Absolutament tothom reconeix Gaudí com una llegenda del modernisme. La seva genialitat ha captivat el món i la seva obra arquitectònica ressona a escala global per la seva inigualable originalitat i influència artística, especialment a la ciutat de Barcelona.
La Sagrada Família, la Casa Batlló, la Pedrera o el Palau Güell continuen sent avui dia una font d’inspiració i, a la vegada, d’admiració per a qui ho visita. Però, més enllà d’aquestes obres principals, també trobem un reguitzell de joies gaudinianes que, tot i quedar en un segon pla, han resistit el pas del temps i encara són un testimoni de la història de Barcelona. Una d’aquestes obres és la Casa Calvet (1898-1900), que, malgrat no ser accessible al públic, té la particularitat de ser el primer edifici destinat a l’habitatge que l’arquitecte va projectar a l’Eixample de Barcelona, on uns anys després construiria la Casa Batlló (1904-1906) i la Casa Milà (1906-1019).
En contrast amb la Casa Vicens (1883-1885), que en termes generals és la primera casa de Gaudí a Barcelona, inspirada en elements orientalistes i ubicada al districte de Gràcia, la Casa Calvet, situada en el número 48 del carrer de Casp, representa una interpretació singular de l’estil barroc, s’allunya de connotacions medievals i opta per una expressió estilística personal. Si s’observa la façana d’aquest bloc de pisos, es pot copsar que hi ha moltes similituds amb altres dels seus edificis més famosos. És com si aquí l’artista modernista ja comencés a posar les bases d’un estil propi que posteriorment veurem en altres projectes més coneguts.
L’única obra de Gaudí guardonada
Eduard Calvet i Pintó, un destacat fabricant cotoner i polític, i el seu germà Pere, tots dos fills de Pere Màrtir Calvet i Carbonell, van encarregar el projecte a Antoni Gaudí amb la petició que tant el soterrani com la planta baixa fossin utilitzats com a oficines del seu negoci, mentre que la resta de pisos serien habitatges. L’arquitecte modernista va concebre aquest projecte l’any 1898, quan tenia quaranta-cinc anys, i va comptar amb la col·laboració dels seus ajudants Francisco Berenguer, Juan Rubió i Juli Batllevell. Actualment, la propietat és de la família Llensa.
Tot i que molts l’han considerada l’obra més conservadora de l’arquitecte, és un fet remarcable que l’edifici va ser reconegut com la millor obra artística de l’any 1900, segons el veredicte de l’Ajuntament de Barcelona del Concurs anual d’edificis artístics de Barcelona, i va esdevenir l’únic premi que Gaudí va rebre en vida.
Casa Calvet, una delícia ornamental
A la façana de la Casa, hi ha diversos elements decoratius que confereixen un toc distintiu al seu aspecte. La porta d’entrada està flanquejada per uns pilars que s’assemblen a les bobines de fil característiques de les fàbriques tèxtils. Aquest detall no només aporta un toc estètic original, sinó que també fa referència al passat industrial de la zona i pot reflectir l’interès del propietari per la història local. També, una atenció minuciosa a tots els detalls de l’edifici es reflecteix en el disseny dels poms, els tiradors, els miralls, els espiells, els picaportes i altres elements de l’immoble.
Cal destacar que l’edifici està fet amb pedra extreta de la pedrera de Montjuïc i Gaudí va fer servir de manera magistral el ferro forjat als balcons. Quan mirem la façana de la Casa Calvet, cal posar-se les ulleres de detallista i observar que acaba amb una corba que té tres lòbuls invertits, dos d’aquests sobresurten una mica, i tot això coronat amb creus de ferro. Just sota aquests lòbuls, hi ha tres bustos: el de Sant Pere Màrtir, que coincideix amb el nom del pare del propietari, i els de sant Genís d’Arle i sant Genís de Roma, els patrons del poble d’origen de Calvet, Vilassar de Dalt.
Gaudí no només pensava en la bellesa, sinó que també en el benestar de les persones
Gaudí va concebre no només l’arquitectura de la Casa Calvet, sinó també el detallat disseny dels mobles que n’omplien els espais. Encarregats als tallers de Casas i Bardés, una empresa catalana d’ebenisteria especialitzada en disseny i creació de mobiliari de l’època, aquests van ser una expressió exquisida de l’artesania i el bon gust. La fusteria dels despatxos de la planta baixa, així com els dels Calvet, era una obra mestra de construcció, que mostrava influències del barroc francès en la seva elegància i detall.
Si s’accedeix al vestíbul, observem la presència d’arrambadors de ceràmica blava cobalt amb un dibuix compost en forma de remolí. Passant a través d’una porta de vidre s’entra en un segon vestíbul, on hi ha dos bancs de fusta adossats, també fabricats per Casas i Bardés.
Finalment, si fem uns passos més endavant, tot ubicant-nos al punt central de l’edifici, la cirereta del pastís se l’emporta l’ascensor que trasllada el veïnat a cadascuna de les plantes, obra d’Enrique Cardellach y Hermano, el tretzè fabricat d’aquestes característiques per l’empresa. Tal com explica l’arquitecte Carles Fochs en el text “Elogi del sostre. A propòsit del teginat de la Casa Calvet d’Antoni Gaudí”, publicat a la revista Arquitectes de Barcelona, “aquest element mecànic amb aparença de moble de fusta tallada s’aixeca màgicament una vegada i una altra per definir la línia vertical més important de tot l’edifici”. Fochs també ens remet al record de la figura del baldaquí de la basílica de Sant Pere de la Ciutat del Vaticà i assenyala que aquesta forma “té molt sentit, ja que la família Calvet i Gaudí eren molt catòlics i va ser una manera de fer una desconstrucció d’aquesta obra”. La caixa de l’ascensor està posada al centre i simula l’altar i el sagrari, que tot plegat puja d’una forma molt elegant perquè el contrapès està amagat al pati del darrere.
Si ens endinsem a l’ascensor, l’ergonomia del banc que es troba a l’interior és perfectament visible per la seva forma corba, i just davant hi ha un tamboret pensat per a la comoditat de les persones d’edat avançada. A més, el vidre també és evident en forma de petites finestres que fan la funció de ventilació. I per acabar, si s’aixeca el cap, una magnífica cúpula acaba il·luminant el que és sens dubte tota una obra d’art.