Qui va ser, exactament, Josep Dencàs i Puigdollers? I per què ha transcendit, històricament, com l’independentista que va congeniar amb la Itàlia feixista de Mussolini? Aquesta mena de “llegenda negra” és la que intenten esborrar els historiadors Fermí Rubiralta, Frederic J. Porta, i Fèlix Vilagrasa amb el llibre Josep Dencàs i Puigdollers, el conseller maleït (1900-1966), editat per Base i que compta amb l’aportació del recentment desaparegut Joan B. Culla, autor d’un pròleg molt aclaridor.
Nascut a Vic (Osona) el 1900, però traslladat de ben petit al barri barceloní de Sant Andreu, Josep Dencàs, metge professional, va ser un dels màxims referents del sector independentista d’Esquerra Republicana. Dirigent de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC), va ser conseller de Sanitat i Assistència Social entre 1933 i 1934 i de Governació durant aquest últim any, fet que li va convertir en un dels protagonistes dels Fets d’Octubre. I no només perquè formara part de la Generalitat presidida per Lluís Companys, sinó perquè Dencàs va ser un dels grans instigadors d’aquell episodi que va acabar fracassant i sobre el qual va ser assenyalat per membres del seu mateix partit. Segons defensen els autors del llibre, de manera injusta.
El 1934 va ser l’any en què Dencàs, ja com a conseller de Governació, va viure dos episodis que li marcarien per sempre. Un va ser l’entrevista, al juny d’aquell any, amb el vicecònsol de la Itàlia feixista, Alessandro Majeroni. El que ha transcendit de la conversa que ambdós van mantenir, en la qual l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta ha aprofundit força, són unes declaracions del conseller català en què elogiava el règim de Mussolini, fet que l’apropiaria a la ideologia feixista. Una conclusió que el desaparegut Joan B. Culla rebutja de manera clara. Segons ell, Dencàs no s’havia convertit en un “devot” de Mussolini, sinó que estava “obsedit a trobar suports per a la independència de Catalunya i, mancat dels filtres d’una política consistent, va creure amb candidesa que la dictadura italiana podia ser una aliada”.
Aquesta característica, la de la “manca d’una política consistent”, també és atorgada a Dencàs per part dels autors del llibre, en tant que tenia “un problema de poca consistència de les idees pròpies”, deixa escrit Culla al pròleg. “L’independentisme ubicat intramurs d’ERC i que Dencàs liderà des del 1931-1932 estava molt poc ideologitzat i s’acontentava amb l’activisme, una certa retòrica bel·licista i la invocació de la ‘plena llibertat de Catalunya’”.
Fermí Rubiralta, un dels autors del llibre, va més enllà i explica a aquest setmanari que, pel que fa a l’entrevista de Dencàs amb el vicecònsol italià, “cal tenir perspectiva”. “En primer lloc, el document en si mateix va ser redactat per la part italiana: es feia propaganda del règim feixista explicant com de bé els hi va parlar el conseller Dencàs, que ja els anava bé. En canvi, com a conseller de Governació, Dencàs va advertir al consolat italià que mai no permetria fer propaganda del règim italià a Catalunya. En aquest sentit, la posició oficial del conseller és molt clara: no hi havia cap mena de connivència. Una altra cosa és que, en el marc de l’empatia generada per una conversa, dediqui paraules més o menys exagerades bé per ell mateix o bé per l’interlocutor”.
D’altra banda, hi ha també el fet que l’independentisme dels anys trenta del segle passat es trobava fortament influenciat per la rebel·lió irlandesa de pocs anys abans. “Tots sabem què postulava el moviment independentista irlandès”, diu Rubiralta: “per la independència, si calia pactar amb el dimoni, es feia. I aquest no era el cas, perquè al juny 1934, data de l’entrevista entre el conseller Dencàs i el vicecònsol, està clar que Mussolini tenia molt avançada la seva col·laboració amb els feixistes que realment van existir, que eren els de contingut espanyolista”.
Més enllà de l’entrevista citada, hi ha altres elements que permeten concloure que Dencàs estava molt lluny de ser un feixista. Culla, al seu pròleg, desmenteix la “política antiobrera” que, segons els seus detractors, va desplegar el conseller de Governació. “Potser, a aquestes altures, cal recordar que la FAI no era l’equivalent de les Comissions Obreres i la UGT d’avui. La FAI era una organització revolucionària armada que tenia com a objectiu explícit destruir l’ordre social, polític i econòmic vigent per mitjà de la violència. Les autoritats de la República la van reprimir amb moltíssima més contundència que els policies de Dencàs, però a ningú no se li acut dir que Manuel Azaña era un feixista”.
Alhora, Rubiralta recorda que Dencàs, quan va marxar a l’exili una vegada iniciada la Guerra Civil, no va anar a parar a Sant Sebastià o a Burgos, on solien fugir els catalans amb sintonia amb el bàndol revoltat, però, tot i així, el van relacionar amb els espies de Franco. Això malgrat que tant anarquistes com franquistes li seguiren la pista mentre estava a París, a Banyuls de la Marenda (Rosselló) o a Iparralde —més tard es traslladaria a Tànger, on va morir abans de ser també espiat pels franquistes. L’exili de Dencàs a l’Estat francès, per a aquest historiador, va ser la seua etapa més dura, atès que va estar sense veure la seua muller —Raimunda Cararach— i els seus fills durant més de vuit anys. Des d’Estat Català també l’havien expulsat del partit acusant-lo de traïdoria i de covardia.
Els efectes del 6 d’Octubre
Aquesta solitud té el seu origen no només en l’entrevista amb el vicecònsol italià, sinó també en el fracàs dels Fets del 6 d’Octubre de 1934 —dels quals enguany es compleixen noranta anys i la Fundació Reeixida en celebrarà actes commemoratius. El dia en què el president Lluís Companys va proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola, Dencàs “va comparèixer uniformat com a general dels escamots” i va evidenciar, “durant aquelles hores crítiques, la pèssima preparació de l’aixecament independentista, així com la feblesa del seu propi lideratge, i acabar fugint va permetre al president Companys i a la resta de la cúpula d’ERC carregar sobre les espatlles de Dencàs tot el pes del fracàs, obviar les errades i contradiccions pròpies i convertir el conseller de Governació en un empestat”, deixa escrit Culla al pròleg.
Però, en canvi, segons explica Rubiralta, “Companys era el gran responsable d’aquells fets com a president de la Generalitat, i el fet de ser un gat vell en política va facilitar que Dencàs en fos assenyalat com a culpable”. D’aquesta manera, l’historiador apunta que Companys aconseguia “espolsar-se les culpes” gràcies a la “mala fama” que Dencàs havia adquirit els anys anteriors. Se’l va acusar, de fet, de fugir aquell dia per les clavegueres, mentre que ERC va destacar que Companys es va lliurar a les autoritats. “Sortosament”, conclou Rubiralta, “els fets recents del 2017 han recreat aquesta circumstància i han demostrat que marxar a l’exili no és, necessàriament, una qüestió de traïdoria”.
Les diferències entre Companys i Dencàs respecte al 6 d’Octubre venien d’abans. Companys esperava que aquella proclamació servira perquè la gent ocupara els carrers, tal com havia passat el 14 d’abril de 1931 amb la proclamació del president Francesc Macià, fet que va desembocar en el restabliment de la Generalitat i en l’aposta de la República espanyola per la via progressista. El 6 d’Octubre del 1934, amb la deriva feixista de la CEDA al poder, Companys buscava un colp d’efecte que no va funcionar. “De la mateixa manera que els feixistes creien que el 18 de juliol del 1936 seria un nou 6 d’octubre i tampoc no es va donar”, aporta Rubiralta. Per altra part, l’aposta de Dencàs en aquell 6 d’Octubre era la de la via insurreccional, un aixecament militar per a proclamar la república catalana. L’equivocació del conseller, segons els autors del llibre, va ser no detectar que aquella proclamació estava condemnada al fracàs, tal com sí que van preveure altres dirigents independentistes com ara Daniel Cardona o Josep Maria Batista i Roca.
Curiosament, Dencàs, que com a militant d’Estat Català havia contribuït a aturar la fúria desbocada contra el clergat a partir del 18 de juliol de 1936, va intentar ser agredit al vaixell Tevere, al qual va pujar el 2 d’agost d’aquell any per a fugir de la FAI i posar rumb a Marsella. Alguns dels passatgers, “gent de dretes que també fugien en el vaixell italià i que li havien d’estar agraïts, el van identificar, insultar i gairebé agredir”, va deixar escrit l’historiador Hilari Raguer, que també explicava que Dencàs va haver de refugiar-se a la cabina del capità del vaixell.
L’obra amagada del conseller
Aquests esdeveniments contraproduents van servir perquè Dencàs quedara apartat de la política durant l’exili, on no va buscar cap protagonisme malgrat alguns contactes puntuals amb Estat Català, com ara quan va ser consultat sobre l’instrument ideat pel president Josep Tarradellas de Solidaritat Catalana, que pretenia unir tota l’oposició catalanista i que Dencàs va acceptar malgrat haver discrepat frontalment amb Tarradellas durant l’etapa republicana, en tant que representaven dues ànimes ben diferents al si d’Esquerra Republicana.
Tot això va servir perquè Dencàs, a més d’estigmatitzat pels seus companys de viatge, veiera invisibiltizada la seua obra de govern. I és que com a conseller de Sanitat i Assistència Social, segons Fermí Rubiralta, Dencàs hauria de ser recordat “com el gran responsable d’un sistema sanitari i d’assistència social pioner a l’Europa d’aquell moment, amb tasques i iniciatives que més tard es tirarien endavant amb una conjuntura més favorable, sempre amb la justícia social a l’horitzó”. Aquest objectiu, per a Rubiralta, també demostra que la inspiració de Dencàs no era ni Alemanya ni Itàlia. “Aplicant els principis de l’orientació social avançada inscrita en la tradició progressista del republicanisme català, i els seus mateixos valors de compromís amb les classes populars i el benestar de la població, sempre amb l’objectiu a l’horitzó d’aixecar unes estructures decisives pel projecte ineludible de nacionalitzar el país, el doctor de Sant Andreu de Palomar, en l’ínterim reduït de temps del 24 de gener de 1933 al 18 de setembre de 1934, configurà no sols l’organització de la sanitat catalana de dalt a baix, sinó també diversos projectes estretament relacionats amb la salut pública i l’assistència social, com un model d’habitatge popular digne, salubre i assequible, amb la perspectiva de fixar les bases estructurals imprescindibles per fer realitat la sobirania i el progrés de la nació catalana”, es deixa escrit en l’apartat de les conclusions del llibre.
