-Acaba de publicar l'obra Ni fet, ni desfet. Història del nacionalisme polític valencià (1974-1998), que és una adaptació de la seua tesi. L'assaig arranca amb la història dels dos primers partits nacionalistes valencians: el PSPV i la UDPV. Ambdós, però, fracassen electoralment. Per què?
La falta d'èxit electoral es va produir -s'ha de recordar- a pesar que les dades sociològiques i les investigacions demoscòpiques fetes des de Madrid afirmaven que, almenys, un dels dos partits traurien algun representant a les eleccions de 1977. En aquell moment, el PSPV i la UDPV van trobar-se amb diversos problemes per reeixir electoralment. Tot i que el blaverisme encara no era un actor actiu, s'estava dissenyant ja una Espanya en la qual el País Valencià no tenia massa pes. O dit d'una altra manera: a llarg termini, es buscava apartar qualsevol partit polític valencià amb una identitat que nos fora l'espanyola. El possible votant de la UDPV, a més, acabaria optant per la papereta de la UCD, així com el possible elector del PSPV va descantar-se pel PSOE. Van preferir les opcions majoritàries espanyoles. No debades, entre el PSPV i la UDPV solament van assolir el 4% dels vots.
-La falta d'èxit del PSPV, posteriorment integrat al PSOE, i de la UDPV va comportar un període de travessia pel desert per al nacionalisme polític valencià. Van sorgir partits com el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV), impulsat per Francesc de Paula Burguera, o Esquerra Unida, la qual no tenia res a veure amb la federació valenciana d'IU. Tanmateix, tampoc van tenir massa penetració social.
El pitjor període per al valencianisme polític és, precisament, des de l'any 1978 fins al 1981 o 1982. Al final, es tracta de la cronologia de la mal anomenada Batalla de València, la qual jo denomine «setge a València». És cert que després va haver-hi travessies pel desert, però aquesta època va comportar que el valencianisme obtinguera els seus pitjors resultats electorals i no tinguera gaire incidència social i política. Hi havia comptades alcaldies, com ara a la Font del Carròs. De fet, el PNPV només tenia nou regidors. Ni Esquerra Unida, ni l'Agrupació d'Esquerres del País Valencià, una altra de les formacions nacionalistes del moment, tampoc tenien representació. Com a molt, hi havia cert nacionalisme en col·lectius locals de Castelló de la Plana o d'Algemesí. A partir de 1982, ja hi ha un corpus jurídic al qual agafar-se. Una altra cosa és, però, que hi agradarà. Ara, ja existia un marc autonòmic, i aquest fet permetia el creixement del valencianisme.
-Quins factors externs i interns expliquen aquesta debilitat del nacionalisme polític valencià?
Hi ha un factor extern que sempre s'ha plantejat: la imposició d'una tanca electoral del 5% i no del 3%. La realitat, però, ens assenyala que, fins i tot, amb una tanca del 3% no sempre s'hauria aconseguit representació. Ara bé, és cert que en 1983, en les primeres eleccions valencianes, se supera el 3% i, en conseqüència, s'hauria comptat amb representació a les Corts Valencianes. És possible que aquesta fita haguera canviat el comportament posterior. A la tanca del 5%, cal sumar-li altres factors externs com ara la mal denominada Batalla de València, el paper dels mitjans de comunicació, les OPES dels partits estatals o el marc constitucional, que prohibia la federació de territoris. En el cas del PSPV, per exemple, va restar-li atractiu electoral quan el PSOE va abraçar una certa valenciania sociocultural que als votants ja els anava bé.
En termes interns, les raons serien la incapacitat per a definir un projecte, així com les batalles orgàniques per les diferents formes d'entendre el valencianisme. Més Catalunya? Més País Valencià? Més verda? Més esquerra? Més tercera via? Aquests debats a escala interna van mostrar-se clarament ja amb la fundació de la Unitat del Poble Valencià (UPV). També n'afegiria un altre: la qüestió econòmica. Si no obtens representació, rarament pots aconseguir recursos econòmics que són importants per mantenir les estructures del partit i per fer campanyes amb les quals arribar a la gent.
-Aquesta debilitat del valencianisme polític contrasta no sols amb Catalunya i el País Basc, sinó també amb el nacionalisme gallec o el canari.
El País Valencià no es pot comparar amb Catalunya i el País Basc, però tampoc pot comparar-se amb Galícia, ni amb les Illes Canàries. A Galícia, per exemple, no va haver-hi un litigi pel nom, ni per la llengua, ni per la bandera, ni per l'himne. El País Valencià és una rara avis.
-L'emmirallament que va haver-hi, en el seu moment, amb el BNG, per tant, era trampós atesa la singularitat valenciana.
Era un horitzó que calia tenir, tot i que se sabia que arribar-hi era prou impossible. És cert, però, que en els anys vuitanta el nacionalisme polític gallec i valencià eren similars en resultats i en raonaments. Tanmateix, cal tenir present que les hegemonies canvien posteriorment. Al País Valencià, va haver-hi un debat sobre la nació que a Galícia no va existir mai. La nació gallega per al nacionalisme gallec estava clara. Al País Valencià, en canvi, no estava clara. De fet, va haver-hi una discussió que va comportar fractures i desencants.
-El nacionalisme valencià, però, acaba agrupant-se a la UPV, qui evoluciona de coalició electoral entre diferents formacions valencianistes en partit polític l'any 1984. Sobta com la UPV rebutja una aliança als comicis espanyols amb Izquierda Unida, però n'acaba pactant en les valencianes de 1987. De fet, això provoca un miratge electoral: assoleixen representació a les Corts Valencianes per primera vegada.
Aquesta aliança naix perquè ja es veuen l'aigua al coll. El fracàs a les eleccions estatals de 1986, quan es presenten en solitari, impulsa aquesta coalició a les valencianes del 1987. S'imposa el discurs que «estàs en política per a fer-la», per a participar de la política institucional, encara que siga a l'oposició, i es tem que un nou fracàs electoral desacreditara l'instrument polític de la UPV. De fet, és molt curiós com s'assumeix que aconseguir representació és l'objectiu prioritari i s'accepta una aliança amb IU que mesos abans s'havia rebutjat per a les estatals. El pacte amb IU, però, no es produeix sense litigis interns i s'accepta perquè IU reconeix que UPV tindrà independència dintre del grup parlamentari. Al cap de pocs mesos, UPV se'n passarà al grup mixt perquè la relació parlamentària amb IU no encaixa.
-Aquest pacte amb IU inicia, en certa manera, un període d'indefinició i, fins i tot, de tombs a la UPV. Si primer pacten amb IU, posteriorment ho faran a les europees amb CIU. S'autodefineixen en un determinat moment com a verds i nacionalment tracten de virar cap a un nacionalisme estrictament valencià, però encara està present la idea dels Països Catalans.
Si s'hagueren tancat en un marc, és possible que encara els haguera votat menys gent. Aquesta indefinició es pot interpretar com a un intent d'inici de la casa comuna. Sí que és cert que els litigis interns van provocar l'escissió als inicis dels noranta del Partit Valencià Nacionalista (PVN), però és molt interessant veure com en 1987 pactes amb l'esquerra espanyola i set anys més tard ho fas amb la dreta catalana, quan en l'any 1987 negues la teua espanyolitat i després negues la teua catalanitat. La indefinició, com has apuntat, i la supervivència seria els dos trets que defineixen el valencianisme polític de la dècada dels vuitanta i noranta.
-A partir dels anys noranta, de fet, la UPV inicia un gir ideològic. S'abandona progressivament la base fusteriana per abraçar les coordenades de la tercera via, en línia amb les obres de l'intel·lectual Joan Francesc Mira. Tot esperonat per l'escissió del PVN de Pepa Chesa.
Avui dia, continue preguntant-me si el PVN buscava omplir un espai electoral o pretenia la redefinició de la UPV. No debades, el PVN aconsegueix aquesta redefinició que provoca la unió d'aquestes dues formacions, la qual es materialitza amb el naixement del Bloc Nacionalista Valencià l'any 1998. La UPV tenia tots els incentius, a més, per fer aquest gir. A Catalunya, per exemple, no hi havia massa entusiasme amb la idea de Països Catalans. L'excepció era ERC, qui va fomentar la seua implantació al País Valencià i a les Illes Balears arran de l'entrada en la direcció d'Àngel Colom i Josep Lluís Carod-Rovira. L'impuls d'ERPV acota el marge d'actuació de la UPV. A més, la societat valenciana ja havia mostrat la seua adscripció nacional, que no era una altra que Espanya. Era molt complicat no només lluitar contra aquest marc sociològic, sinó també contra el marc polític i administratiu present.
-També hi havia un cert ambient que ho propiciava. Les joventuts d'Unió Valenciana tenien uns posicionaments nacionalistes que s'allunyaven del conservadorisme i el regionalisme de l'organització adulta; s'havia impulsat l'anomenada Convergència Valenciana de Rafael Blasco; hi havia un debat intel·lectual agitat per les obres i el nou pensament de Mira...
De fet, el que més marca al nacionalisme polític valencià durant els anys noranta no és tant la teoria com la praxi. La gent s'havia llegit la reflexió de Document 88 de la UPV o l'obra De Impura Natione, de Damià Mollà i Eduard Mira (Edicions Tres i Quatre, 1986), però si algú va redefinir l'orientació identitària van ser els seus ideòlegs interns, com ara Josep Lluís Blasco. L'únic que va influir de manera externa va ser Mira. La literatura s'ha emprat com a reforç per a posicionar-se, però, al final, va haver-hi una redefinició motivada per qüestions electorals i de supervivència.
És cert que el valencianisme és molt diferent del concepte de valenciania. Per dir-ho clarament: Unió Valenciana no feia valencianisme, sinó que feia valenciania i regionalisme. Es tracta d'una pràctica que el PP va saber incorporar i que li va donar rèdits electorals. Ara bé, això no era valencianisme. Tanmateix, si tots els partits estaven virant, si el PSOE també estava assumint un cert valencianisme a escala cultural, la UPV també estava obligada a girar, a buscar el seu espai.
-Com es forja la reconciliació del valencianisme polític? No només entre la UPV i el PVN, sinó també amb la resta de partits nacionalistes d'àmbit local que existien al País Valencià.
El PNV assumeix des del principi de la seua creació que no es presentarà a les eleccions valencianes, ni tampoc a les estatals. De fet, concreta que el seu espai d'actuació serà municipalista i es concentrarà a les comarques de la Marina, la Ribera Baixa o la Safor, és a dir, als indrets que l'Assemblea d'Almussafes, germen d'aquest partit, tenia. No hi havia litigis entre el PNV i la UPV, i, per tant, la seua confluència posterior no era un fet complicat. El trencament es produeix perquè uns es volen moure en una determinada direcció i els altres en una d'alternativa. Quan la UPV fa el seu gir ideològic, les postures entre ambdós partits s'apropen.
En el cas dels partits xicotets, nacionalistes i de caràcter local, es tractava de gent provinent de la desaparició de la UDPV i de l'entrada del PSPV al PSOE. De fet, s'ha de recordar que si un 78% de la militància del PSPV va donar el seu vot favorable a l'ingrés al PSOE, només un 31% dels afiliats van donar-se d'alta al PSOE. Hi ha partits amb discurs nacionalista que s'hi van incorporar a la UPV, com ara l'Esquerra Independent de Castellà, i altres que van ingressar al Bloc i que tenien un bagatge previ a la UPV, com ara Nacionalistes d'Alcoi.
-Es donaven, per tant, tots els factors per al posterior naixement del Bloc Nacionalista Valencià.
Sí, tot i que tots els actors implicats van haver de fer cessions. S'estava en un moment polític d'hegemonia del PP, qui s'havia beneficiat d'absorbir els nuclis d'Unió Valenciana i de la seua pàtina de valenciania. En aquell context, a més, el PSPV-PSOE cau electoralment i els estudis sociològics apunten a una dretanització de la societat. Per tant, el valencianisme no té més remei que unir esforços, amb tots els implicats assumint renúncies. Si el PVN accepta el seu pes menor dintre de l'estructura del Bloc Nacionalista Valencià, la UPV obvia definitivament el marc pancatalanista per construir la casa comuna del valencianisme.
S'ha de tenir en compte que aquest procés, com hem parlat abans, coincideix amb el gir del pensament de Mira. No debades, hi ha converses entre Mira i militants tant de la UPV com del PVN, els quals constaten que l'intel·lectual està treballant en el mateix sentit que tindrà el nou projecte del valencianisme. Per dir-ho clar: es donen tots els factors culturals, acadèmics, polítics i socials per refundar-se en el Bloc Nacionalista Valencià.
-Quan es produeix la data de defunció de l'adscripció del valencianisme al fusterianisme?
És una mort lenta. A partir de 1989, es produeix una reducció considerable de l'ús dels termes «nació completa», «Països Catalans» o «unitat política». L'únic que no deixa de parlar en aquestes termes és Josep Lluís Blasco. No obvien el marc fusterià fins a l'any 1994. La data de defunció, el soterrament, seria l'any 1996, al congrés de la UPV a l'Eliana, on desapareix tota referència als Països Catalans.
-Paral·lelament a la mort lenta que vostè descriu, hi ha també una acceptació de la simbologia oficial valenciana. S'assumeix el marc simbòlic imposat durant la Batalla de València.
Va ser difícil de tragar, però fàcil de digerir. Va pensar-se que si la nova autonomia creava una identitat col·lectiva valenciana, encara que no fora en el marc simbòlic que el nacionalisme polític havia defensat fins aleshores, hi havia l'oportunitat de construir a partir d'aquesta base. També no s'ha de menystenir que el valencianisme va ser sotmès a una violència que va limitar el seu camp d'actuació. Era complicat assumir aquest marc perquè era una derrota, però és que ja havien estat derrotats. La violència del setge a València junt amb els efectes de limitació de les aspiracions d'autogovern que va provocar el 23-F són dos factors que s'han de tenir en compte en aquest procés.
-Aquells debats de la UPV sobre si aliar-se o no amb l'esquerra espanyola semblen un déjà-vu de l'actual dinàmica a Compromís, per exemple, a les europees.
La UPV, als anys noranta, va protagonitzar episodis curiosos, amb militants que es presentaven a diferents llistes en els comicis europeus. Aquestes experiències passades et fan veure que els debats actuals no són nous al valencianisme polític. No sé fins a quin punt concórrer amb un partit espanyolista, com ho és Sumar, quan hi ha altres opcions que lluiten pel mateix que tu, no és deixar de banda als teus aliats naturals, als partits d'un territori amb una identitat pròpia.
Per a mi, és més estrany aliar-te amb l'esquerra espanyola en l'actualitat que no en els anys vuitanta. En aquell moment, no tenies capacitat de créixer i d'obtenir representació si no feies aquesta mena de pactes. Ara, en canvi, ja tens representació. Una altra cosa és que tingues por a perdre el pes que atresores. En aquests moments, s'estan donant totes les condicions polítiques perquè el valencianisme cree una marca pròpia sense haver d'anar amb ningú. I si has d'anar amb algú, has de ser conscient que no només tens la porta de l'esquerra madrilenya a l'esquerra del PSOE. Hi ha altres portes perquè hi ha més partits amb la teua naturalesa.
-Aquesta discussió, a més, coincideix amb els resultats de les eleccions gallegues i amb els recels que genera la intenció de Sumar d'implantar-se al País Valencià.
Madrid està demostrant la seua necessitat imperiosa per fer que tots els seus tentacles arriben a tots els territoris. Madrid hauria d'assumir que totes les formacions estatals no han d'estar a tots els territoris. I més si hi ha una força similar a la teua, amb reputació social i cívica i amb arrelament al territori. Si açò va de millorar la vida de les persones, no hauria d'haver-hi cap problema en evitar escenaris com el que s'ha produït a Galícia amb Sumar. Tanmateix, sembla que l'esquerra espanyola, és a dir, Sumar, ha assumit que Madrid és Espanya. Hi ha molta gent que ha picat pedra durant quaranta anys en un territori per després arribar a taula parada.
-A l'epíleg del llibre, fas quatre pinzellades sobre la transformació del valencianisme i narres l'èxit electoral que ha tingut Compromís. Com definiries l'evolució ideològica que ha afrontat el nacionalisme polític valencià fins a assolir els seus millors resultats a les urnes?
No llegir-se a Joan Fuster no és un problema, però que cada vegada hi haja més gent que no s'ha llegit a Joan Fuster sí que serà un problema. Haver abraçat aquesta tercera via progressista, al marge de fílies i fòbies, li ha repercutit positivament al valencianisme a tots els nivells. Compromís s'ha centrat molt a crear un ampli espectre electoral, on diferents col·lectius es poden sentir representants en detriment d'una part del seu electorat, que era aquell que t'havia fet néixer i créixer. Això ha provocat que aquest sector dels teus electors puga estar descontent.