Il·lustradors de cobertes

Condueix John Steinbeck, però Charley, el seu gos, un caniche francès de bona mida, treu el cap per la finestra mentre travessen el Golden Gate cap a San Francisco. Viatgen per tot el país amb una furgoneta càmper verda, marca GMC, que l’escriptor va batejar com a Rocinante. És la coberta de Viatges amb el Charley de John Steinbeck, publicada per Viena el 2019. L’autor de la il·lustració és Pep Montserrat i va estudiar la raça del gos, la marca del vehicle i moltes més coses abans de fer la il·lustració definitiva per a aquest relat del viatge que Steinbeck va fer per tot els Estats Units a la recerca de la identitat americana i de l’omnipresent somni de marxar, d’agafar el cotxe i... carretera i manta.

La idea inicial de Pep Montserrat no era aquesta, sinó immortalitzar Steinbeck i Charley quiets, admirant les sequoies gegants del parc nacional del mateix nom, a Califòrnia. Però l’editora de Viena, Isabel Monsó, li va demanar una il·lustració menys estàtica, amb una mica d’acció.

Pep Montserrat es va centrar llavors en la frase de Steinbeck que finalment ha immortalitzat a la coberta de Viena: “I després vaig creuar el gran arc penjant d’aquells tirants i vaig entrar a la ciutat que coneixia tan bé”, San Francisco.

A aquest il·lustrador li encanta l’etapa de documentació i investigació prèvia, però reconeix que “en aquest cas va ser una mica delirant: La furgoneta que apareix és com la que ell tenia, perquè es conserva i en sabem el color, la marca, etc.”; va estudiar l’hora del dia que entra pel pont de San Francisco (“La boira de la tarda s’escampava pels turons”, escriu Steinbeck), “per mirar més o menys com seria la llum en aquell moment; fins i tot, la raça del gos, que està descrita en el llibre, és exacta”.

Històries de cobertes

Ni totes les cobertes tenen il·lustracions —el disseny i les fotografies són la base de la majoria de les cobertes de llibres— ni tots els il·lustradors investiguen com en Pep Montserrat; ni totes les obres permeten tanta recerca sobre els seus protagonistes. Però darrere de cada coberta il·lustrada hi ha una història. Des de la primera coberta amb il·lustració, que possiblement es pot datar cap al 1818, i es tractaria en realitat d’una mena de tapa protectora —de seda o de paper— semblant a les sobrecobertes actuals, cada il·lustració té una història i un autor.

L’últim llibre de Sergi Pàmies a Quaderns Crema (A les dues seran les tres) és obra de la seua filla Natàlia Pàmies, que s’hi dedica des de fa poc temps. Fins ara, la coordinació i validació de les cobertes d’aquest editorial estava a càrrec de Quim Monzó: el disseny sempre ha estat impactant, mai ha tingut res a veure amb el contingut de les novel·les o els relats i cada nova edició d’una mateixa obra té una il·lustració nova —la qual afegeix un atractiu per a col·leccionistes i bibliòfils.

L’últim Premi Joan Fuster d’assaig, Fam als ulls, ciment a la boca de Neus Penalba (Tres i Quatre) és una anàlisi de La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, i per això està il·lustrat amb l’obra que Milan Bozic va fer per a l’edició americana d’aquella obra, publicada per l’editorial Open Letter Books el 2015: una al·legoria dels rituals repressius del poble sense nom que Rodoreda crea a l’obra esmentada.

I l’últim llibre de Carme Riera, Una ombra blanca (Ed. 62), està il·lustrat amb una gran finestra que projecta sobre l’habitació l’ombra d’una dona que no hi és. Aquesta obra de Marcin Kolpanowicz la va triar de seguida l’editora de l’obra, Pilar Beltrán, sobre el catàleg d’aquest artista, i només va caldre demanar-li lleugeres modificacions per adaptar-la al format del llibre.

Cada editorial tria un camí. Algunes només treballen amb obres d’art; d’altres prefereixen fotografies; d’altres combinen elements de disseny amb il·lustracions. Ferran López, director creatiu del Grup Planeta i, per tant, del Grup 62 (Columna, 62, Proa, Empúries, Pòrtic, etc.), explica a EL TEMPS que cada vegada treballen més “amb catàlegs d’obra feta, sobretot per qüestió de temps”. És més ràpid remenar i triar que encarregar una obra a un il·lustrador. A més, la nòmina d’il·lustradors als quals es pot recórrer és cada cop més llarga i més global: “Cada vegada treballem més amb artistes nous que no han col·laborat mai, perquè les xarxes socials posen al nostre abast un ventall molt gran d’il·lustradors. D’aquesta manera, pots veure feina feta i saps quines coses podran fer”.

L’editora de Viena, Isabel Monsó, explica que també decideixen fer un encàrrec específic a un autor —o no— depenent de l’obra concreta que publiquen. Per exemple, per a la seua edició dels diferents volums d’A la recerca del temps perdut de Marcel Proust, Viena va optar per obres d’autors de l’època (finals del XIX - començament del XX) mentre que Proa va decidir utilitzar il·lustracions de la lleidatana Sònia Alins per donar-li un aire totalment diferent però unitari als set volums d’A la recerca...

Ferran López coincideix que hi ha obres que “demanen” il·lustradors: “Quan tenim un cas molt concret —ja sigui perquè són diversos títols o perquè el brífing de l’editor és molt específic—, llavors sí que s’encarrega a un il·lustrador”.

Pep Montserrat

Com que fa il·lustracions per a àmbits tan diversos com premsa (El País o The New York Times), obres infantils i juvenils i literatura, Pep Montserrat aposta perquè cada àmbit tingui un tipus de llenguatge concret: “El que faig servir per a les cobertes de Viena és un llenguatge narratiu que es correspon més amb una imatge d’un passatge del text que no pas a un concepte visual (una metàfora). Sempre intento que tingui un aire pictòric, que evoqui una certa tradició en la representació de les imatges, i plantejar escenes on hi hagi alguna mena d’acció, algun personatge anant d’un lloc a un altre”.

És el cas de Viatges amb el Charley, però també el de Retorn a Brideshead d'Evelyn Waugh: “a la novel·la hi ha un moment que és clau quan en Sebastian i en Charles arriben en cotxe a la casa, a Brideshead. Per mi, era una escena clau, perquè ens permet veure com el protagonista descobreix un món que estava fora del seu abast, que és molt lluminós, atractiu i meravellós —i abans de veure com és realment per dintre”.

Per Montserrat, els detalls són importants. “La coberta de La senyoreta Harris se’n va a París passa a Chez Dior; em vaig documentar tant sobre el seu interior que m’hi podria passejar amb els ulls tancats ara mateix. Vaig mirar fotos, vaig entendre que hi ha una gran sala per on passegen les models... Aquesta part de la feina m’encanta; és la que més em diverteix”.

Pep Montserrat també va fer les cobertes de la nova edició dels viatges a peu de Josep Maria Espinàs (La Campana). Aquí s’aprecia la diversitat de llenguatges que Montserrat és capaç de crear o replicar. L’objectiu era “donar-li un aire a tota la col·lecció que recorregués les tres portades amb un element comú, que era l’Espinàs caminant pel món”. I totes tres havien de tindre “un aire una mica pictòric”, però molt diferent dels de Viena: els colors, les tècniques, l’estil és totalment diferent del de l’altra editorial.

Pep Montserrat defensa la “idea de l’il·lustrador com un sastre a mida”. La seua feina no és la del dissenyador ni la de l’artista, però té elements de tots dos: “Nosaltres no només tenim criteris d’expressió, sinó també de comunicació. Comuniquem sobre llibres que ens encarreguen. El disseny va per una altra banda del que fem nosaltres i la pintura també. La il·lustració s’assembla més a la pintura, però filosòficament s’hi allunya molt. Amb la pintura no cal que arribis a cap lloc concret, sinó que és un recorregut interior que fas i del qual surten troballes. Nosaltres, en canvi, hem d’arribar. Si fem coberta de Retorn a Brideshead ha de sortir un cotxe, aquest cotxe ha d’estar ben construït i ha d’anar en una direcció concreta. He d’explicar aquesta història i he de crear una atmosfera per a aquesta història”.

Sònia Alins

La il·lustradora lleidatana Sonia Alins és un cas diferent, més proper al concepte tradicional d’artista, gràcies, en part, al treball conjunt des de fa dècades amb el seu marit Juanjo Barcos, que controla els entorns digitals i el disseny. Al contrari que molts il·lustradors, Alins no toca l’ordinador si no és estrictament necessari. “Tot ho faig a mà —explica Alins a EL TEMPS—, amb aquarel·la, acrílic, oli o tinta, i després el meu marit sap fer passar aquestes imatges a versió digital. Jo estic desconnectada de tot això perquè sempre ho fa Juanjo. Evidentment, després de trenta anys sé fer coses, però el meu món és el llapis i la tinta”.

Alins ha treballat amb diverses editorials catalanes, espanyoles i estrangeres. Normalment, rep encàrrecs i, a partir del llibre, crea la imatge de coberta. Però en el cas d’A la recerca del temps perdut de Proa no va ser així. “En aquest cas van escollir les meues il·lustracions ja fetes per posar-les al llibre. Entenc que els llibres de Proust són una mica abstractes —expliquen sensacions, emocions i records— i van creure que les meues il·lustracions eren adients”. El vincle és que les seues il·lustracions “també parlen d’emocions (enamorament, joventut, etc.) i les editores han interpretat que mariden molt bé amb els textos”.

Aquestes obres s’exposen aquest Sant Jordi a La Vinya dels Artistes, l’espai dedicat a l’art que el celler Mas Blanch i Jové de la Pobla de Cérvoles (Garrigues) té a la sortida del poble: “Fan una retrospectiva del meu treball i hi ha il·lustracions de les cobertes”.

Com molts dels il·lustradors, Sonia Alins dibuixa des de molt petita. Casualment, el primer premi de la seua vida li va atorgar l’homenatjat pel celler Mas Blanch i Jové l’any passat, l’escriptor Josep Vallverdú, que l'any passat va complir cent anys.

“Josep Vallverdú em va donar el meu primer premi d’il·lustració, als deu anys, a les Dominiques de Lleida. Jo ja el veia com un senyor gran. És clar, en tenia 61. Eren uns jocs florals i jo vaig presentar una obra il·lustrada que va guanyar”.

Alins compagina la feina d’il·lustradora amb la de pintora. Ara té una exposició a la Galeria Espai Cavallers de Lleida, amb obres que viatjaran aviat a una fira de Hong Kong. “El meu treball està entre la il·lustració i l’art, però m’ha donat moltes alegries”.

Pep Boatella

La majoria d’il·lustradors fan servir més l’ordinador que cap altra eina. No perquè no puguin, sinó perquè els encàrrecs sempre són contra rellotge. Pep Boatella ho explica: “Normalment, el perfil d’il·lustrador com jo treballa amb ordinador perquè tenim uns terminis molt ajustats i perquè normalment els encàrrecs poden estar sotmesos a canvis —segons el que digui la direcció d’art de l’editorial”. Això no vol dir que sigui obligatori. “També ho podríem fer a mà, si fos el que el client està buscant i tinguéssim més temps. Al meu estudi hi ha una taula de dibuix, un cavallet, un ordinador amb dues pantalles, etc.”

El temps sempre juga a la contra: “Estem il·lustrant un text que molts cops no tenim sencer, sinó que disposem només d’una sinopsi. I el resultat ha d’acontentar un autor que no coneixem, una direcció d’art i una editorial. A més, normalment hem de treballar de pressa i fer diverses propostes per tirar endavant la que els convenci més”.

Pep Boatella té representants d’una agència nord-americana i li busquen ofertes a l’estranger, “sobretot als Estats Units i al Regne Unit, però normalment són feines de premsa i no tant cobertes”. A Catalunya i a l’Estat sí que en fa moltes.

“Si em truquen a mi ja és perquè pensen més o menys que el meu estil encaixarà amb aquesta coberta suposada que estan buscant”. A pesar d’això, Boatella diu que el seu “estil” i la seua “manera de fer sempre van al servei de l’encàrrec”. La coberta del llibre “ha de ser cridanera, s’ha de veure clar, hi ha d’haver lloc per al títol i l’autor”.

A les seues obres, explica a EL TEMPS, “la coberta acaba sent una imatge bastant directa en la qual hi ha coses amagades, de vegades amb el color, de vegades amb elements, de vegades amb composició, perquè puguis descobrir-hi alguna cosa més del que diu la imatge —i intento que sigui coherent amb l’encàrrec”.

Més temps vol dir treballar més còmodament. “Llegir el llibre o tenir dos o tres capítols va molt bé perquè pots estirar el fil de la mateixa sensibilitat o la mateixa narrativa que té l’autor. No és només saber de què va el llibre, sinó saber com ho explica i des de quin punt de vista. Això et pot donar moltes pistes de com enfocar una imatge”.

Boatella va ser alumne de Pep Montserrat. Potser per això insisteix en el concepte de comunicació de la coberta: “No em faran encàrrecs perquè dibuixo bé o malament, sinó perquè comunico”. Això té més de dissenyador que d’artista. O és una peculiaritat de la il·lustració? “També és molt fina la línia que ens separa de l’art. L’art és una manera d’expressar-se lliure. Aquí el meu art té suposadament una finalitat concreta de la qual jo no puc desentendre’m. Com a molt, i això és una opinió personal, puc aportar-hi una visió —i això és art—, però l’obra té una finalitat concreta”. Pep Boatella recorre a un símil musical per diferenciar la il·lustració de l’art: “Seria com la diferència entre un músic que fa una melodia i un compositor que compon la banda sonora d’una pel·lícula. Manarà la pel·lícula. Jo posaré música a la pel·lícula. Serà un tema més o menys bo, però tindrà la funció d’acompanyar aquell film. No estic fent una obra personal, i l’art ha de ser sempre personal”.

Marina Vidal

Marina Vidal va entrar en el món de la il·lustració somiant que volia fer còmics. Potser per això considera que la il·lustració no és art, però allò que s’acosta al còmic que aspira sí que ho és. “Com a dissenyadora gràfica, no em considero artista. Faig un treball artístic, però les obres que faig van supeditades al text i jo he de parlar pel text, no per mi. És clar que hi ha política i ideologia en qualsevol obra. Tot és polític i ideològic, però jo el concepte d’artista no el tinc quan faig il·lustració. Sí que me’n sento quan faig fanzins o les meves coses, aleshores sí que trobo que tinc més d’artista que d’il·lustradora”.

Creu que potser per la seua vena comiquera va connectar abans amb la ciència-ficció: “Jo vaig estudiar il·lustració, però em vaig formar com a dibuixant de còmics. Com que la meva feina, des que vaig començar, ha estat sobretot coses infantils i juvenils, és possible que, de cara a la gent, Marina Vidal com a il·lustradora sigui especialment relacionada amb aquest tipus de feina”.

Després va arribar l’editorial Mai Més, “que ha apostat molt per il·lustradors d’aquí” i li va oferir la sèrie de Terry Pratchett, que són molts títols. “En aquest cas, vam buscar que fossin unes cobertes més juvenils per arribar a un públic més jove. Potser a algú no li quadrarà, però funciona”.

Aquesta especialització ha estat possible per un moment especialment dolç per al gènere: “Com que ara hi ha hagut una mica de boom en el sector del llibre català de gènere fantàstic, la meva feina està pràcticament dedicada del tot a les cobertes per a editorials catalanes. Treballo sobretot amb Mai Més, perquè tinc molt bona relació amb ells i el projecte és molt llarg, amb la qual cosa hem acabat sincronitzats. Però el sector català s’està ampliant amb editorials com Obscura, Chronos o Indòmita i van arribant nous encàrrecs. És un moment molt interessant”.

També a l’Estat ha assumit una altra sèrie: “Per a Penguin vaig fer també una cosa més abstracta, amb formes més bàsiques. Gairebé una cosa més de disseny que d’il·lustració, però és que a cada projecte intento adaptar-me al llibre. Eren les cobertes de la Saga Vorkosigan de McMaster Bujold”.

Hi ha un intent per adaptar-se, però també hi ha marca de la casa: “És cert que a mi ni m’interessa ni faig coses superrealistes perquè no em diuen res des del punt de vista artístic”.

Reconeix que, “per als il·lustradors, racionalitzar l’estil és una mica estrany, perquè és com l’ADN artístic. El pots controlar fins a un cert punt. Pots intentar fer altres coses, però l’estil és el resultat de la teva experiència com a receptor d’altres inputs: gent que t’agrada com dibuixa i referents teus al llarg de la teva vida com a estudiant d’art, un rebombori de coses que finalment s’acaba concretant en l’estil”.

Mercè López

Mercè López creu que “cada il·lustrador és un món; hi ha il·lustradors que estan propers al disseny i altres més propers a la pintura; hi ha il·lustradors que volen comunicar idees amb les imatges i altres que són més atmosfèrics, però tots som il·lustradors”. La seva il·lustració, segons explica a EL TEMPS, no té els mateixos condicionants que els de Pep Montserrat: “La meva obra està mes propera a la pintura, que és d’on vinc, i si hagués de dir alguna cosa més, diria que s’acosta a la poesia que la comunicació directa”.

Explica que “totes les cobertes tenen un moment vital darrere” que té molt present: “Recordo amb molt afecte La casa de l’Iggie de Judy Blume. La novel·la em va encantar. Vaig donar-li mil voltes, perquè volia que la coberta fos subtil, però que alhora plantegés alguna pregunta. No em podia treure del cap la imatge d’una casa i la bicicleta, però em semblava avorrida, fins que la meva parella va venir i em va proposar que jugués amb els colors, això em va desbloquejar; així va sorgir la idea d’utilitzar els colors de la bandera americana, que em sembla que és el que li dona personalitat a la coberta, una personalitat, des del meu punt de vista, molt vinculada al to de la novel·la. És una de les meves cobertes preferides”.

Li agrada sobretot submergir-se “en universos nous cada vegada. És una cosa que encara estic reflexionant de fa poc, però és una sensació similar a la que em fa gaudir com a lectora de les novel·les i no tant dels contes curts o la poesia. És el temps i la immersió que aquest temps permet. Amb les cobertes també busco una mica aquest temps, tot i que es tracta d’una sola imatge. I m’agrada molt fer-les, perquè em donen l’oportunitat de descansar una mica dels projectes llargs”.

Pau Valls

Pau Valls volia fer còmic, com Marina Vidal, i també ho ha aconseguit. N’ha autoeditat un en castellà, Bigfoot, que una editorial francesa també ha decidit editar, i al diari Ara va publicar la sèrie Jo, fantasma.

Però el seu dia a dia també és la il·lustració, interior i de coberta, sobretot en llibres infantils i juvenils. Com tots els il·lustradors, Pau Valls voldria tenir temps per llegir el llibre, però normalment l’encàrrec arriba amb certa urgència: “Normalment, no tenim el llibre abans per llegir-lo, però l’editorial ens envia un argument, una sinopsi i solen enviar-me també una petita idea per on podríem desenvolupar la coberta”.

Va ser el cas de L’última nit al Telegraph Club: “Em van explicar el context (el San Francisco dels cinquanta o així i el barri xinès de la ciutat) i després trien del meu catàleg alguna referència que pugui anar en la línia del que estan buscant, pels colors o perquè els agrada més quan no poso línia...”

Com Sonia Alins o Marina Vidal, Pau Valls ha fet també les cobertes d’una sèrie, però aquestes demanaven un esforç afegit: “La sèrie de Jason Reynolds (Ghost, Patina, Sunny i Lu) ja era un encàrrec per a quatre novel·les i em van demanar una idea que s’adapte a les quatre cobertes juntes, de manera que funcionen independentment i creen una altra il·lustració les quatre juntes”.

Valls explica com viu la dualitat il·lustrador/artista: “La meua forma d’expressió, la meua obra personal és el còmic i la il·lustració és la feina”.

Les xarxes socials i Internet acosten tots els il·lustradors del món a les nostres editorials, però també acosten els nostres il·lustradors a les editorials d’àmbit global. “Amb les xarxes i Internet pots treballar a Alcoi o en un poblet encara més petit i treballar per al New Yorker”.

Helga Ambak

Helga Ambak diu a EL TEMPS que dibuixa des que té memòria: “No recorde un dia de la meua vida que no haja dibuixat o que no haja pensat que volia dibuixar”. Va estudiar belles arts, però, en fer un Erasmus a Mainz (Alemanya), va descobrir una acadèmia molt més vinculada al disseny gràfic, i això li va obrir els ulls: “Jo, que no he anat mai d’artista, sinó que sempre m’ha agradat vincular els dibuixos a conceptes (a cançons o a textos), interpreto que inconscientment ja estava en il·lustració”. Va decidir anar a Itàlia a fer un Màster d’Il·lustració i Gràfica de la Imatge enfocat sobretot al públic infantil, però després s’ha dedicat a tota mena d’il·lustració, fent cobertes sobretot per a Sembra.

Però no només.

Els llibres no són els únics productes culturals que tenen coberta. Des de fa anys, Ambak fa també caràtules per a bona part del panorama musical valencià: “El fort de la meua faena ara és treballar per a grups de música de molts àmbits, com ja he fet amb  Xavi Sarrià, Zoo, Smoking Souls, La Fúmiga...”.

En el fons, no hi ha gaire diferència: “Són portades més menudes. Fan la mateixa funció de la coberta d’un llibre, que és intentar donar-li un cos a l’ànima musical del disc com la coberta del llibre vol donar-li un cos a l’ànima del text”. La diferència és que “un CD és molt més fàcil d’escoltar, pel que fa al temps, que un llibre de llegir”.

Ambak viu a Pego, perquè, això sí, la feina d’il·lustradora ho permet: “El gran punt a favor de la meua faena és poder treballar on vullga. On tinga un ordinador, una tablet i uns llapis, ja tinc prou”.

Com tants altres il·lustradors, Helga Ambak treballa per contradir cada dia aquella cançó de Bo Diddley del 1962, “You can’t judge a book by the cover”. O, com ho va traduir i cantar Le Petit Ramon:

“No pots jutjar la llet per com és la vaca. / No pots jutjar la poma per com és el seu arbre. / No pots jutjar la mel per com és l’abella. / No pots jutjar un llibre per la seva coberta”. •