “quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”. Les direccions provincials del partit, creades manu militari des de Madrid, l’any 2008, van marcar un punt d’inflexió en la història del partit. Fins aleshores, el socialisme valencià s’havia estructurat per comarques. Des d’aquell moment, el secretari general té tres barons —no sempre afins— capaços de convertir-se en una amenaça. La celeritat amb què Carlos Fernández Bielsa i Alejandro Soler van prendre posicions després de la derrota del 28M evidencien el seu caràcter intimidatori.
En realitat, més que “quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”, potser caldria dir que “de ponent, ni vent ni gent”, o millor encara, “de Palas de Rei, ni reis ni virreis”. Perquè fou un gallec de Palas, José Blanco, qui va imposar l’estructura provincial al si del PSPV.
Qui era mà dreta de José Luis Rodríguez Zapatero no era capaç de dominar la federació gallega. Per aconseguir-ho, va decidir instaurar quatre direccions provincials que concentraren el poder atomitzat de les comarques. Era més senzill sotmetre quatre direccions que batallar a cada comarca. Es tractava d’imitar el model del PP gallec o de l’extinta UCD, en contraposició al BNG.
La jugada va trobar un pagà en el PSPV, que s’havia quedat sense secretari general de país a la tardor de 2007, després de la dimissió de Joan Ignasi Pla, i estava pilotat per una gestora, al capdavant de la qual figuraven Joan Lerma i Leire Pajín.
Al marge del PSdeG, el PSPV era l’única federació que s’estructurava comarcalment i no per províncies. I Blanco va aprofitar aquell buit de poder per a fer net. Era un dos per un. Així, en el congrés federal de 2008, poc després que Zapatero fora reelegit president del Govern amb 11.289.335 vots, el seu secretari d’Organització va acomiadar-se del càrrec amb una mesura jacobina com poques: les federacions del PSOE haurien de dividir-se, sempre, en direccions provincials. Així, les velles estructures comarcals de Galícia i del País Valencià van saltar pels aires.
Fa un parell de setmanes, els quatre secretaris generals del PSPV que més temps han dirigit el partit —Ximo Puig, Jorge Alarte, Joan Ignasi Pla i el mateix Joan Lerma— van compartir experiències en un dinar celebrat en un restaurant de València. Una de les coses en què tots ells coincideixen és, precisament, aquesta. L’element distorsionador que representen les direccions provincials en detriment d’una estructura comarcal molt més natural.
Les direccions provincials introdueixen un element distorsionador que va en detriment de l’estructura comarcal, molt més natural
Puig no és l’únic que ha comprovat, a les seues carns, el contrapès que signifiquen les províncies. Alarte, en 2011, va xocar obertament amb Francesc Colomer a l’hora d’elaborar la llista de Castelló a les Corts, i en 2017, José Luis Ábalos, al capdavant de la província de València, va erigir-se com el principal altaveu de Pedro Sánchez en la seua pugna contra l’andalusa Susana Díaz, que comptava amb el suport de Ferraz i la vella guàrdia. De fet, el primer acte de la “reconquesta” sanchista va tenir lloc a Xirivella (Horta), on era alcalde Michel Montaner, un dels afins a Ábalos.
L’estructura comarcal, evaporada en 2008, no va tardar a ser enyorada. El mateix Alarte, després dels pobres resultats del PSPV als comicis europeus de 2009, va designar una mena de coordinadors comarcals que tenien la funció de dinamitzar-les amb vista al següent cicle electoral, que arribaria en 2011. El partit estava perdent el seu múscul.
Més tard, en 2012, les comarques van retornar a la vida, per bé que completament subjugades a les províncies i amb una assignació pressupostària residual que els impedeix de tenir una activitat potent. Hi existeixen, sí, però són unes convidades de pedra en benefici de les tres direccions provincials.
Convindria liquidar-les i retornar a l’estructura pretèrita? Al País Valencià, en la majoria dels casos, la identificació amb la comarca és molt més estreta que no amb la província. La gandienca Diana Morant, que oficiarà com a secretària general en passar el congrés extraordinari del 22 al 24 de març, ja ha pogut constatar la influència determinant de les direccions provincials.
L’estructura primigènia del PSPV, adoptada al congrés de Benicàssim de 1982, era netament comarcal i va mantenir-se vigent 26 anys
En un partit tan piramidal com l’actual PSOE, en què el punt de vista del secretari general només gosa ser qüestionat —i no des d’una perspectiva més oberta— pel manxec Emiliano García-Page, costa d’imaginar una possible centrifugació del poder orgànic. Amb tot, Sánchez té confiança plena en Morant, potser l’única persona del PSPV capaç de persuadir-lo de les bondats de l’organització anterior. Ella no va conèixer-la en primera persona —milita al partit des de 2011— però compta amb nombrosos testimonis que en poden donar fe.
EL TEMPS ha volgut conèixer quina seria la predisposició del socialisme valencià davant la possible recuperació de l’estructura primigènia, adoptada al congrés de Benicàssim de 1982 i que va mantenir-se vigent 26 anys.
La veu de l’experiència
Ernest Blanch a la de Castelló, Mercedes Caballero i Carmen Martínez a la de València, i Ana Barceló i José Chulvi a la d’Alacant, saben molt bé què significa ocupar una secretaria general provincial. Blanch, Caballero i Chulvi, de 2017 a 2021, van fer-se càrrec d’una estructura ja rodada, mentre que Martínez i Barceló, entre 2008 i 2012, van haver de posar-la en marxa. Quin balanç en fan, amb la perspectiva del temps?
“Si ho analitzem bé, són massa estructures de partit”, opina Chulvi, que hi milita des de 1998 i ha estat alcalde de Xàbia (Marina Alta) durant tres mandats, entre 2011 i 2023. A ell no li importaria gens dir-ne adeu. “Si el PSOE es nega a eliminar les nostres direccions provincials, almenys caldria reformular-les, perquè l’estructura comarcal és més propera al territori i els problemes que s’hi generen”. I és que Chulvi afirma ser un “enamorat” del model PSC.
Ernest Blanch: “A Castelló hi ha comarques despoblades que tenen la direcció provincial com a principal referència política del partit”
Blanch, de Morella (Ports), forma part del PSPV des de 2004 i també es defineix com un “comarcalista convençut”. Advoca per l’eliminació de les diputacions, però sosté que l’estructura orgànica provincial resulta beneficiosa en el cas de Castelló, “on tenim comarques despoblades que tenen la direcció provincial com a principal referència política del partit”. Encara que es mostra partidari de mantenir les estructures actuals, vol que la direcció de país del PSPV “dote les comarques d’atribucions reals”.
Més enllà de les partides destinades per a organitzar algun acte esporàdic, aquestes no disposen d’un pressupost ni intervenen en cas de conflicte en una agrupació en concret. Són les direccions provincials les que actuen com a mitjancers en cas que hi haja més d’un candidat a primàries —per a evitar la votació— o qui dissol i designa una gestora en aquelles agrupacions que travessen una crisi greu.
A les llistes al Congrés i el Senat, les direccions provincials també tenen molt a dir. En les del 23J, per exemple, la proposta elevada per Puig a Ferraz va ser esmenada a Madrid, fruit de les “recomanacions” efectuades per Soler i Fernández Bielsa. En la designació dels diputats provincials, les comarques tampoc no hi tenen res a dir. L’elecció dels membres recau en les direccions provincials i és validada per Ferraz. La direcció de país, com a molt, pot emetre un informe al respecte.
Carmen Martínez, expresidenta del PSPV de València: “La direcció provincial no és necessària, la divisió comarcal és molt més vertebradora i les decisions que emanen d’ella són més compartides”
Carmen Martínez, alcaldessa de Quart de Poblet (Horta) entre 1999 i 2023, ho té claríssim: “La direcció provincial no és necessària, la divisió comarcal és molt més vertebradora i les decisions que emanen d’ella són més compartides”. Ella va entrar en el partit el 1982, sap molt bé com funcionava abans i com ho fa ara, i no en té dubte: “L’estructura actual no és operativa, no estem acostumats a funcionar així, les direccions provincials no enriqueixen l’acció de la direcció de país... Si vols conèixer la realitat concreta d’una comarca, preguntes a la direcció comarcal o als municipis en qüestió”. A més, pensa que “eliminar-les” evitaria la sensació de “contrapoder” que ara transmeten els secretaris provincials.
No comparteix aquesta postura Mercedes Caballero, que milita a València des de l’any 1999. Ella veu “lògic” que hi haja una estructura provincial “capaç de parlar amb la resta del partit”. Afirma, per exemple, que un problema al Racó d’Ademús és més fàcil resoldre’l amb la cooperació de les direccions provincials de València i de Terol que no a través de l’agrupació dels Serrans, de la qual queda massa lluny. I hi introdueix un altre punt interessant: “Com més òrgans tens, més gent hi està involucrada”. Els càrrecs orgànics d’una executiva local són compatibles amb un altre d’una executiva de rang superior, però ningú no pot formar part, alhora, de la direcció provincial i la de país.
El parer d’Ana Barceló s’orienta en aquest sentit. Exconsellera de Sanitat i actual portaveu a l’Ajuntament d’Alacant, fou alcaldessa de Saix (Alt Vinalopó) entre 2003 —quan va començar a militar en el partit— i 2011. “Províncies i comarques són perfectament compatibles, les províncies afavoreixen la interlocució amb el secretari general del PSPV”, opina ella. “Si s’eliminaren les direccions provincials de manera raonada, però, tampoc no em semblaria una mala notícia.”
Més comarcal i menys provincial
Enfortir l’estructura comarcal en detriment de la provincial, encara que hi hagen de conviure. Aquesta és la conclusió de mínims que s’extreu de tots els entrevistats. A Castelló i Alacant les direccions provincials són més preuades que a València, però a totes dues també n’hi ha que lamenten el “centralisme provincial”.
Anem a pams. Comencem pel nord. A Vinaròs, la capital del Baix Maestrat, Guillem Alsina acaba de ser desposseït de la vara de comandament fruit d’una moció de censura. Milita al PSPV des de 2011 i era alcalde des de 2019. És un ferm partidari de l’abolició de l’estructura provincial, “l’única manera de reflectir la realitat del territori”. És dels que defensa que la direcció provincial de Castelló “mira massa cap a la Plana i massa poc cap al nord”. Ports-Maestrat, que són una sola agrupació a escala organitzativa, són els grans abanderats de la comarcalització.
Ana Besalduch, alcaldessa de Sant Mateu des de 2011 i diputada a les Corts, milita al PSPV des de l’any 2000. Assenyala les comarques com “la nostra organització clàssica” i la que “representa millor el territori per la seua proximitat a la gent”. “El 85% dels municipis de Castelló tenen menys d’un miler d’habitants”, exposa, “les agrupacions comarcals són com una colla d’amics”. “Si recuperaren la força del passat seria més fàcil elaborar les llistes en aquells llocs on no tenim representació”, sentencia.
Des de Castelló de la Plana, Amparo Marco, alcaldessa de 2015 a 2023 i militant al PSPV des de 2003, sosté que “no és una qüestió de quantitat, sinó de qualitat”. “És cert que les direccions provincials esdevenen un contrapès de la direcció de país, però la de país també és un contrapès de la direcció federal”. A ella no li incomoda tant que n’hi haja, però sí que la seua ciutat forme part d’una agrupació, la de la Plana Alta, “de la qual representem el 80% de la militància”. Fa temps que reclama una agrupació comarcal exclusiva, com la del cap i casal, encara que Alacant tampoc no en disposa, sinó que s’agrupa a l’Alacantí. “El 33% de la província viu a la nostra ciutat, no té cap sentit que no disposem d’una agrupació comarcal pròpia”, insisteix.
A tocar de Castelló hi ha Vila-real, on és regidora Sabina Escrig, militant del PSPV des del 1990. Ella no percep les executives provincials —“de cap manera”— com un “contrapès”. De fet, les considera “importants i necessàries per a la coordinació i reforçament de les comarques”, però admet que aquestes haurien de rebre “més recursos per a poder actuar sobre el seu territori”.
Una altra partidària de l’estructura provincial és, igualment, l’exconsellera María José Salvador, natural de la Vall d’Uixó (Plana Baixa) i afiliada al PSPV des de 1992. Ella veu l’estructura provincial com a “compatible” de la comarcal, que també veu necessari “reforçar”. No creu que els casos de Soler i Bielsa siguen tan representatius: “Ara hi ha hagut dos secretaris generals que, legítimament, volien ser secretaris generals del PSPV, però fins ara no havia succeït mai”.
Des de 2015, l’alcaldessa de la Vall és Tania Baños, que va entrar a militar a les Joves Socialistes en 2007. “No veig cap problema amb les províncies”, diu, “però si es decidira organitzar-nos exclusivament per comarques, tampoc no em semblaria malament”.
Majoria absoluta pel canvi
A les comarques de la circumscripció de València la majoria absoluta dels dirigents consultats aplaudirien la fi de les estructures provincials, començant per la secretària general de la ciutat, Sandra Gómez, que recorda que, l’any 2013, Joves Socialistes —on ella va entrar a militar en 2003— ja va prescindir-ne
“La nostra realitat és comarcal i fem vida de partit comarcal, a València tenim poquíssima relació amb la província, parlem directament amb la direcció de país”, subratlla. “Els companys de les comarques, en canvi, han notat i molt la pèrdua de pes d’aquesta estructura”.
A tocar del cap i casal, a Xirivella (Horta), l’exalcalde Michel Montaner, que va afiliar-se al PSOE en 1989, quan vivia a Tolosa de Llenguadoc, considera la comarca “el millor nexe” i el mitjà més encertat per “conèixer les inquietuds dels veïns”. Explica que “funcionaven molt millor que no ara” i que “no passaria res” per abandonar l’estructura provincial.
Un altre exalcalde, Jesús Ros, de Torrent (Horta), militant del PSPV des de 1978, s’autodefineix “comarcalista al 100%” i fa saber que, “si s’obrira aquest debat, tindria molt clar que apostaria per incrementar la proximitat a la gent”.
L’exconseller d’Hisenda —i abans, d’Administració Pública— Vicent Soler (Rocafort, Horta), un altre dels veterans, ha expressat aquests dies, als grups de WhatsApp, la nostàlgia que sent per les comarques. “Adoptar aquesta estructura fou una errada, no reflecteix la pluralitat del País Valencià i al PP ja vam veure que constituïen un contrapoder evident per al president del partit... Com a molt, ens cal un coordinador provincial”.
Des de Requena, l’exdiputat David Calvo, que hi milita des de 2010, defensa la direcció provincial com una “agrupació d’agrupacions” que replica “l’ajuntament d’ajuntaments que és la Diputació”. Al seu entendre, però, “cal enfortir molt més les comarques i trobar-hi un equilibri”.
La diputada a les Corts Rosa Peris, de Benaguasil (Camp de Túria), milita al PSPV des de 1999, lamenta la “imposició” de les províncies i destaca la “proximitat de les comarques” com el seu gran actiu. “És més fàcil arribar a un secretari comarcal que no a un provincial”, diu.
A Cullera (Ribera Baixa), l’alcalde, Jordi Mayor, que va refundar les Joventuts Socialistes locals en 1999, no és un entusiasta de les províncies, però pensa que han de cohabitar amb les comarques, “que són al nostre ADN”.
El diputat a les Corts i secretari general de Joves Socialistes, Benjamí Mompó, a la branca juvenil des de 2011 i al PSPV des de 2014, defensa “la desaparició de les províncies” en benefici d’una estructura comarcal, “la manera com ens organitzem els valencians”. Es nota que és de Sueca (Ribera Baixa).
La mateixa opinió expressa Marta Trenzano, exalcaldessa d’Algemesí (Ribera Alta) i militant des del 2003: “No és igual una trentena de comarques que tres direccions provincials, és una estructura més pròxima i participativa... Les províncies creen líders que no són tals”.
A Xàtiva, la capital de la Costera, l’alcalde des de 2015, Roger Cerdà, militant des de 1998, opina que “el funcionament actual és bo, hi ha un cert equilibri entre províncies i comarques, que són els nostre àmbit de relació i l’esfera que m’agrada més”. Diu que no té problema a mantenir les províncies —”sobretot si reconeixen Xàtiva com la quarta província!”, ironitza— però que tampoc li importaria un retorn al model anterior. La seua companya d’agrupació i diputada, Xelo Angulo, tampoc veu malament la continuïtat de les províncies “sempre que es potencien com cal les comarques”.
A Gandia (Safor), Vicent Mascarell, militant de les Joventuts des de 1989 i del PSPV des de 1992, és el secretari d’organització de província de València, però emergeix com el gran defensor de la seua dissolució per ser “una estructura aliena a la nostra manera d’entendre el País Valencià”. “A Sòria poden tenir sentit, però ací no”, apunta.
Més oposició al sud
Al sud és on hi ha més oposició a un retorn un passat. L’alcalde de Dénia des de 2015, Vicent Grimalt, militant des de l’any 2000, no veu malament les províncies, però demana “que no siguen una oposició al secretari general de torn”. “És una estructura funcional si es fa servir com toca”, opina.
Mayte García Madrid, de l’Alfàs del Pi (Marina Baixa), militant des de 2007, tampoc no eliminaria les províncies, “però dotaria de més poder les direccions comarcals, que ara no tenen cap poder”. Igual com la seua veïna Cristina Escoda, portaveu a l’Ajuntament de Benidorm (Marina Baixa) i militant des de 1995, que reclama “potenciar les comarques” i “treball en conjunt”.
L’alcalde d’Alcoi des de 2011, Toni Francés, militant des de 1995, es declara “comarcalista en l’àmbit de partit i de país, perquè ens organitzem així des dels temps de Jaume I”, però ell “incrementaria les atribucions de les comarques sense prescindir del tot de les províncies”.
Rubén Alfaro, alcalde d’Elda (Vinalopó Mitjà) des de 2015 i militant des de 2000, que destaca el “bon funcionament” de la direcció alacantina i el fet que les executives provincials hagen servit per “enfortir el PSPV”. Si fa no fa, com Toñi Serna (Elx, Baix Vinalopó), que milita des de 2012 i veu ‘útils’ les províncies per a “parlar amb els òrgans federals”.
Per acabar, Carolina Gracia, exalcaldessa d’Oriola (Baix Segura) i militant des de 2005, demana “unes comarques més representatives amb unes províncies que hi han de conviure”.