Un dia de febrer al vespre. John Shipton és al passadís del lavabo d’un restaurant italià concedint una entrevista en directe i per videotrucada al programa d’Alex Jones, teòric de la conspiració, sobre el destí del seu fill Julian Assange. El canal és InfoWars, el restaurant Spaghetti House. Falten pocs minuts per les deu del vespre a la ciutat de Londres i Shipton ha passat la jornada als tribunals britànics, on ha tingut lloc la compareixença sobre l’extradició del seu fill als Estats Units d’Amèrica. Ha de menjar una mica, però la lluita continua. Des de la cuina del restaurant italià el repic de les olles es fa sentir a l’estudi de televisió de l’altra punta de món. A part d’això, al canal InfoWars només es poden veure els ulls entristits de John Shipton.
“Es tracta d’una setmana històrica per al futur dels mitjans de comunicació”, diu la presentadora. “Julian Assange està davant de l’última oportunitat d’evitar ser extradit als EUA, on probablement morirà. La seva vida està en perill, la llibertat de premsa també.”
La imatge que arriba de Londres trontolla. En pantalla es veu l’ample front de John Shipton. I un tram del passadís del lavabo. La impressió és que el pare d’Assange s’ha connectat al programa des dels budells d’una balena.
“Pot situar la càmera una mica més enrere i posar-nos al corrent de la situació”, crida la presentadora.
“És important dir que això és un procés polític”, diu Shipton. “La justícia, aquí, no hi pinta res. Això va de política.”
Explica l’estratègia dels advocats del seu fill, que se centra en el fet que al Regne Unit no està permès d’extradir presos polítics als EUA. A la vegada, i de manera ben molesta, InfoWars retransmet imatges d’una manifestació a Dresden. S’hi veuen banderes de Saxònia i una persona que porta un cartell fet a mà de Robert Habeck vestit de presidiari. Londres, Austràlia, Texas, Dresden. És el principi d’InfoWars. El caos mundial. Tot crema. Abans de connectar amb John Shipton des de Londres, Alex Jones ha parlat amb les venes inflades del tema de la sang malalta de les persones vacunades contra la covid-19.
Després torna a aparèixer la cara de John Shipton. Té els ulls tancats rere les ulleres sense muntura, com si estigués meditant. Al final, un videoresum de la vida del seu fill Julian. El hacker, l’estrella, el refugiat, el criminal perillós. Per un moment, se’l veu encara amb els cabells rossos i a la vora de Pamela Anderson i, després, al balcó de l’ambaixada equatoriana de Londres, des del qual parla a les masses com Lenin al balcó del palau de Kschessinska. Al final saluda, amb l’aspecte d’un ancià barbut, des del vehicle de transport de presos que l’ha de portar fins a Belmarsh.
“A la gent li interessa una història, no la persona”, ha dit en alguna ocasió John, el pare d’Assange. “Volen un principi i un final. Com en una pel·lícula de Hollywood. Jo prefereixo la dificultat d’un destí a la comoditat d’una narració.”
Julian Assange ha estat un heroi per la llibertat i un enemic públic des que el 2010 va publicar un vídeo a WikiLeaks, la seva plataforma d’investigació, en el qual es pot veure un helicòpter dels EUA tirotejant i assassinant població civil. De la nit al dia va adquirir fama mundial. Durant els mesos posteriors, la plataforma va publicar més informes secrets sobre les guerres de l’Iraq i l’Afganistan. Der Spiegel també va tenir accés a aquest material.
Per a uns, Assange era el periodista més valent del món, que va revelar crims de guerra dels Estats Units a l’Iraq i l’Afganistan i que va posar llum al costat fosc del poder; per a uns altres, era un activista sense miraments, narcisista, que va abocar grans quantitats de dades a la xarxa de forma descontrolada, va crear el caos, va posar en perill molta gent i va contribuir a l’ascens al poder de populistes com Trump. Sembla que això darrer és el que per ara s’ha complert. La justícia dels EUA l’ha acusat de 18 delictes, entre altres d’obtenció i publicació d’informacions sobre la seguretat nacional i de conspiració per perpetrar robatoris informàtics. La condemna màxima per aquests delictes ascendeix a un màxim de 175 anys. A més, les autoritats de Suècia el van investigar durant anys per acusacions de violació i assetjament sexual. Les investigacions van aturar-se l’any 2019.
Fa gairebé cinc anys que Julian Assange es troba pres a la presó londinenca d’alta seguretat de Belmarsh. La seva cel·la té una superfície d’uns dos per tres metres. Hi passa almenys 22 hores al dia. L’estat psíquic i físic d’Assange és alarmant, segons diuen persones que l’han visitat.
“Què es pot esperar d’aquest procediment?”, pregunta la presentadora d’InfoWars.
“En teoria, és possible que aviat en Julian sigui extradit. Però no crec que els jutges dictin sentència tan ràpidament”, diu John Shipton. I somriu. De fons, se sent la veu d’una cuinera de l’Spaghetti House.
La intervenció dura, pausa publicitària inclosa, ben bé mitja hora mentre al restaurant londinenc se serveix el segon plat; escalopa. Quan Shipton torna a taula, el plat ja està fred. Pica un parell de patates fregides del plat, demana un petit got de vi negre i un tall de pastís de poma amb gelat de vainilla. En qualsevol cas, tampoc és que tingui gaire gana, només és un antull. El jet-lag. A Austràlia ara és de matí.
Shipton va arribar fa uns dies de Melbourne per seguir el procediment d’apel·lació del seu fill Julian davant del Tribunal Superior de Justícia de Londres. És l’última instància del procediment i en les setmanes vinents els jutges podrien emetre una decisió sobre l’extradició als EUA. Després, a Assange tan sols li quedaria una vaga esperança en el Tribunal Europeu de Drets Humans. Durant dues setmanes, Shipton té intenció de fer campanya per Europa a favor de l’alliberament del seu fill. Tal vegada anirà a Alemanya, però no és probable. Ja no té gaire esperances dipositades en la política alemanya, de la qual sembla que està sorprenentment al dia.
Fa un any i mig, volia reunir-se a Berlín amb la ministra d’Exteriors Annalena Baerbock, que, com més temps estava en el càrrec, més aigualia les expressions de solidaritat respecte de Julian Assange. A la trobada, hi va enviar tot just un representant que, al final, no va voler ni fer-se una foto conjunta. Shipton es podria imaginar que la coalició al voltant de Sahra Wagenknecht l’entén. També ha llegit el programa de l’AfD.
“No és pas gaire llarg”, diu rient. Riu sovint, no sempre se sap de què.
Shipton afirma que amb les categories de dretes i esquerres no pot començar res. En ambdós costats es poden trobar coses sensates.
Però, a quin costat és ell?
“Jo em descriuria a mi mateix com un socialista conservador en matèria social”, diu. “Si és que existeix quelcom de semblant.”
Va vestit de forma exemplar. Vestit negre, camisa blanca, Doc Martens negres i un mocador de butxaca roig de la marca Auerbach que va comprar a la secció de corbates de les Galeries Lafayette de Berlín. De vegades recorda a l’actor nord-americà Bill Murray i el seu somriure sempitern amb el qual es confronta amb el món estrany de Tòquio a Lost in Translation.
Diu que odia el presentador de ràdio nord-americà Alex Jones, al programa del qual acaba d’aparèixer. Hi va, diu, perquè el món civilitzat occidental, sembla, no pot salvar el seu fill. O no vol.
Amb un menyspreu sorprenent comenta la política d’Olaf Scholz i Ursula von der Leyen, el llegat d’Angela Merkel, les seves mesures per la covid-19 i la política energètica d’Alemanya. Després, cita el passatge final del Tractatus del filòsof Ludwig Wittgenstein: “Del que hom no sàpiga parlar, més val callar.”
Es beu el vi i se’n va al metro que l’ha de portar fins a Fulham, on viu la seva nora Stella, els seus dos nets i on sol quedar a fer nit quan és a Londres. No és un lloc bonic, diu Shipton, però a Stella sembla importar-li poc com viu. A Austràlia, el pare d’Assange, que té el posat d’un filòsof, va estudiar-hi arquitectura. Li encanta construir cases, diu. I afegeix que les cases són l’escenari de la vida. No obstant, com la seva nora, actualment ell sembla està vivint en un estat i no pas en una casa. La darrera casa on va viure amb la seva darrera dona, l’ha venuda. Els diners que en va obtenir, diu, els ha invertit en la campanya per a l’alliberament del Julian.
La impressió que fa és com si hagués sacrificat tant la dona com la casa per la lluita.
“Jo faig el que fan els pares quan tenen un fill que està en dificultats”, diu. Té 79 anys.
John Shipton no està defensant només la vida del seu fill, sinó també la seva. Molt abans que Julian nasqués, ell ja era un activista pacifista. De jove va estar-se en un internat de l’església a Bathurst, una ciutat del sud-est d’Austràlia. Missa dues vegades al dia, els divendres tres cops. Durant un debat sobre els herois de guerra, un John adolescent va prendre el rol del pacifista dient que el fet de matar no es podia recompensar amb condecoracions. El debat el va perdre contra els que honoraven els herois. Diu que si hi hagué una espurna que inicià la seva carrera activista, fou aquesta. El 1970, quan anava a una manifestació contra la guerra del Vietnam, va conèixer la Christine. “En Julian va ser, en certa mesura, el resultat de la nostra protesta”, ha dit en alguna ocasió. Malgrat això, es van separar abans i tot que Assange nasqués. Shipton no va conèixer en Julian de debò fins que aquest ja passava la vintena. No el va sorprendre que el jove també fos activista, assegura avui dia.
“Una de les justificacions vitals més fortes és quan hom diu: ho tornaria a fer tot de la mateixa manera. Exactament igual”, diu John Shipton. “I jo soc un d’aquests.”
El seu fill més petit, Gabriel, va produir l’any 2021 un documental titulat Ithaka, que mostra la lluita de Shipton. És una road movie que passa per Nova York, Barcelona, Berlín, Londres, Melbourne, París i Washington; en habitacions d’hotel, davant dels murs de presons, en parlaments, taules de cuina i, sovint, en indrets on John Shipton parla a periodistes i joves, polítics i persones que tenen aspecte de rodamon.
Ell és el degà de la resistència. El pare del messies. El déu de la comunitat WikiLeaks, diguem-ne.
L’endemà al matí unes quantes persones d’edat avançada s’agafen a la tanca del Tribunal Superior de Justícia, al centre de Londres. Acaben de tocar les set i plou. L’aigua els ha xopat els abrics i les caputxes. Semblen persones sense sostre, però són gent que reserva el lloc per als observadors internacionals del procés. Estan aquí plantats des de les cinc del matí i s’obren portes poc després de les nou.
Només els primers que entren per la porta de ferro tenen lloc a la sala d’audiència número 5, que és on s’ha de decidir si Julian Assange és extradit o no. L’home que és al davant de tot de la porta es diu Jamie i té una llista amb els noms de famosos que donen suport a Assange que ha de portar avui a la sala: l’excònsol de l’ambaixada de l’Equador, una periodista d’investigació italiana, dos polítics irlandesos, un premi Pulitzer dels EUA, l’exambaixador britànic a l’Uzbekistan, una diputada del Parlament alemany i l’exoficial de l’exèrcit britànic i reporter de crisi Vaughan Smith, que a Londres lidera el Frontline Club, que va fundar fa vint anys per promocionar el periodisme independent.
Vaughan Smith va treballar de càmera a l’Iraq, l’Afganistan, Bòsnia, Txetxènia i Kosovo, on va constatar com les redaccions s’aprofiten dels reporters especialitzats en crisis i després els deixen a l’estacada. Hi veié paral·lelismes amb el destí d’Assange, les revelacions del qual sobre crims de guerra dels EUA foren publicades pel The Guardian, The New York Times, Der Spiegel i altres. Smith va pagar en el seu moment la fiança de 20.000 lliures esterlines d’Assange i durant ben bé un any el va allotjar a la seva finca d’Ellingham Hall a la costa est d’Anglaterra, abans que ell s’escapés a l’ambaixada equatoriana. Fa uns dies va organitzar al seu Frontline Club una vetllada de suport titulada “Dia X: justícia per a Assange”, en què també es va debatre sobre quin paper haurien tingut els mitjans mainstream en la demonització del seu amic.
Una mena d’experiència desvetlladora és el que porta molts dels deixebles de Julian a les portes de la cort reial. Això de John Shipton ha estat ben bé la redescoberta del seu fill. A Shipton no li agrada parlar-ne. Diu que no sap quin aspecte tenia abans. Tanmateix, la seva nora, Stella Assange, diu que la semblança entre ambdós homes, la seva manera de parlar i de pensar, i el seu sentit de l’humor la van sorprendre. Quan es van retrobar a Sydney, Julian Assange va explicar al seu pare que volia crear una plataforma d’investigació. Shipton diu que el que havia generat frustració en el seu fill era que les manifestacions contra la guerra no van donar cap fruit i que la idea del seu fill el va meravellar des del principi. Intel·ligència col·lectiva. Recollida en comú de coneixement i experiències.
“Jo no sabia què era un wiki”, diu Shipton. “Però tenia clar que la qualitat i la fortalesa d’una societat rau en la transparència de les normes amb les quals es regeix.”
En el moment en què va començar a implicar-se públicament a favor del seu fill Julian, ell gairebé arribava a la setantena. En la seva primera aparició televisiva, un presentador australià li demanà: “Fins ara no en sabíem res, de vostè. Com és que ara s’ha decidit a aparèixer en públic?”
Shipton vestia un jersei desgastat amb un estampat cridaner i furgava el botó de la seva orella. Llavors va dir: “En Julian ja no està en situació de parlar per si mateix, així que ara això ho ha de fer la seva família i els seus amics.”
Ell va ser cofundador del partit WikiLeaks, amb el qual es pretenia que Assange tingués la possibilitat d’entrar al Parlament australià. Per al partit va viatjar a visitar Bashar al-Assad en plena guerra civil siriana, però va acabar amb les seves funcions oficials poc més tard.
“Encara tinc un bon grapat de samarretes”, diu.
En aquesta sala del tribunal, John Shipton no és tan sols el pare de l’acusat, també és un suplent. Els mitjans, sovint, el qualifiquen de missatger d’Assange, però és més que això. La seva imatge es posa davant de la del seu fill. Parlar amb el pare fa creure que és Julian Assange qui parla.
Assange no compareix en persona a les audiències. Només hi ha una gran gàbia metàl·lica per a ell al costat del banc dels jutges. Com si es volgués presentar l’enemic del sistema com un animal salvatge. És una demostració del poder global dels Estats Units, igual que els càstigs de l’Antic testament que sobrevolen la sala. 175 anys de presó. Es diu que Julian Assange es va sentir incapaç de participar en el judici per motius de salut. Ja fa anys que es va dir que havia perdut molt de pes i un psiquiatre del King’s College li va diagnosticar un risc molt alt de suïcidi, a més d’estar segur que Assange se suïcidarà si és extradit.
Nils Melzer, que, com a relator especial de l’ONU sobre la tortura, va assumir el cas d’Assange, diu: “La tortura és una eina que pretén enviar un avís als altres. És més eficaç quan es fa públicament.”
Si algú es passa unes hores a la sala número 5 del tribunal, comença a creure que pot mirar directament a l’engranatge del món fent miques un gra d’arena. Els jutges, abillats amb les seves perruques de pèl grisós de cavall, no desperten tendresa, més aviat causen inquietud. El sistema d’altaveus no funciona. A la sala annexa número 3, on se suposa que mitjans d’arreu del món han de poder seguir la sessió en una pantalla de vídeo, també hi ha contínues interferències en el so, que va a batzegades. Ni el so ni el contingut de les intervencions entre jutges, advocats i fiscals no és intel·ligible. A l’exterior, una metròpoli de la modernitat del capitalisme internacional brunzeix; a dins, s’assisteix a una obra de Shakespeare.
Nils Melzer apuntà que realment no volia encarregar-se del cas Assange com a relator especial de l’ONU, perquè tenia la impressió que aquesta persona era “culpable en alguna mesura”. Però després es va llegir la documentació de les autoritats sueques sobre dues suposades violacions, la qual cosa va ser com una revelació.
Melzer parla suec. En una entrevista, afirmà que va esbrinar que la policia i la fiscalia havien manipulat i modificat les declaracions de les dones. I, de fet, en un moment en què WikiLeaks estava informant sobre els crims de guerra dels soldats dels Estats Units a l’Afganistan. Els EUA, segons Melzer, “van exigir de manera immediata als seus aliats que Assange quedés colgat d’acusacions penals”. Les seves descripcions de les investigacions sobre les violacions contra Assange es llegeixen com un thriller de la conspiració, en què la justícia de Suècia ajuda la CIA a destruir un informador.
Quan ja fa dos anys es va erigir una estàtua d’Assange a Ginebra, la que més tard seria la seva dona Stella digué: “Soc aquí per recordar que en Julian no és cap exemple, cap símbol, sinó un home, un ésser humà. I pateix. Té fills. Té una família.”
Es va adreçar al món igual que als segrestadors que estan pensant a assassinar el seu ostatge.
Al documental Ithaka, s’hi pot veure durant uns quants minuts com Stella parla per telèfon amb el seu futur marit. Ella és al sofà de casa seva, a Londres. La petició dels seus advocats de treure Assange de la presó pagant la fiança seria rebutjada poc després. Ell diu que s’ha retirat al pis de sota. La seva veu sona greu i morta. Sembla com si s’estigués escoltant la depressió. Stella somriu a la petita càmera del mòbil, és el somrís més valent que es podria imaginar.
Ara, Stella Assange seu a la bancada de darrere de l’equip defensor, al costat hi té Gabriel, germà d’Assange, i John, el seu pare. Shipton segueix l’audiència immòbil, no es treu ni l’abric. Té l’aspecte de no esperar gaire veritats. Després de dos dies, els jutges reclamen a la defensa que presenti nova documentació. Llavors se’n van. Tot queda dissolt ràpidament. També el significat, el sentit, la rellevància.
Fora, a les portes de l’edifici del tribunal, s’hi han concentrat unes dues mil persones per protestar. Sobre un petit escenari parlen els activistes i en un dels marges hi ha John Shipton al costat de l’exambaixador britànic a l’Uzbekistan, que té un got de whisky a les mans. Els dos homes, de cabells blanquinosos, sospesen si cal que vagin junts a Berlín per reunir fons per a la campanya d’Assange.
Llavors John Shipton rep una trucada del seu fill Julian i fa uns passos al costat.
Què li ha explicat?
“Oh”, diu John Shipton, “de tot. IA, coses sobre les quals reflexiona, plans. Déu i el món. Però almenys no ha sonat depressiu.”
Shipton és sabedor dels dictàmens psicològics de Julian Assange. Té una idea de com està el seu fill. De jove, Shipton va tenir depressions durant deu anys. Explica que quan era a l’internat va escriure lemes anticlericals de Voltaire a la pissarra mentre els seus companys eren a missa. Quan posteriorment va saber quins són els símptomes del trastorn d’Asperger, va creure reconèixer el que ell va patir.
“Les persones em semblen molt interessants, però extremament difícils de comprendre”, diu John Shipton. “Primer vaig haver d’aprendre tècniques per estar en contacte amb els altres.”
És possible que això expliqui l’agradable calma amb la qual s’ha implicat en la lluita. No crida, no es lamenta. No reparteix a tort i a dret. No ho pot fer de cap altra manera.
Al cap d’una estona, la manifestació pren rumb a Downing Street. La impressió és d’una desfilada carnavalesca pel cor de Londres. Amb tambors, megàfons i gent onejant banderes. Un home esdentegat sosté la bandera tradicional dels miners australians i l’eleva al cel del capvespre. Algú fa onejar l’estendard del partit comunista iranià Tudeh. En un marge comenta la marxa de protesta davant una petita càmera l’exestrella de la ràdio alemanya Ken Jebsen, que va caure en desgràcia a causa de les teories de la conspiració. Hi ha moltes banderes de Palestina perquè la lluita per la llibertat d’Assange va contra els mateixos poders que llencen bombes sobre Gaza, crida més tard un dels oradors a Downing Street.
Cadascú fa sa guerra, cadascú creu sentir el dolor de Julian Assange. Fa pensar una mica en el caos que Alex Jones munta al seu canal InfoWars. A primera fila se situa la família rere una pancarta. Dona, germà, pare. Shipton somriu a la gent que marxa pel vespre londinenc amb les seves banderes, tambors i lemes.
Qui participa en la marxa és camarada. Els defensors més acèrrims d’Assange a escala de països viuen principalment a l’hemisferi sud: Mèxic, el Brasil, Austràlia. A l’ambaixada alemanya de Londres una relatora segueix per vídeo la retransmissió de l’audiència i l’envia després al govern federal. No queda del tot clar si a Berlín s’ho mirarà algú, això. Però quan Stella Assange s’asseu al camió d’emissió de Tucker Carlson, sap que els seus missatges arribaran a milions de persones. L’afirmació amb què l’antic cap de la CIA i secretari d’estat nord-americà Mike Pompeo havia suggerit de matar Julian Assange només va alterar realment el públic nord-americà quan va ser pronunciada per Tucker Carlson, el company de Trump.
Un cop desmuntat l’escenari, John i Gabriel Shipton segueixen el seu viatge per bastir la “Coalició de l’Amistat”; així és com l’anomenen.
Gabriel agafa un vol cap a Alemanya, a la seu de la Fundació Wau Holland, entitat que també està recollint fons per donar suport a Julian Assange. Una gran suma prové de la venda d’una obra de l’artista digital Pak que el 2022 va ser subhastada entre deu mil postors. Aquesta acció va suposar l’ingrés per a la Fundació de més de 50 milions d’euros. Necessiten els diners per pagar els advocats i la campanya mundial a favor de l’alliberament d’Assange.
“Tots hem envellit tant”, diu Gabriel Shipton en un restaurant berlinès. “En Julian, per descomptat. Però també l’equip d’advocats, el meu pare, l’Stella, els activistes. Ja fa més de deu anys que estem ficats en això. A poc a poc estic agafant un to grisós.”
Riu, prem les mans sobre les temples. Fins i tot en el bon humor hi ha pressió, tota broma és política.
El seu pare John ha volat de Londres a París i després a Múnic per trobar-se amb seguidors. D’allà ha tornat a Londres, mentre que en Gabriel ha continuat amb un vol cap a Washington. El mes de novembre podria passar que Joe Biden no fos reelegit. Els presidents dels EUA tenen la potestat d’indultar condemnats i d’escurçar penes de presó. Fa set anys Obama ho va fer amb l’exsoldat Chelsea Manning, les informacions secretes de la qual sobre les guerres dels nord-americans Assange havia publicat.
Quatre anys després, John Shipton i el seu fill Gabriel van intentar convèncer l’entorn de Donald Trump perquè aquest indultés Julian Assange. Però Trump al final va tenir altres problemes i es diu que hi hauria posat condicions. Aquest cop volen deixar el terreny més ben preparat. Han de mantenir alta la pressió. Als carrers, als tribunals i als parlaments.
Una setmana després de l’audiència, John Shipton agafa el metro en l’hora punta d’un matí londinenc que l’ha de portar fins a la presó on hi ha el seu fill. La línia Elizabeth del metro va entrar en funcionament fa tot just dos anys. Stella Assange, que acompanya Shipton, diu que això facilita arribar a Belmarsh. El seu marit fa més temps que és tancat a la presó que el que fa que existeix aquesta línia de metro. Té permès visitar Assange un cop la setmana. Entre visites poden parlar per telèfon sempre que a Assange li quedi saldo al telèfon. Disposa de 25 lliures setmanals per fer trucades, enviar correu postal o comprar-se alguna cosa per menjar, costos de reclusió a banda.
Recorren les tres últimes estacions amb bus. Llavors apareix la presó com si fos una enorme nau espacial enemiga, envoltada d’altíssims murs grisos. S’apropen als murs, una dona menuda i un home vell amb el pas un poc vacil·lant s’enfronten a un monstre. Poc abans d’arribar a la porta de la presó, John Shipton dona un cop de peu a un dels enormes blocs de formigó dissenyats per evitar que un vehicle xoqui contra les parets indestructibles del penal.
“Quin disbarat”, diu Shipton.
Explica que a la vida només ha estat un cop a la presó i durant tres setmanes. Fou als anys setanta a Nova Zelanda perquè va portar una barra de ferro a una manifestació contra la guerra. Aleshores l’enemic encara era visible.
Al cap de tres quarts d’hora, el pare John torna tot sol de Belmarsh. Al migdia ha d’agafar un tren cap a París per poder assistir a una sessió del ple del Parlament Europeu a Estrasburg. Demana un Uber per anar a l’estació londinenca de Saint Pancras. Durant l’hora que dura el trajecte per la ciutat, parla del món, del temps i del seu fill Julian, del qual diu que feliçment ha tornat a guanyar una mica de pes. Julian segueix les notícies sobre ell mateix amb atenció i John diu que li ha donat instruccions clares de què és el que ha de tenir en compte a Estrasburg.
Fora, el Londres gris queda enrere. Gabriel envia un missatge des de Washington. John Shipton recita el poema complet Ithaka del poeta grec Konstantinos Kavafis, que descriu un viatge perillós però, tot i així, gratificant. El viatger topa amb monstres, bèsties i déus furibunds, lestrígons i ciclops, però gaudeix del periple.
“Si prens rumb vers Ítaca,
et desitjo un llarg viatge,
ple d’aventures i descobertes.”
En l’odissea per aquest matí londinenc emboirat, John Shipton pren un cert aire d’heroi tràgic de l’antiga Grècia.
Traducció d’Arnau Ferre Samon