La immediatesa s'ha convertit en dogma i la paciència s'ha rovellat pel seu desús. Vivim en una carrera constant contra el rellotge, alimentada pel ritme de les xarxes socials. Ens hem acostumat als impactes instantanis, als vídeos curts, a les reflexions de 140 caràcters. «Ràpid, ràpid, ràpid», és el lema que ens envaeix. «No penses, escriu!», és el clam que impregna a unes redaccions transformades en pistes d'atletisme informàtic per transmetre l'última polèmica que caducarà en poc menys de cinc minuts.
El periodisme curós, pausat i serè és actualment un diamant amb dificultats de brillar. Aquells reportatges amb una rastrera de fonts, que viatgen fins a l'arrel d'un conflicte informatiu, no són habituals en una època amb devoció fugissera, però són una ferramenta necessària en un moment d'excés de soroll i de propagació incessant de mentides. El bon periodisme, com aquell arròs que s'ha de deixar reposar i aquell vi que necessita emmagatzemar-se en tonell de roure durant una llarga temporada, s'ha de cuinar a foc lent i sense gaire preses.
Si hom repassa l'hemeroteca del setmanari EL TEMPS, trobarà una àmplia selecció de periodisme delicatessen, d'aquell que combina una escriptura d'anhels literaris, un tractament en profunditat i una informació ben treballada. EL TEMPS, de fet, és una rara avis d'aposta per un periodisme de qualitat, escrit en català i amb una visió nacional que abasta el conjunt dels territoris catalanoparlants. O dit d'una altra manera: un miracle resistent dintre d'un escenari sempre complicat, un projecte de visió crítica i contrastada, emmirallada en les millors escoles europees.
El setmanari bufa enguany les espelmes del seu quaranta aniversari i ho celebra amb un viatge visual per la seua vida, amb una exposició que recorre l'evolució d'una publicació referencial. La mostra, localitzada a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, s'ha inaugurat aquest dijous acompanyada d'amics, subscriptors, extreballadors de la casa, col·laboradors, gent de la cultura i autoritats polítiques, com ara els expresidents valencians Josep Lluís Albinyana i Ximo Puig; l'expresident de les Corts Valencianes, Enric Morera; o el secretari autonòmic de Presidència de la Generalitat Valenciana, Cayetano García.
Envoltat de columnes de tòtems com ara Joan Fuster, Montserrat Roig, Joan Francesc Mira, Manuel Vázquez Montalbán o Isabel Clara-Simó, portades icòniques i d'un vídeo de la trobada de la primera redacció del setmanari, l'editor i activista cultural, Eliseu Climent, ha volgut engegar aquesta aventura visual a quaranta anys de bon periodisme amb un agraïment «a tots aquells que han fet possible EL TEMPS». «Sense el suport de tants amics i col·laboradors, no seria possible un setmanari amb vocació de Països Catalans. Gràcies a vosaltres, hem pogut resistir. EL TEMPS forma part del patrimoni dels Països Catalans i ha estat possible per la gent», ha ressaltat.
Aquest mitjà va ser concebut, al principi, com a una emissora radiofònica, però l'aventura va frustrar-se per l'amenaça de les autoritats. «Així va ser com vam pensar de fer un setmanari», ha indicat, per narrar com van estar mesos i mesos elaborant un número zero que mai eixia al carrer. «Va passar gener, febrer, març, abril i quasi maig. Teníem cert vertigen a publicar el número zero», ha reconegut. Va ser Rosa Raga, la seua esposa, qui va expressar: «O publiqueu el primer número, o tanquem». Era final de maig, una etapa gens propícia per llençar un setmanari per l'adveniment de l'estiu, però EL TEMPS va tirar-se a la piscina i quan faltaven pocs dies per arrancar la fulla del calendari d'aquell mes va veure la llum als quioscos.
«De fet, vam donar vacances als treballadors i vam tancar per agost. La gent pensava que el projecte només havia durat uns mesos. Però vam continuar des de setembre fins a complir quaranta anys», ha relatat entre les rialles de la gent per l'anècdota. «Sempre quedarà que va haver-hi un setmanari que va interpretar al conjunt de la comunitat catalanoparlant, i que va néixer i va resistir gràcies al suport de la gent», ha afirmat per desitjar una llarga —i pròspera— vida al setmanari: «Espere que puguem celebrar el cinquanta aniversari».
Amb l'anunci de la publicació d'una revista especial per a bufar les espelmes del 40 aniversari el 28 de maig, concretament la mateixa data que l'any 1984 va arribar als quioscos el número zero, el cap de redacció i comissari de l'exposició, Víctor Maceda, ha proporcionat als assistents una ràpida guia per a delectar-se amb la història visual del setmanari. «S'ha fet una selecció, de la qual han participat els treballadors de la casa, d'una portada per cada any. Comencem pel número zero amb un reportatge d'investigació de Ferran Torrent, però al llarg del recorregut ens trobem cobertes amb temes que ara són d'actualitat i que aleshores no se'n parlava, com ara una del 2002 sobre la salut mental», ha desgranat.
En un mitjà que ofereix quasi l'oportunitat única d'entrevistar sense gaire límit d'espai, d'abordar una problemàtica amb profunditat, el periodista s'ha trobat en la seua selecció de continguts «amb joies com ara una conversa amb José Saramago a València o una altra amb un jove Josep Guardiola». «Ha passat molta gent de nivell per EL TEMPS i ha estat molt complicat escollir 20 columnistes i un article de cadascun. Hi ha continguts deliciosos com ara una sèrie d'opinions de Manuel Vicent que estaven acompanyades d'un dibuix a un sol traç d'Andreu Alfaro», ha remarcat.
L'exposició atresora un apartat dedicat als il·lustradors del setmanari, com ara a Salvador Llosà, més conegut per les seues vinyetes firmades sota el nom del Gat Invisible; un racó per contemplar els fills del setmanari, com ara publicacions humorístiques com La Traca o Pensat i Fet, o els anuaris en català de The Economist. «Hi ha un espai per a l'autocrítica. En quaranta anys, hi ha portades de les quals no estem orgullosos i que mostren com ha evolucionat la societat. Fer-ne referència era una forma d'espiar les culpes», ha esgrimit.
«Hem deixat un altre racó per a internet perquè vam ser el primer mitjà a estar a la xarxa gràcies a un visionari com Vicent Partal. En aquell moment, les dues úniques pàgines que es podien consultar eren EL TEMPS i el BOE», ha subratllat obre una de les fites d'aquest setmanari, d'una publicació que amb el seu periodisme confeccionat com a un producte gurmet ha estat testimoni en profunditat de la història d'aquestes quatre darreres dècades. I que siguen, com a mínim, quatre més!