A Veus de mort als Encants Vells (Comanegra, 2024), novel·la guanyadora del Premi Santa Eulàlia de Barcelona, Sylvia Lagarda-Mata defensa una Barcelona dels anys quaranta del segle XIX més neta i atractiva que la que Xavier Theros retrata a La fada negra (Destino, 2017), el Premi Josep Pla del 2017 o a Tothom ha de morir (La Campana, 2023). A Veus de mort als Encants Vells: “I, malgrat l’aparatosa armadura que empresonava Barcelona —muralles, baluards, revellins, contraforts, glacis—, flotava en el seu aire una bellesa antiga, fascinant. No en va —ara era fàcil de comprendre— era la ciutat de moda; el lloc on tot home de lletres, tot artista, tot aristòcrata, havia d’haver posat els peus. Ell mateix havia pensat més d’una vegada a visitar-la. Fins i tot amb Eddie, però mai no havia trobat el moment. I, de sobte, les circumstàncies: el llibre robat, el llibreter assassinat, la fugida d’Eddie... Ara el va atacar una certa nàusea. Era l’angoixa o el vaivé del vaixell? En algun racó dels pensaments havia assumit que la vida era com era: no podia fer-hi gaire, tret d’esperar alguna cosa que no sabia ben bé en què consistia. Quan l’esperança trontollant va ser substituïda per l’espera, encara més corrosiva, va prendre la decisió”.
La fada negra, de Theros, comença molt diferent: “L’any 1843 eren oberts uns berenadors ben singulars sota la muntanya de Montjuïc de Barcelona als quals mai s’acostava la gent honrada. No s’hi feien costellades, ni es flairava olor de menjar. Hi havia una taverneta on cantava una vella sense dents, amb el seu pinxo, que l’acompanyava tocant la guimbarda. Al costat, un altre establiment exhibia una dona grassa a qui penjaven els pits, capaç de trencar un grapat de nous ficant-se’l a la canal del cul...”.