Al polígon de la Foia, a les faldes del castell que corona el municipi, s'arreceren tot de naus industrials. N'hi ha que es dediquen a la fabricació de joguets i plàstics (al capdavall, Castalla forma, junt amb Onil, Ibi, Biar i Tibi, de l'anomenada 'vall del joguet') però també n'hi ha destinades a molts altres quefers: pintures industrials, aluminis, electrodomèstics... Entre tantes naus impersonals, resulta difícil no fixar-se en l'exòtic nom situat en un edifici de dues plantes tot pintat de negre: Maldivas Club, diu.
Diversos cartells anuncien les pròximes actuacions previstes en aquesta sala de concerts. Tam tam go, los Rebeldes, un tribut a Extremoduro... Això, però, és en la sala de la planta baixa. A la primera planta, aquesta setmana, uns altres músics preparen els que han de ser els seus darrers concerts després d'una exitosa carrera que els ha dut a fer més de cinc-cents concerts d'ençà que, fa dotze anys, començaren la seua carrera. Perquè és ací, al Maldivas Club, on El Diluvi té el seu quarter general, l'espai on assagen abans de cada gran concert; on experimenten amb els sons i els ritmes a cada publicació d'un nou tema; l'espai on, en definitiva, el grup ha crescut fins a convertir-se en una referència de l'escena musical en català.
"Fa set anys que assagem ací i fa quatre que vam decidir arreglar-nos-ho tot més bé", explica Dani García, bateria, mentre esquiva alguns dels molts embalums que protegeixen els instruments i els equips que s'amunteguen per terra. És dimecres a la vesprada i els sis integrants d'El Diluvi s'han citat ací per preparar el primer dels cinc concerts amb què s'acomiadaran del seu públic.
Josep V. Frechina: "Han encadenat moltes grans cançons. Tenen temes com "I tu, sols tu" que han esdevingut himnes".
"Parar era una idea que ens rondava pel cap de feia temps, però mai no acabàvem de decidir-nos. La gent ha de tindre en compte que feia 12 anys que no paràvem i, al remat, això passa factura", explica Flora Sempere, qui, a més de cantant ha estat qui ha aportat aquell so del guitarró tan característic de la banda de Castalla. "Crec que la pandèmia va ser un punt d'inflexió per a molts músics. La tornada va ser difícil. Crec que tots sentíem que calia parar. Ara és moment d'agafar aire i... ja tornarem quan calga tornar!", assevera Andreu Ferre, baix i lletrista.
A València, aquesta nit i demà, s'acomiadaran del públic amb sengles concerts que comptaran amb la col·laboració d'alguns dels amics que han fet al llarg d'aquest periple (hi haurà Xavi Sarrià, Mireia Vives, Dani Miquel...). La cita, a Barcelona, serà el 20 i 21 d'abril. I encara, coincidint amb la celebració de la Fira de Sant Isidre de Castalla, hi haurà una festa diluviana pensada per a la gent de la comarca i la contornada. Un concert del que encara no se saben els detalls, però que serà una festassa. Perquè potser ara el món no és més bonic (o potser sí) però El Diluvi ha decidit buscar un nou camí.
Junteu-vos
La història dels primers esguits d'El Diluvi és, a aquestes altures, força coneguda. Tot començà el 2011 amb un encàrrec del Casal Tio Cuc d'Alacant, que acabava d'obrir les seues portes. Volien, per a la inauguració, algú que versionara cançons d'Ovidi Montllor i li preguntaren a Andreu Ferre, aleshores un xaval de vint-i-cinc anys. Cridà ací i allà fins a conformar el que després esdevindria el nucli d'El Diluvi. "No teníem cap pretensió, més que complir per fer aquelles versions", rememora Andreu. Al públic, però, li agradà i els sorgiren noves peticions. "El problema que teníem és que ens contractaven per tocar durant 45 minuts i nosaltres només teníem sis versions- riu Flora, qui aleshores tocava la percussió en la banda municipal del seu poble, Castalla-. Així que vam continuar fent versions i, des d'ací, vam saltar a fer cançons pròpies".
Flora Sempere: "Si m'hagueren dit que un dia actuaria davant 18.000 persones, no m'ho hauria cregut".
El 2014 va veure la llum el seu primer disc, Motius, i només un any després, un segon, Alegria. Dos treballs on els de l'Alcoià feien gala d'un folk atrevit, un so propi i identificable amb un tractament musical sòlid i molt d'instint melòdic. L'aposta per la bandurria, el violí i l'acordió trencava amb els esquemes de la música del moment. El grup progressava i madurava, i amb ell, els seus integrants.
"Si m'hagueren dit que un dia, com va passar amb el concert de La Raíz, l'any 2018, actuaria davant 18.000 persones, no m'ho hauria cregut. Jo tenia una fòbia total a estar damunt l'escenari. Fixa't com era la cosa que una vegada, després d'un dels primers concerts, se'm va apropar Mireia Vives, que aleshores cantava a Rapsodes i em digué: "Cantes molt bé, tens una veu preciosa... però sembla que vulgues amagar-te". I és que jo el que volia era amagar-me!", riu Flora.
El moment, a més, era propici per al grup de l'Alcoià. En un context de retirada dels grans caps de cartell dels darrers anys (Obrint Pas, la Gossa Sorda, Aspencat...), El Diluvi emergia com una proposta fresca, amb lletres ben treballades i una música ballable. "Alegria" i, especialment, "I tu, sols tu", esdevingueren estendards de la seua proposta musical. La formula El Diluvi, amb David Rossell a la producció, funcionava.
Ànima, l'any 2017, esdevingué la seua confirmació com una de les bandes del moment. Com abans havia passat amb "Alegria" i "I tu, sols tu", "Tendresa insubmisa" i "No hi ha ningú que balle com tu" foren sagetes que encengueren els escenaris. El Diluvi es consagrà com un dels grups musicals més talentosos. Del ritme, feren revolta. Aquell agost, concatenaren disset concerts i esdevingueren cap de cartell de molts festivals. Eren un reclam, un imant indiscutible. Simplement, s'enlairaven.
Obrir una porta
"Crec que hi ha tres raons que expliquen l'èxit d'El Diluvi -argumenta el musicòleg Josep Vicent Frechina-. El primer és que han sabut confegir un so molt personal i, alhora, molt versàtil, a mig camí de tot. Són capaços de connectar-te amb la música més festivalera i amb la cançó d'autor, però també amb el folk. En segon lloc, han encadenat moltes grans cançons. Tenen temes com "I tu, sols tu" que han esdevingut himnes. Són grans compositors. El tercer factor és la seua personalitat: et cauen bé. Probablement és el grup més estimat de l'escena valenciana".
Josep V. Frechina: "Probablement, El Diluvi és el grup més estimat de l'escena valenciana".
"Trobe que un dels factors que ha estat decisiu -exposa Flora en preguntar-li per l'èxit de la banda- ha sigut la cohesió. El Diluvi ha pres forma a mesura que es cohesionava com a grup. Ens hem escoltat els uns als altres i ens hem deixat guiar quan ha calgut".
La publicació, l'any 2019, de Junteu-vos evidencià, tanmateix, que El Diluvi havia arribat a un punt de maduresa que li permetia afrontar nous horitzons musicals, com es confirmaria, dos anys després, amb Present. La textura musical es feu més sofisticada, aparegueren esguits d'electrònica, sintetitzadors, ritmes de cúmbia. Les cotilles saltaren pels aires, però amb una discreció que feia el canvi assumible per al públic.
"Crec que hem fet una evolució natural; hem experimentat, però ho hem fet pas a pas, respectant l'essència d'El Diluvi", analitza Andreu per a EL TEMPS. El salt endavant li valgué, també, el reconeixement del sector. Sengles premis de millor disc de mestissatge als Premis Carles Santos i als Ovidi amb Junteu-vos; millor cançó als Premis Carles Santos per "Heroïnes de la fosca nit"; Premi al millor grup jove dels Premis Pont del Mediterrani; i premi a la millor cançó als Premis Ovidi per "Present".
Aquests guardons els atresoren en el quarter general del grup, a Castalla, com moltes altres penyores que han anat acumulant durant aquests dotze anys: samarretes amb la imatge d'un núvol i l'arc de sant Martí dibuixats amb lletres infantils, un cartell fet a mà on s'anuncia un concert del grup en el patí de l'escola de Benialí, allà pel 2018... Perquè en tots aquests anys, El Diluvi ha atret, també, el públic familiar. "És bonic que vinguen pares i fills. Hem vist xiquets que han passat de veure'ns amb 7 anys a tenir-ne 17, ser preuniversitaris i tenir-los allà a primera fila com quan érem nanos". El fet que siguen el grup que més sona en els patis de les escoles és, probablement, el millor signe de la dimensió de la popularitat assolida.
Tot s'acaba
Ara, tanmateix, El Diluvi s'asseca, almenys, durant una temporada. En essència, perquè a mesura que han entrat en la vida adulta, tot s'ha fet més complicat. La decisió ha estat llargament reflexionada. Això no evita, però, cert desconcert. "Per a la majoria de nosaltres, és la feina que més temps ens ha durat. Ara -reflexiona Andreu-, sentisc llàstima".
"Li hem dedicat molta energia i tots estem molt orgullosos del que hem aconseguit amb El Diluvi. Encara no m'ho acabo de creure del tot, que parem. Supose que ho trobaré a faltar. Més que preguntar-me com serà la vida sense pujar a l'escenari, em pregunte com serà la vida sense pujar a l'escenari amb ells. Sé que vaig a trobar-ho molt a faltar", explica Flora, abans d'endinsar-se en la peixera del Maldivas Club on tots sis components apuren el temps abans d'una hivernació programada. Als qui hem estat assidus als seus concerts ens queda, clar, l'alegria d'haver-los conegut. I també la felicitat, encara, de compartir un últim ball.