El 1836 la Gazette des tribunaux publicava una història “del corresponsal de Barcelona” que va deixar la societat francesa garratibada: explicava el cas d’un frare de Poblet que, després de ser expulsat del monestir el 1835, s’havia dedicat a fer de llibreter de vell a Barcelona; una dedicació que havia entomat amb tanta passió que l’havia dut fins al límit d’assassinar altres llibreters, competidors i, fins i tot, clients que aconseguien joies bibliòfiles. Nou o deu víctimes en total: Des del llibreter que li va arrabassar en una subhasta Furs e ordinacionsfetes per los Gloriosos Reyes de Aragó als regnicols del regne de València fins als propietaris d’un Directorium inquisitorum de l’inquisidor gironí Nicolau Eimeric de 1482 o Antiguetats d’Espanya i d’Àfrica amb anotacions de Bernardo de Aldrete.
La història macabra —i sucosa— d’un llibreter assassí en sèrie sota els porxos barcelonins que acollien els Encants Vells va colpir França. Al seu mercat de puces les passions bibliòfiles mai havien fet arribar la sang al Sena i, en canvi, a la capital catalana ja se sumaven deu víctimes! Un dels primers escriptors a adaptar-la per a un conte, respectant la ubicació barcelonina, va ser Gustave Flaubert en un dels seus primers relats —tot i que no es va publicar fins anys després. Es titulava “Bibliomania”; el frare Vicenç rebia el nom italianitzant de Giacomo i el llibre motivador del primer assassinat no era Furs e ordinacions del Regne de València... sinó Crònica de Turquia, tot i que la història era bàsicament la mateixa.
El conte de Flaubert va ser publicat traduït dins de l’última edició (Montesinos, 1991) d’El llibreter assassí de Barcelona, de Ramon Miquel i Planas (1874-1950), l’editor i bibliòfil que va investigar la publicació de la Gazette des tribunaux i va descobrir que era una història falsa de cap a peus, que a Barcelona no havia provocat ni un sol breu a la premsa de l’època ni cap investigació policial ni judici. Potser la història de l’assassí en sèrie no es podria considerar la primera notícia fake de la història, però sí la primera tan elaborada.
Miquel i Planas, fascinat per una llegenda bibliòfila tan apassionant, barcelonina i sinistra, va fer una recerca prou intensa per assenyalar, amb poc marge d’error, el possible autor de l’escrit publicat en francès el 1836 —un text, per cert, que també apareixia traduït en aquest volum de 1991 (i en l’original de Miquel i Planas de 1927, editat per Casa Miquel-Rius a “Col·lecció Amor del Llibre”, núm. 2).
Ramon Miquel i Planas estudia l’estil de l’autor, els seus coneixements sobre la història de Catalunya i Espanya —que es desprenen del contingut— i el seu saber de bibliòfil, que també és evident en la selecció dels manuscrits i llibres que esdevenen mòbils dels assassinats (els Furs del Regne de València, etc.).
El bibliòfil barceloní conclou que el novel·lista francès que reuneix totes aquestes qualitats (perquè ha visitat Barcelona amb intencions bibliòfiles; perquè ha esmentat detalls de la història catalana que la llegenda de la Gazette des tribunaux esmenta, i perquè sovint tenia necessitats econòmiques que l’obligaven a acceptar encàrrecs anònims) és Charles Nodier, autor de Mélanges tirés d’une petite bibliothèque (1829), Infernaliana (1822) o Inès de las Sierras (1837). Segons Miquel i Planas, “Afirmar, d’una manera categòrica, que la Llegenda del llibreter assassí de Barcelona és obra de Charles Nodier seria una temeritat evident. Aquestes coses només es poden sostenir en presència de documents determinants i incontrovertibles”. Tanmateix, advertia, “sigui com sigui, creiem haver arribat a una convicció: la que ningú com en Nodier, per les seves condicions personals, per les circumstàncies en què es trobava i per les influències a què es va veure subjecte, es presta a fer vàlida, a benefici seu, una hipòtesi com la formulada per nosaltres. Si Nodier no fos l’autor de la llegenda, caldria suposar l’existència d’un pseudo Nodier, del tot idèntic al seu prototip (i que reunís totes les característiques que s’enumeren al principi d’aquest capítol) per poder-la-hi atribuir amb fonament”.
A més, Nodier havia publicat també un relat, “El bibliòman”, amb una història semblant però desubicada de Barcelona i dels altres referents de la Gazette, llegenda que no esmenta en cap moment amb el seu nom. Aquest fet seria, segons Miquel i Planas, una dada que més aviat inculparia Nodier, que segur que havia d’estar al cas de la història de l’assassí de llibreters publicada per la Gazette; per tant, el fet d’obviar l’existència d’aquesta història l’acosta més al paper de culpable que al d’innocent.
Els textos sobre la llegenda del llibreter assassí que s’han publicat els últims anys en català prenen la història de la llegenda com a parcialment real, però amb un to i un argument molt diferents. La veritable història del llibreter assassí de Barcelona (Ed. del 1984, 2020) de Marcel Fité és d’una escrupolosa fidelitat històrica pel que fa a ambients, fets històrics i detalls. Amb homenatges a El nom de la rosa d'Umberto Eco, se centra en el narrador, un frare dominic que després treballarà amb el frare Vicenç, el qual serà acusat d’assassinat. L’obra és farcida de jocs de paraules basats en la seua etimologia.
La recentíssima Veus de mort als Encants Vells (Comanegra, 2024), de Sylvia Lagarda-Mata deixa el cas en mans d’un detectiu ja creat per un altre autor, Auguste C. Dupin (en aquest cas, doncs, l’homenatge és per a l’escriptor Edgar Allan Poe). Inventa una Barcelona atractiva per a la intel·lectualitat europea de l’època (més neta i polida que en altres novel·les històriques que retraten el segle XIX) i s’acaba centrant en la figura de fra Vicenç, el seu temps a Poblet i l’origen real de la seua obsessió.