“Sant Sebastià era per a mi l’eternitat.” No hi ha millor sentència per obrir i cloure aquest capítol. Així recordava Josep Pla el sentiment que li produïa aquesta elevació penjada sobre el mar, al capdamunt d’una costa vertical perfectament perpendicular a l’horitzontalitat de la Mediterrània. El palafrugellenc consumia hores ací dalt, que invertia en el plaent exercici de la meditació i la incipient vocació literària. “La carretera de Sant Sebastià”, confessa a El meu país, “esdevingué un pretext de magnífics descobriments quotidians. Un dia, sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i un quadern a la mà. Vaig començar a posar adjectius darrere de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar.”
El del cap de Sant Sebastià no és un far com qualsevol altre: al voltant seu es concentra una bona dosi de patrimoni. Ocupa un espai habitat des de fa algun mil·lenni per la tribu ibèrica dels indigets, aprofitat posteriorment com a punt de vigilància costanera, colonitzat per la religió catòlica com a lloc de culte i connexió espiritual, i convertit en els temps en què vivim en infraestructura hotelera d’alta volada. Tot aquest compendi, declarat Conjunt Monumental, afegeix a l’indret en general, una densitat excepcional sobre la qual val la pena detenir-se.
L’accés, des de la carretera que connecta Palafrugell amb Tamariu, prepara el viatger per a l’espectacle. Les generoses ondulacions rurals aviat cedeixen el relleu a la pineda que escala la muntanya. La carretera és reglamentàriament estreta, boteruda i deformada per la potència enèrgica de les arrels dels pins. Amb pendent considerable, emergeix de la recollida badia de Llafranc, poblada de xalets i torres, una solució visual que poc deu tenir a veure amb la perspectiva que devia contemplar Pla.
Gairebé al capdamunt, a sotavent, hi ha el mirador de Joaquim Turró, amb allargavistes inclòs que en dies clars permet albirar fins i tot el litoral de Platja d’Aro. Aquesta talaia, orientada al sud-oest, era coneguda fins al 2005 amb el nom de mirador de Sant Sebastià, any en què va ser rebatejada en memòria de l’escriptor, editor i promotor cultural local traspassat un parell d’anys abans.
I ara, el far. Només cal girar la mirada i allà el tenim, a la nostra esquena, mig camuflat per la pineda i separat de la curiositat forastera per una tanca. El seu edifici de planta quadrangular, estrictament funcional, no dona pistes de la importància que té aquesta instal·lació. Es tracta de la llanterna més potent de la costa catalana, catalogada de primer ordre i amb un abast que actualment —després de diverses actualitzacions— assoleix les 31 milles nàutiques o, el que és el mateix, més de 50 quilòmetres.
La seua situació estratègica posseeix una transcendència geogràfica incontestable: el far de Sant Sebastià és l’encarregat de delimitar pel sud el golf de Lleó.
Va ser inaugurat amb gran pompa el 1857, després que els tècnics haguessen valorat altres punts de la costa per a la seua instal·lació.
Segons el Plan general para el alumbrado marítimo de las costas y puertos de España e islas adyacentes (1847), aquest far havia de ser el més potent de Catalunya i un dels més significatius de les costes espanyoles. Per aquesta raó, es requeria un emplaçament elevat, i això era el que oferia la muntanya de Sant Sebastià, popularment coneguda com a Sa Guarda. Altres candidats havien estat el cap de Begur, una mica al nord, que es desestimà per trobar-se massa pròxim al cap de Creus; o les illes Formigues que no foren escollides a causa de la seua altura moderada. La muntanya de Sant Sebastià, per contra, que supera els 160 metres sobre el nivell del mar, guanyava la partida, malgrat saber que es tractava d’un indret d’alta concentració de tempestes elèctriques. Com a exemples, un parell de desgràcies: el 1883, un llamp va entrar a la cambra d’il·luminació del far i estaborní el faroner que feia el torn de nit; i el 1909 un llamp va caure a sis metres del faroner, deixant-lo cec i paralitzat durant cinc minuts.
A 167 metres sobre el nivell del mar, doncs, suspès al capdamunt d’un vertiginós penya-segat, la visibilitat de la llum del far de Sant Sebastià domina aquest punt estratègic de trànsit marítim, freqüent i intens, rumb a Marsella, Còrsega i Gènova, i amb una habitual presència de la pirateria que amenaçà aquesta costa. No és d’estranyar, per tant, la quantitat de torres de guaita, la majoria construïdes entre els segles XV i XVII, que salten aquest litoral escarpat. No cal anar gaire lluny: a uns centenars de metres al nord del far i adossada a l’ermita de Sant Sebastià, trobareu la que s’eleva per sobre de la cala Figuera, el Carall Bernat i l’impressionant salt de Romaboira. Passegeu-vos pel camí de ronda que sobrevola aquests indrets: us proporcionarà, tot i la presència de la reconfortant barana, una intensa experiència del buit.
Un compendi d’història
Dèiem, a l’inici de l’escrit, que la muntanya de Sa Guarda reuneix diferents elements patrimonials separats entre ells per segles d’història. Caldrà remuntar al primer poblament del lloc dut a terme pels indigets, els quals varen establir, com era de costum en aquesta cultura, els assentaments als cims de turons i muntanyes. La tria del lloc era absolutament privilegiada: aquesta talaia proporcionava defensa natural i alhora control i domini visual sobre la línia de costa, la plana fèrtil i el vessant septentrional de les Gavarres.
Al mateix temps, es trobava pròxima a les zones aptes per al conreu, així com veïna del port de Llafranc, ubicat al peu de la muntanya.
El poblat, que va estar habitat entre els segles VI a I aC, forma, junt amb l’ermita dedicada a Sant Sebastià, l’hostatgeria, el far i la torre de guaita, el citat Conjunt Monumental de Sant Sebastià de la Guarda.
El jaciment ibèric és de lliure accés i permet passejar-se entre les plantes dels habitatges ordenats en filera. Malgrat que només se n’ha excavat una part —el sector de Baldiri—, sembla que el poblat ocupà aproximadament una hectàrea de terreny.
Hi destaquen una vintena de sitges per emmagatzemar cereal, algunes de les quals assoleixen els cinc metres de profunditat. S’hi ha localitzat, també, el cap de la Gorgona, un objecte vinculat al culte grec, així com alguns vasos de mida petita de producció local. La presència d’alguns forns de metall, amb una gran quantitat de restes, fan pensar en la notable activitat que hi tenia lloc.
Sembla que l’oppidum va ser abandonat cap al segle I aC, quan la plana va començar a poblar-se de vil·les romanes d’època republicana.
El coneixement del poblat és tardà, de principis de la dècada dels seixanta del segle passat, amb la recollida de material ceràmic d’època preromana trobat en superfície per gent de Palafrugell, com Joan Badia, i dipositat al museu local.
Més enllà de les aportacions de particulars, caldrà esperar fins al 1984 perquè s’inicien les intervencions arqueològiques pròpiament dites, que es perllongaran, amb diverses campanyes, fins al 1987.
Posteriorment, tingué lloc alguna excavació d’urgència, com l’efectuada el 1993 arran d’una reforma a l’hostatgeria, i altres accions més que s’estengueren fins al 2007, en una campanya de cinc mesos de durada on es va localitzar, entre altres, una urna del segle III aC.
I la resta del Conjunt Monumental
Dins del Conjunt Monumental de Sant Sebastià, l’ermita és l’altre dels plats forts. Erigida en un moment de creixement econòmic i demogràfic de la vila, a principis del segle XVIII, la seua construcció, junt amb l’hostatgeria, varen respondre a l’increment de la demanda de culte, iniciat probablement a mitjan segle XVII, quan la pesta afectà la zona durant els anys 1652 i 1653, i fou motiu d’una gran peregrinació. Aquesta acció podria ser l’origen, també, del Vot de la Vila que es fa encara actualment el dilluns de Pasqua. Altres celebracions que hi tenen lloc són el dia de Sant Sebastià, el 20 de gener, i el de Santa Llúcia, el 13 de desembre.
Alguns elements menors completen el Conjunt Monumental. Al sector septentrional, prop del jaciment ibèric, hi ha una capelleta dedicada a sant Baldiri, probablement del XIX; a la plaça de l’hostatgeria, una creu de terme forjada pels tallers Gich. En aquest espai, ja n’existia una d’anterior, datada del segle XVIII. Baixant per una escala exterior, sota la terrassa de l’hostatgeria, trobareu la cova de la Divina Pastora, una cripta rupestre dedicada a la devoció propagada pels caputxins durant el segle XVIII; la imatge actual data, però, de 1951. I pel camí, us eixirà al pas una capelleta que preserva la imatge del cavaller sant Jordi.
Des del far, la calma
“Hi ha una calma profunda en el paisatge. Dins de la calma, tot té una presència autèntica i sembla presentar-se de perfil. De les xemeneies de les cases de pagès, en surt una lleugera fumarola ensonyada i mandrosa. De dalt de les Pasteres, la mar, en la tarda que declina, sembla un vidre transparent tocat d’una darrera llum interna: és d’un blau petit, un blau moribund d’una gràcia alada, fugissera, sensible. A l’ermita, mentre s’apaga la tarda, hi ha una quietud, una pau, una solitud corprenedores. El vent perdut és com la vaga música de l’ermita. Quan el far s’encén, hi ha un instant d’enlluernament que es converteix de seguida en un rodar indiferent. La llum difusa dóna als cristalls una qualitat de teixit viscós, d’ulls de pop. La mar, que els raigs de llum aclareixen, s’arrossega remota i adormida, com un misteri inassequible. En la llunyania de la terra, els llumets de Palafrugell cremen com microscòpiques cuques de llum amb una mandra que sembla evitar el seu apagament definitiu.”
Josep Pla
El Quadern Gris