-El seu primer documental (m)otherhood tractava sobre el fet de no ser mare i la pressió social que existeix al voltant d'aquesta vivència. Ara, torna amb un documental, aquest sobre la vida i les peripècies de Domingo Domingo, un llaurador amb un punt romàntic i atrevit en el context d'un poble citrícola. Per què aquesta temàtica?
Sempre he tingut la sensació que als llauradors no se'ls valorava com deurien. Se'ls té per persones illetrades, però, en realitat, tenen una saviesa molt valuosa. Aquesta sensació em ve de la bona relació que jo tenia amb el meu iaio, qui era també llaurador.
El cas és que quan vaig conèixer Domingo -que és el cosí de la meua parella- em va recordar, en molts aspectes, el meua iaio. No només perquè els dos eren llauradors, sinó perquè els dos compartien la mateixa passió pel camp i l'agricultura. Jo recorde a Domingo en casa dels meus sogres parlant hores i hores sobre taronges. A mi em fascinava aquests coneixements i comprovar fins a quin punt això formava part de la seua identitat. Des de fora, era molt interessant veure l'amor profund que sentien pel camp. Una cosa que m'interessava molt de Domingo, i que em recordava molt al meu iaio, era aquesta capacitat de superar la fatalitat d'una forma tan vitalista i, en cert punt, irònica.
A tot això has d'afegir el carisma de Domingo. I quan vaig saber que estava treballant en una varietat de taronja, vaig pensar que aquesta història s'havia de contar.
El documental té un punt còmic, encara que hi ha molta tragèdia.
-Algú ha dit de Domingo Domingo que és una agrocomèdia documental. Efectivament, és un documental que, tanmateix, té com un dels seus principals atractius aquest punt còmic, quasi hilarant. Per què s'ha decantat per aquesta opció?
Domingo Domingo té certa inspiració en un documental grec que es diu When tomates met Wagner, que també té aquests moments divertits. D'alguna manera, quan vaig conèixer Domingo i vaig saber que tenia aquesta varietat, em van encaixar les peces.
Si vam optar per presentar el documental d'aquesta manera va ser perquè crec que amb formules com aquest és més fàcil fer arribar certes reflexions. A (m)otherhood, on tractaven un tema molt seriós, també hi havia humor a través d'una monologuista. Crec que quan somriem estem més oberts a reflexionar i, per tant, arribar a un públic més ampli.
Crec que, a més, això va molt en el caràcter dels llauradors: allò de constatar que hi ha problemes i dificultats, però que, amb tot i amb això, cal tirar endavant. M'agradaria aprendre d'això.
- Com explicava, el documental gira al voltant de Domingo Domingo, un agricultor que té per objectiu aconseguir una nova varietat de cítrics. Tanmateix, tenen també molta importància el personatges secundaris: els collidors, la gent que treballa al magatzem, els jubilats,... Al remat, és un documental que el que fa és retratar tot el sector.
M'interessava, a través de la vida de Domingo, contar tot el que hi ha darrere d'allò que mengem. Perquè, d'alguna manera, en aquell poble, les Alqueries, passa tot. Diguem que hi ha com una mena de microcosmos on hi ha el secretari general de la Unió Llauradora, Carles Peris; l'especialista més gran en varietats vegetals de cítrics, Vicent Molés. I hi ha també les dones encaixadores (les dones quasi no
"A través de la vida de Domingo, volia contar tot el que hi ha darrere d'allò que mengem".
parlen perquè tenen una posició subalterna en tot el sector), els collidors (que tenen molta precarietat), els xicotets propietaris i grans exportadors. Aleshores per a mi era interessant fer visible les trobades en els bars on només es parla de taronges des de diverses posicions.
M'interessava explicar tot aquest microcosmos, però també el sistema de patents que provoca que els llauradors sempre estiguen a mercè de les noves varietats i de les companyies que les controlen. Perquè bona part de les fruites i verdures que mengem tenen una patent que els llauradors han de pagar a les multinacionals que les creen en el laboratori. És una situació paradoxal perquè els llauradors fan tot el que poden per tenir aquestes patents. Per poder sobreviure en el sistema, es veuen obligats a participar d'un model de negoci que destrueix els xicotets agricultors. Resulta molt pervers. Per poder sobreviure els xicotets llauradors acaben alimentant el monstre de les grans companyies.
-I hi ha una segona amenaça que plana tota l'estona: el porc senglar.
D'alguna manera m'interessava que el porc senglar fora aquest monstre invisible, que representara, alhora, dues coses: l'animal que fa malbé les collites de tant en tant, però també aquest sistema de patents tan pervers. I, per a això, els agricultors, tenen els seus particulars mètodes de protecció, mètodes molt precaris.
-Al remat, hi ha una mirada antropològica respecte de tot el sector.
Jo vaig estudiar antropologia com a segona carrera, tot i que no he exercit mai. Però sempre m'ha interessat molt el món del cinema etnogràfic. Crec que les persones que fem documentals tenim molt d'antropòlegs, perquè ens parem durant molta estona a mirar els comportaments humans. A mi em fascina la gent que és diferent de mi i per això m'agrada dedicar temps a mirar-los i viure amb ells.
- Aquest documental sorgeix després de l'aparició de tot un seguit de pel·lícules fetes des del rural: des d'As Bestas a Suro, passant per Alcarràs. A què atribueix aquest fenomen?
Crec que s'ajunten diversos factors. En primer lloc, em sembla que estem arribant a fer pel·lícules persones que venim de contextos més perifèrics i també més rurals. En aquest sentit, potser també hi ha
"Crec que les persones que fem documentals tenim molt d'antropòlegs"
un element de nostàlgia. Crec que això està en el cas de Carla Simón. Són pel·lícules que fas perquè tens una connexió emocional molt forta.
El documental fa un any que roda per festivals, però ha succeït que ha arribat als cines just quan han esclatat les protestes dels llauradors.
Vivim en un món molt capitalista basat en el lliure comerç, però aquest sector reclama proteccionisme, com ho fa el cine. Com a societat hauríem de reflexionar sobre el model alimentari actual perquè aquesta és una qüestió estratègica. El debat crec que estava soterrat i ara, amb aquestes mobilitzacions, s'està posant damunt la taula.
- Com vostè comenta, el documental ha arribat a la pantalla gran tot coincidint amb la protesta dels llauradors. Diria que ha retratat un món en extinció?
Sí, em fa pena dir-ho, però sí. Lamentablement sí. Crec que amb l'extinció d'aqueix món es perd molt més que l'economia. Amb la desaparició del xicotet llaurador es perd també la saviesa, una visió del món. Una de les coses que més em va doldre quan va faltar el meu iaio va ser no haver retés alguns dels seus coneixements, coses tan senzilles com ara plantar una tomatera. Totes les cultures del món han sabut construir la seua casa i cultivar o criar el seu aliment. Nosaltres no sabem fer-ho. Amb cada llaurador que s'ho deixa o que mor, mor una part de la saviesa agrícola i rural. Fa mal de veure com els camps queden abandonats.
Clar, és una qüestió que no ens vam ni plantejar. No hauria tingut cap sentit que els protagonistes del documental parlaren en castellà. Els protagonistes havien de parlar en el seu idioma i de la manera com parlen. Aquesta pel·lícula s'ha vist subtitulada al grec, el serbi, el castellà... La llengua va adherida als personatges. Crec que, afortunadament, a Espanya, en aquesta matèria, s'ha obert molt la ment.
-Assistim al sorgiment d'una fornada de noves directores: Lucia Alemany, Elena Escudero, Avelina Prats, Elena López Riera...
Crec que el talent de les dones sempre ha estat, però vivim en una societat on el patriarcat ha impedit el progrés laboral de moltes dones. I això ha passat a pesar que a les escoles de cinema i en els estudis d'audiovisuals, quan jo estudiava, érem moltes dones. Per tant, numèricament i per talent, ens correspon el 50% de l'espai. Havia d'arribar el moment en el qual acabàrem ocupant aquest espai.
Què ha fet que aquests talents puguen emergir? Per descomptat, en primer lloc, el treball de les dones. Però ha estat fonamental el treball de les institucions i entitats que, com ara CIMA (Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals) han lluitat perquè en les ajudes públiques es tinguera en compte si hi havia o no dones en els llocs de responsabilitat dels projectes.
En la darrera edició dels Goya, el 60% de les persones nominades eren dones. És veritat que encara estem sobrerepresentades en els documentals i en les pel·lícules de baix pressupost, però és innegable que s'han fet passos endavant importantíssims. És molt important que les dones puguem contar les nostres històries des de la nostra perspectiva amb tota la llibertat del món. Els resultats ja es deixen veure: Carla Simón a la Berlinale, Elena Martín Gimeno, amb Creatura, en la Quinzaine des Cinéastes,...