La frase va pronunciar-la Carlos Mazón l’octubre passat, en la segona sessió de control a les Corts i en resposta al síndic del seu grup: “Como dicen los mexicanos, señor Barrachina, esté contento porque esto no más comenzó”.
El comentari podia semblar pintoresc, sonava a ranxera, però amagava una realitat funesta, més aviat relacionada amb Mictlantecuhtli, el déu asteca de la mort. I és que el canvi de color polític que va produir-se a les eleccions del 28 de maig ha convertit el castellà en la llengua absolutament hegemònica. La que parlen, de manera exclusiva, nou de les deu persones que integren el Govern valencià. Només una alterna els dos idiomes oficials.
Les dades, més pròpies d’una llengua morta, són concloents. En el primer període de sessions, que va iniciar-se el juliol amb la investidura de Mazón i va tancar-se el 22 de desembre, amb l’aprovació dels pressupostos, l’ús del castellà en les al·locucions plenàries del president i els seus consellers i conselleres ha estat del 95,61%. O dit d’una altra manera: únicament 7.628 de les 173.910 paraules que els deu membres del Consell han pronunciat a l’hemicicle —i han quedat reflectides al Diari de Sessions— han sigut en la llengua d’Ausiàs March. Set dels nou consellers ni tan sols han saludat els diputats i diputades amb el popular “bon dia”.
No hi ha precedents similars. A la resta de governs de la Generalitat Valenciana no havia existit una presència tan massiva del castellà i tan testimonial de la llengua que l’Estatut defineix com a “pròpia”. Fins i tot el Govern d’Astúries fa servir més l’asturià en les seues intervencions públiques, malgrat que la llingua no gaudeix d’un estatus d’oficialitat.
En el primer semestre del Botànic, l’ús del castellà va ser del 25,2%; en el primer de PP-Vox ha estat del 95,6%, és a dir, 166.282 paraules de 173.910
La comparació amb els governs del Botànic resulta esfereïdora. En el primer govern progressista, l’ús del castellà per part del president i els consellers i conselleres en el període de sessions inicial —de juny a desembre de 2015— va ser del 25,22%. De fet, cinc dels deu membres del gabinet mai no s’expressaven en castellà —Mónica Oltra, Vicent Soler, Vicent Marzà, Rafael Climent i María José Salvador— mentre que tres ho feien sempre, i els altres dos —un d’ells, Ximo Puig— alternaven les dues llengües cooficials.
En el cas del president, l’ús del castellà era permanent en les seues interaccions amb la síndica de Ciutadans, Carolina Punset, i oscilant en el cas de la portaveu del PP, Isabel Bonig, a la qual s’adreçava indistintament en els dos idiomes. Val a dir que Bonig, com a síndica del grup popular, va caracteritzar-se per uns inicis íntegres en castellà, però a poc a poc va anar introduint l’altra llengua.
Igualment, una de les conselleres botàniques per la quota de Compromís, Elena Cebrián, va iniciar la legislatura com a monolingüe en castellà però va acabar-la expressant-se amb naturalitat en ambdues llengües. Ella i Manuel Alcaraz han sigut els dos únics consellers de Compromís que han fet servir el castellà a l’hemicicle.
En el segon Botànic, a partir de 2019, l’ús de la llengua pròpia dels valencians també ser molt majoritari. Oltra, Soler, Marzà i Climent van continuant utilitzant-la de manera exclusiva, i tampoc no era habitual sentir parlar castellà als nouvinguts Arcadi España (PSPV), Mireia Mollà (Compromís), Rosa Pérez Garijo (Esquerra Unida) i Rubén Martínez Dalmau (Podem). Tan sols tres dels 12 membres del Consell —Gabriela Bravo, Ana Barceló i Carolina Pascual— optaven pel castellà en les intervencions parlamentàries.
Les persones que s’hi van afegir durant la resta de la segona legislatura –Aitana Mas, Raquel Tamarit i Isaura Navarro (Compromís), Héctor Illueca (Podem) i Rebeca Torró (PSPV)— també s’inclinaven clrament per la llengua autòctona, mentre que Josefina Bueno i Miguel Mínguez eren monolingües en castellà.
Un fet sorprenent
Si als legisladors que van parir la Llei d’ús i ensenyament del valencià els hagueren dit que, quaranta anys després de la LUEV, la llengua tindria una presència tan marginal al si del Consell, haurien deduït que alguna cosa no estaven fent bé. Perquè, en efecte, l’actual executiu és eminentment monolingüe. Mazón va menystenir aquest detall a l’hora de conformar “el Govern dels millors”, segons li agrada definir-lo.
El Govern d’un territori bilingüe com el valencià —en què més de la meitat de la població és capaç de comunicar-se en ambdós idiomes sense problemes— exhibeix aquesta mancança evident. N’és la prova la mateixa portaveu del Consell, Ruth Merino. A diferència de María José Català, José Ciscar, Lola Johnson, Vicente Rambla, Esteban González Pons o Alejandro Font de Mora, que també van exercir aquesta funció en mandats del PPCV, ella no utilitza les dues llengües.
Com als soldats i als toreros, als quals “el valor” se’ls pressuposa, als diputats de Vox ja se’ls pressuposava l’animadversió a qualsevol idioma distint del castellà. Però no passava igual amb el PP, i encara menys en determinats territoris.
Fa poc més d’un any, en una conversa informal amb periodistes valencians, qui ara és portaveu del PP al Congrés —Miguel Tellado— va mostrar la seua sorpresa per l’ús tan escàs del valencià que feien els càrrecs institucionals del PPCV. A Galícia és impensable que un diputat popular —o un conselleiro— no s’expresse en gallec en seu parlamentària. Fins i tot els castellanoparlants s’esforcen per prestigiar, a la seu de la sobirania popular, l’idioma propi del país que representen.
Res a veure amb el PP valencià. Com ja va explicar aquest setmanari, María José Català, en ser proclamada candidata a l’alcaldia de València, va alterar de dalt a baix els seus hàbits lingüístics. Durant la seua etapa com a primera edil a la ciutat veïna de Torrent, no era usual sentir-la parlar castellà als plenaris. En canvi, pràcticament va passar a ser el seu únic idioma com a líder de l’oposició al cap i casal, i ara, com a alcaldessa.
En el cas de l’actual president valencià, el seu monolingüisme sí que és atribuïble a l’entorn familiar. Pertany a dues nissagues molt arrelades a la ciutat d’Alacant, els Mazón i els Guixot, totes dues castellanoparlants. Amb tot, mai no s’ha caracteritzat per l’aversió idiomàtica.
A finals dels noranta, com a director general de l’Institut Valencià de la Joventut (IVAJ), va afanyar-se a modificar la normativa secessionista que els seus antecessors en el càrrec, d’Unió Valenciana, havien imposat al butlletí de l’entitat. I com a president de la Diputació d’Alacant, entre 2019 i 2023, va obrir les portes de la corporació provincial a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i Escola Valenciana, que sempre se les havien trobat tancades, de la mateixa manera que va incrementar les ajudes a la promoció del valencià.
Al nucli de Presidència, Carlos Mazón sí que s’ha envoltat de gent acostumada a comunicar-se en valencià
Ara, al nucli de Presidència, s’ha envoltat de gent que el té com a llengua materna, com ara el sotssecretari, Ximo Vañó, natural d’Ontinyent (Vall d’Albaida), qui ja fou secretari autonòmic d’Agricultura i director general de Treball en governs del PPCV i encarna un valencianisme de tall convergent. El periodista José Manuel Cuenca, cap de gabinet i secretari autonòmic de Comunicació, oriünd d’Ibi (Alcoià). O el secretari autonòmic de Presidència, Cayetano García, que és d’Alboraia (Horta) i ha estat secretari municipal als ajuntaments de Paiporta (Horta) i Alcalà de Xivert (Baix Maestrat).
També es troben a l’òrbita presidencial l’assessor de l’Alcúdia (Ribera Alta) Nando Moliner i Miquel Nadal, escriptor i jurista nascut a la ciutat de València, finalista del Premi d’Assaig Joan Fuster als Octubre de 1987 amb el llibre Document 88 (Tres i Quatre), que va escriure conjuntament amb Rafael Company, Vicent Franch i Agustí Colomer. El bilingüisme amb què Mazón cohabita al seu despatx del Palau de la Generalitat, però, no troba un correlat al Consell.
Investidura, jura i planura
Si existira un sismògraf idiomàtic que reflectira les variacions lingüístiques del parlant, en el primer semestre de Mazón ja hi hauria constància de dos terratrèmols. El primer de tots va tenir lloc el 13 de juliol, amb diverses rèpliques. I el segon, al cap de quatre dies, amb la frase de dues línies que estableix la jura o promesa protocol·lària del càrrec davant l’Estatut i la Constitució espanyola.
No es tractava, ni de bon tros, d’un terratrèmol homologable al de Mèxic del 19 de setembre de 1985. Aquell va durar quatre minuts, mentre que els set paràgrafs —intercalats— llegits per Mazón en el discurs d’investidura no superaven el minut. I com acostuma a passar amb els presidents del PPCV, en el moment de referir-se a la “valenciania orgullosa” i “la nostra reial senyera”, que “no s’inclina mai”.
Set dels nou consellers encara no han pronunciat un accent obert, una ela geminada o una ce trencada, són unes senyes d’identitat que obvien per complet
Després de la investidura i la jura, ha arribat la planura. I és que, des d’aquells dos dies d’estiu, el sismògraf no ha registrat més alteracions fonològiques. Mazón no ha pronunciat en valencià ni un paràgraf més. Tan sols va canviar de llengua en llegir-li un aforisme de Fuster al síndic de Compromís, Joan Baldoví, per haver-se negat a reunir-se amb ell en una ronda de contactes: “Tota política que no fem nosaltres, la faran contra nosaltres”. Una setmana abans, en un ple monogràfic sobre la llei d’amnistia, va anunciar que reclamaria, “sense descans”, el retorn del Llibre dels repartiments [sic] a Oriola. “No sé qué demonios hace aún en Cataluña”, va afegir Mazón.
Mazón s’ha adreçat en castellà a l’hemicicle en el 97,2% del seu temps. Sí, fa un ús intensiu de l’idioma de Cervantes —gairebé tan intensiu com els regants de la Manxa dels seus aqüífers—, però la percepció canvia en comprovar que és el segon membre del Consell que ha emprat menys el castellà.
Al marge dels tres consellers de Vox —el vicepresident i conseller de Cultura, Vicente Barrera; la titular de Justícia i Interior, Elisa Núñez, i el d’Agricultura, José Luis Aguirre—, n’hi ha quatre del PPCV —la vicepresidenta segona i consellera d’Igualtat, Susana Camarero; la d’Hisenda, Ruth Merino; el de Sanitat, Marciano Gómez, i la de Comerç i Turisme, Nuria Montes— que encara no han pronunciat un accent obert, una ela geminada o una ce trencada,unes senyes d’identitat que obvien per complet.
En el cas de Vox, es tracta d’una actitud deliberada. En el del PPCV, d’una deixadesa difícilment justificable. En les seues respostes a les preguntes que els grups efectuen per escrit i amb molta antelació, els membres del Consell —president inclòs, a les sessions de control— tindrien la possibilitat de llegir en valencià, si més no, una part de les contestacions que els preparen des dels seus departaments. Però ningú no ho fa.
L’extensió del ‘palencià’
El monocultiu castellà de facto del conseller d’Educació, José Antonio Rovira, se situa en el 99,2%. Alhora que suprimeix les assignatures en valencià a les zones castellanoparlants, aprofita una intervenció parlamentària per afirmar això: “Tenim la sort de viure en una comunidad amb dos llengües cooficials, aprovechémoslo”.
Ell no en treu gens de profit, però un dia, de sobte, va dirigir-se així a Nathalie Torres, una de les diputades de Compromís: “Ara li parlaré en el meu alicantí. Sí, es diu alicantí. Allí li cridem alicantí, que és com diem els que diem astò, aquí, ha-hi. Ja sap vostè que mosatros no diem hi ha, com diuen vostès, sinó que diem, per exemple, ‘aquí ha-hi una política per fer’, i eixe és el cas”.
Quina política? Molt clara: “Trabajar sin la sumisión suya a Cataluña. Vamos a trabajar para la gente de aquí, para los valencianos, para los alicantinos y para los castellonenses”. Una política lingüística basada en “la integración” i en “el valenciano fácil, el más natural, el que nos identifica”.
Només domina la llengua Salomé Pradas, la consellera Guadiana, capaç de canviar d’idioma cada tres paràgrafs
La poció màgica del conseller Rovira consta de dos ingredients: “valencianizar el valenciano” i “valorarlo como mérito, no como imposición”. Més enllà de la recepta, els usos lingüístics del Consell permeten intuir l’extensió progressiva del palencià en detriment del valencià. Palencià és la fórmula amb que l’activista Ricard Chulià es refereix als teòrics defensors del valencià que, no obstant, exclusivament fan servir el castellà en totes les seues intervencions.
No debades, l’única consellera que domina la llengua pròpia dels valencians és la castellonenca Salomé Pradas, que alterna els dos idiomes oficials de manera quasi mil·limètrica: 53,4% de castellà i 46,6% de valencià. És la consellera Guadiana, capaç de canviar de llengua cada tres paràgrafs.
El valor afegit que significa el seu bilingüisme actiu, en perill d’extinció a l’actual Govern valencià, l’ha convertida en una espècie protegida. Sense ella, el Govern valencià seria com el d’Extremadura o La Rioja. O com el de la Diputació de Palència.
Notes de color
L’ús abusiu del castellà proporciona moments curiosos. José Luis Aguirre, per exemple, es refereix al Consell com a “gobierno de la Generalidad” i a la institució com “Generalidad Valenciana”. La seua companya de Vox, Elisa Núñez, fa servir els topònims en castellà quan parla de Torrente, Liria, Onteniente o Játiva, i fa una sola concessió a l’altra llengua oficial quan parla dels “bous al carrer”, que al seu parer ella constitueixen “una seña de identidad fundamental como demanda de los ciudadanos que debe ser amparada”. Dir-ne toros a la calle ja hauria sigut massa.
“Vamos a devolver la dignidad y el orgullo a los valencianos por su cultura y vamos a devolverles esas señas de identidad que tanto desean”, ha afirmat a les Corts el conseller Barrera
El cas del tercer membre de Vox, el torero retirat Vicente Barrera, també resulta paradigmàtic. En el seu primer discurs davant les Corts, el setembre, va afirmar que “cultura son nuestras lenguas, de las que tan orgullosos estamos”, però com a titular de la cartera en qüestió no ha dit ni un simple “gràcies” en alguna de les ocasions en què la presidenta —Llanos Massó, també de Vox, a qui anomena “presidente”— li ha cedit el torn de paraula. Barrera assegura que “España ha sido grande porque ha sido capaz, siempre, de armonizar lenguas distintas”, mentre condemna a la irrellevància, de manera sistemàtica, la del territori que governa. “Vamos a devolver la dignidad y el orgullo a los valencianos por su cultura y vamos a devolverles esas señas de identidad que tanto desean”, sense precisar exactament quines, atès que l’esmorzaret i el gotet de cassalla no han deixat de ser-ho amb el Botànic.
El seu objectiu, ja ho ha dit, implica liquidar el “pancatalanismo”. Es felicita per haver desterrat “aquel pasado oscuro de llamársenos País Valencià” i subratlla que no té “nada contra el catalán, idioma al que respetamos profundamente, pero nosotros tenemos nuestro propio idioma, que es el valenciano”. Una variant del palencià, sembla. “Destinar dinero de los valencianos a financiar el cine en catalán desvela cuál ha sido la política cultural del Botànic durante estos años”, ha alertat com qui delata un homicida.
A Marciano Gómez també li agrada referir-se a Almàssera com a Almácera i a Almassora com a Almazora, i en geografia ha demostrat menys aptitud que en la branca sanitària. “Aunque se llame Castellón de la Plana, es una de las provincias más montañosas de España, si no la que más”. En la captació de nous facultatius, la Generalitat ha emès un barem pel qual un idioma de la Unió Europea computa més que el valencià a l’hora d’integrar-se a la borsa de treball —la Conselleria ho ha atribuït a una “errada informàtica”—, però Gómez s’ha afanyat a proclamar que el seu departament “es como la Coca-Cola: ideología cero cero”.
Per la seua banda, Ruth Merino ha manifestat a l’hemicicle que À Punt no ha servit com a element vertebrador, potser per no emetre, a penes, programació en castellà. “No vamos a ser un gobierno continuista, somos el gobierno del cambio”, ha advertit. Les preferències mediàtiques van per un altre camí. La vicepresidenta Susana Camarero —coses del directe— va adreçar-se una vegada al diputat socialista Arcadi España amb un lleuger retoc semàntic: “Señor Espada”.
Ni Gómez ni Merino ni Camarero, ni tampoc Nuria Montes, han dit ni una paraula en una llengua distinta del castellà. Bé, aquesta última trufa els seus discursos amb expressions angleses —hubs, tourist tax free, start-ups o silver— que no tenen regust de ranxera ni de corrido, però també queden la mar de bé.
LA PRESIDÈNCIA DE LES CORTS, DE ZERO A TOT
L’ús del castellà no sols s’ha generalitzat al Consell. A la Mesa de les Corts, el relleu d’Enric Morera (Compromís) per Llanos Massó (Vox) ha comportat un canvi encara més radical. L’anterior president de la institució mai no feia ús del castellà, mentre que l’actual presidenta circumscriu la llengua dels valencians a la fórmula “és closa la sessió” amb què protocol·làriament s’ha de tancar cada plenari.
El perfil de les Corts de Twitter —ara X— també va experimentar un canvi brusc a l’estiu. Hi abunden les comunicacions en castellà i les referències a Massó com a “presidente”, la manera com ella i el seu partit duen a l’extrem el combat contra el llenguatge inclusiu. Amb tot, no ha complert el seu desig de fer les comunicacions en les anomenades normes del Puig, la normativa aliena a l’oficial que Vox defensa aferrissadament i que les seues conselleries van emprar a l’inici del mandat i que van veure’s obligades a abandonar de seguida.
DEL MONOLINGÜISME GALLEC I CATALÀ AL BILINGÜISME ACTIU DELS BASCOS
La caiguda del Botànic, el 28 de maig de 2023, ha provocat que el País Valencià passe a la cua dels territoris bilingües quant a l’ús de l’idioma propi per part dels governants. A cap altre territori de l’Estat hi ha una presència tan aclaparadora del castellà. A Galícia, amb el PP, i a Catalunya, amb Esquerra, es practica un monolingüisme en gallec i català, respectivament. Fora del Parlament no resulta estrany, però, que el president de la Xunta i els seus conselleiros —com ara en les compareixences de premsa— s’expressen en castellà.
A les illes Balears, amb un altre govern popular, la situació és molt més semblant a la de Catalunya o Galícia que no a la del País Valencià. Dels 10 integrants de l’executiu, només tres fan servir el castellà al Parlament. Els altres set l’utilitzen en cas que les preguntes s’hagen efectuat en castellà.
En el que portem de legislatura, el 79% de les intervencions dels membres del Govern Balear en seu parlamentària han estat en català, el 17% en castellà i el 4% han combinat ambdues llengües. A la Mesa, que fruit de l’acord PP-Vox va passar a ser presidida per la formació ultra, la correlació és tot just la inversa: 73% de les intervencions s’han fet en castellà, el 22% en castellà i 5% els han alternat.
Que els oradors barregen els dos idiomes oficials és la tònica habitual al Parlament de Vitòria. La quota del Govern en mans de consellers del PNB —tret de casos com el vicelehendakari, Josu Erkoreka, el conseller de Cultura i Política Lingüística, Bigen Zupiria, o el titular d’Educació, Jokin Bildarratz, que fan un ús generalitzat del basc— acostuma a optar per aquesta via. La mateixa fòrmula que fa servir la vicelehendakari i consellera d’Ocupació en representació del PSE-PSOE, Idoia Mendia.
A Navarra també es parla l’èuscar amb més assiduïtat que no a les Corts valencianes. En són parlants assidus el conseller d’Indústria, Mikel Irujo, i la vicepresidenta segona i consellera de Memòria, Convivència, Acció Exterior i Èuscar, Ana Ollo, tots dos de Geroa Bai, una força situada a l’òrbita del PNB. De la seua banda, la portaveu del gabinet, la socialista Amparo López, s’esforça per parlar-lo cada vegada més.
Per últim, tot i que la llengua asturiana no és cooficial, la conseyera de Cultura, Política Lingüística i Esports, Vanessa Gutiérrez, s’adreça als parlamentaris en aquest idioma, tal com feia la seua predecessora en el càrrec, la poetessa Berta Piñán. A més, el president, el socialista Adrián Barbón, la introdueix en alguns fragments als seus discursos.